Dinastia ayubí

La dinastia ayubí (1171-1250) va ser un linaje de sultans de Síria i Egipte d'orige kurdo que varen governar el Sultanato ayubí i conegut en els seus primers anys en Occident com el Sultanato de Saladino. La dinastia s'inicia en Saladino (Salah al-Din Yusuf), en ser proclamat sultà de Síria i Egipte, i termina en el sultà Turan Shah, depost i mort pels mamelucos el 2 de maig de 1250. Alguns autors situen l'inici de la dinastia en 1171, data en el que Saladino es proclama sultà d'Egipte, i uns atres ho situen en 1181, perque, en el periodo entre 1171 a 1181, Saladino depenia administrativamente del sultà de Síria, aun cuando este poder era més formal que real.

Història

L'inici de la dinastia. El fi dels fatimíes

Saladino va aplegar a El Caire el 8 de giner de 1169. Els califes fatimíes d'Egipte havien solicitat ajuda del sultà de Síria, Nur al-Din, per a combatre a les tropes franques d'Amalarico, que sitiaven El Caire, i est va enviar al seu general kurdo Shirkuh a socórrer als habitants de la ciutat cercada. Shirkuh es va fer acompanyar del seu nebot Saladino.

En aplegar a El Caire, el lloc del qual havia segut alçat per Amalrico sis dies abans davant el temor de vore's atrapat en una tenaza entre la guarnició d'El Caire i les tropes de Shirkuh, est va ordenar eixecutar al visir Shawar, i el 18 de giner va ocupar el seu lloc. Shirkuh va fallir poc despuix, el 23 de març. Els consellers del califa fatimí Al Adid, que governava Egipte, li varen aconsellar que nomenara a Saladino el seu conseller. Este els semblava als fatimíes un jove inexperto i, per tant, més fàcil de manejar que el seu tio. Cal puntualisar que en esta época a Saladino encara no se li coneixia en este nom, sino en el de Yusuf. No va ser fins a ser nomenat sultà de Síria quan va adoptar el sobrenom de Salah Al-Din.

Esta situació suponia un greu conflicte de caràcter religiós. Els fatimíes professaven la variant chiïta del islam, mentres que el sultà de Síria era un fervoroso suní. Nur al-Din no concebia que una dinastia herética governara Egipte i va ordenar a Saladino que la derrocara. Est, que en eixe moment contava en la confiança del califa al-Adid, no va voler complir l'orde, lo que li va supondre un primer enfrontament en Nur al-Din, pero finalment, i ajudat per la greu malaltia i posterior mort del-Adid, en 1171 es va proclamar sultà d'Egipte.

Regnat de Saladino

La conquista d'Àfrica i Nubia

Despuix de la mort d'Al-Adid era en teoria un vassall de Nur al-Din pero en la pràctica era el governador de facto d'Egipte: reconeixia l'autoritat del sultà de Síria, pero gojava de total independència en el seu govern d'Egipte, per la lluntea entre Damasc i El Caire, separades per estats governats pels creuats europeus. La retirada de la campanya contra Karak és normalment vista com una mostra d'independència. Provablement Saladino temia que de vore a Nur al-Din, est li impediria retornar a Egipte, temerós del control que ya tenia del país. També era possible que d'atacar llavors al Regne de Jerusalem, que actuava d'estat matalaf, est haguera desaparegut deixant a Saladino solament front al siri, que haguera tingut llavors el pretext per a prendre el poder sobre Egipte. Saladino va alegar conjures fatimíes en la seua retaguàrdia, pero Nur ad-Din no va acceptar "l'excusa".

Un concilie familiar de 1171-1172 mostra ya l'independència de Saladino. Aconsellat pels seus emirs, Saladino va decidir enviar al seu nebot al-Muzaffar Taqi al-Din Umar, a ocupar la regió de Cirenaica (en la zona fronteriça del golf de Sirte) al mando de 500 ginets. Per a això va enviar un últimatum a les tribus bereberes de la zona que els exigia la devolució de bens furtats a viagers i els sometia al pagament d'imposts (zakat), que s'extraurien del seu ganado.

Durant l'estiu de 1172, un eixèrcit nubio, acompanyat de refugiats armenis i antics soldats fatimitas va ser avistar en la frontera, preparant un lloc contra Asuán. L'emir de la ciutat, Kanz al-Dawla, va demanar reforços a Saladino, que va enviar al seu germà Turan-Shah. Les forces egipcíaques es varen impondre, pero els nubios varen retornar en 1173. Esta volta els egipcíacs varen llançar un contraatac que va dur a la pren d'Ibrim i la conquista del nort de Nubia. Des d'Ibrim, Turan-Shah va assolar la regió obtenint un armistici de Dongola. La pau va implicar el compromís nubio de garantisar la seguritat d'Asuán, rebujant-se l'idea de continuar més al sur per la pobrea de la zona.

Nur al-Din va exigir la tornada dels 200.000 dinares gastats en l'eixèrcit de Shirkuh. Saladino va enviar 60.000 dinares, "maravelloses manufactura egipcíaques", joyes, un ruc de gran calitat i un elefant. Durant el viage a Damasc a entregar els presents, va marchar per terres creuades. No va prendre els castells en el desert, pero va atacar als beduinos musulmans que els servien de guies.

Mentres la conquista de Líbia continuava. En 1174, Sharaf al-Din Qaraqush, lloctinent de Taqi al-Din, va prendre Trípoli, que havia segut ocupada pels normandos al mando d'una força turc-beduina. La zona es convertiria des de llavors en un terreny de lluita intermitent en la zona entre el lliberte de Saladino, Karakush, el naixent Imperi almohade i els remanentes del Imperi almorávide.

El 31 de juliol de 1173, el seu pare, Ayub, va ser ferit despuix d'una caiguda del cavall, causant la seua mort el 9 d'agost. La pèrdua del seu fidel vassall va contribuir a aumentar els recels de Nur al-Din.

conquista d'Aràbia

En 1174, Saladino va enviar a Turan-Shah a conquistar Yemen i les zones circumdants del mar Roja. L'excusa era que dits territoris no reconeixien al califa de Bagdad, sent per a la majoria de musulmans herejes, pero autors com al-Maqrizi o Ibn al-Athir solen considerar que Saladino preparava un lloc segur al que fugir en la seua família de produir-se un atac de Nur al-Din. El governant jariyita de Zabid, Mahdi Abd al-Nabi, va ser eixecutat en 1174 i el port d'Aden va ser arrebatat a la tribu chiïta Banu Karam poc despuix. Turan-Shah també va expulsar als hamdanidas de Saná, en les montanyes, en 1175.

Va ser un moment històric per a Yemen, que per primera volta va vore units els seus fins a llavors independents ciutats d'Aden, Saná i Zabid. Aden va ser el principal port índico del regne de Saladino, si ben el govern de la província s'eixercia des de Ta'izz. L'arribada del govern de Saladino va dur renovació a la ciutat, que va vore millores en les seues infraestructures, la creació de noves institucions i una ceca pròpia. La conquista, ademés d'una retaguàrdia, li va proporcionar el domini marítim de la mar Roja per a lo que va establir una flota costera, al-asakir al-bahriyya, encarregada de vigilar la pirateria. La mar era una rica zona comercial que incloïa Yanbu i les ciutats santes de La Meca i Medina, de gran valor sicològic i propagandístic. Per a favorir el comerç es varen construir infraestructures costeres. La conquista de Yemen aixina va ajudar també a revitalisar el comerç egipcíac. No obstant Saladino encara va haver d'afrontar tumults posteriors despuix de la tornada de Turan-Shah i no va ser fins al nomenament del seu atre germà Tughtekin Sayf al-Islam com a governador en 1182 que es va consolidar la conquista del país.

Sultà de Síria

conquista de Damasc i el sur de Síria

Al començament de l'estiu de 1174, Nur al-Din es trobava aparentment preparant un atac a Egipte, havent enviat peticions de tropes a Mossul, Diyarbakir i al-Yazira. La família ayubí va mantindre un concilie sobre com afrontar esta possible amenaça i Saladino va congregar a les seues tropes a les afores d'El Caire. No obstant, el 15 de maig moria Nur al-Din, deixant el poder al seu fill d'onze anys as-Salih Ismail al-Malik. En això Saladino obtenia de facto total independència; en una carta a l'hereu prometia "actuar com una espasa contra els seus enemics" i definia la mort del seu pare com "el shock despuix d'un terremot".

La mort de Nur al-Din va deixar davant Saladino una difícil decisió. Podia atacar als creuats des d'Egipte o esperar fins a ser invitat per as-Salih en Síria per a atacar des d'ahí. Podia també ocupar Síria ans que, com semblava, caiguera en mans d'un rival, pero temia l'hipocresia moral d'atacar les terres del que havia segut el seu senyor, alguna cosa detestable per la seua moral islàmica i que li invalidava per a encapçalar la guerra contra els creuats. Per a anexionarse Síria necessitava una invitació d'as-Salih o una excusa com el potencial perill creuat en un cas de desgovern.

Quan as-Salih va ser dut a Alep en agost, Gumushtigin, emir de la ciutat i capità de Nur al-Din va assumir la regència. L'emir es va preparar per a desbancar als seus rivals, escomençant en Damasc. Davant estes perspectives, l'emir de la ciutat, va acodir a Saif al-Din (primer de Gumushtigin) de Mossul en busca de respal, sent rebujat i obligat a acodir a Saladino. Saladino va creuar el desert en 700 ginets, passant per Kerak i alcançant Bosra, i sent seguit per "emirs, soldats, turcs, kurdo i beduinos en el rostre dels quals es veen les emocions dels seus cors". El 23 de novembre va aplegar a Damasc entre vítores i va descansar en l'antiga casa del seu pare en la ciutat, fins que se li varen obrir les portes de la Ciutadella de Damasc, a on es va establir i va rebre l'homenage dels ciutadans.

Alep i el nort de Síria

Deixant al seu germà Tughtigin com a governador de Damasc, Saladino va alvançar al nort en ànim de sometre atres ciutats que antany varen pertànyer a l'imperi de Nur al-Din pero que despuix de la seua mort havien devingut en casi independents. Va prendre Hama sense molts problemes, pero va evitar la poderosa fortalea d'Homs. Es va moure després cap a Alep, que va sitiar el 30 de decembre de 1174 en acabant de que Gumushtigin es negara a abandonar el tro. Pero as-Salih, que temia a Saladino, va deixar el palau i va demanar a la població que no es rendira.

¡Mireu a este home injust i ingrato que vol llevar-me el meu país sense consideració per a Deu ni per als hòmens! Soc orfe i conte en vosatres per a defendre'm en memòria del meu pare que tant vos va amar." as-Salih al-Malik

Un dels cronistes de Saladino va dir que "la gent va caure baix el seu embrujo".

Gumushtigin va demanar ajuda a Rashid ad-Din Sinan, gran mestre dels assessins, secta que estava enemistada en Saladino (es tracta d'una corrent fatimí, que hi havia vist en gran enuge el fi del califato egipcíac). Estos varen planejar assessinar a Saladino en el seu campament. Un grup de 13 assessins va entrar fàcilment en el mateix, pero varen ser detectats abans d'haver comés el crim. Un va caure davant un general de Saladino i els atres varen ser reduïts mentres tractaven de fugir. Per a complicar-ho tot encara més, Raimundo III de Trípoli va congregar a les seues forces en Nahr al-Kabir prop del territori musulmà. Amagó un atac contra Homs, pero es va replegar despuix de sentir que Saif al-Din enviava reforços.

Mentres, els enemics de Saladino en Síria i Mesopotamia varen portar a terme una guerra de propaganda, basant-se en l'idea de que "havia oblidat la seua condició de vassall" i no mostrava gratitut pel seu antic senyor sitiant al seu fill "en rebelió contra el seu senyor". Saladino va intentar contrarrestar esta propaganda alçant el lloc i afirmant que estava defenent l'islam contra els creuats. Va retornar en les seues tropes a Hama a enfrontar un eixèrcit creuat, que es va retirar permetent a Saladino proclamar "una victòria que obria les portes dels cors dels hòmens". Poc despuix conseguia entrar en Homs i prendre la seua ciutadella (març de 1175) a pesar d'una enterca resistència dels defensors.

Els èxits de Saladino varen alarmar a Saif al-Din. Cap dels zénguidas, incloent a Gumushtigin, vea Síria i Mesopotamia com les seues terres i es va enujar davant "l'usurpació de Saladino". Saif al-Din va reunir un gran eixèrcit i va marchar en ell a Alep, a on els defensors li esperaven ansiosamente. Les forces combinades d'Alep i Mossul varen marchar contra Saladino en Hama. Severament sobrepassat en número, Saladino va negociar abandonar les terres al nort de Damasc, pero no es va aplegar a cap acort. Els zénguidas volien la seua tornada a Egipte. Sent inevitable la confrontació, Saladino va prendre posicions ventajoses en els tossals del riu Orontes. El 13 d'abril de 1175, els zénguidas varen marchar contra ell, pero pronte es varen vore envolts per tropes més veteranes i millor posicionades, que els varen aniquilar. La batalla va ser una victòria decisiva per a Saladino que va perseguir a l'eixèrcit en fuga fins a les portes d'Alep, forçant als consellers d'as-Salih a reconéixer-li el seu domini no solament de Damasc, sino d'Homs, Hama i ciutats més propenques a Alep com Maarat an-Numan o Baalbek.

Despuix de la seua victòria, Saladino es va proclamar rei i va eliminar el nom d'as-Salih de l'oració del divendres i de les monedes. Des de llavors, es devia orar per ell en totes les mesquites d'Egipte i Síria i falcar moneda en El Caire en el seu nom, al-Malik an-Nasir Yusuf Ayyub, ala ghaya "el rei fort en l'ajuda, José fill de Job, alabat siga". El Califato Abbasí li va reconéixer l'autoritat auto concedida i li va declarar "Sultà d'Egipte i Síria".

Esta batalla d'Hama no va terminar no obstant en les lluites de poder entre ayubíes i zénguidas. La confrontació final es va prolongar fins a la primavera de 1176. Saladino va dur tropes d'Egipte mentres Saif al-Din realisava levas entre els estats vassalls de Diyarbakir i al-Yazira. Quan Saladino va creuar el Orontes, deixant Hama, va haver un eclipse de Sol. A pesar de vore-ho com un presagie, va continuar la marcha, alcançant el Túmulo del Sultà, a 24 km d'Alep. Ahí les seues forces varen trobar a l'eixèrcit de Saif al-Din. Una lluita mane a mà es va iniciar, a on els zénguidas varen conseguir sobrepassar l'ala esquerra de Saladino ans que ell personalment carregara contra la guàrdia zénguida. Davant este atac els zénguidas varen trencar en pànic, sent morts la majoria dels oficials i escapant pels pèls Saif al-Din. El campament zénguida en els seus cavalls, bagage, tendes i recaptes varen ser capturats. Saladino no obstant va lliberar en regals als seus presoners i va repartir el botí entre el seu eixèrcit sense quedar-se res per a ell.

Va continuar contra Alep, que li va rebre en les portes tancades. Pel camí havia pres Buza'a i Manbiŷ. Des d'ahí es va dirigir a l'Est per a sitiar la fortalea d'A'zaz el 15 de maig de 1176. Uns pocs dies despuix, en Saladino descansant en una tenda, un assessí va entrar, colpejant-li en el cap en un gavinet. El caixco de la seua armadura li va salvar i va conseguir agarrar a l'assessí per la mà gràcies a dur la seua gambesón. L'assessí va ser eixecutat i Gumushtugin i els nizaríes acusats de l'atentat, reforçant-se el lloc de la ciutat.

A'zaz es va rendir el 21 de juny de 1176, i Saladino es va afanyar en les seues tropes a Alep per a castigar a Gumushtigin. Els seus assalts varen ser rebujats pero no solament va conseguir firmar una treua sino inclús un pacte d'aliança en Gumushtigin i as-Salih que a canvi de mantindre la ciutat reconeixia a Saladino tot lo que havia conquistat. Els emirs de Mardin i Keyfa, aliats en Alep, també varen reconéixer a Saladino com a senyor de Síria. Despuix de la firma del tractat, la germana chicoteta d'as-Salih va acodir a Saladino reclamant la tornada de la fortalea de A'zaz. Saladino va accedir i la va escoltar de regrés a Alep en numerosos regals.

Lluita en els cristians

Despuix de deixar les montanyes del-Nusayri, Saladino va retornar a Damasc i va llicenciar a les seues tropes síries. Va deixar al seu germà Turan Shah al càrrec de Síria i va marchar a Egipte en la seua cort personal, alcançant El Caire el 22 de setembre. Despuix de dos anys absent, tenia molt que supervisar en el país de el Nilo, particularment obres i proyectes que havia deixat en El Caire. Va reparar i va ampliar les muralles de la ciutat i va començar la construcció de la Ciutadella d'El Caire. També va donar orde de construir el pou de 85 metros Bir Yusuf. La seua major obra pública fora de la ciutat va ser un gran pont en Guiza, que pretenia facilitar la defensa contra invasions mores.

Saladino va permanéixer en El Caire supervisant el seu govern i construint la Madrasa dels Hacedores d'Espases. En novembre de 1177, va llançar una razzia sobre Palestina. Els creuats havien penetrat en el territori de Damasc i Saladino va prendre la treua com alguna cosa que ya no tenia valor preservar. Els cristians varen enviar una gran porció del seu eixèrcit per a sitiar Harim, al nort d'Alep, descuidant la seua frontera sur. Saladino va creure que l'ocasió estava madura i va marchar contra Ascalón, a la que va cridar la "nóvia de Síria". Guillermo de Tir registra que l'eixèrcit ayubí constava de 18 000 esclaus negres del Sudan i 8000 soldats d'èlit turcomanos i kurdo. L'eixèrcit va assolar la campiña, va saquejar Ramla i Lod i va aplegar a les portes de Jerusalem.

Saladino va permetre al rei Balduino entrar en Ascalón en els Cavallers Templarios de Gaza sense prendre precaucions contra un atac sorpresa. Encara que els creuats a penes tenien 375 cavallers, Saladino va dubtar en emboscar-els davant la presència de tropes veteranes i oficials experts. El 25 de novembre de 1175, en el gros del seu eixèrcit absent, Saladino i les seues tropes es varen vore sorpresos en Tell Jezer, prop de Ramala. Ans que pogueren formar en orde de batalla, els templaris varen trencar les seues llínees. Saladino va tractar inicialment d'organisar als seus hòmens, pero davant la mort del seu guàrdia va vore inevitable la derrota i en les poques tropes que li quedaven va montar un camello fins a Egipte. En les cròniques cristianes és coneguda com la batalla de Montgisard.

Sense desanimar-se per la seua derrota en Tell Jezer, Saladino es va preparar per a lluitar en els creuats una atra volta. En la primavera de 1178, acampava baix els murs d'Homs mentres tenien lloc escaramuzas entre els seus generals i els creuats. Les seues tropes en Hama varen guanyar una batalla i li varen dur els despojos de l'enemic, en molts presoners a Saladino, que va ordenar el seu decapitació per a "llavar de fem les terres dels Creents". Va passar el restant de l'any en Síria, sense lluitar en els seus enemics.

Els espies de Saladino li varen informar de que els creuats planejaven una expedició en Síria. El sultà va ordenar al seu general Farrukh-Shah, patrullar la frontera de Damasc en mil soldats en espera d'un atac per a retirar-se sense presentar batalla i avisar en antorches en els tossals per a que Saladino marchara. En abril de 1179, els creuats dirigits per Balduino, que no esperava resistència al seu atac sorpresa a l'est dels Alts del Golán, varen iniciar l'expedició. Varen alvançar massa aprisa en persecució de Farrukh-Shah que concentrava a les seues tropes al surest de Quneitra i es varen vore derrotats pels ayubís en la coneguda com batalla de Maryayún. En la victòria, Saladino va dur reforços i va solicitar mil cinccents ginets al seu germà al-Adil en Egipte.

En l'estiu de 1179, Balduino havia construït un lloc alvançat en el camí a Damasc i pretenia fortificar un pas a través del riu Jordán, conegut com el vau de Jacob, que controlava l'accés a la planura de Banias, dividida entre musulmans i cristians. Saladino va oferir cent mil peces d'or a Balduino a canvi d'abandonar el proyecte, particularment ofensiu per ser un lloc sant per als musulmans, pero no va haver tracte. Aixina va resoldre destruir la fortalea i va moure els seus quarters a Banias. Com els creuats es varen afanyar a atacar les seues forces, varen perdre la formació. Despuix d'un èxit inicial, varen perseguir a l'enemic fins a perdre qualsevol orde i varen ser enrollats per les tropes de Saladino. Esta batalla del Vau de Jacobo i la pren de la fortalea el 30 d'agost de 1179 va ser una victòria clau per a Saladino.

En la primavera de 1180, mentres Saladino estava en les proximitats de Safad, esperant començar una nova campanya, Balduino va enviar mensagers en propostes de pau. Despuix de sequies i mals collites, anava escàs de recaptes i va acceptar. Raimundo III de Trípoli es va opondre a la treua, pero una incursió en les seues terres i la visió de la flota de Saladino en Tartus li varen convéncer.

Caudillo de l'Islam

conquista de Mesopotamia

El principal príncip zénguida, Saif al-Din, va morir en juny d'eixe any succeint-li el seu germà Izz al-Din en Mossul. El 4 de decembre, el fill de Nur al-Din i cap teòric de la família as-Salih moria despuix d'haver fet als seus oficials jurar llealtat a Izz al-Din, en un intent de crear un poder zénguida que poguera compensar a Saladino. Izz al-Din va ser benvingut en Alep, pero les expectatives del seu govern com a líder de la dinastia li varen sobrepassar i va canviar Alep per Sinjar al seu germà Imad al-Din Zangi. Saladino no va prestar oposició alguna en respecte als tractats de pau en la família.

L'11 de maig de 1182, Saladino en la mitat del seu eixèrcit i numerosos no combatents va marchar d'El Caire a Síria. En la nit anterior a la seua marcha, es va assentar en el tutor d'un dels seus fills que va citar un vers: "goja del perfum de la planta d'ull de bou de Nechd, despuix d'esta vesprada no vindrà". Saladino va vore en això un presagie malvat i mai va vore de nou Egipte. Sabent que les forces creuades es congregaven per a interceptar-ho, va creuar el desert de la península del Sinaí fins a Eilat i el golf d'Aqaba. Sense trobar oposició, va saquejar la campiña de Montreal, mentres les forces de Balduino vigilaven sense intervindre. Va aplegar a Damasc en juny per a descobrir que Farrukh-Shah havia atacat Galilea, saquejant Daburiyya i pres Habis Jaldek, fortalea de gran importància. En juliol, Saladino li va encomanar atacar Kawkab al-Hawa, a on va lliurar la batalla del Castell Belvoir, que va resultar en un empat. Més tart, en agost, es va llançar un atac terrestre i marítim sobre Beirut per a el que va construir 30 galeras, que estava a punt de fracassar quan Saladino es va retirar per a enfocar l'ocasió que es plantejava en Mesopotamia.

Kukbary, que governava en Harrán va invitar a Saladino a ocupar la regió de Yazira, en el nort de Mesopotamia. Saladino va acceptar i va donar per finalisada la treua en els zénguidas en setembre de 1182. Abans de la seua marcha a Yazira havien esclatat lluites intestinas entre els zénguidas, molts dels quals no volien reconéixer primacia alguna a Mossul. Abans de creuar el riu Éufrates Saladino va sitiar durant tres dies Alep, declarant aixina el final de la treua.

Una volta alcançada Bira, en la ribera de dit riu, se li varen unir Kukbary i Nur al-Din; les seues forces combinades varen prendre primer Edesa, després Saruj i després Raqqa. Raqqa era un important encreuament de camins defesa per Qutb al-Din Inal, que havia perdut Manjib front a Saladino en 1176 i davant l'enorme eixèrcit de Saladino, es va rendir a canvi de conservar les seues propietats. Saladino va impressionar als habitants de la ciutat en publicar un decret que eliminava varis imposts i els tachava dels registres perque "els més miserables regentes són aquells que estan grossos mentres la seua gent està prima". De Raqqa es va moure conquistant successivament al-Fudain, al-Husain, Maksim, Durain, Llauraven i Khabur, que li varen jurar llealtat. Les seues conquistes varen seguir per Karkesiya i Nusaybin. Saladino va prendre Nusyabin sense trobar resistència. De tamany mijà, no era molt important, pero tenia una posició estratègica entre Mardin i Mossul i estava prop d'Amid (Diyarbakır).

En el mig d'estes conquistes, Saladino va ser informat de que els creuats saquejaven els llogarets de la comarca de Damasc. La seua rèplica va ser "Deixeu-els... mentres destruïxen llogarets estem prenent ciutats, quan tornem tindrem més forces per a lluitar en ells". Mentres en Alep, l'emir zénguida de la ciutat saquejava ciutats fidels a Saladino com Balis, Manjib, Saruj, Buza'a o al-Karzain. També va destruir la seua pròpia ciutadella en A'zaz per a evitar que els ayubís pogueren usar-la contra ell.

Problemes en la mar Roja

El 2 de març de 1182, en la treua en la seua campanya síria, al-Adil va escriure des d'Egipte una carta a Saladino informant-li de que els creuats havien atacat «el cor de l'islam». Reinaldo de Chatillon, un polèmic i violent senyor fronteriç, havia enviat barcos des del golf de Áqaba a saquejar la costa del mar Roja. No es tractava d'un intent de conquista, sino de mera pirateria. Imad al-Din escriu que l'atac va alarmar als musulmans, que no estaven acostumats a tals atacs en una mar que controlaven al complet i Ibn al-Athir afig que els habitants no tenien experiència alguna en els creuats, ni com a enemics ni com a mercaders.

Ibn Yubair va ser informat de que setze barcos musulmans varen ser cremats pels creuats, que varen capturar un buc en peregrins en Aidab. També va informar de que planejaven atacar Medina i dur-se el cos del profeta Mahoma. Al-Maqrizi escriu que volien dur-li-ho a territori cristià per a forçar als musulmans a peregrinar allí. Afortunadament per a Saladino, al-Adil havia dut la seua flota des de Fustat i Aleixandria a la mar Roja baix el mando d'un mercenari armeni cridat Lu'lu. Els navío del-Adil varen trencar el bloqueig creuat, destruint la majoria dels seus barcos i varen perseguir als que varen tirar l'ancora i varen fugir al desert. Els supervivents, cent setanta en total, varen ser eixecutats seguint órdens de Saladino en vàries ciutats musulmanes.

Lluita per Mossul

A mida que Saladino s'acostava a Mossul, es va enfrontar al problema de prendre una gran ciutat i justificar la conquista. Els zénguidas de Mossul varen apelar a an-Nasir, el califa abasí de Bagdad el visir de la qual els era favorable. An-Nasir va enviar a Sheij al-Shuyuj (una figura d'alt ranc) per a mediar. Saladino va aplegar davant els murs de la ciutat el 10 de novembre de 1182. Izz al-Din no va acceptar els seus térmens que vea desproporcionados i Saladino en seguida va posar lloc a la ciutat, molt fortificada.

Despuix de vàries escaramuzas menors es va aplegar a un punt mort, promogut pel califa. Saladino va tractar de retirar-se sense sofrir danys en la seua image i mantenint pressió sobre Izz al-Din. Va decidir atacar Sinjar, defesa pel germà d'Izz al-Din, Sharaf al-Din. La ciutat va caure despuix d'un lloc de 15 dies el 30 de decembre. Les forces ayubís varen perdre l'orde, saquejant la ciutat. Saladino solament va conseguir protegir al governador i els seus oficials enviant-els a Mossul. Despuix d'establir una guarnició en la ciutat, va esperar l'arribada d'una coalició d'Alep, Mardin i Armènia. Saladino els va esperar en el seu eixèrcit en Harrán en febrer de 1183, pero davant el seu alvanç varen enviar mensagers a Saladino solicitant la pau. Cada eixèrcit va retornar a les seues ciutats i al-Fadil va escriure "Varen alvançar com a hòmens, es varen desvanir com a dònes" en referència a les tropa d'Izz al-Din.

Des del punt de vista de Saladino la guerra marchava be. Havia conseguit conquistar amplis territoris, pero no havia conseguit l'objectiu de prendre la ciutat. El seu eixèrcit, no obstant, s'anava reduint; Taqi al-Din va dur als seus hòmens de regrés a Hama mentres Nasir al-Din Muhammad i les seues forces es varen marchar. Açò va animar a Izz al-Din i els seus aliats que varen reprendre l'ofensiva. La coalició es va reunir en Harzam, al nort d'Harran. Al començament d'abril, sense esperar a Nasir al-Din, Saladino i Taqi al-Din varen alvançar contra ells, marchant a l'Est, a Ras al-Ein sense dificultats. A finals d'abril, despuix de tres dies de "verdadera lluita" segons Saladino, els ayubís varen capturar Amid (Diyarbakır). Va entregar la ciutat a Nur al-Din Muhammad en els seus recaptes (80.000 veles, una torre plena de fleches i 1.040.000 llibres). A canvi de la ciutat, est li va jurar obediència i li va prometre seguir-li en les seues campanyes aixina com restaurar la ciutat. La caiguda d'Amid també va convéncer a Il-Ghazi de Mardin de passar-se al costat de Saladino, debilitant més a Izz al-Din.

Saladino va intentar justificar davant el califa an-Nasir les seues campanyes contra Izz al-Din i li va solicitar justificació llegal per a ocupar Mossul. Saladino recordava que mentres ell havia tornat Egipte i Yemen a l'autoritat del califato abasí, els zénguidas de Mossul es recolzaven en els selyúcidas, rivals del califato i solament acodien a an-Nasir quan li necessitaven. També responsabilisava a Izz al-Din d'evitar la yihad o "guerra santa" contra els creuats, afirmant que "no solament no lluiten ells, sino que prevenen que ho facen els que poden". Va justificar la seua conquista de Síria per la lluita contra els cristians i la herejía assessina. Va prometre que si Mossul li era entregat, prendria per a l'islam Jerusalem, Constantinopla, Geòrgia i l'Imperi almohade (que tampoc reconeixia al califa de Bagdad) fins que «la paraula de Deu siga suprema i el califato abasí haja netejat el món, convertint iglésies en mesquites». Dia que açò ocorreria per la voluntat de Deu i que a canvi del respal del califato li entregaria Tikrit, Daquq, Juzestán, Kish i Oman.

La yihad

El començ i la batalla d'Hattin

Artícul principal → batalla de les Banyes d'Hattin.

La guerra que acabaria en els cristians d'ultramar va ser provocada per Reinaldo de Châtillon, noble que ha aplegat fins als nostres dies en l'image de senyor de terres en la frontera i famós per practicar el bandidaje i el saqueig. Havia violat treues anteriorment per atacar caravanes, capturant pelegrins en direcció a La Meca, tractant de profanar els llocs sants musulmans i saquejant l'illa cristiana de Chipre, amén de ser freqüent protagoniste de les intrigues pel poder en la cort de Jerusalem. Els cronistes moderns solen presentar-ho com un extremiste que va forçar la guerra aun cuando no tenia forma possible de guanyar-la. No obstant, havia segut un dels pocs que havia causat sérios problemes a Saladino: en atacar-li en la seua pròpia terra posant en perill els llocs sants musulmans, va danyar la seua image de Sultà i líder moral dels musulmans, va resistir el sege de Saladino en la fortalea del Krak dels Cavallers i era veterà de la batalla de Montgisard, l'última gran victòria creuada en Terra Santa i de li Forbelet, un empat contra Saladino despuix de la batalla d'Afula.

Reinaldo va atacar en 1186, contravenint la treua pactada, una gran caravana musulmana en la que es va aplegar a dir que viajava la mateixa germana de Saladino, cosa incerta. Davant les previsibles represàlies del llavors principal líder dels musulmans, el rei consorte de Jerusalem Guido de Lusignan va realisar levas reunint a totes les forces del regne, en les que es va dirigir contra Saladino, que va contar en l'ajuda de l'ambigüitat de Raimundo III de Trípoli, membre d'una facció cortesana oposta a Reinaldo, que inicialment no es va opondre a la marcha de Saladino per les seues terres del Principat de Galilea lo que li va garantisar que les seues fortalees no anaren atacades. No obstant, va terminar unint-se a l'eixèrcit real que Reinaldo va liderar contra la marcha de Saladino en Galilea. L'enfrontament final es va produir en 1187, junt a uns tossals anomenats els Banyes d'Hattin. En la batalla els atacs de la cavalleria llaugera i els arqueros sarracenos varen fer que l'eixèrcit creuat es retardara en la seua idea d'aplegar al llac Tiberíades i va haver d'acampar en la planura de Maskana. Finalment sedientos i sense forces, varen ser derrotats per Saladino.

La victòria va ser total per a Saladino: havia destruït casi la totalitat de les forces enemigues, havia capturat als principals caudillos (el rei Guido de Lusignan, Reinaldo de Châtillon, el gran maestre de l'Orde del Temple, Gérard de Ridefort...), havia capturat o eliminat a la majoria dels cavallers de les órdens religioses (incloent a Roger de Moulins, gran maestre del Hospital) i havia arrebatat als cristians la Vora Cruz, la seua més preciosa relíquia.

Solament uns pocs barons varen poder escapar i encapçalar una certa resistència a Saladino. El comte Raimundo III de Trípoli, que comandaba la vanguarda va poder escapar de la captura en obrir el sege els musulmans i sorpresivamente no importunarle en la seua càrrega. No va tornar grupas per a ajudar al restant de l'eixèrcit cristià. Joscelino III d'Edesa, Balián d'Ibelín i Reinaldo de Sidón, que comandaban la retaguàrdia, varen poder trencar la defensa musulmana i escapar igualment.

Els presoners ilustres varen ser ben tractats, de fet es conta l'anècdota de com Saladino va oferir una copa de neu al rei de Jerusalem, sediento per la travessia en el desert. L'única excepció va ser Reinaldo que va ser eixecutat pel mateix Saladino, segons es conta, quan va tractar d'agarrar la copa que havia donat a Guido de Lusignan com a mostra d'hospitalitat, ya que Saladino havia promés matar-ho en les seues pròpies mans per la crueltat que havia mostrat en contra, inclús, de civils indefensos i a pesar de la treua pactada. La costum en la regió era donar gràcies a l'enemic una volta s'haguera menjat i begut en ell i Saladino no volia que l'hospitalitat que oferia al rei s'estenguera a Reinaldo.

No és el desig de reis matar reis, pero eixe home hi havia trasgredido totes les fronteres, i per això li vaig tractar aixina

Saladino

La conquista de Jerusalem

Despuix de la seua victòria en Hattin, Saladino va ocupar el nort del Regne de Jerusalem, conquistant Galilea i Samaria sense massa dificultat aprofitant-se tant de la falta d'un eixèrcit cristià en casi totes les forces militars cristianes eliminades o capturades en Hattin i la confusió i falta d'un mando organisat en el rei, els principals gobernant i els maestres de les órdens religioses presoners. Tiberíades, capital del principat de la dòna de Raimundo de Trípoli va ser finalment sitiada i presa. Saladino va marchar contra la costa, reduint la defensa d'Acre i prenent el pròsper port coster. La veïna Arsuf va caure junt en ella. Nazaret, Séforis, Cesarea, Haifa varen ser preses una despuix d'una atra. L'arribada de la flota d'Egipte, que va agranar l'armada creuada, va reduir encara més les possibilitats d'una defensa exitosa per part cristiana.

Posteriorment, es va dirigir a la costa prenent un darrere l'atre els ports. Aixina varen caure Sidón, Beirut, Biblos, Torón i les terres de la frontera del Comtat de Trípoli en el Regne de Jerusalem. L'única excepció va ser Tir, plaça situada en una veta de fàcil defensa que comandada pel marqués Conrado de Montferrato, noble aplegat de visita a uns parents i que va mostrar un gran liderage, va oferir una resistència ordenada. Saladino va deixar front a Tir a un eixèrcit i va marchar cap al sur en l'objectiu de conquistar Ascalón, plaça vital per a la defensa d'Egipte, a pesar de que els seus emirs li instaven a prendre Jerusalem. Saladino va lliberar al gran maestre del Temple, Gérard de Ridefort, a canvi de les fortalees templarias de Gaza, Daroum i els seus últims baluarts en Samaria i al rei Guido de Lusignan a canvi d'Ascalón, que, no obstant, es va negar a rendir-se. A pesar de tot, va ser presa poc despuix per Saladino, junt a Ramla i Ibelín (en àrap, Yubna).

Una volta assegurades les comunicacions en Egipte va posar lloc a Jerusalem. En aquell moment, Balián d'Ibelín, membre d'una de les principals famílies nobles, va demanar a Saladino, poder anar de Tir, a on estava lluitant, a Jerusalem, per a traure d'ahí a la seua dòna i fills a canvi de no colaborar en la defensa d'esta ciutat. No obstant, va ser reconegut, i se li va demanar que comandara la resistència de la ciutat per lo que va manar a Saladino un mensage demanant-li que li eximira de complir la seua paraula de no lluitar contra ell, a lo que Saladino va accedir.

Inicialment es va rebujar tota proposta de capitulació, puix cap cristià volia cedir la ciutat, que consideraven santa de la mateixa manera que els musulmans. Saladino es va decidir, puix, a prendre la ciutat per la força. En octubre de 1187 la situació dels defensors era ya desesperada, i Balián va tractar de negociar la rendició. Saladino es va negar puix havia jurat prendre la ciutat per la força en rebujar-se els seus oferiments inicials i ya no tenia raó per a cedir en res (es conta que mentres Balián explicava les seues condicions de sobte un estandart sarraceno es va issar en un baluart, mostra de que les tropes de Saladino ya havien entrat). No obstant, quan Balián va amenaçar en destruir completament la ciutat abans que entregar-la sense condicions, Saladino va consultar en els seus emirs i va decidir accedir a les negociacions que incloïen perdonar la vida a tots els habitants a canvi de la rendició, encara que els seus emirs varen exigir que pagaren un impost per cap.

Una volta en possessió de la ciutat va entregar els llocs sagrats cristians a sacerdots ortodoxos. Encara que va convertir les iglésies en mesquites, Saladino va prendre mides per a evitar que els seus soldats exaltaren els ànims cristians. Balián i el patriarca Heraclio varen pagar la compra de casi dèu mil pobres i molts que no varen poder pagar l'impost per a eixir de Jerusalem encara varen tindre una relativa sòrt: el germà de Saladino, Saif ed-Din (Al-Adil), va pagar per un bon número d'ells, com a almoina a Alá per la victòria. No va ser l'únic, sent seguit per varis membres de la cort. El mateix Saladino, en un acte de generositat, va perdonar a tots els vells de la ciutat. Finalment Saladino va poder entrar en la mesquita d'Al-Aqsa, el tercer lloc sagrat per als musulmans despuix de La Meca i Medina el 2 d'octubre de 1187.

De regrés a la costa, Saladino va tindre que enfrontar-se a l'obstinada resistència de Tir, que una volta passada la sorpresa inicial resultava casi inexpugnable. Contava ademés en el respal des d'ultramar de les flotes italianes i siciliano. Algunes cròniques, generalment contràries a Conrado, afirmen que Saladino va dur presoner al pare de Conrado, Guillermo V de Montferrato, que havia segut capturat en Hattin. Va oferir lliberar a Guillermo a canvi de la seua rendició, pero el seu vell pare li va animar a resistir. Supostament Saladino va exclamar: "Este home és un pagà i molt cruel" i va terminar lliberant al vell per a que tornara en el seu fill. Més sòrt va tindre en la pren de Tartus, Giblé i Latakia, ports que varen caure a pesar del respal del Regne de Sicília. Va prendre també Sahyoun, fortalea hospitalària en una montanya propenca i va alvançar prenent Sarminiyah i la província de la ribera del Orontes. Va aplegar aixina a la frontera del Principat d'Antioquía, al que va arrebatar Barzouyeh i la capital del qual va sitiar abans de pactar una treua.

Kerak, Safed, Belvoir, Kabouab i Chaubac (Montreal), fortalees de Transjordania varen ser someses a llarcs seges i despuix d'enconades resistències de les órdens militars que les defenien, someses cap a 1189. També va caure Beaufort, junt a Trípoli.

Tercera Creuada

Les conseqüències de la caiguda de Jerusalem no es varen fer esperar: el papa Urbà III va convocar una nova creuada, la tercera, a la que varen acodir els principals reis cristians. Es varen organisar dos expedicions cristianes a esta cridada.

La primera d'elles, liderada per l'emperador del Sacre Imperi, Federico I Barbarroja va travessar a peu els Balcans i Anatolia, a on, per a sòrt dels musulmans, va morir ofegat en creuar un riu. Sense ell, el seu eixèrcit es disgregó, desapareixent providencialmente la major amenaça per a Saladino.

L'atra, liderada per Felipe Augusto de França, Ricardo Cor de León d'Anglaterra i el duc Leopoldo d'Àustria, va marchar per mar. Despuix de desembarcar en març de 1191, varen posar lloc a Sant Joan d'Acre, que Saladino va tractar de socórrer. No obstant no va conseguir trencar el lloc, recobrant els cristians la ciutat. Afortunadament per a Saladino, els creuats pronte discutirien entre sí. El rei de França va abandonar la creuada en acabant de que l'orgullós Ricardo es quedara en el millor palau i no ho tractara com a igual, i el duc d'Àustria despuix de vore ofés el seu estandart per Ricardo, que ho va tirar d'un baluart.

Saladino va mamprendre llavors una intensa activitat diplomàtica per a lliberar als captius que havien fet els cristians. No obstant, quan despuix d'àrdues negociacions s'havia aplegat a un acort, Ricardo els va fer eixecutar davant les contínues postergaciones del pagament per Saladino. En dit acort havien establit que Saladino entregaria la Vora Cruz a canvi dels 3000 musulmans que Ricardo mantenia en una cela com a rehens pero davant l'incompliment de Saladino Ricardo va creure una despesa innecessària mantindre a eixos presoners. L'acte va ser un colp per al prestigi de Saladino, que no va poder salvar als que havien resistit en la ciutat.

Ricardo es va distinguir a lo llarc d'eixe any en combat, vencent en Arsuf a Saladino i recobrant algunes posicions en la costa (com Jaffa). Va haver contactes, encara que provablement es tractara d'un engany de Ricardo, per a concertar la boda de Saif ed-Din, el germà de Saladino, en la germana de Ricardo, que rebrien Jerusalem en l'obligació de protegir als peregrins de tots els credos, pero varen fracassar quan la germana de Ricardo es va negar a casar-se en un musulmà.

Saladino i Ricardo varen emmalaltir, recuperant-se abdós. Per fi, quan el rei d'Anglaterra va sentir notícies de la turbulenta situació del seu país, no va tindre més remei que acceptar la pau i tres anys de treua, que, encara que no els tornava Jerusalem als cristians, els assegurava la costa entre Tir i Jaffa.

Saladino va morir en 1193 en Damasc i va ser enterrat en un mausoleu en l'exterior de la Mesquita Omeya de Damasc. L'emperador alemà Guillermo II donó un sarcòfec en marbre, en el que no obstant no descansa el seu cos. En la seua tomba s'exhibixen l'original, de fusta, en el que està el cos, i el de marbre, buit.

Li va succeir el seu fill Al-Afdal en el tro de Síria, donant començ aixina a la dinastia ayubí.

Les disputes pel sultanato

En lloc d'establir un imperi centralisat, Saladino havia establit la propietat hereditària a través de les seues terres, dividint el Sultanato entre parents; els membres de la família varen rebre feus semiautónomos i principats. A pesar de que estos príncips devien fidelitat al sultà ayubí, en els seus propis territoris, eren relativament independents. A la mort de Saladino, az-Zahir va prendre Alep, del-Adil per la disposició del seu pare i Al-Aziz Utman va celebrar la seua coronació en El Caire, mentres que el seu fill major, al-Afdal va retindre Damasc que també incloïa Palestina i gran part de Líban. Al-Adil llavors va adquirir el nort de Mesopotamia, conegut com al-Yazira, a on va mantindre als zengidas de Mossul a ralla. En 1193, Masud de Mossul va unir forces en Zangi de Sinjar i junts la coalició zengida va traslladar els seus pensaments a ocupar la major cantitat del-Yazira possible. No obstant, ans que es poguera conseguir cap resultat important, Masud es va emmalaltir i va retornar a Mossul, i al-Adil llavors va obligar a Zangi a fer una pau ràpida. El fill del-Adil al-Mu'azzam va prendre possessió de Kerak i Transjordania.

Pronte, no obstant, els fills de Saladino varen començar a barallar-se per la divisió del Sultanato. Saladino havia nomenat a a el-Afdal governador de Damasc en l'intenció de que el seu fill deguera continuar per a vore la ciutat com el seu lloc principal de residència en la finalitat de subrallar la primacia de la yihad ("guerra santa") en contra dels estats creuats. al-Afdal, no obstant, va trobar que el seu apego a Damasc va contribuir al seu perdición. Varis dels emirs subalternos del seu pare varen abandonar la ciutat per a anar a El Caire i pressionar a a el-Aziz Uthman en l'intenció de derrocar-ho, en acusacions de que era inexperto i tenia l'intenció d'agranar la vella guàrdia ayubí. Aixina, en 1194, ell obertament va exigir el sultanato pero al-Adil li va animar a actuar davant l'incompetència percebuda del-Afdal posant al Sultanato ayubí en perill. L'afirmació del-Aziz Uthman al tro va ser demostrada en una série d'atacs a Damasc en 1196, lo que va obligar a a el-Afdal a deixar el govern per un menor posat d'alt perfil en Salkhad. al-Adil es va establir en Damasc com un lloctinent del-Aziz Uthman, pero va eixercir molta influència en el Sultanato.

Quan al-Aziz Uthman va morir en un accident de caça prop d'El Caire, al-Afdal es va fer de nou sultà (encara que el fill del-Aziz Uthman, al-Mansur, era el governant nominal d'Egipte), al-Adil despuix d'estar absent en una campanya en el noreste va retornar i va conseguir ocupar la ciutadella de Damasc, pero després es va enfrontar a un fort assalt de les forces agrupades del-Afdal i el seu germà az-Zahir. Estes forces es varen desintegrar baix el liderage del-Afdal i en 1200, al-Adil va tornar a l'ofensiva. A la mort d'Uthman, dos clans dins del Sultanato s'oponien entre sí; els mamelucos a els qui Shirkuh i Saladino havien allistat- els Asadiyya i Salahiyya. Estos últims varen recolzar a a el-Adil, en la seua lluita contra al-Afdal. En el seu respal, al-Adil va conquistar El Caire en 1200, i va obligar a a el-Afdal a acceptar l'exili intern. Es va proclamar sultà d'Egipte i Síria, despuix li va confiar el govern de Damasc a a el-Mu'azzam i del-Yazira al seu atre fill al-Kamil. Al voltant de 1200, un Sharif ("cap tribal") Qatada Ibn Idris es va fer en el poder en La Meca i va ser reconegut com l'emir de la ciutat per al-Adil.

Al-Afdal es va esforçar per recuperar Damasc per última volta, pero no va poder fer-ho. Al-Adil va entrar en la ciutat triunfante en 1201. Az-Zahir encara sostenia Alep i Al-Afdal va cedir Samosata en Anatolia. Ara despuix de 60 anys, la llínea del-Adil en lloc de la de Saladino dominaria els pròxims 50 anys. El sultà ayubí redistribuïxc les seues possessions entre els seus fills: al-Kamil era qui ho succeiria en Egipte, al-Ashraf va rebre al-Yazira, i a al-Awhad li va ser donat Diyarbakır, pero este últim territori va passar al domini del-Ashraf en acabant de que Awhad va morir.

Al-Adil va despertar l'hostilitat oberta dels Hanbali en Damasc pero ignorant en gran mida als creuats, despuix d'haver llançat solament una campanya contra ells. Va sentir que l'eixèrcit dels creuats era invencible en una lluita directa. Despuix de prolongades campanyes també s'entreveen les dificultats de mantindre una coalició àrap coherent. La tendència en virtut del-Adil va ser un creiximent constant del Sultanato, principalment a través de l'expansió de l'autoritat ayubí en al-Yazira i Armènia. Els abasíes finalment varen reconéixer el paper del-Adil com a sultà en 1207. Una campanya militar dels creuats va ser llançada el 3 de novembre de 1217, començant en una ofensiva cap a Transjordania. Al-Mu'azzam va instar a a el-Adil a llançar un contraatac, pero es va negar a la proposta del seu fill. En 1218, la fortalea de Damietta en el delta de el Nilo, va ser sitiada pels creuats. Despuix de dos intents fallancs, la fortalea finalment va capitular el 25 d'agost; sis dies més vesprada, al-Adil va morir.

Al-Kamil es va proclamar sultà en El Caire, mentres que el seu germà al-Mu'azzam va reclamar el tro de Damasc. Al-Kamil va intentar reprendre la fortalea, pero va ser obligat a retrocedir per Juan de Brienne. Despuix d'enterar-se d'una conspiració contra ell, va fugir, deixant l'eixèrcit egipcíac. Cundió el pànic, pero en l'ajuda del-Mu'azzam, al-Kamil va reagrupar les seues forces. Per a llavors, no obstant, els creuats s'havien apoderat del seu campament. Els ayubídas es varen oferir a negociar la retirada de Damietta, oferint la restauració de Palestina al Regne de Jerusalem, en l'excepció dels forts de Mont Real i Karak. Açò va ser rebujat pel líder de la Quinta creuada, Pelagio d'Albano i en 1221, varen ser expulsats del delta de el Nilo despuix de la victòria ayubí en Mansura.

Desintegració

Perduda de territoris i cessió de Jerusalem

En l'est, els Jorezmitas baix Jalal ad-Din Mingburnu varen capturar la ciutat de Khilat del-Ashraf, mentres que els Rasulidas, nominalmente lleals, varen començar a invadir les propietats territorials dels ayubídas en Aràbia. En 1222, els ayubíes varen nomenar al líder rasulida Ali Bin Rasul com a governador de La Meca. El govern ayubí en Yemen i l'Heyaz va declinar i el governador ayubí de Yemen, Mes'ud bin Kamil, es va vore obligat a partir a Egipte en 1223. Va designar a Nurad-Din Umar com a vicegovernador mentres estava absent. En 1224, la dinastia local al-Yamani va guanyar el control d'Hadramaut dels ayubíes que ho havien sostingut en térmens generals per la problemàtica situació de la seua administració en Yemen. Despuix de la mort de Mas'ud bin Kamil en 1229, Nur ad-Din Umar es va declarar a sí mateixa com a governant independent de Yemen i va suspendre el pagament anual de tributs al sultanato ayubí en Egipte.

Baix Federico II, va llançar una Sexta Creuada, aprofitant la lluita interna en curs entre al-Kamil d'Egipte i al-Mu'azzam de Síria. Posteriorment, al-Kamil va oferir Jerusalem a Federico per a evitar una invasió síria d'Egipte, pero este últim es va negar. La posició del-Kamil es va enfortir quan Al-Mu'azzam va morir en 1227 i va ser succeït pel seu fill an-Nasir Dawud. Al-Kamil va continuar les negociacions en Federico II en Acre en 1228, lo que va dur a un acort de treua firmat en febrer de 1229. L'acort va otorgar als creuats el control sobre una Jerusalem no fortificada durant dèu anys, pero també va garantisar el control dels musulmans sobre els llocs sagrats islàmics en la ciutat. Encara que el tractat caria de sentit en térmens militars, an-Nasir Dawud ho va usar per a provocar els sentiments dels habitants de Síria i un sermón de divendres d'un popular predicador en la Mesquita dels Omeyas "va reduir la multitut a violents changlots i llàgrimes".

L'acort en els creuats va ser acompanyat per una proposta de redistribució dels principats ayubíes, segons la qual Damasc i els seus territoris serien governats per al-Ashraf, qui va reconéixer la sobirania del-Kamil. An-Nasir Dawud es va resistir a l'assentament, enfurit per la treua ayyubí-creuats. Les forces del-Kamil varen aplegar a Damasc per a fer complir l'acort propost en maig de 1229. El sege va eixercir una gran pressió en la ciutat, pero els habitants es varen unir a an-Nasir Dawud, que recolzava el govern estable del-Mu'azzam i es varen enujar en el tractat en Federico. No obstant, despuix d'un més, an-Nasir Dawud va presentar una demanda per un resultat pacífic i va rebre un nou principat centrat en Karak, mentres que al-Ashraf, el governador de Diyar Bakr, va assumir el càrrec de governador de Damasc.

Mentrestant, els Selyucidas alvançaven cap a a el-Yazira, i els descendents de Qatada ibn Idris lluitaven en els seus senyors ayubí sobre el control de la Meca. El conflicte entre ells va ser aprofitat pels Rasulidas de Yemen que varen intentar acabar en la sobirania dels ayubídas en el Heyaz i posar la regió baix el seu control que varen conseguir en 1238 quan Nur al-Din Umar va capturar La Meca.

Divisió siri-egipcíaca

El govern del-Ashraf en Damasc va ser estable, pero ell i els atres emirs de Síria varen tractar d'afirmar la seua independència d'El Caire. En mig d'estes tensions, al-Ashraf va morir en agost de 1237 despuix d'una malaltia de quatre mesos i va ser succeït pel seu germà com Salih Ismail. Dos mesos despuix, l'eixèrcit egipcíac del-Kamil va aplegar i va sitiar a Damasc, pero Asih Ismail havia destruït els suburbis de la ciutat per a negar el refugi de les forces del-Kamil. En 1232, al-Kamil va instalar al seu fill major As-Sálih Ayyub per a governar a Hisn Kayfa, pero despuix de la mort del-Kamil en 1238, as-Salih Ayyub va impugnar la proclamació del germà menor al-Adil II Com a sultà en El Caire. As-Salih Ayyub finalment va ocupar Damasc en decembre de 1238, pero el seu tio Ismail va recuperar la ciutat en setembre de 1239. El cosí d'Ismail, an-Nasir Dawud, va detindre a Ismail en Karak per a evitar l'arrest del-Adil II. Ismail va formar una aliança en Dawud que ho va lliberar a l'any següent, lo que li va permetre proclamar-se sultà en lloc del-Adil II en maig de 1240.

A lo llarc de la década de 1240, as-Salih Ayyub va portar a terme represàlies contra aquells que varen recolzar a a el-Adil II, i després es va enfrontar en an-Nasir Dawud que s'havia reconciliat en as-Salih Ismail de Damasc. Els sultans rivals as-Salih Ayyub i Ismail varen intentar aliar-se en els creuats contra l'atre. En 1244, els ayyubíes separatistes de Síria es varen aliar en els creuats i es varen enfrontar a la coalició d'as-Salih Ayyub i els Jorezmitas en Hirbiya, prop de Gaza. Es va produir una gran batalla, que va resultar en una gran victòria per a as-Salih Ayyub i el virtual colapse del Regne de Jerusalem.

Restauració de l'unitat

En 1244-1245, as-Salih Ayyub havia pres l'àrea aproximada a l'actual Cisjordània d'an-Nasir Dawud; es va apoderar de Jerusalem, després va marchar per a prendre Damasc, que va caure en relativa facilitat en octubre de 1245. Poc despuix, Sayf al-Din Ali va entregar el seu principat expost d'Ajlun i la seua fortalea a As-Salih Ayyub. La ruptura de l'aliança entre els Jorezmitas i as-Salih Ayyub va terminar en la virtual destrucció del primer per al-Mansur Ibrahim, l'emir ayyubí d'Homs, en octubre de 1246. En la derrota dels Corasmios, As-Salih Ayyub va ser capaç de completar la conquista del sur de Síria. El seu general Fakhr ad-Din va continuar per a sometre els territoris de Nasir Dawud. Va saquejar la ciutat baixa de Karak, després va sitiar la seua fortalea. Va seguir un punt mort en an-Nasir Dawud o Fakhr ad-Din lo suficientment fort com per a desestajar les forces de l'atre. Finalment es va aplegar a un acort pel qual an-Nasir Dawud retindria la fortalea, pero cedix el restant del seu principat a as-Salih Ayyub. Una volta resolta la situació en Palestina i Transjordania, Fakhr ad-Din es va mudar al nort i va marchar cap a Bosra, l'últim lloc que encara conserva Ismail. Durant el lloc, Fakhr ad-Din va caure malalt, pero els seus comandants varen continuar l'assalt contra la ciutat, que va caure en decembre de 1246.

En maig de 1247, as-Salih Ayyub era amo de Síria al sur del llac Homs, havent guanyat el control sobre Banyas i Salkhad. En els seus oponents ayubíes somesos, a excepció d'Aleppo baix an Nasir Yusuf, Asih Saly Ayyub va mamprendre una ofensiva llimitada contra els Creuats, enviant a Fakhr ad-Din a moure's contra els seus territoris en Galilea. Tiberias va caure el 16 de juny, seguit pel Mont Tabor i Kawkab al-Hawa. Al poc temps Safad, en la seua fortalea templaria, semblava fòra del seu alcanç, per lo que els ayubíes varen marchar cap al sur fins a Ascalon. Front a la resistència obstinada de la guarnició creuada, una floteta egipcíaca va ser enviada per as-Salih Ayyub per a recolzar el lloc i el 24 d'octubre, les tropes de Fakhr ad-Din varen assaltar una brecha en les parets i varen matar o varen capturar a tota la guarnició. La ciutat va ser arrasada i deixada deserta.

As-Salih Ayyub va retornar a Damasc per a vigilar els acontenyiments en el nort de Síria. Al-Ashraf Musa d'Homs havia cedit l'important baluart de Salamiyah a As -Salih Ayyub l'hivern anterior, potser per a subrallar la seua relació patró-client. Açò va preocupar als ayubíes d'Alep que temien que s'usara com a base per a la pren militar de la seua ciutat. An-Nasir Yusuf va trobar açò intolerable i va decidir anexar-se a Homs en l'hivern de 1248. La ciutat es va rendir en agost i els térmens de Nasir Yusuf varen obligar a A el-Ashraf Musa a entregar Homs, pero se li va permetre retindre Palmira i Tell Bashir en el desert siri. As-Salih Ayyub va enviar a Fakhr ad-Din per a recuperar a Homs, pero Aleppo va respondre enviant un eixèrcit a Kafr Tab, al sur de la ciutat. An-Nasir Dawud va deixar Karak per Alep per a recolzar a an-Nasir Yusuf, pero en la seua absència, els seus germans al-Amjad Hasan i az-Zahir Shadhi varen detindre al seu hereu al-Mu'azzam Isa i després varen anar personalment al campament de Salih Ayyub en al-Mansourah en Egipte per a oferir-li el control de Karak a canvi de les possessions en Egipte. As-Salih Ayyub va acceptar i va enviar a l'eunuc Badr al-Din Sawabi per a que actuara com el seu governador en Karak.

Caiguda

Ascens dels mamelucos i caiguda d'Egipte

En 1248, una flota creuada d'1,800 barcos i bucs va aplegar a Chipre en l'intenció de llançar una Sèptima Creuada contra els musulmans. El seu comandant, Luis IX, va intentar aliar-se en els mongoles per a llançar un atac coordinat sobre Egipte, pero quan açò no es va materialisar, la força dels creuats va navegar a Damietta i la població local va fugir tan pronte com varen desembarcar. Quan as-Salih Ayyub, que es trobava en Síria en eixe moment, es va enterar d'açò, va preparar la seua immediata tornada a Egipte, evitant Damietta, i en el seu lloc, s'acantone en Mansurah. Allí, va organisar un eixèrcit i va alçar una força de comando que hostigó als creuats.

As-Salih Ayyub estava malalt i la seua salut es va deteriorar encara més per la creixent pressió de l'ofensiva dels creuats. La seua esposa Shajar Al-Durr va convocar a una reunió de tots els generals i es va convertir aixina en comandant en cap de les forces egipcíaques. Va ordenar la fortificació de Mansura i després va almagasenar grans cantitats de recaptes i va concentrar les seues forces allí. També va organisar una flota de galeras de guerra i les va dispondre en varis punts estratègics a lo llarc del ric Nilo. Els intents dels creuats per capturar Mansurah varen ser infructuosos i el rei Luis es va trobar en una posició crítica. Va conseguir creuar el Nilo per a llançar un atac sorpresa contra Mansurah. Mentrestant, As-Salih Ayyub va morir, pero Shajar al-Durr i els generals Mamelucos Bahrí d'As -Salih Ayyub, incloent Izz al-Din Aybak, varen contrarrestar l'assalt i infligieron fortes pèrdues als Creuats. Simultàneament, les forces egipcíaques varen tallar la llínea de suministraments dels Creuats en Damietta, impedint l'arribada de reforços. El fill d'As Salih Ayyub i recent proclamat sultà ayubí al-Mu'azzam Turan-Shah va aplegar a Mansurah en este moment i va intensificar la batalla contra els creuats. Estos últims finalment varen ser derrotats en la batalla de Fariskur, i el rei Luis i els seus companyers varen ser presos presoners.

Al-Mu'azzam Turan-Shah va alienar als mamelucos poc despuix de la seua victòria en Mansurah i els va amenaçar constantment a ells i a Shajar al-Durr. Tement per les seues posicions de poder, els mamelucos bahri es varen sublevar contra el sultà i ho varen matar en abril de 1250. Aybak es va casar en Shajar al-Durr i posteriorment va assumir el govern d'Egipte en nom del-Ashraf II que es va convertir en sultà, pero solament nominalmente.

Domini d'Alep

En l'intenció de restaurar la supremacia dels descendents directes de Saladino dins de la família ayubí, an-Nasir Yusuf va poder finalment obtindre el respal de tots els emir ayubídas en base en Síria en una causa comuna contra l'Egipte dominat pels Mamelucos. Per a 1250, va prendre Damasc en relativa facilitat i, a excepció d'Hama i Transjordania, l'autoritat directa de Nasir Yusuf va permanéixer intacta des del riu Khabur en el nort de Mesopotamia fins a la península del Sinaí. En decembre de 1250, va atacar Egipte despuix de rebre la notícia de la mort del-Mu'azzam Turan-Shah i l'ascensió de Shajar al-Durr. L'eixèrcit d'An-Nasir Yusuf era molt més gran i millor equipat que el de l'eixèrcit egipcíac, format per les forces d'Alep, Homs, Hama i els d'els únics fills supervivents de Saladino, Nusrat ad-Din i Turan-Shah Ibn Salah ad-Din. No obstant, va sofrir una gran derrota a mans de les forces d'Aybak. An-Nasir Yusuf posteriorment va retornar a Síria, que llentament estava escapant del seu control.

Els mamelucos varen forjar una aliança en els creuats en març de 1252 i varen acordar llançar conjuntament una campanya contra An-Nasir Yusuf. El rei Luis, que havia segut posat en llibertat despuix de l'assessinat del-Mu'azzam Turan-Shah, va conduir al seu eixèrcit a Jaffa, mentres que Aybak tenia l'intenció d'enviar les seues forces a Gaza. En enterar-se de l'aliança, an-Nasir Yusuf va enviar immediatament una força a Tell al-Ajjul, en les afores de Gaza, per a evitar el creuament dels eixèrcits mamelucos i creuats. Mentrestant, el restant de l'eixèrcit ayyubí estava estacionat en el vall del Jordán. En donar-se conte de que una guerra entre ells beneficiaria enormement als creuats, Aybak i an-Nasir Yusuf varen acceptar la mediació del Califa Abasí a través de Najm ad-Din al-Badhirai. En abril de 1253, es va firmar un tractat per mig del qual els mamelucos mantindrien el control sobretot Egipte i Palestina fins a Nablus, sense incloure-ho, mentres que an-Nasir Yusuf seria confirmat com el governant de la Síria musulmana. Aixina, el govern ayyubí es va terminar oficialment en Egipte. En acabant de que revive el conflicte entre els mamelucos i els ayubíes, al-Badhirai va organisar un atre tractat, esta volta otorgant a Nasir Yusuf el control dels territoris dels mamelucos en Palestina i al-Arish en Sinaí. No obstant, en lloc de posar als ayyubíes a càrrec, an-Nasir Yusuf va entregar Jerusalem a un mameluco cridat Kutuk mentres Nablus i Jenin varen ser entregats a Baibars.

Durant més d'un any despuix de l'acort en els mamelucos, la calma es va assentar durant el regnat de Nasir Yusuf, pero l'11 de decembre de 1256 va enviar dos emiasrios als abasíes en Bagdad en busca d'una investidura formal del califa, al-Musta'sim, com "sultà". Esta solicitut estava relacionada en la rivalitat d'an-Nasir en Aybak, ya que el títul seria útil en futures disputes en els mamelucos. No obstant, els mamelucos havien enviat als seus mensagers a Bagdad prèviament per a garantisar precisament que an-Nasir Yusuf no obtinguera el títul, lo que colocaria a a el-Musta'sim en una posició difícil.

A principis de 1257, Aybak va ser assessinat en una conspiració, i va ser succeït pel seu fill de 15 anys, al-Mansur Ali, mentres que Saif ad-Din Qutuz tenia una posició influent. Poc despuix de l'ascens del-Mansur Ali, varen sorgir rumors d'una atra conspiració en la que an-Nasir Yusuf va tindre una suposta conexió. El conspirador acusat, el visir del-Mansur Ali, Sharaf ad-Din al-Fa'izi, va ser estrangulat per les autoritats egipcíaques. Els mamelucos bahri en Síria dirigits per Baibars varen pressionar a an-Nasir Yusuf per a que intervinguera invadint Egipte, pero no va actuar, tement que la dinastia bahri usurpara el seu tro si guanyaven a Egipte.

Karak afirma l'independència

Les relacions entre an-Nasir Yusuf i els mamelucos bahri es varen tensar en acabant de que el primer es va negar a invadir Egipte. En octubre de 1257, Baibars i els seus companyers mamelucos varen eixir de Damasc o varen ser expulsats de la ciutat i junts es varen mudar al sur de Jerusalem. Quan el governador Kutuk es va negar a ajudar-els contra an-Nasir Yusuf, Baibars ho va depondre i li va dir a a el-Mugith Umar, l'emir de Karak, pronunciat en el khutba en la mesquita del-Aqsa; A lo llarc dels anys, al-Mugith Umar havia permés als dissidents polítics d'El Caire i Damasc, que buscaven protecció de les autoritats mamelucos i ayubíes, un refugi segur dins del seu territori.

Poc despuix de guanyar Jerusalem, Baibars va conquistar Gaza i an-Nasir Yusuf va enviar al seu eixèrcit a Nablus en resposta. Es va produir una batalla i els mamelucos finalment varen fugir a través del riu Jordán cap a l'àrea de Balqa. Des d'allí varen aplegar a Zughar en l'extrem sur del Mar Morta, a on varen enviar la seua sumissió a Karak. La nova relació del-Mughith Umar en Baibars va consolidar la seua independència de la Síria de Nasir Yusuf. Per a assegurar la seua independència, al-Mughith Umar va començar a distribuir els territoris de Palestina i Transjordania entre els mamelucos bahri. Els nous aliats varen formar un chicotet eixèrcit i es varen dirigir a Egipte. A pesar dels alvanços inicials en Palestina i al-Arish, es varen retirar despuix de vore cuán abrumadoramente eren superats en número per l'eixèrcit egipcíac. No obstant, Al-Mughith Umar i Baibars no es varen desanimar i varen llançar un eixèrcit d'1.500 cavallers regulars a Sinaí a principis de 1258, pero novament varen ser derrotats pels mamelucos d'Egipte.

Invasió mongola i caiguda del Sultanato

Els ayubíes havien estat baix la sobirania nominal del Imperi mongol en acabant de que una força mongola atacara els territoris ayubíes en Anatolia en 1244. An-Nasir Yusuf va enviar una embaixada a la capital mongol Karakorum en 1250, poc despuix d'assumir el poder. No obstant, estos enteniments no varen durar, i el Gran Khan Mongol, Möngke, va emetre una directiva al seu germà Hulagu per a estendre els regnes de l'imperi fins al ric Nilo. Este últim va formar un eixèrcit de 120,000 hòmens i en 1258, va destruir Bagdad i va assessinar als seus habitants, inclós el Califa al-Musta'sim i la major part de la seua família en acabant de que els ayubídas no reuniren un eixèrcit per a protegir la ciutat. Eixe mateix any, varen perdre Diyar Bakr als mongoles.

An-Nasir Yusuf va enviar una delegació a Hulagu despuix, repetint les seues protestes a la sumissió. Hulagu es va negar a acceptar els térmens i per això an-Nasir Yusuf va demanar ajuda a El Caire. Esta declaració va coincidir en un exitós colp d'Estat dels mamelucos en sèu en El Caire contra el liderage simbòlic ayubída restant en Egipte, a on l'home fort Qutuz va prendre oficialment el poder. Mentrestant, es va reunir un eixèrcit ayyubí en Birzeh, just al nort de Damasc, per a defendre la ciutat contra els mongoles que ara marchaven cap al nort de Síria. Alep va ser pronte sitiat i en giner de 1260 va caure en mans dels mongoles. La Gran Mesquita i la Ciutadella d'Alep varen ser arrasades i la majoria dels habitants varen ser assessinats o venuts com a esclaus. La destrucció d'Alep va causar pànic en la Síria musulmana; L'emir ayubí d'Homs, al-Ashraf Musa, es va oferir a aliar-se en els mongoles en acostar-se al seu eixèrcit i Hulagu li va permetre continuar en el govern de la ciutat. Hama també va capitular sense resistir-se, pero no va unir forces en els mongoles. An-Nasir Yusuf va optar per fugir de Damasc per a buscar protecció en Gaza.

Hulagu va partir cap a Karakorum deixant a Kitbuqa, un general cristià nestoriano, per a continuar la conquista mongola. Damasc va capitular despuix de l'arribada del eixèrcit mongol, pero no va ser destruïda com atres ciutats musulmanes capturades. No obstant, des de Gaza, an-Nasir Yusuf va conseguir reunir a la chicoteta guarnició que va deixar en la Ciutadella de Damasc per a rebelar-se contra l'ocupació mongola. Els mongoles varen prendre represàlies llançant un assalt massiu d'artilleria en la ciutadella i, quan es va fer evident que an-Nasir Yusuf no podia aliviar la ciutat en un eixèrcit recent format, la guarnició es va rendir.

Els mongoles varen procedir conquistant Samaria, matant a la major part de la guarnició ayubí en Nablus, i després varen alvançar cap al sur, fins a Gaza, sense obstàculs. An-Nasir Yusuf pronte va ser capturat pels mongoles i utilisat per a persuadir a la guarnició d'Ajlun per a que capitulara. Posteriorment, el governador jovenil ayyubí de Banyas es va aliar en els mongoles, que ara havien pres el control de la major part de Síria i al-Yazira, lo que va terminar efectivament en el poder ayubí en la regió. El 3 de setembre de 1260, l'eixèrcit mameluco en sèu en Egipte liderat per Qutuz i Baibars va desafiar a l'autoritat mongol i va derrotar decisivament les seues forces en la batalla d'Ain Jalut, fòra de Zir'in en la vall de Jezreel. Cinc dies despuix, els mamelucos varen prendre Damasc i en un més, la major part de Síria estava en mans dels Mamelucos bahri. Mentrestant, an-Nasir Yusuf va ser assessinat en captiveri.

Restants de la dinastia

Molts dels emirs ayubíes de Síria varen ser desacreditats per Qutuz per colaborar en els mongoles, pero ya que al-Ashraf Musa va desertar i va lluitar junt als mamelucos en Ain Jalut, se li va permetre continuar el seu domini sobre Homs. Al-Mansur d'Hama havia lluitat junt als mamelucos des del començ de la seua conquista i, per açò, Hama va continuar sent governat pels descendents ayubíes del-Muzaffar Umar. Despuix de la mort del-Ashraf Musa en 1262, el nou sultà mameluco, Baibars, es va anexar Homs. A l'any següent, al-Mughith Umar va ser enganyat per a que Karak es rendira a Baibars i va ser eixecutat poc despuix per haver-se lloc del costat dels mongoles.

L'últim gobernant ayubí d'Hama va morir en 1299 i Hama va passar breument a la sobirania directa dels mamelucos. No obstant, en 1310, baix el patrocini del sultà Mameluco al-Nasir Muhammad, Hama va ser tornat als ayubíes baix el conegut geógrafo i autor Abu al-Fida. Este últim va morir en 1331 i va ser succeït pel seu fill al-Afdal Muhammad, qui finalment va perdre el favor dels seus senyors mamelucos. Va ser retirat del seu lloc en 1341 i Hama va tornar novament al domini dels mamelucos definitivament.

En el surest d'Anatolia, els ayubíes varen continuar governant el principat d'Hisn Kayfa i varen conseguir seguir sent una entitat autònoma, independent del Ilkanato mongol, que va governar el nort de Mesopotamia fins a la década de 1330. Despuix de la ruptura del Ilkanato, els seus antics vassalls en l'àrea, els artúquidas, varen mamprendre la guerra contra els ayubídas d'Hisn Kayfa, pero varen ser derrotats decisivament i els ayubídas varen guanyar les possessions dels artúqidas en la vora esquerra del riu Tigris. En el XIV, els ayubíes varen reconstruir el castell d'Hisn Kayfa, que els va servir de fortalea. Els ayubíes d'Hisn Kayfa varen ser vassalls dels mamelucos i més vesprada dels Dulkadiridas fins a ser suplantats pel Imperi otomà a principis del XVI.

Govern

Estructura

Saladino va estructurar el seu Sultanato entorn al concepte de sobirania colectiva, és dir, una confederació de principats units per l'idea del govern familiar. Segons este acort, existien numerosos "menuts sultans", mentres que un membre de la família, com Sultan al-Mu'azzam, regnava supremamente. Despuix de la mort de Saladino, esta posició codiciada es va obrir a qui fora lo suficientment forta com per a apoderar-se d'ella. La rivalitat posterior entre els ayubíes de Síria i Egipte va aplegar a un punt a on els governants de cada territori a voltes es coludían en els creuats contra l'atre. El govern ayubí diferia en estes dos regions. En Síria, cada ciutat important era governada com un principat relativament independent baix un membre de la família ayubí, mentres que en Egipte la llarga tradició de govern centralisat va permetre als ayubíes mantindre el control directe sobre la província des d'El Caire. No obstant, va ser Bagdad, sèu del Califato, qui va eixercir l'hegemonia cultural i política sobre els territoris ayubíes, particularment els del suroest asiàtic. Per eixemple, el qadi ("cap de justícia") de Damasc encara era designat pels abasíes durant el govern ayyubí.

El poder polític es va concentrar en la família ayyubí, que no es caracterisava necessàriament solament per la relació de sanc; els esclaus i íntims podien adquirir un gran poder i inclús el poder suprem dins d'ell. Era comú que les mares dels jóvens gobernant ayubíes actuaren com a poders independents o, en alguns casos, governants per dret propi. Els eunucs varen eixercir un poder substancial baix els ayubíes, servint com a assistents i atabegs dins de la llar o com emirs, governadors i comandants de l'eixèrcit fora de la llar. Un dels partidaris més importants de Saladino va ser l'eunuc Baha ad-Din ibn Shaddad qui ho va ajudar a depondre als fatimíes, desposseir les seues propietats i construir el mur de la ciutadella d'El Caire. Despuix de la mort d'al-Aziz Uthman, es va convertir en el regente del seu fill al-Mansur i va governar efectivament sobre Egipte per un curt temps abans de l'arribada d'al-Adil. Els sultans posteriors varen designar als eunucs com a sultans adjunts i inclús els varen otorgar sobirania sobre certes ciutats, com Shams al-Din Sawab, a qui se li varen donar les ciutats de Yazira d'Amid i Diyar Bakr en 1239.

Els ayubíes tenien tres mijos principals per a reclutar a les èlits educades que necessitaven per a administrar les seues ciutats i pobles. Alguns d'estos líders locals, coneguts com xeics, varen ingressar al servici d'un governant ayyubí i, per lo tant, les seues ofertes de poder varen ser recolzades pels ingressos i l'influència de la Família ayubí. Uns atres varen ser pagats directament dels ingressos obtinguts del Diwan, un alt organisme governamental de l'estat. El tercer método va ser l'assignació als xeic dels ingressos de les donacions benèfiques, conegudes com Waqfs. Els ayubíes, com els seus diversos predecessors en la regió, tenien relativament poques agències estatals per les quals podien penetrar les seues ciutats i pobles. Per a vincular-se en l'èlit educada de les seues ciutats, varen confiar en l'us polític de les pràctiques de mecenage. L'assignació d'ingressos de waqf a esta èlit va ser similar a l'assignació de feus (Iqtá) als comandants i generals de l'eixèrcit. En abdós casos, va permetre als ayubíes reclutar una èlit depenent, pero no administrativamente subordinada.

Despuix de la seua conquista de Jerusalem en 1187, els ayubíes baix Saladino poden haver segut els primers en establir la posició d'amir al-hajj (comandant del pelegrinage) per a protegir les caravanes anuals d'Hajj que eixien de Damasc a La Meca en el nomenament de Tughtakin ibn Ayyub per a l'oficina.

Sèu del govern

La sèu del govern ayubí durant el govern de Saladino des de la década de 1170 fins al regnat del-Adil en 1218 havia segut Damasc. La ciutat va proporcionar una ventaja estratègica en la guerra constant en els creuats i va permetre que el sultà vigilara als seus vassalls relativament ambiciosos en Síria i al-Yazira. El Caire era massa remot per a servir com a base d'operacions, pero sempre havia servit com la base econòmica del Sultanato. Açò va convertir a la ciutat en un component crític en el repertori de les possessions ayubíes. Quan Saladino va ser proclamat sultà en El Caire en 1171, va elegir el Palau Occidental Menor construït pels Fatimi (part d'un complex de palaus més gran en El Caire, aïllat de l'expansió urbana) com a sèu del govern. El propi Saladino residia en l'antic palau visir fatimí, Turan-Shah es va fer càrrec de la vivenda d'un antic príncip fatimí, i el seu pare va ocupar el Pabelló de les Perles que estava situat a les afores d'El Caire en vistes al canal de la ciutat. Els successius sultans ayubíes d'Egipte viurien en el Palau Occidental Menor.

En acabant de que al-Adil prenguera el tro en El Caire i en ell el sultanato, va començar el periodo de rivalitat entre Damasc i El Caire per a convertir-se en la capital del Sultanato ayubí. Baix al-Adil i al-Kamil, Damasc va continuar sent una província autònoma el governant de la qual es reservava el dret de designar al seu propi hereu, pero durant el govern d'As-Sálih Ayyub, les campanyes militars contra Síria varen reduir a Damasc a un vassall d'El Caire. Ademés, Ayyub va establir noves regles tant en l'administració com en el govern per a centralisar el seu règim; va conferir les posicions més prominents de l'estat als seus confidents propencs, en lloc dels seus parents ayubíes. La seua esposa Shajar Al-Durr, per eixemple, va manejar els assunts d'Egipte mentres ell estava en Síria. Ayyub va delegar oficialment la seua autoritat al seu fill mort Khalil i va fer que al-Durr actuara formalment en nom de Khalil.