Anar al contingut

Adonis

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Adonis (desambiguació).
Adonis, Bertel Thorvaldsens

En la mitologia grega, Adonis (en grec clàssic: Ἄδωνις, Ádōnis; en llatí: Adonis)[1] era un amant d'Afrodita considerat l'ideal de bellea masculina des de l'Antiguetat. Des de finals del s. XIX se li considera l'arquetip del deu que mor i resucita. La seua naturalea estava nugada al calendari i la vegetació: va nàixer de la planta de la mirra i de la seua sanc va brotar l'anémona, la rosa o el granat. Ha donat la veu «adonis», que es referix a ‘un home jove extremadament atractiu’, a sovint també ‘vanidoso’. Els grecs consideraven que el cult a Adonis tenia el seu orige en Oriente Pròxim, especialment en l'Alce, des d'a on es va estendre a tots els països del Mediterràneu en diverses modificacions. Hesíodo diu que prové de Fenicia i Cicerón que de Síria. Sempre va retindre aspectes semíticos, constituint una de les figures de cult més complexes de l'época clàssica. Va tindre múltiples papers, i el seu significat i propòsit en les creències religioses gregues han segut objecte de molta investigació a lo llarc dels sigles. Molts estudiosos creuen que l'història d'Adonis i Afrodita és una versió derivada del mit mesopotámico d'Inanna i Tammuz. Per als etruscs era equivalent a Atunis i per als germans, Baldur. Les seues festivitats, les Adonias, commemoraven la mort del deu i les dònes ho celebraven en ple estiu. El testimoni més antic d'Adonis en els texts grecs antics apareix en un fragment de Safo.

Cult

Luciano de Samosata i les Adonias

El relat de Luciano de Samosata en De Dea Syria (Sobre la deesa síria) és el text més ampli i detallat sobre el cult d'Adonis que nos ha llegat l'Antiguetat. En Fenicia hi havia un gran temple que tenien els sidonios i en ell es venerava a Astarté. Astarté és, en opinón de Luciano, la Lluna,[2] i en opinió de Cicerón, la deesa Venus.[3] En Biblos hi ha un gran temple d'Afrodita de Biblos, en el que celebren cerimònies en honor d'Adonis. Este temple, en el que hi havia una pedra de betilo, està representat en monedes. Per als habitants de Biblos la seua deesa era Baalat («Senyora») i per a atres semitas, Baalat Gebal («Senyora de Biblos»). Per a ells, Adonis era simplement Adón («Senyor»), un nom antic o potser un epítet.[4]

En les cerimònies del temple d'Afrodita de Biblos, elllogarencs afirmen que el succés de la mort d'Adonis front a un javalí va ocórrer en la seua pròpia terra, i en recort d'esta desgràcia cada any es donen colps i es llamenten i celebren cerimònies i declaren grans duels en el país. I quan deixen de colpejar-se i de gemir, primer oferixen sacrificis a Adonis com si haguera mort i després, al sendemà, conten que està viu i ho trauen a l'aire i s'afaiten els caps, com els egipcíacs quan mor Apis. Les dònes que no volen afaitar-se, paguen la següent multa: en un dia determinat s'oferixen per a la venda de la seua bellea; el mercat només està obert als estrangers, i el sòu es convertix en ofrena a Afrodita.[4]

Per una atra part, alguns hòmens de Biblos afirmen que Osiris l'egipcíac —que Luciano sembla equiparar a Dioniso— està enterrat entre ells, i tots els duels i les cerimònies se celebren en honor d'Osiris i no d'Adonis. Sobre el motiu d'estes creències, diuen que un cap aplega cada any d'Egipte a Biblos en una navegació de sèt dies i els vents la duen en governació divina. No té cap desviació, sino que dalt únicament a Biblos; és tot maravellós i ocorre cada any.[5]

Encara hi ha una atra maravella en la comarca de Biblos. Un riu que es diu Adonis —l'actual Nahr Ibrahim— desemboca en la mar des del mont Líban. El riu tots els anys es posa roig com la sanc i despuix de perdre el seu color natural irromp en la mar i enrogix la major part dellitoral i senyala el duel als de Biblos. Conten que en estos mateixos dies Adonis és ferit en l'alt Líban i la seua sanc en córrer enrogix al riu i dona nom a la corrent. Açò és lo que diu la majoria. Un home de Biblos, que semblava dir la veritat, li va contar una atra causa a Luciano: «El riu Adonis, ¡oh, estranger!, travessa elíban, i la terra delíban és completament rojosa; quan s'alcen en estos dies vents tempestuosos, arrastren cap al riu la terra, que és com el bermellón, i la terra ho fa sanguinolento. I la causa d'este succés no és la sanc, com diuen, sino la terra». En opinió de Luciano, encara que el relat fora cert, a elli semblava solament una conjuntura.[6]

Estudis de Walter Burkert i Marcel Detienne

  • Adonis estava certament basat en gran part en Tammuz. El seu nom és semítico; provablement la seua etimologia es remonta a l'antic semítico ādōn, ‘senyor’, que també va ser usada com «Adonai» per a referir-se a Yahveh en l'Antic Testament. Quan els hebreus varen aplegar a Canaán, se'ls va opondre el rei dels jebusitas, Adonizedek, el nom dels quals significa ‘senyor de Zedek’ (Justícia). Pero com no hi ha rastre de cult semítico algun directament relacionat en Adonis, ni tampoc cap mitema específic relacionat en el seu mit grec en les llengües semíticas, investigadors grecs i d'Orient Pròxim han qüestionat esta relació (Burkert, p. 177 nota 6 bibliografia). La relació en les pràctiques religioses és en el seu equivalent mesopotámico, Tammuz:
Les dònes se senten en la porta plorant per Tammuz, o oferixen incens a Baal en les teulades i sembren agradables plantes. Estes són les úniques característiques del cult a Adonis: un cult confinat a les dònes que se celebra sobre teulades planes en els que es posaven fragments sembrats en verda ensalada que germina ràpidament, jardins d'Adonis... el clímax és el sorollós luto pel deu mort.
Burkert, pág. 177
  • Adonis era adorat en religions mistéricas secretes: fins a l'época de l'Imperi romà (en De Dea Syria VI) cap font escrita menciona que les dònes eren consolades per un Adonis revixcut. Les dònes atenienses plantaven «jardins d'Adonis», herbes de creiximent ràpit que creixien de les llavors i morien. El Festival d'Adonis era celebrat per dònes a mitan de l'estiu plantant fenollera i lletuga, i grans de blat i ordi. Les plantes brotaven pronte i es marchitaban ràpidament, i les dònes ploraven la prematura mort del deu de la vegetació (Detienne 1972).

«En Grècia», conclou Burkert, «la funció especial del cult a Adonis és com a oportunitat per a l'expressió incontrolada d'emocions en l'estrictament restringida vida de les dònes, en contrast en el rígit orde de la polis i la família en els festivals femenins oficials en honor de Deméter». El naiximent d'Adonis està envolt de confusió per als que necessiten una única versió autorisada. Els helens varen buscar un pare, i ho varen trobar en Biblos i Chipre, fidels indicadors de la direcció des de la que procedia el seu cult. Walter Burkert qüestiona si Adonis no hauria aplegat des del mateix principi a Grècia en Afrodita (Burkert 1985, p.177).

Mitologia

Estàtua d'Adonis, Museu delouvre per François Duquesnoy.

Higino nos resumix les característiques més conegudes del mit d'Adonis. Li'l considera un dels chicons més bells que jamai hagen existit,[7] va morir abatut per un javalí[8] i finalment va retornar del inframón.[9] Cicerón recuenta a vàries deeses Venus (Afrodita). Una d'elles és la que els romans diuen naixcuda de Síria i Chipre, i que es diu Astarté; esta va ser la que es va casar en Adonis.[3]

Naiximent

La tradició més comuna nos diu que Adonis havia naixcut frut del incesto. La Biblioteca mitològica, no obstant, diu que Cíniras va fundar Pafos; i havent-se desposado allí en Metarme, filla de Pigmalión, va engendrar a Adonis i al seu germà Oxíporo.[10] No obstant, Hesíodo, donant-nos pistes del seu orige fenicio, diu que era fill de Fénix i una tal Alfesibea. Paniasis, per la seua banda, referix que va nàixer de Tíante i la seua filla Esmirna.[11]

El relat més comú diu que Esmirna era filla de Cíniras i de la seua esposa Cencreide. Esta alardeó orgullosament que la seua filla excedia a Afrodita en bellea[12] o be la pròpia Esmirna no honrava a Afrodita.[11] Siga com fora Afrodita, indignada, insufló un amor prohibit a Esmirna, qui es va enamorar del seu propi pare. la nodriça va previndre que no s'aforcara presa de la vergonya, i sense el coneiximent del seu pare, la va ajudar a yacer en ell.[12] Va Yacer en ell durant dotze nits sense que ell es donara conte. Pero quan es va enterar la va perseguir en l'espasa nueta.[11]

  • Esmirna, alçant les mans al cel, va suplicar el no aparéixer mai més, ni entre els vius ni entre els morts. Zeus la va convertir en un arbre, i li va posar el mateix nom que tenia, Esmirna («mirra»). Es conta que cada any este arbre deixa escapar de la seua corfa llàgrimes de mirra.[13] Pero normalment es creu que va ser la pròpia Afrodita, apiadada de la chicona, qui la metamorfoseó.[12]
  • Adonis, concebut de manera sacrílega, havia creixcut amagat dins de l'arbre que era la seua mare i, aplegat el moment, va buscar eixida. El tronc es va abombar com una pancha encinta i, entre dolors muts, la fusta es va obrir. En l'ajuda d'Ilitía l'arbre es va esgarrar i va donar a llum al chiquet, que va ser depositat per les náyades sobre l'herba. El seu hermosura era tal que podia comparar-se en la dels mateixos Erotes.[14]

Afrodita i Perséfone

  • Adonis va créixer sent un chicon molt bell. Per la seua bellea Afrodita ho va ocultar en un arca, sent encara chiquet, i a amagades dels deus ho va confiar a Perséfone, pero esta, quan lo va haver contemplat, no va voler tornar-ho. La decisió es va posar en mans de Zeus, que va dividir l'any en tres parts i va ordenar que Adonis permaneixquera una d'elles al seu albir, una atra en Perséfone i una atra en Afrodita. Pero Adonis va voler passar en Afrodita també la seua pròpia part.[11] Una atra versió afirma que abdós deeses varen poder quedar-se en ell durant mig any cada una, per sugerència de la musa Calíope, que aixina ho havia dictaminat, jujant elitigi entre abdós deeses.[15] Luciano relata que Afrodita es va queixar davant Selene, qui també havia amat a un mortal, sobre l'intervenció d'Eros, que havia fet que Perséfone s'enamorara d'Adonis. Davant això, Afrodita no tindria una atra opció que compartir al jove en el seu rival.[16] O ben Adonis havia raptat a Perséfone en el tossal del Etna.[17]

Puix be, Adonis, sense donar-se conte, va ferir a Afrodita en una flecha, despertant en ella una passió irresistible. Enamorada, la deesa va abandonar els seus temples i el cel per acompanyar-ho. Ho seguia en les seues caceres pels monts, animant-ho a caçar animals inofensius, pero també li va advertir que evitara feres perilloses com a javalins, lleons i llops. Temerosa de perdre-ho, li suplicava prudència.[14] Afrodita es despidó d'Adonis, no obstant, desoír els seus consells, es va posar a perseguir un javalí. Encara que va conseguir ferir-ho en el seu llança, l'animal, enfurit, ho va envestir, clavant-li els claus i deixant-ho mortalment ferit sobre l'arena.[18]

Alguns creuen que Cocito era el nom d'un alumne al que Quirón havia ensenyat medicina i que va cuidar d'Adonis quan va ser ferit pel javalí.[19] Uns atres que Adonis havia buscat venjança contra Afrodita per causa de la mort de la seua mare.[12] I també que la musa Clío li havia reprochat la seua passió per Adonis i Afrodita, ompli de còlera, va provocar que Clío s'enamorara de Píero.[20] D'entre varis personages cridats Helena, una d'elles era la que va ajudar a Afrodita en la seua unió en Adonis, filla d'un habitant d'Epidamno, a qui els habitants d'eixa ciutat honren en els atributs d'Afrodita perque va repartir argent durant una hambruna.[19]

Sobre la roca de Léucade, diuen que aquells que es llançaven des de lo alt de la roca quedaven lliberats dels efectes de l'amor. Segons la llegenda, despuix de la mort d'Adonis, Afrodita vagava desconsolada en la seua busca. Ho va trobar en una ciutat de Chipre, en el santuari d'Apolo Eritio, i li'l va dur despuix de confiar-li a Apolo el secret del seu amor per Adonis. Apolo la va dur a la roca de Léucade i li va ordenar que es tirara des de lo alt de la roca; ella ho va fer i va deixar de sentir amor per Adonis.[19]

Mort

Mort d'Adonis

Afrodita, que encara no havia aplegat a Chipre, va sentir des de lo alt els gemec del moribunt i va retornar apresuradamente. Al vore a Adonis agonizante i cobert de sanc, va descendir del carro, es va esgarrar les vestidures desesperada. Va protestar davant els fats, pero va acceptar que no tot estaria somés a la seua llei: a lo manco conservaria un recort etern del seu dolor. Llavors va derramar néctar sobre la sanc d'Adonis, i d'ella va brotar una flor del mateix color roig intens —l'anémona—, semblant a la del granat. No obstant, la flor era fràgil i efímera: a penes naixcuda, els vents l'arrancaven en facilitat. Aixina, la transformació del jove en flor perpetuaria cada any la planyença d'Afrodita i el recort de la seua mort.[18]

Pero els mitógrafos oferixen variants sobre la mort d'Adonis. Alguns diuen que l'atac del javalí i la mort d'Adonis varen succeir causa de la còlera d'Artemisa.[11] Es diu que despuix de la mort d'Hipólito, Artemisa, que ho favoria, va jurar venjar-se d'Afrodita, puix esta despreciava a Hipólito perque no li rendia cult.[21] Erimanto, fill d'Apolo, va ser castigat per haver vist a Afrodita despuix de la seua unió en Adonis, i Apolo, irritat, es va transformar en un javalí i va matar a Adonis despuix de travessar els seus defenses.[19] O be el javalí era en realitat Llaures transformat, celós dels amors d'Adonis i Afrodita.[22] Afrodita, en voler salvar a Adonis, es va ferir en una espina d'un roser i la rosa, que abans era blanca, es tiñó de roig en la seua sanc.[23] O be de la sanc d'Adonis va sorgir la rosa.[24]

Atres amants

Tant Heracles, com Apolo i també Dioniso varen gojar de l'amor d'Adonis. Adonis es comportava com un home en Afrodita en assunts eròtics pero com una dòna en companyia d'Apolo. La mateixa font diu que Heracles també va gojar de l'amor d'Adonis i que inclús la pròpia Afrodita li va ensenyar a Neso la manera d'idear una trampa per a atrapar-ho.[25] També es diu que el propi Dioniso va raptar a Adonis, quan errava per Chipre, per a gojar de l'amor del chicon.[26] Servio agrega la seua pròpia versió i nos diu que la donzella Erinoma va ser presa d'una maldicció per part de Juno (Hera) i aixina va ser violada per Adonis. Finalment la chicona li va donar a Adonis un fill, Taleo.[27] Uns atres diuen que la nimfa Ment era amant d'Adonis, pero va ser presa de les celosies quan este va raptar a Perséfone des del tossal del Etna. En la seua arrogància, va proclamar ser més bella que la filla de Deméter i va assegurar que Adonis retornaria a ella. En sentir tals ofenses, Deméter es va omplir d'ira i la va castigar calcigant-la fins a destruir-la i d'ací va nàixer la menta.[17]

Texts adónicos

el vers adónico és un metro breu de la lírica grega, cridat aixina perque apareix en composicions relacionades en la planyença per Adonis. El vers adónico sol aparéixer com l'últim vers de l'estrofa sáfica (l'estrofa amprada per Safo i despuix per Horacio). Es creu que el nom “adónico” procedix del seu us en vores fúnebres dedicades a Adonis, encara que el metro no es llimita a eixe context i es va amprar àmpliament en la lírica grega i llatina.

La mort d'Adonis - Museu Gregoriano Etrusc (Ciutat del Vaticà).

Epitafi d'Adonis

La Vora fúnebre d'Adonis més famós que es conserva en la lliteratura grega és el de Bión d'Esmirna (II–I), titulat habitualment Epitafi d'Adonis (Ἐπιτάφιος Ἀδώνιδος). És un poema elegíaco. Es tracta del tractament poètic més elaborat i extens del duel per Adonis en la lliteratura grega conservada. Va influir en la tradició posterior de la planyença pastoral i eròtic. Va contribuir a fixar l'image lliterària d'Afrodita com a amant doliente. És una peça clau per a entendre l'evolució del mit des de rito oriental a poesia helenística refinada. El poema és una planyença coral per la mort d'Adonis. Des de l'inici es repetix el estribillo: «Va morir el bell Adonis», al que responen els Amors en el seu plany. Adonis yacer en les montanyes, mortalment ferit per un javalí. La seua sanc obscura contrasta en la blancor del seu cos, i la seua bellea s'apaga mentres Afrodita (Cipris, Citerea) ho contempla agonizante. La ferida física del jove té el seu reflex en la ferida emocional de la deesa, que sofrix encara més profundament. Afrodita vaga desesperada pel bosc, descalça i desmelenada, ferint-se en els albarzers mentres busca al seu amat. Tota la naturalea participa en el duel: monts, rius, flors i nimfes ploren la seua mort. L'univers sancer s'unix a la planyença. En un moment central del poema, Afrodita es dirigix directament a Adonis i li suplica que desperte un instant per a donar-li un últim bes. Reconeix que, sent deesa, no pot seguir-ho al regne de Perséfone i que deu resignar-se a perdre-ho. Se sent viuda i privada de la seua bellea i del seu amor. La sanc d'Adonis i les llàgrimes d'Afrodita es transformen en flors: de la sanc naix la rosa i de les llàgrimes, l'anémona. Despuix, el poema descriu el ritual funerari: Adonis és colocat en un llit adornat en flors i perfums; els Amors oferixen els seus atributs (arcs, fleches, ales) com a ofrena. Inclús Himeneo apaga la seua antorcha nupcial, transformant la vora de boda en vora fúnebre. El poema conclou en una nota que introduïx el motiu de la tornada cíclico: Afrodita deurà plorar-ho de nou l'any següent, insinuant la renovació anual del mit i el seu víncul en els cicles de la vegetació.[28]

Himne órfico a Adonis

l'Himne órfico a Adonis és un dels himnes conservats que se centra en la figura d'Adonis, seguint la tradició de la poesia religiosa grega associada a misteris i ritos d'iniciació. Té un to ritual i ceremonial, adequat a recitació en festivitats o cults. Adapta especialment motius helenísticos i sincréticos.

«Escolta la meua súplica, deïtat gloriosa i òptima, d'abundant cabellam, amant de la soletat, en variat repertori de deleitosos vores, Eubuleo, multiforme, manifest nutridor de totes les coses. Chicona i chicon, al mateix temps, sempre eres un refill per a tots, Adonis, extinguit i relluent, per una atra part, en les belles estacions que es renoven; fomentador de la vegetació, bicorne, encantador, honrat entre llàgrimes, de lluent aspecte, que goges en la caça, melenudo. Bondadoso, dolç refill de Cipris, refill d'Eros, allumenat en ellit de Perséfone d'encantadores trenes; que habites a voltes en l'ombrós Tàrtar i unes atres dus la teua perfecta figura al Olimp. Veuen, puix, bienaventurado, aportant els fruts de la terra als teus iniciats».[29]

En la cultura

El poeta renaixentiste espanyol Diego Hurtado de Mendoza va compondre una Faula d'Adonis, Hipómenes i Atalanta en octaves reals (1553); Juan de la Cova, el seu Plany de Venus a la mort d'Adonis (1582); el poeta culterano Juan de Tassis i Peralta, II Comte de Villamediana, la seua Faula de Venus i Adonis (1611-1615); Pedro Soto de Rojas el seu Adonis, poema inserte en el seu Paraís tancat a molts i jardins oberts per a pocs; Alonso Castell Solórzano la seua romanç burlesco Faula d'Adonis en les seues Donaires del Parnaso (1624); Lope de Vega la seua tragèdia Adonis i Venus, de 1621; Tirso de Molina, la seua Faula de Mirra, Adonis i Venus, inclosa en la seua Deleytar aprofitant; Pedro Calderón de la Barca, la seua sarsuela La púrpura de la rosa; José Antonio Porcel i Salablanca, ya en el XVIII, quatre églogas baix el títul de El Adonis. L'obra mestra de Giambattista Marí, L'Adone, publicada en 1623, és un llarc i sensual poema que elabora el mit d'Adonis i representa la transició en la lliteratura italiana del Manierisme al Barroc.

Percy Bysshe Shelley va escriure el poema titulat Adonaïs per a John Keats i va usar el mit com una metàfora ampliada de la mort d'est.

Adonis és el pseudónimo d'un dels més importants poetes siris moderns, Ali Ahmad Said Esber

Vore també

Bibliografia

  • DETIENNE, Marcel: Els Jardins d'Adonis (1972).

Referències

  1. ↑ Adonis, en neogriego Άδωνις
  2. ↑ Luciano de Samosata: De Dea Syria, IV
  3. ↑ 3,0 3,1 Cicerón: De Natura Deorum III, 21- 23
  4. ↑ 4,0 4,1 Luciano de Samosata: De Dea Syria, VI
  5. ↑ Luciano de Samosata: De Dea Syria, VII
  6. ↑ Luciano de Samosata: De Dea Syria, VIII
  7. ↑ Higino: Faules, 271
  8. ↑ Higino: Faules, 248
  9. ↑ Higino: Faules, 251
  10. ↑ Pseudo-Apolodo: Biblioteca mitològica III 14, 3
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 Apolodoro: Biblioteca mitològica III 14, 4
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 Higino: Faules, 58
  13. ↑ Antonino Lliberal, Metamorfosis XXXIV
  14. ↑ 14,0 14,1 Ovidio, Les metamorfosis X, 503—560
  15. ↑ d'Astronomica II 7, 4
  16. ↑ Luciano de Samosata: Diàlecs dels deus, XI
  17. ↑ 17,0 17,1 Opiano: De la peixca III 490-495
  18. ↑ 18,0 18,1 Ovidio, Les metamorfosis X, 705—740
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 Focio: Biblioteca 190 (citant com a autoritat a Ptolomeo Queno)
  20. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica I 3, 3
  21. ↑ Eurípides: Hipólito, vv. 1416–1422
  22. ↑ Nono de Panópolis: Dionisíacas 42, 1 ss.
  23. ↑ Cyrino, Monica S. (2010), Aphrodite, Gods and Heroes of the Ancient World, New York City, New York and London, England: Routledge, ISBN 978-0-415-77523-6
  24. ↑ Servio: Sobre les Églogas de Virgilio X, 18
  25. ↑ Ptolomeo Hefestión, Nova història, V (resumit per Focio, Myriobiblon 190).
  26. ↑ Plutarco: Charrades de sobretaula (Simpòsium) IV, 5, 671 B
  27. ↑ Servio, sobre Virgilio, Bucólicas 10, 18
  28. ↑ Bión d'Esmirna: Epitafi d'Adonis, passim
  29. ↑ Himne órfico LVI (a Adonis)
  30. ↑ «Adonis en Assassin's Cregau: Odyssey». Consultat el 28 de novembre de 2020.

Enllaços externs

        • J. M. Edmonds (John Maxwell Edmonds, 1875 - 1958): clasicista, poeta i dramaturc anglés, conegut pels seus epitafis.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Adonis&oldid=1485376»