Elegia

Archiu:William-Adolphe Bouguereau (1825-1905) - Elegy (1899).jpg

Elegia, per William-Adolphe Bouguereau (1899).

La elegia és un subgénero de la poesia lírica que designa un poema de llamentació. L'actitut elegíaca consistix en llamentar qualsevol cosa que es pert: l'ilusió, la vida, el temps, un ser volgut, un sentiment, etc. En l'Antiguetat grecolatina, no obstant, el vers elegíaco feya referència exclusivament al tipo de metro amprat, el cridat dístico elegiaco. L'elegia funeral (també cridada endecha o plante en l'Edat Mija) adopta la forma d'un poema de duel per la mort d'un personage públic o un ser volgut, i no ha de confondre's en l'epitafi o epicedio, que són inscripcions ingenioses i lapidarias que es gravaven en els monuments funeraris, més emparentats en l'epigrama, un atre gènero líric.

Etimologia

El terme elegia procedix del sustantiu masculí (έλεγος "élegos") que designa una vora de duel acompanyat de flauta o (més rarament) lira. D'este sustantiu es deriven atres dos sustantius: a) n. ἐλεγεῖον ("élegeíon" dístico elegíaco), usat freqüentment en plural; b) f. ἐλεγεία ("élegeía" elegia).

L'elegia en la lliteratura grega

Artícul principal → Dístico elegíaco.

En la lliteratura grega el criteri que definia l'elegia era formal: es considerava elegia el poema compost en metro elegíaco, un tipo de dístico que alterna un hexàmetro en un pentàmetro dactílico.

És provable que, en el seu orige, el vers elegíaco fòra de tema exclusivament luctuoso. En época arcaica (ss. VII-VI a. C.) el dístico elegiaco és freqüentment usat en un atre tipo de temes solemnes, a sovint en poemes de gran extensió: vores fúnebres, o a la pàtria (Solón), de tema bèlic (Arquíloco, Calino, Tirteo, etc.), i uns atres, incloent els que actualment cridaríem poemes elegíacos (Mimnermo, etc.). Des de finals de el VI, el seu us s'estén a temes simposiacos (Teognis, Jenófanes, Dionisio Calc), i es fa tan freqüent en les dedicació epigràfiques funeràries que a voltes elegia es convertix en sinònim d'inscripció funerària en dísticos.

En els seus inicis el dístico elegíaco va deure ser sempre cantat en acompanyament de flauta i/o lira. Este acompanyament, especialment en la flauta, va deure ser preceptiu a lo manco fins a començos de el VI (la lira s'associaria més íntimament a la poesia yámbica).

En el seu orige, el dialecte de l'elegia era el jonio, i el gènero va deure desenrollar-se entre els jonios com ho va fer la poesia hexamétrica. En el VIII, que és de quan es daten els primers eixemples (Arquíloco, Calino i Tirteo), el gènero s'havia estés a la Grècia continental. En el temps va passar a convertir-se en el gènero més estés, i l'únic que varen practicar molts poetes.

Bibliografia

• María Moliner, (2001) Diccionari d'us de l'espanyol, 2ªed., Gredos, Madrit.