Riuada del Nilo

Fotografia coloreada en la riuada del Nilo aplegant fins a les proximitats de les Piràmides de Giza.

Festival del Nilo, obra de Fréderic Louis Norden per a ilustrar Voyage d'Egypte et de Nubie.

Geni de l'inundació del Nilo.

Riuada o inundació del Nilo (Hi Hapi o Bahu en egipcíac antic, àrap عيد وفاء النيل Wafaa El-Nil) és un acontenyiment cíclico natural que va ocórrer a lo llarc de l'història en el ric Nilo, permetent el sorgiment i desenroll en la seua vall (Alt Egipte) i la seua delta (Baix Egipte) d'una de les primeres civilisacions (la del Antic Egipte) sobre un territori que d'una atra forma seria desértico i improductiu, per absència de pluges significatives (el desheret o terra roja), gràcies a les aportacions que es repetien any rere any d'aigua i sol fèrtil (el kemet o "terra negra" -els torrentades de fango o rovina-). La capacitat de predir l'inundació i coordinar els extensos treballs colectius vinculats a ella, va justificar l'existència de les estructures i institucions religioses, polítiques i socials de l'Imperi egipcíac (destacadament, el faraó i els sacerdots). Les alteracions de la riuada, tant per excés com per defecte, causaven greus problemes (hambrunas, destrucció de dics, canals i poblacions, etc.) Des de la segona mitat de el XX, la construcció de l'assut de Asuán regula el seu cabal, impedint que les aigües del Nilo desborden el seu caixer.

Festivitat

La riuada del Nilo se celebra en una festivitat que s'inicia el 15 d'agost i dura dos semanes. La festa es cristianizó i seguix sent celebrada per l'iglésia ortodoxa copta en una cerimònia d'immersió de la relíquia d'un màrtir en les aigües, denominada Esba' al-shahīd (dit del màrtir).

Inclús en l'actualitat, l'extensió de la superfície habitada d'Egipte coincidix essencialment en les zones beneficiades per la riuada del Nilo en l'Antiguetat.

Explicació

L'inundació es predia en tècniques astronòmiques (l'observació de l'estrela Sotis -Siri-) i es media en instruments denominat nilómetros.

El calendari egipcíac dividia l'any en tres estacions: Akhet ("inundació" -de juliol a novembre-), Peret ("sorgiment" de les terres o "germinació" -de novembre a març-), i Shemu ("calor" o "collita" i pagament dels imposts -de març a juliol-); encara que l'acumulació d'un chicotet desfasament temporal feya que estiguera desconectat de les estacions reals en un cicle de 1460 anys. En la mitologia egipcíaca, que personalisava al riu com a deu Hapi, s'atribuïa l'inundació a les llàgrimes d'Isis per la mort del seu germà-espose Osiris (Mit de Osiris i ritual del més de Khoiak) Entre les explicacions no mítiques que s'havien propost des de l'Antiguetat per al fenomen, Diodoro Sículo presenta vàries pero les rebuja, llevat la d'Agatárquidas de Cnido: l'inundació anual seria causada per les pluges que caigueren en les montanyes d'Etiopia entre el solstici d'estiu i l'equinoccio d'autumne.

Climograma de Addis Abeba. Destacat en blau, el periodo en més de 100 mm de precipitacions mensuals (de juny a setembre), i en groc l'estació seca (d'octubre a giner).

Confluència del Nilo Blau en el Nilo Blanco.

Fins a les exploracions geogràfiques europees de el XIX no es varen trobar les "fonts del Nilo" i es va desenrollar una explicació científica. Efectivament, la causa de l'inundació són les pluges monsòniques que cauen sobre el Massiç etíop (fins a uns 4500 mm -en la capital, Addis Abeba, més de 1000 mm-); l'época de l'any en la que ocorren estes precipitacions és entre maig i agost. La major part d'este cabal es canalisa en els rius Nilo Blau i Atbara. Despuix d'aportar un 90% del cabal del Nilo en uns pocs mesos, es convertixen en cursos menors. El cabal aportat pel Nilo Blanco és menor, pero més constant; les seues aigües provenen de la regió pantanosa del Sudd i els llac d'Àfrica Central, i el seu afluent més septentrional és el riu Sobat, que és el que li aporta els sediment blancs que li donen el seu nom, i que sí té una marcada riuada, aplegant a aportar un 14% de les aigües del Nilo.

Alcanç

Vista 1870-1888 de les ruïnes de la columnata de l'esplanada de Amenhotep III en el complex del temple de Amón en Luxor, inundada durant una riuada del ric Nilo.

La riuada podia detectar-se des del començ del més de juny en la primera catarata (Asuán), en un continu increment fins a mediats de juliol, moment en que les aigües alcançaven un gran nivell. La riuada continuava aumentant fins al començ del més de setembre, permaneixent en un nivell estacionario per un periodo d'unes tres semanes, algunes voltes menys. En octubre solia aumentar de nou el nivell de les aigües, alcançant el seu màxim nivell. A partir de llavors començava el descens, aplegant el nivell mínim del cabal en el més de juny, just ans que el cicle començara a repetir-se. La riuada aplegava a El Caire una semana despuix que a Asuán, i a Luxor cinc o sis dies abans que a El Caire. Les altures típiques de l'inundació eren de 45 peus (13.7 metros) en Asuán, 38 peus (11.6 metros) en Luxor i Tebas i 25 peus (7.6 metros) en El Caire. La cantitat de torrentades que s'acumulaven cada any aplegaven a una altura de 10 o 12 centímetros.

Els "sèt anys de vaques flaques" (episodi bíblic del somi del faraó i l'intervenció de José) s'interpreten com una repetició d'inundacions fallanques del Nilo, que podria correspondre al regnat de Sesostris I (mediats de el XX) En época islàmica, un periodo similar va ocórrer baix el califa fatimí Al-Mustansir (any 1.070 d. C.)

Escenes agrícoles representades en la tomba de Nakht (TT52), necròpolis de Tebas, regnat de Tutmosis IV (XIV)

L'aprofitament de la riuada va començar en el Neolític, simplement en el laboreo de les terres despuix de l'inundació, començant l'agricultura en l'Antic Egipte. A partir del V mileni a. C. es varen desenrollar sistemes de canalisació i irrigaació que implicaven la divisió de les terres de cultiu en grans extensions rodejades per dics i assuts en canals d'entrada i eixida. Les comportes s'obrien per a permetre l'inundació, i aplegat el màxim es tancaven durant 45 dies per a permetre que la rovina es depositara. Llavors l'aigua es drenaba cap a camps situats a un nivell més baix o al propi caixer del Nilo. Immediatament despuix els agrimensors restablien les parceles i començava la sembra; podent-se recolectar la collita tres o quatre mesos despuix. En l'estació seca no es podien desenrollar cultius. Si la riuada d'un any no aplegava als camps superiors, no hi havia collita; si la riuada era excessiva, destruïa els dics, canals i inclús les poblacions. La fertilitat dels sols no es comprometia per la repetició constant dels cultius, donada la renovació anual de les torrentades. Tampoc es produïa salinisació, ya que l'aigua dolça del Nilo llavava qualsevol accés d'aigua salada. S'estima que la població que podia ser alimentada per estos métodos agrícoles va estar entre 2 i 12 millons de habitants. A finals de l'Edat Antiga els métodos agrícoles i les infraestructures havien decaigut, en lo que la població es trobava en nivells mínims, que no es varen superar fins a l'Edat Contemporànea: cap a 1800 la població d'Egipte estava entorn als dos millons i mig de habitants.

Nilo Vaticà, còpia romana d'un original de l'escola d'Aleixandria.

De matí enjorn, el sol aguaita en la lluntea en un cel color blau d'acer i, tornant-se groc fort i abrasador, recorre la seua trayectòria per l'arena unes voltes parda, atres groga, ocre o blanca. Les seues ombres, molt acusades, contrasten sobre dita arena com la tinta sobre el paper i retalla estilisades siluetes dels seus models. I contra esta sequetat, sempre acompanyada pel sol, que no coneix canvis de clima, ni pluges, ni neus, ni boires, ni graniç, que no sap del retumbar del tro, ni de centellear de les llampades; contra esta sequetat que abrasa l'aire, sequetat pura, aséptica, conservadora de tot lo que pugues petrificar, cap a esta regió infecunda, granulosa, inestable, obrint-se pas entre movedizas dunes d'arena, va alvançant el Nilo, el pare dels rius, el Pare Nilo, que ha sorgit de les profunditats del país, alimentat pels llac i les pluges del Sudan obscur, humit i tropical, creix, desborda el seu caixer, inunda l'arena, s'engol grans extensions de desert i escopinya fango, eixe fango fèrtil de juliol. I aixina, tots els anys, des de fa milenis, creix setze pams [sic, colzes] —setze chiquets juguen al voltant del deu que simbolisa el riu, en el alegórico grup de marbre del Vaticà—, i quan de nou retorna llentament al seu álveo, asseciat i satisfet, no només s'ha engolgut part del desert, sino també la sequetat mateixa de l'arena. En les zones abans cobertes per les seues aigües pardas se sembra i brota blat del sol, donant un frut doble i cuádruple; és el temps de les abundants collites, que permetran guardar aliment per a les époques de carestia. El «dò del Nilo», com ho cridava fa dos mil cinccents anys Heródoto, era el graner de l'Antiguetat que feya passar fam a Roma, quan l'aigua havia quedat excessivament baixa o pujat massa.

C. W. Ceram, Deus, tombes i sabio

Quan l'ascens alcança 12 colzes, hi ha fam; en 13 hi ha escassea; 14 du alegria; 15, seguritat, i 16 abundància, goig i plaure

Plinio el Vell, Història natural.

Bibliografia

PARRA, José Miguel. "La vida junte el Riu Nilo. In "Història National Geographic", nº 104, 2012