Deidad de vida, mort i resurrecció

La tornada de Perséfone, Frederic Leighton, 1891.

La categoria de deidades de vida, mort i resurrecció és un método pràctic de classificar a les moltes deidadés de les mitologias i religions del món que naixen, sofrixen la mort, un eclipse o una atra experiència similar al decés, passen una fase en l'inframundo entre els morts, i després renaixen, ya siga lliteral o simbòlicament.

Entre els deus que podrien incloure's en esta categoria estan Osiris, Adonis, Tammuz, Fénix, Dioniso, Crist o Odín. Les deeses que varen entrar al regne dels morts i varen tornar inclouen a Inanna (també coneguda com Ishtar), el cult dels quals es remonta al 4000 a. C., i Perséfone, la figura central dels misteris eleusinos, el cult dels quals pot datar del 1700 a. C. com la deesa sense nom adorada en Creta.

Històricament, esta categoria ha estat més fortament relacionada en dos enfocaments diferents de l'estudi de la religió. El primer, que podria etiquetar-se de «naturaliste», busca explicar estos mits en térmens de paralelismes en processos naturals. El segon, que podria cridar-se «interior», busca explicar-los com a transformació espiritual individual.

L'enfocament naturaliste

Dels dos principals enfocaments a la hermenéutica de la vida, mort i resurrecció, l'explicació naturalista té major respal en les fonts antigues. Estos rituals estaven estretament relacionats en el cicle de les estacions, com quan les dònes atenienses plantaven jardins de Adonis en tests i llavors, quan els brots creixcuts se secaven a la calor de l'estiu, ploraven per la mort del deu. Ya en l'antiguetat, l'enfocament racionaliste d'Aristóteles podia elaborar-se fins a una interpretació rígidament naturalista dels orígens dels mits com a explicacions de fenomens estacionals naturals. Tal interpretació reduccionista va ser aparentment epitomizada per Evémero (finals de el IV), donant lloc al terme «evemerista». Els estoicos racionalistes romans com Cicerón i Séneca, que consideraven suprema la naturalea oficial i civil del ritual, estaven preparats per a explicar els mits i festes d'Attis, Adonis i Perséfone en térmens de fenomens naturals. El rapte i tornada de Perséfone, argumentava Cicerón, era símbol de la sembra i creiximent de les collites.

A finals de el XVIII, l'interpretació naturalista va adquirir vigor renovat, a mida que librepensadores com Richard Payne Knight varen buscar explicar tots els fenomens religiosos en térmens d'activitat solar. Aixina, es considerava que tant les tribulacions de Jesús i com les d'Osiris representaven el curs del sol pel dia, la nit i l'amanecer.

El hipòtesis naturalista va alcançar un apogeu major en les obres de James Frazer, Jane Ellen Harrison i els seus companyers ritualista de Cambridge. En les seues fonamentals obres La branca dorada i Prolegómenos a l'estudi de la religió grega, Frazer i Harrison argumentaven que tots els mits solament són ecos de rituals, i que tots els rituals tenen com a objectiu primordial la manipulació dels fenomens naturals per mig de la màgia simpàtica. El rapte i tornada de Perséfone, el descuartizamiento i reparació de Osiris, les tribulacions i triumfo d'Odín tindrien per tant les seues raïls en ritos primitius per a renovar la fertilitat de les terres i cultius secs.

L'enfocament interior

Per a l'época victoriana, les idees solars fàliques de Richard Payne Knight junt en el treball menys pujat de to d'investigadors com Max Müller havien dau estranys girs en fer-se un buit en el discurs popular. Grups com l'Orde Hermètica de l'Alba Dorada estaven usant paralelismes acadèmics entre Crist, Osiris i atres deus solars putativos de mort i resurrecció per a construir elaborats sistemes místics i teosóficos.

Per a el XX, este gir espiritualizador cap a el hipòtesis del deu universal de mort i resurrecció s'havia fet buit en el discurs popular. Des dels seus estudis sobre l'alquímia i atres sistemes espirituals, el sicòlec suís Carl Gustav Jung va argumentar que els processos arquetípicos tals com la mort i resurrecció eren part del simbolisme transpersonal del inconscient colectiu, i podia utilisar-se en la tasca d'integració sicològica. La llínea d'argumentació de Jung ha segut seguida, en modificacions, per investigadors com Károly Kerényi i Joseph Campbell.

Vore també

• Deidad liminal

Vore també

• Mit de Jesús
• Religió mistérica
• The God who wasn't there

Bibliografia

• Burkert, W. (1987). Ancient mystery cults, Cambridge: Harvard University Press. ISBN 978-0-674-03386-3.
• Detienne, M. (1977). The gardens of Adonis: spices in Greek mythology, Atlantic Highlands: Humanities Press. ISBN 978-0-391-00611-9.
• Frazer, James George (2011). La branca dorada. Màgia i religió, 3.ª edició abreviada a partir de la corresponent en anglés. Trad. per Óscar Figueroa Castro. Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica.
• Godwin, J. (1994). The theosophical enlightenment, Albany: State University of New York Press. ISBN 978-0-585-04522-1.
• Nash, R. H. (2003). The gospel and the Greeks: did the New Testament borrow from paguen thought?, Phillipsburg: P & R Publishing. ISBN 978-0-87552-559-4.