Baalbek

Est artícul tracta sobre Heliópolis syriae (en l'actual Líban). Per a atres usos d'este terme vore Heliópolis (desambiguación).

Baalbek (Plantilla:Lang-grc àrap بعلبك Ba'lbakk en latín: Heliópolis syriae) és actualment una localitat de Líban de 25 000 habitants a 86 km a l'est de Beirut. La seua economia es basa en el cultiu de vinyes i arbres frutales. En l'antiguetat va ser un santuari fenicio dedicat al deu Baal; va ser ciutat grega, i a partir de l'época dels seléucidas li la va cridar Heliópolis, sent colónia romana des d'Augusto.

És un dels jaciments arqueològics més importants d'Oriente Pròxim, declarat Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco en 1984. És notable una zona de temples d'entre els sigles I-III en honor de la Tríade heliopolitana: Júpiter, Mercurio i Venus. Les primeres excavacions es varen iniciar cap a 1900.

Història del jaciment

Orígens

Els orígens de Baalbek es remonten a dos assentaments cananeos, a on excavacions arqueològiques baix el temple de Júpiter han permés datar la seua antiguetat, sent de l'Edat del Bronze antiga (2900-2300 a. C.) i mija (1900-1600 a. C.).

l'etimologia del topònim està relacionada en el substantiu bá'al o bēl que en vàries llengües de l'àrea semítica nort-occidental (com el hebreu o l'acadio) significa ‘senyor’. El terme Baalbek significaria llavors ‘senyor de la Bekaa’ i estaria, provablement, relacionat en l'oràcul i el santuari dedicat al deu Baal o Bēl (a sovint identificat com Hadad, deu del sol, de la tempestat i de la fertilitat de la terra) i a Anat, deesa de la violència i de la guerra, germana i consorte de Baal (més vesprada s'identificaria en Astarté), potser associada a Tammuz (més alvance identificat en Adonis), deu de la regeneració primaveral. Les pràctiques religioses d'estos temples contemplaven segurament, com en atres cultures veïnes, la prostitució sacra, els sacrificis animals (i potser també humans) i les ofrenes rituals a les divinitats.

La ciutat, situada en una posició estratègica favorable, prop de les fonts dels rius Orontes i Litani, no tindria de totes maneres, a lo manco inicialment, un important valor comercial i estratègic, no sent mencionada en les fonts egipcíaques i asirias.

L'identificació en la bíblica Baal-Gad (Llibre de Josué 11,17; 12,7), arreplegada com el llímit septentrional de la conquista de Josué, és hui contestada, sostenint més be que la localitat bíblica es deu identificar en la ciutat de Ḥāṣbayyā, en el surest de Líban, o tal volta en Bāniyās (l'antiga Cesarea de Filipo), sobre els Alts del Golán.

Fase helenística

L'historiador hebreu Flavio Josefo (I) arreplega el pas d'Alejandro Magne per Baalbek en la seua marcha cap a Damasc. En l'época helenística, baix el domini de la dinastia ptolemaica, i a partir de 198 a. C. pel Imperi seléucida, la ciutat va ser rebatejada en el nom de Heliópolis (‘ciutat del sol’). Els sobirans ptolemaicos varen favorir provablement l'identificació del deu Baal en el deu del sol egipcíac, Ra, i el deu grec Heli, en la finalitat de cimentar una major fusió cultural en l'interior dels seus propis territoris.

El pati del temple va ser modificat en la seua extremitat occidental, iniciant-se la construcció d'un temple de formes gregues pel qual es construïx una jagantesca plataforma (88 per 48 metros). Per a esta construcció són amprats blocs colossals: els tres que constituïxen el cridat τρίλιθον (trilithon) pesen prop de 750 tonelladas cada u, mentres un quart bloc, de dimensions inclús majors (21,5 metros de llongitut, en una secció quadrada de 4,3 metros de costat), hui conegut en el nom de ﺣﺠﺮ ﺍﻠﺤﺒﻠﻰ (ḥaǧar al-ḥublā o ‘pedra de la gestante’), va ser abandonat en la pedrera.

Fase romana

Despuix de la conquista romana de la ciutat en el 64 a. C., la divinitat del santuari va ser identificada en Júpiter, conservant encara alguna de les característiques de l'antiga divinitat indígena i assumint la forma i el nom de Júpiter Heliopolitano. El deu estava representat en rajos en les mans i enquadrat entre dos bous, l'animal que acompanyava al deu Baal. Els atres deus associats varen ser identificats en Venus i Baco. El cult assumix un caràcter mític i misteriós, lo que va favorir provablement la seua difusió.

En el 15 a. C. el santuari va entrar a formar part del territori de la Colónia Iulia Augusta Felix Beritus, actual Beirut. L'edificació del temple va ser novament mampresa sobre la plataforma helenística i conclou en diverses etapes: el temple propi i verdader (temple de Júpiter), va ser terminat en el 60, baix Nerón. Al mateix temps és edificat l'altar torre que precedix al temple. Baix Trajano (98-117) es va iniciar la construcció del gran pati. Baix Antonino Pío (138-161) és erigit el temple de Baco. Els treballs, inclús aquells referits al temple de Venus, varen ser completats durant la dinastia dels Severs, particularment durant el govern de Caracalla (211-217). Baix Filipo l'Àrap (244-249), emperador romà de la veïna Damasc, va ser construït el pati hexagonal del santuari.

En esta época Heliópolis, elevada per Septimio Sever (193-211) al ranc de colónia de dret itálico en el nom de Colónia Iulia Augusta Felix Heliopolis, es convertix en el centre principal de la província de Síria-Fenicia, instituïda en el 194 en capital en Tir.

Fase paleocristiana i bizantino

En l'arribada del cristianisme i la promulgació del Edicte de Milà, el santuari va iniciar una llenta decadència, accelerada segurament pels desplomes ocorreguts pels terremots. Les primeres transformacions es varen donar baix Constantino I (306-337). Segons Eusebio de Cesarea s'instituïx un bisbat i es decidix construir una iglésia. L'emperador Teodosio I (379-395) destruïx les estàtues paganes, fa arrasar el sol de l'altar-torre per a erigir en el gran pati una basílica cristiana i va transformar en iglésia el temple de Venus. Alguns estudiosos afirmen que Baalbek encara per llavors continuava sent un centre de cult pagà.

L'emperador bizantí Justiniano (527-561) va ordenar exportar huit de les columnes del temple de Júpiter a fi de reutilisar-les en la basílica de Santa Sofia en Constantinopla.

Fase àrap-islàmica

Despuix de la conquista àrap del 637, per part de Abū ʿUbayda ibn al-Ğarrāḥ, el santuari es transforma en una ciutadella fortificada (ﻗﻠﻌﺔ, qalʿah) i és construïda la gran mesquita en estil omeya, hui en ruïnes. La ciutat va passar, despuix de l'etapa omeya i abasí, baix l'administració fatimí, que l'elegix com a capital de la província (vilayato) en el 972, en l'época del iman al-Muʿizz.

Ocupada per breu temps pels bizantins de Juan I Tzimisces en 974, Baalbek es convertix en 1025 en domini dels mirdasidas, guiats pel emir d'Alep Ṣāliḥ ibn Mirdās, i finalment pels selyúcidas de Tutuš en 1075. Saladino la conquista en el 1175 i permaneix baix domini ayubí fins a 1282, quan és conquistada pel sultà mameluco Sayf al-Dīn Qalāwūn al-Alfī, conegut com “al-Malik al-Manṣūr”.

La ciutat va ser saquejada per les tropes mongoles comandadas per Hulagu Khan en 1260 i de nou per l'eixèrcit de Tamerlán en 1401.

Despuix de 1516, Baalbek va entrar a formar part del imperi otomà, en l'interior del eyalet (província) de Damasc. En els sigles successius, com en atres àrees del vall de la Becá, la població, prevalentemente musulmans chiítes es dividix en clans cridats ʿašā'īr, subjectes a l'autoritat de facto de dos famílies de terratinents, els Ḥamādah i els Harfūš, els privilegis feudals dels quals varen ser decaent, a partir del fi de el XVIII, per les tentatives de modernisació administrativa experimentades per l'autoritat otomana.

Redescubrimiento europeu i missions arqueològiques

En el XVIII els exploradors europeus redescubrieron les ruïnes del santuari i varen reportar detallades descripcions i plans del lloc. En 1751 Robert Wood descriu les ruïnes com entre les obres més audaces de l'arquitectura de l'antiguetat. Quedaven en peu nou columnes del temple de Júpiter, pero tres es varen derrocar, possiblement com a conseqüència del terremot de 1759. Atres viagers varen ser Volney (1871), Cassas (1875), Laborde (1837) i David Roberts (1839).

Una primera expedició científica va ser realisada en 1873 pel Fondo d'Exploracions de Palestina, i va seguir d'una visita del emperador Guillermo II d'Alemània que va dur a l'establiment d'una missió arqueològica alemana (1898-1905), dirigida per Otto Puchstein, durant la qual varen ser efectuades les primeres restauracions. Despuix de la Primera Guerra Mundial, es varen establir atres missions durant el mandat francés, obra de C. Virolleaud, R. Dassaud, S. Ronzevalle, H. Seyrig, D. Schlumberger, F. Anus, P. Coupel i P. Collard. Després de l'independència de Líban, en 1943, les operacions de restauració i conservació varen passar a ser jurisdicció de Servici de l'Antiguetat del Líban. En 1984 el jaciment de Baalbek és inscrit en les llistes dels Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco.

Descripció del santuari

Propileus

Varen ser construïts en els inicis de el III, en l'época de Caracalla damunt d'una escalinata monumental i constituïen l'accés a l'àrea sagrada del temple de Júpiter. En orige formaven part d'una frontera de 12 columnes, entre dos torres molt altes, sobre la que s'assentava un frontón.

En el mur restant s'obria un ingrés central per l'arc i dos passos laterals, que més vesprada varen ser tapiados. El mur estava decorat per dos pisos d'hornacinas que en orige devien albergar estàtues, enquadrades per un chicotet santuari en frontones alternativament triangulars i estovats, sostinguts per lesenas d'orde corintio en la planta baixa i d'orde jònic en la planta superior.

Pati hexagonal

Dels propileus s'accedia a un pati de planta hexagonal (mitat de el III, baix Filipo l'Àrap), circundado per pòrtics que s'obrien sobre el fondo en exedras rectangulars, un temple ricament decorat. El pati va sofrir importants modificacions en l'época en la que va ser instalada la capella dedicada a la Verge i successivament per la transformació en bastió defensiu de la ciutadella àrap.

Gran pati

El pati (135 per 113 metros), construït baix Trajano, contenia el gran altar en torre de temps de Nerón i dics laterals per a les pluges. Els pòrtics laterals (128 columnes en fuste en granit d'Asuán) estaven sostinguts per criptopórticos i sobre el fondo s'obrien exedras en planta alternativament rectangular i semicircular, estes cobertes per semicúpulas en pedra. Inscripcions pintades en algunes de les exedras donen testimoni del seu us per als menjars sagrats de confraternidad i comunitat, que devien formar part del cult heliopolitano.

En el pati està construïda la basílica teodosiana, dedicada a Sant Pedro.

Temple de Júpiter

Artícul principal → Temple de Júpiter (Baalbek).

El temple (construït en la primera mitat de el I), que contenia la gran estàtua de Júpiter Heliopolitano, dominava l'enorme pati, elevat sobre una escalinata en tres rampes. Es tractava del temple romà més gran conegut, en orige un períptero en dèu columnes sobre el front i dèneu sobre els costats llarcs. Queden en peu sis columnes colossals, en fustes de 2,20 metros de diàmetro (lo que és igual a 75 peus romans). l'entablamento alcançava els 5 metros d'altura inclós un friso decorat en prótomos (caps) de bous i de lleons i en guirnaldas.

Temple de Baco

Artícul principal → Temple de Baco.

Elevat sobre un podi de 5 metros d'altura, medix 69 per 36 metros i s'accedix a ell per una escalinata en 33 escalons. Estava precedit per un pati porticado en un accés monumental. Es remonta a la mitat de el II (Antonio Pío, 128-161) i es tracta d'un temple períptero en huit columnes sobre el front ("octástilo") i quinze sobre els costats llarcs, estant molt ben conservat (llevat el sostre de la cella i part de les columnes laterals). Les columnes estriadas alcançaven en basa i capitel una altura de 19 metros i també en este cas el friso estava decorat en prótomos de bous i lleons.

L'emmarcat del portal d'ingrés de la cella presenta frisos figuratius i una decoració que relaciona el temple en el deu Baco, encara que el sostre del portal mostra un àguila en un caduceo, atribut típic del deu Mercurio. El cult del deu local, en característiques similars a les del grec Adonis, consistia en l'utilisació de vi, opi i d'atres estimulants per a alcançar l'èxtasis religiós.

En l'interior de la cella les parets laterals estan decorades en hornacinas sobre dos órdens: les inferiors són superades per frontones estovats i les superiors per frontones triangulars; les hornacinas són enquadrades per semicolumnas corintias. Sobre el fondo del temple un ádyton contenia l'estàtua del deu.

En l'àngul surest del temple es va construir al mateix temps una torre, que en el XV, en época dels mamelucos, era la residència del governador local.

Temple redó o temple de Venus

Està situat entre els dos atres temples. Estava tancat en un recint sagrat que contenia també un atre chicotet temple, hui en ruïnes, conegut com a “temple de les Muses”.

El temple, al com s'accedix per una escalinata, estava precedit en orige per un pronaos rectangular octóstilo. La cela redona estava decorada en l'exterior per hornacinas cobertes per semicúpulas en forma closca. Les columnes que circundaban la cela presentaven un entablamento que no seguia les llínees de les columnes, encorvándose en canvi fins a tocar el mur extern de la cela, creant una insòlita forma estelar i enquadrant de tal forma les hornacinas.

El testimoni d'Eusebio de Cesarea, que atesta la continuïtat del cult encara en els inicis de l'época cristiana, nos informa de la seua naturalea orgiástica i de la presència, provablement, de la prostitució sacra.

El temple va ser transformat en l'iglésia de Santa Bàrbara, pero va quedar fòra de la ciutadella àrap i el complex sancer va ser en seguida cobert per una série de poblats. Els restants del temple varen ser desmontats i remontats en un espai lliure.

Baalbek en l'actualitat

REDIRECT Plantilla:Panorama

En els anys successius a l'independència libanesa, la vall de la Beqaa va sofrir una relativa marginalitat econòmica i política, encara que Baalbek sí va poder contar en els guanys derivats de la creixent afluència de visitants locals i estrangers. Despuix de començar a celebrar-se esporàdicament espectàculs estivals des de 1922, és a partir de 1955 quan s'organisa de manera sistemàtica el Festival de Baalbek, comprenent el seu programa un conjunt d'espectàculs teatrals, òpera lírica, concerts de música clàssica i llaugera, organisat en el marc del gran pati. Directors d'orquestes, intérprets i grups del calibre d'Herbert von Karajan, Mstislav Rostropovitch, Fairouz, Umm Kulthum, Ella Fitzgerald o Joan Báez varen tindre memorables concerts en esta sèu monumental.

El festival va ser interromput en 1975, per la guerra civil libanesa (1975-1990), quan la ciutat de Baalbek es convertix en un assentament de la milícia Hezbolá.^[1] Al fi de la guerra civil en 1990, la situació es va normalisant progressivament i en l'actualitat la visita al jaciment arqueològic i a la ciutat és possible sense cap tipo de perill. En 1997, es va recomençar el Festival de Baalbek i en 1998 es va inaugurar la colecció permanent que constituïx el núcleu central del nou Museu arqueològic.

Galeria

Clima

Bibliografia

Traduït de l'italià que indica la següent bibliografia:

Alouf, Michel, History of Baalbek, Sant Diego, Book Tree, 1998. ISBN 1-58509-063-8
Carter, Terry, i Dunston Lara, Líban, Torí, EDT, 2004. ISBN 88-7063-748-4
Dussad, René, Topographie historique de la Syrie, París, Paul Geuthner, 1927.
Fabbri, Patrizia, Baalbek. La città del sole, Florencia, Bonechi, 2000. ISBN 88-476-0631-4
Salibi, Kamal, The Modern History of Lebanon, Delmar, Caravan Books, 1977. ISBN 0-88206-015-5
Van Ess, Margarete, i Weber, Thomas, Baalbek. Im Bann römischer Monumentalarchitektur, Magúncia, Philipp von Zabern, 1999.

Referències

↑ Hamzeh, Ahmad Nizar (2004-12-01). In the Path of Hizbullah (en en), Syracuse University Press. ISBN 978-0-8156-3053-1.

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Baalbek.
La pedra de la dòna embarassada: un dels monolits més grans de l'antiguetat

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Baalbek» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Hamzeh, Ahmad Nizar (2004-12-01). In the Path of Hizbullah (en en), Syracuse University Press. ISBN 978-0-8156-3053-1.

[1]