Luciano de Samosata

Luciano de Samosata

Luciano de Samosata (, Lukianós ho Samosateús; en llatí: Lucianus; Samosata, Síria, 125-181) va ser un escritor siri en llengua grega, un dels primers humoristes, pertanyent a la cridada segona sofística.

Biografia

La majoria de les senyes biogràfiques que es tenen de Luciano de Samosata són de fonts insegures, per lo que és difícil determinar la seua veracitat. En El somi o La vida de Luciano diu haver segut aprenenta d'escultor en el taller d'un tio seu, pero el seu torpor manual ho va fer deixar pronte eixe aprenentage. Encara que la seua llengua natal va ser el siríaco, un dialecte del arameo, pronte va deprendre el grec àtic tan a fondo que va poder parodiar als tragediógrafos, a Platón i a diversos rétores, filòsofs i religiosos, i inclús va parodiar el grec d'Homero. Va eixercir d'advocat en Antioquía, pero, no estant acostumat a la vida sedentaria, es va dedicar a la sofística i va recórrer el Mediterràneu durant el regnat de l'emperador romà Marco Aurelio oferint conferències, que sapiam, per tota Grècia, Itàlia i la Galia que li varen ser molt ben retribuïdes; és molt possible que ensenyara retòrica en algun lloc de l'imperi romà. Despuix de passar uns anys en Roma, a on va ser amic del filòsof platònic Nigrino (159), ho trobem de nou en Antioquía en l'any 163, i en el 165 es va domiciliar en Atenes, a on va comprar una casa i va invitar als seus pares a viure allí en ell; va permanéixer dèu anys, i es creu que va escriure llavors la major part de les seues obres, en dialecte àtic molt pur. Va portar a terme llectures de les seues obres en ciutats helèniques com Éfeso i Corinto. En el 167 va assistir per quarta volta als Jocs Olímpics, a on va presenciar el suïcidi en la foguera del filòsof cínic Pelegrí Proteo, qui, expulsat de Roma per insolència i subversión, havia anunciat que es tiraria a les flames en Olimpia. Va complir la seua paraula, despuix de declamar la seua pròpia oració fúnebre, tirant-se a la pira. Esta acció no va bastar per a guanyar-se la simpatia de Luciano, que descriu en despit la autoinmolación en Sobre la mort de Peregrí. Va deure casar-se, ya que va tindre a lo manco un fill al que aludix en una ocasió. Luciano es va definir a sí mateixa en El peixcador en estos térmens:

Odi als impostores, pícaro, embusteros i soberps i a tota la raça dels malvats, que són innumerables, com saps... Pero conec també a la perfecció l'art contrari a este, o siga, el que té per mòvil'amor: ame la bellea, la veritat, la senzillea i quant mereix ser amat. No obstant, cap a molt pocs dec posar en pràctica tal art, mentres que dec eixercir per a en molts l'opost. Roglada aixina el risc d'anar oblidant un per falta d'eixercici i d'anar coneixent massa ben l'atre.

Cap a l'any 175 va tornar de nou a donar conferències. El seu ben esmolat cálamo li va supondre molts enemics i, desijós d'assentar-se i no dependre tant de les seues conferències, va solicitar i va obtindre una ocupació estable i ben remunerat en l'administració romana d'Egipte: assistent del governador per a assunts judicials; potser va morir en Aleixandria poc despuix de la mort de Cómodo, en l'any 192. Luciano no va dur una existència triumfal ni ignorada o obscura: va viure apaciblemente consagrat a les lletres, lliure de tot prejuí i sostenint en enterea les seues opinions, sense ser estrictament ni filòsof ni sofista, sino només un home de lletres. No obstant la seua postura és la d'un escèptic integral i un antidogmático convençut, i si es recolza alguna volta en l'epicureisme és solament per la seua hostilitat en la religió, i lo mateixa ocorre en les seues simpaties pel cinisme, que obedixen al seu despreci per qualsevol forma d'amaneramiento i falsetat; i, amagat despuix de la caraça janglona, apareix un home de fondo i essencial pessimisme. No li'l pot comparar en Aristófanes, com s'ha fet, ya que este ataca personages i costums partint d'un sistema de fermes creències i posseïx una doctrina i un ideal, mentres que Luciano es burla, acàs en major crueltat, per la inelegancia, l'unflament, la tosquedad o la indignidad de lo atacat, i per darrere de la seua sàtira hi ha un escepticisme absolut que no li deixa res a lo que agarrar-se. La Sua bizantina ho despacha en una frase lapidaria: βλάσφημος ἢ δύσφημος, ἢ ἄθεος εἰπεῖν μᾶλλον / «blasfemo o maledicente, o per millor dir ateu».

Com dechado de la seua sàtira estan els atacs a Alejandro d'Abonutico, un supost profeta que feya us d'una serp sagrada per a les seues adivinaciones. Luciano conta que tal home inclús va fundar un nou cult mistérico i que va guanyar la simpatia de l'emperador Marco Aurelio. Els texts de Luciano també donen conte de l'odi i la repulsió que generaven els cristians en la seua época, com quan relata la vida i la mort d'alguns adeptes d'eixa nova religió. No obstant, Luciano va apreciar la filosofia del cínic Menipo de Gádara i sobretot del eclèctic Demonacte, la vida senzilla del qual i humil va escriure i de qui sense dubte va ser discípul. Aixina mateix, apreciava sincerament a Epicuro, d'una de les obres de la qual va deixar escrit este encomio:

Quina bendicions crea eixe llibre per als seus llectors i quina pau, tranquilitat i llibertat engendra en ells, lliberant-els com ho fa dels terrors, aparicions i portentos, de vanes esperances i ànsies extravagants, desenrollant en ells inteligència i veritat, i verdaderament purificant la seua comprensió, no en antorches, cebes albarranas i demés borinotades, sino en pensament directe, veracitat i franquea.

Producció lliterària

Vaig concloure per no reprochar-els molt per totes les mentires que vaig trobar en llegir-els, veent que això ya és alguna cosa habitual inclús entre els que prometen filosofar. Pero m'estranya en ells lo de que hagueren pensat que passaria inadvertit que no escrivien la veritat. Per lo que també yo, empenyorant-me per vanaglòria en deixar alguna cosa als venidors, per a no ser l'únic desheretat en llibertat per a contar mentires, ya que res verdader tenia per a contar – perque res digne de menció m'ha ocorregut –, m'he dedicat a la ficció d'un modo molt més descarat que els demés. I en una sola cosa seré veraç: en dir que mente.
Em sembla que aixina escaparé a l'acusació dels demés, en reconéixer yo mateixa que no conte res verdader. Escric, per tant, sobre lo que ni vaig vore, ni vaig comprovar, ni vaig saber per uns atres i, és més, sobre lo que no existix en absolut ni té fonament per a existir. Per lo tant, els que em lligguen no deuen creure'm en absolut.

— LUCIANO: Història verdadera, I, 4.

Luciano és un dels majors genis satírics de la lliteratura universal. El seu ironia ha tingut imitadors en totes les époques. Va utilisar un grec àtic pur de gran sabor clàssic. Es conserva casi tota la seua obra en prosa, el Corpus Lucianeum, al voltant de 82 opúsculos de temàtica molt variada entre els quals acàs una decena són apócrifos o espurios: Lucio o L'asno, Elogi de Demóstenes (Δημοσθένους Ἐγκώμιον; en llatí, Demosthenis Encomium), Tragopodagra, Epigrama, Sobre la deesa síria, Caridemo (Χαρίδημος ἢ Περὶ Κάλλους; en llatí, Charidemus), Amors, Els longeus, El patriota, Cartes (Ἐπιστολαί; en llatí, Epistulae), Timarión (Τιμαρίων ἢ Περὶ τῶν κατ' αὐτὸν Παθημάτων; en llatí, Timarion). Alguns afigen ademés Sobre l'astrologia, Hipias o El bany i Nerón (Νέρων; en llatí, Nero). Uns atres, com Bompaire, pensen que són autèntics Sobre la deesa síria i Tragopodagra. Prou de les originals són obres retòriques (Elogi de la mosca, Elogi de la pàtria, Juí de les vocals) i a voltes ronda l'autobiografia (El somi, obra en la que relata la seua vocació per la retòrica, i El gall) i li tenten l'història (Història verdadera, una de les seues obres més famoses, en la que parodia i satiriza els escrits d'historiadors com Heródoto en la seua tendència a narrar lo maravellós sacrificant la veritat; Cóm deu escriure's l'història, que adopta forma epistolar) o la filosofia (La pantomima, El pecador), pero se li coneix fonamentalment per una série de desternilantes diàlecs satírics i morals (Diàlecs dels deus, Diàlecs dels morts, Diàlecs de les cortesanas, Caronte el cínic, Prometeo, L'assamblea dels deus, El paràsit i Anacarsis), en els que es desacredita tot tipo de creència filosòfica i religiosa; entre estes últimes, no només figura la religió pagana, sino també la cristiana, que tenia cada volta més espenta. En l'almoneda dels filòsofs, s'ataca violentament la multiplicitat d'escoles de pensament, i es va fer tan popular que el bizantino Teodoro Pródromo li va escriure una continuació: Venda de vides. La producció crítica de Luciano va més allà del diàlec, i comprén moltíssimes formes. La seua lluita contra la credulidad no deixa de ser recurrent: el món està replet de charradors i embaucadores, prestant-se les persones a ser enganyades de continu. És el cas d'obres com Alejandro o el fals profeta (dedicada a Celso), Altercat en Hesíodo, Sobre eluto, L'asno, Història verdadera o Sobre la mort de Peregrí. En esta última, que té com a tema a un filòsof cínic de l'época, apareix lateralment Jesús com un vulgar embaucador, mencionant que:

«Despuix, per cert, d'aquell home a qui seguixen adorant, que va ser crucificado en Palestina per haver introduït esta nova religió en la vida dels hòmens… Ademés el seu primer llegislador els va convéncer de que tots eren germans i aixina, tan pronte com incorren en este delicte, reneguen dels deus grecs i en canvi adoren a aquell sofista crucificado i viuen d'acort als seus preceptes.»

Luciano es constituïx, puix, en una cosa aixina com el Voltaire del món antic, com ho va denominar Engels. En contraposició als estafadores, Luciano va escriure com a vides eixemplars les de Sóstrato (perduda) i Demónax.

Somnium de Luciano.

Va compondre també libelos com El mestre de retòrica, paròdies de les tragèdias clàssiques com El peu llauger o La tragèdia de la gota, i una novela curta: Història verdadera, a on idea un viage a la Lluna en un barco arrastrat per una providencial tromba d'aigua i a on, entre atres maravelles, veu les selenita, que no tenen ano, hilar els metals i el vidre per a fer trages, beure suc d'aire, llevar-se i posar-se els ulls i a on donen a llum els hòmens en lloc de les dònes, ya que es casen hòmens en hòmens; assistix a la guerra entre els cavallers buitres i lacanópteros de l'emperador selenita, que és Endimión, i els cavallers formiga del solar, que és Faetón, aixina cridats pels seus respectius ensellaments; es tracta tal volta de la primera obra d'imaginació pura especulativa de la lliteratura universal, puix ya el mateix autor afirma en ella lo següent:

Escric, per tant, sobre coses que jamai vaig vore, vaig tractar o vaig deprendre d'uns atres, que no existixen en absolut ni per principi poden existir.

És, puix, un dels yayos de la ficció científica o ciència ficció. De tema semblat és el Icaromenipo, escrit en el que el filòsof real Menipo de Gadara, personage cínic habitual en les sàtira de Luciano contra la religió, conseguix volar en un ala d'àguila i una atra de buitre des del mont Olimp a la Lluna, que troba habitada per esperits. Quan Menipo decidix volar fins al Sol, els deus, airados pel seu atreviment, li furten les ales.

Influència posterior

Ya en la seua mateixa época va escomençar a ser imitat, per eixemple pel platonizante Celso, i les seues obres varen ser imitades en l'Imperi bizantí (per eixemple, en l'anònim Timarión, d'el XII), pero la seua revalorisació en Occident va tindre que esperar al Renaixença. Ya en el XV, va tindre un important seguidor, León Battista Alberti, en el seu Momus sive de principe (1450); pero l'influix de Luciano es va notar sobretot durant el XVI: en els Coloquis (1517) d'Erasmo de Róterdam, en Pantagruel (1532) i Gargantúa (1534) de François Rabelais, i en Cymbalum mundi (1537) de Bonaventure dones Périers; ho varen llegir també Maquiavelo i Roïdis. En castellà hi ha chafades de l'obra de Luciano en els germans Juan i Alfonso de Valdés (en el cas d'este últim, en el seu Diàlec de Mercurio i Carón), aixina com en Cristóbal de Villón (El Crotalón). Ya en el XVII hi ha chafades de Luciano en Mateo Alemà, en Miguel de Cervantes, que ho utilisa com a model per al seu Coloqui dels gossos, en [Bernardo de Balbuena], i Francisco de Quevedo s'inspira en ell per a compondre els seus Somis; també Diego Saavedra Fajardo utilisa la sàtira lucianesca en alguns dels seus diàlecs de tema polític. En el restant d'Europa, no va ser menor el prestigi de Luciano: va ser imitat per Swift (Viages de Gulliver), Bergerac (Viage a la lluna), Bernard li Bovier de Fontenelle, Giacomo Leopardi (Opúsculos morals, de 1827) i, sobretot, Voltaire, un esperit molt afí al seu. Friedrich Engels ho va cridar "el Voltaire de l'antiguetat clàssica".

Eponimia

• el cràter llunar Lucian du este nom en la seua memòria.

Vore també

• Segona sofística

Bibliografia

• Luciano de Samosata (2018). Relats Verdaders (en espanyol), Walden Editora. ISBN ISBN 978-987-46715-2-3..

Sobre Luciano

Enllaços externs

Luciano de Samosata en Viquidites. Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Luciano de Samosata.

• Obres completes de Luciano en castellà, [17], [18], [19] i [20].
• Alguns diàlecs de Luciano en espanyol (Lió, 1550).
• Diàlecs dels morts en el [21] de la Biblioteca Antorcha.
• Diàlecs morals en espanyol.
• Diàlecs marins (Ἐνάλιοι Διάλογοι; en llatí, Dialogi Marini):
  • francés, en índex electrònic, en el [22] de Philippe Remacle.
    • Philippe Remacle (1944 - 2011): helenista i latinista belga d'expressió francesa.
  • anglés en el [23] Theoi.
    • [24] en el Proyecte Perseus.
  • I, 1: Doris i Galatea (Διάλογος α´ Δωρίδος καὶ Γαλατείας).
    • Text grec en el [25] de la Bibliotheca Augustana (Augsburc).
  • II, 1 (Cíclope i Poseidón): bilingüe grec - espanyol [26] archivat en Wayback Machine..

• • • PEROTTI, Pier Angelo: Polifemo in Omero, Euripide, Luciano (Polifemo en l'obra d'Homero, en la d'Eurípides i en la de Luciano); en Minerva. Revista de Filogia Clàssica, n.º 18, pp. 39 – 70. 2005.
      • Reproducció, en italià, en PDF, en el [27] de l'Universitat de la Rioja.
        • Les obres són, respectivament, la Odissea, El Cíclope i Diàlecs marins.
        • El nom de la revista aludix a la deesa Minerva.
  • XII, 1 (Doris i Tetis): bilingüe grec - espanyol [28] archivat en Wayback Machine..
• Diàlecs dels deus:
  • francés, en elloc de Philippe Remacle.
  • anglés, en Theoi.
    • IV, 1 (Hermes i Maya): bilingüe grec - espanyol [29] archivat en Wayback Machine..
    • XI, 1 (Hefesto i Apolo): bilingüe grec - espanyol [30] archivat en Wayback Machine..

• Diàlecs de les cortesanas.
  • francés, en elloc de Ph. Remacle.
    • [31].
• Texts en francés i alguns bilingües grec - francés, en elloc de Ph. Remacle.
• Texts anglesos en el [32] Sacred Texts.
• Texts en Wikisource:
  • En italià.
  • En francés.
  • wikisource. org/wiki/Lukian_von_Samosata En alemà
  • wikisource. org/wiki/Auteur:Lucianus_van_Samosata En neerlandés.
    • En grec.
• Texts grecs i traduccions [33] archivat en Wayback Machine..
• Alejandro o el fals profeta.
  • Text grec en el Proyecte Perseus.
• Lucian of Samosata Project; en anglés.
• [34] en elloc de la Bibliotheca Augustana.
• Luciano en el Proyecte Perseus.

• Luciano de Samosata i la política grega del s. II d. C. (A propòsit del Encomio de la Pàtria); text en PDF. Universitat Complutense de Madrit.