L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Art helenístic

L'art helenístico, denominació historiográfica en la que s'etiqueta l'art del periodo helenístico (des de finals d'el IV fins a l'época imperial romana), ha segut víctima durant molt temps del relatiu despreci en que la crítica d'art lo havia considerat («Cessavit Deinde ars» -«i despuix l'art va desaparéixer»-, va sentenciar Plinio el Vell -Naturalis història, XXXIV, 52- despuix de descriure l'escultura grega de l'época clàssica). No obstant, moltes de les més importants obres d'art grec pertanyen a este periodo (el Altar de Pérgamo, el Laocoonte i els seus fills, la Venus de Milo, la Victòria de Samotracia, etc.)

Laocoonte i els seus fills, II o I Museu Pio-Clementino (Vaticà).

Un diferent enfocament estètic, i descobriments recents, com les tombes de Vergina, han permés una millor comprensió de la riquea artística d'esta época. Durant el periodo helenístico va haver una gran demanda en obres d'arquitectura, escultura i pintura, degut en part a la prosperitat econòmica de l'época, a la competència que els reis tenien entre sí pel seu afany d'embellir les seues ciutats, les antigues i les recent fundades i a l'aparició de la classe social burguesa, molt numerosa, en grans possibilitats econòmiques que els permetia rivalizar en els grans senyors. Els millors clients de l'art varen ser puix els reis i els burguesos, quedant en segon lloc la demanda oficial de tipo religiós. Un atre fenomen característic d'estos temps va ser el sentit d'urbanisació que va proporcionar grans solicituts artístiques. L'art helenístico va triumfar i es va estendre per tot l'univers helènic i encara que seguint distintes escoles, va existir sempre una creació comuna, alguna cosa semblat a lo que havia ocorregut en la llengua koiné.

Altar de Pérgamo, Museu de Pérgamo (Berlín).

Urbanisme i arquitectura

 
Basa d'una columna en el Temple d'Apolo en Dídima.

Característica del periodo helenístico és la divisió de l'imperi d'Alejandro Magne en regnes personals fundats pels diádocos, generals del conquistador: lágidas en Egipte, seléucidas en Síria, atálidas en Pérgamo, etc. L'emulació entre els distints regnes helenísticos va estimular el desenroll d'enormes complexos urbanístics, en grans espais, no llimitats per les barreres físiques de l'antiga Grècia, a on es varen poder crear noves ciutats (Aleixandria, Antioquía, Pérgamo, Seleucia del Tigris, etc.) Este nou urbanisme, en lloc d'actuar sobre el terreny i corregir les seues deficiències (pla hipodámico), s'adapta a la seua naturalea i realça les seues qualitats. Es varen alçar numerosos llocs d'espargiment, com teatres i jardins públics.

  • Pérgamo, en particular, és un eixemple típic d'urbanisme i arquitectura helenísticos. Des d'una senzilla fortalea situada en l'acrópolis, varis reis atálidas varen erigir un colossal complex arquitectònic. Els edificis es despleguen en palmito entorn a la Acrópolis tenint en conte la naturalea del terreny. l'àgora, ubicada al sur, sobre el terrat inferior, està vorejada en galeries de columnes o stoai. És el punt de partida d'un carrer que travessa tota la Acrópolis: separant, per una part, els edificis administratius, polítics i militars, a l'est i en el cim del peñasco; per l'atre costat, els santuaris, a l'oest a mija altura. Entre estos últims, el més important és el que acull el gran altar monumental, cridat dels «dotze deus» o «dels deus i jagants», que constituïx una de les obres mestres de l'escultura grega. Un jagantesc teatre, que poden aplegar a contindre casi 10000 espectadors, té les seues grades en les ales del tossal. És l'época del jagantisme: per eixemple, el segon temple d'Apolo en Dídima (a uns vint quilómetros de Mileto, en Jonia). Va ser concebut a finals d'el IV per Daphnis de Mileto i Paionios d'Éfeso, pero els treballs, mai acabats, varen continuar fins a el II. El santuari és un dels més grans mai construït en la zona mediterrànea: en l'interior d'un gran pati, la cella està rodejada per una doble columnata de 108 columnes jòniques de casi 20 metros d'altura, les bases de la qual i capitells estan ricament tallats.

Escultura

 
Faune Barberini, còpia en marbre d'un original en bronze, ca. 200 a. C.-200 a. C., extensament restaurada per Bernini en el XVII. Gliptoteca de Munich.

l'escultura helenística[1] incorpora innovacions del segon classicisme: estudi dels robages, de la transparència en els vestits, la flexibilitat en les actituts. Aixina, la Venus de Milo, encara seguint la tradició clàssica, es distinguix per la torsió de les seues caderes. Es buscava sobretot l'expressivitat i l'atmòsfera. Esta busca és especialment evident en els retrats: més que l'exactitut de les traces representades, l'artiste vol plasmar el caràcter del seu model. En les grans estàtues, l'artiste explora temes com el dolor, el somi o la vellea. Aixina, el Faune Barberini de la Gliptoteca de Munich representa a un sàtir dormit, en la pose relaixada i la cara ansiosa, tal volta víctima dels malensomis. La Vella èbria,[2] també en Munich, mostra de manera inequívoca una vella, pobra, pertorbada, apretant contra ella la seua gerra de vi. Laocoonte, atenazado per les serps, tracta desesperadament lliurar-se d'elles, sense mirar siquiera als seus fills, que van a morir. La representació de l'infància, un atre extrem que es desvia de l'idealisació humana en l'edat madura pròpia del classicisme, té un bon eixemple en El chiquet de l'oca,[3] de Boetos de Calcedonia.[4]

 
Hermafrodito Borghese, còpia romana d'un bronze original de Policles (ca. 150 a. C.), completada per Bernini en 1620.

Escola de Pérgamo

  • Pérgamo es distinguix no solament per la seua arquitectura: és també la sèu d'una lluenta escola d'escultura (l'escola de Pérgamo o "barroc pergamiano").[5] Els escultors, tornant als sigles anteriors, reviuen moments dolorosos que troben expressius per a les seues composicions en tres dimensions, i a sovint en V i d'un hiperrealisme anatòmic. Nuga-ho I (269 - 197 a. C.), per a commemorar el seu victòria de Caicos (237 a. C.) contra els "gals" o "gálatas" (Γαλάται, celtas procedents de Tracia que s'havien assentat en Galatia -centre de l'Àsia Menor-) va fer esculpir dos séries de grups votius: el primer, dedicat a Atenea en l'Acrópolis de Pérgamo,[6] incloïa parts de les que són còpia les peces denominades Gal moribunt i Gal suïcidant-se en la seua esposa (Gálata Ludovisi). El segon grup es va oferir en Atenes i es compon de chicotetes estàtues en bronze de grecs, amazones, deus i jagantes, perses i gals. La Artemisa Rospigliosi[7] del Museu delouvre és provablement una còpia d'una d'elles, mentres que les còpies o noves versions del Gal ferit són molt numeroses en l'época romana.[8] L'expressió dels sentiments, la força dels detalls (com els cabells i les barbes molt tupidas) i la violència dels moviments són les característiques de l'estil pergamiano. Estes característiques es duran al màxim en el friso del Altar de Pérgamo, decorat per orde d'Eumenes II (197- 159 a. C.) d'una gigantomaquia que s'estén més de 110 metros de llarc, per a ilustrar en pedra un poema compost especialment per a la cort. Els Deus olímpics triumfen sobre els Jagants, la majoria dels quals s'han convertit en animals salvages: serps, aus rapaces, lleons o bous. La seua mare Gaia, ve en la seua ajuda, pero res pot fer i deu vore'ls retortillar-se de dolor baix els colps dels deus. També s'identifica en les característiques de l'escola de Pérgamo el grup del despellejamiento de Marsias (només s'han conservat còpies parcials d'época romana de la figura principal i el Arrotino) o el dels Lluitadors (conservat en una còpia romana).

Escoles d'Atenes, de Rodas, d'Aleixandria i d'Antioquía

Unes atres escoles helenísticas[9] varen ser l'escola d'Atenes (Demóstenes -Polieucto-, Afrodita de Milos -Alejandro d'Antioquía-, Afrodita acurrucada -Doidalsas de Bitinia-, Got o Crátera Borghese, 'Tors del Belvedere -Apolonio d'Atenes-, Púgil en repòs -anteriorment atribuït a Apolonio-) dins de la qual s'inclou el "estil neoático", entre el II i el I; l'escola de Rodas (Victòria de Samotracia -Pitócrito-, Bou Farnesio -Apolonio i Taurisco de Tralles-, Laocoonte i els seus fills -Agesandro, Atenodoro i Polidoro de Rodas, els mateixos a els qui s'atribuïxen les estàtues de Sperlonga-);[10] i l'escola d'Aleixandria (Atles Farnese, Nilo Vaticà). Menor importància sembla haver tingut l'escola d'Antioquía (no deu confondre's en l'escola teològica del mateix nom), que no s'identifica en el citat Alejandro d'Antioquía, sino en Eutíquides de Sición, un discípul de Lisipo a qui es va encarregar esculpir la representació de la Fortuna o Tyche d'Antioquía.[11]

Pintura i mosaics

Erro al crear miniatura:
Detall del rostre d'Alejandro Magne en el Mosaic d'Issos de la Casa del Faune en Pompeya.

Són pocs els eixemples de pintura mural grega que han perdurat a través dels sigles. Durant molt temps només podia vore's l'herència helenística en els frescs romans, per eixemple, en els de Pompeya o Herculano. Alguns mosaics, còpies de fresca, donen una bona idea de la gran pintura de l'época helenística. Aixina, el famós mosaic d'Alejandro de la Casa del Faune en Pompeya, que mostra l'enfrontament del jove conquistador en el Gran Rei Darío III en la Batalla d'Issos, és una còpia d'una obra descrita per Plinio el Vell (XXXV, 110) com pintada per Filoxeno d'Eretria per a Casandro de Macedònia al final d'el IV Es poden apreciar l'elecció de colors, la composició del conjunt en moviment i l'expressivitat dels rostres. Els recents descobriments arqueològics realisats en particular en el cementeri de Pagasas (actual Volos), en les vores del Golf Pagasético o en Vergina (1987), en l'antic regne de Macedònia, han tret a la llum obres originals. En la tomba cridada de Filipo II s'ha trobat un gran friso que representa al rei caçant un lleó. Destaca per la seua composició, la posada en escena dels personages en l'espai i per la representació realista de la naturalea. El periodo helenístico és el periodo del desenroll en l'elaboració del mosaic, especialment en les realisacions de Moix de Pérgamo, que va viure en el segon sigle abans de Crist i únic artiste del mosaic citat per Plinio (XXXVI, 184). El seu gust pel trampantojo es troba en alguns treballs que se li atribuïxen com el Sol no agranat dels Museus Vaticans, que representa els restants d'un menjar (espines de peix, ossos, clafolls buits, etc.) i el Llibrell de les colomes dels Museus Capitolinos (potser una reproducció descoberta en la Vila Adriana, encara que alguns experts, com Michael Donderer, creuen que és l'original),[14] que representa a quatre colomes posades en la vora d'una cubeta plena d'aigua, una d'elles abreva mentres que les atres semblen descansar, lo que crea efectes de reflexos i ombres en l'aigua molt ben estudiats per l'artiste. En la Vila de Cicerón de Pompeya es varen trobar dos mosaics firmats per Dioscórides de Samos, de finals d'el II

Ceràmica

 
Lágino decorat en instruments musicals: (150- 100 a. C.) Museu delouvre.

La mateixa interpretació clasicista que menysvalora les demés manifestacions de l'art helenística considera que l'época helenística és la del decliu de les vasijas pintades de la ceràmica grega. Les formes més difoses són de color negre i plans, en una apariència lluenta que s'aproxima al barniz, decorats en motius senzills i festones. És també en esta época quan apareixen les vasijas en relleu, provablement a imitació de les fetes de metals preciosos. Hi ha relleus complexos, basats en animals o mònstruos mitològics. Paralament subsistix una tradició de pintura figurativa policromada. Els artistes busquen una major varietat de matisos que en el passat. No obstant, estos nous colors són més delicats i no soporten el fòc, per lo tant, a diferència de lo habitual, es pintaven despuix de la cocció. La fragilitat dels pigments prohibix l'us freqüent d'estos gots, que estan reservats per a us funerari. Còpies dels gots més representatius d'este estil procedixen de Centuripe, Sicília, un taller a on es va treballar en el III Estos gots es caracterisen per tindre un fondo pintat de rosa. Els personages, a sovint dònes, es representen vestits en robes de colors: blau-violeta, groc clar, blanc. L'estil recorda el de Pompeya i se situa molt més al costat de la gran pintura contemporànea que de l'herència de la ceràmica de figures roges.

Arts menors

Art del metal

 
Elements d'una corona funerària d'el III Museu delouvre.

Els alvanços en el colat del bronze varen permetre als Grecs realisar grans obres, com el famós Colós de Rodas, de fins a 32 metros, que es va quebrar en un terremot. Com ell, molts grans bronzes s'han perdut, la majoria fosos per a recuperar el material. Només queden, puix, objectes chicotets. Afortunadament, en el periodo helenístico, la matèria primera era abundant despuix de les conquistes occidentals. El treball dels gerros en metal va adquirir noves dimensions: els artistes competixen entre ells en virtuosisme. En Panaguiúrishte (actual Bulgària), s'han trobat gerros d'or hábilmente esculpidos: en un ánfora, formen la empuñadura dos centauros encabritados. En Derveni, no llunt de Tesalónica, en una tomba s'ha trobat una gran crátera en volutes de bronze que data aproximadament del -320 a. C. i en un pes d'al voltant de 40 quilos (Crátera de Derveni).[15] Està decorada en un friso de figures en relleu de 32 centímetros, que representa a Dionisos rodejat d'Ariadna i el seu thiese ( practicants de cults secrets ). El coll està decorat en adorns mentres que quatre sàtirs estan assentats en negligència sobre la vora de la pancha del gerro. L'evolució és similar en l'art de la joyeria. Els joyers de l'época tracten de forma excelent els detalls i les filigranes: per eixemple, les corones funeràries imiten fulls d'arbres o mechons de blat molt realistes. En esta época també es varen estendre les incrustaciones en pedres precioses. També estan de moda les figurillas. Representen divinitats i també temes de la vida quotidiana. Aixina sorgix el tema d'el "négrillon", sobretot en l'Egipte Lágida. Estes estatuillas d'adolescents negres varen tindre molt èxit fins a l'época romana. A voltes es llimiten a repetir una figura de la «gran escultura». Existixen moltes rèpliques en miniatura de la Tíquet ("bona sòrt") d'Antioquía, que el seu original data de principis d'el III.

Figurillas de fanc cuit

 
Dòna obesa en una gerra de vi, Kerch, segona mitat d'el IV, Museu delouvre.

Anteriorment llimitades a un us religiós, les figurillas d'argila es varen utilisar en major freqüència en el periodo helenístico per a us funerari i també decoratiu. El perfeccionament de la tècnica de fundició va permetre obtindre estàtues reals en miniatura, alcançant un alt grau de detall. En Tanagra, Beòcia, les figurillas, pintades en colors vius, representen, molt a sovint, a elegants dònes en escenes plenes d'encant. En Esmirna, Àsia Menor, coexistixen dos grans estils. Un consistix en la reproducció de les grans obres mestres de l'escultura, com els Hércules d'argila dorada. En una forma totalment diferent, també trobem els grotescs, que contrasten violentament en els cànons de bellea grega. L'artiste representa els cossos deformats - jorobados, epilèptics, hidrocefálicos, les dònes obeses, etc. Podem preguntar-nos si no es tractarien de models mèdics, la ciutat d'Esmirna era coneguda per la seua escola de medicina. Cf[16] També podrien ser simplement caricaturas en l'intenció de fer riure a la gent. Els grotescs varen estar també molt generalisats en Tarso i en Aleixandria.

Art del vidre i glíptica

 
El cridat camafeo Gonzaga, en els retrats de Ptolomeo II i Arsínoe II, Aleixandria, sigle III a. C. Museu del Hermitage. Va ser pres com a model per Rubens.[17]
 
Camafeo en una dama de la cort de Mitrídates VI, ca. 100 a. C.

És en l'época helenística quan els grecs, que no coneixien en anterioritat més que el vidre molejat, varen descobrir el vidre bufat, lo que va permetre noves creacions. l'art del vidre[18] es va desenrollar sobretot en Itàlia. El vidre molejat va subsistir, sobretot per a la creació de joyes en la tècnica del entalle. El gravat en gemes (glíptica) no va progressar, quedant reduït a séries d'alta producció, sense originalitat. No obstant, va fer la seua aparició el camafeo: es tracta de tallar en relleu una pedra, en la finalitat de resaltar els relleus pels efectes del color de les diferents capes. A continuació, es montava sobre un anell o colgante. El periodo helenístico va produir algunes obres mestres com el camafeo Gonzaga, conservat en el Museu del Hermitage.

L'art helenístico romà

En el temps, els principals hereus serien els romans que varen entrar en contacte en l'art grec helenístico a partir de les seues conquistes en orient a on varen contemplar i varen admirar per primera volta els grandiosos edificis civils i religiosos i el desenroll de l'escultura. Fins a llavors l'evolució del art romà havia segut a partir del art etrusc. Quan els enviats per Roma varen aplegar a Síria com a enemics d'Antíoco el Gran (que havia gosat donar refugi a Aníbal, el gran enemic de Roma) varen tindre ocasió de contemplar aquelles ciutats plenes d'obres d'art, en aquelles columnates formant els famosos pòrtics o stoas de grans magnituts que res tenien que vore en l'urbanisació modesta dels seus fòrums republicans ni en l'aglomeració de vivendes edificades sense seguir cap pla. L'última batalla que es va donar entre romans i Antíoco va ser en la ciutat de Magnesia, ciutat helenística famosa per la seua grandiosidad i els seus monumentals edificis, i es va firmar la pau en Apamea (Síria), ciutat pròspera els edificis de la qual i traçat urbà eren igualment grandiosos i que contava en un carrer porticada de 1600 metros de llongitut. En aquell mateix any 193 els edils Emilio i Paulo Lépido varen conseguir que es portara a terme la construcció del primer pòrtic en Roma a l'estil helenístico, del que no es conserva cap restant, pero se sap que estava entre el Palatino i l'Aventino. En el 146 es construïx en marbre el pòrtic Metelo per a commemorar la derrota final de Macedònia. El seu arquitecte va ser un grec. Els pòrtics, les basíliques, les cases dels nobles, l'escultura, tot l'art romà tenia ya una tenyida helenístico llunt de tota influència etrusca dels primers temps. Roma va estendre a la seua volta este art per les províncies de l'oest: Hispania, Galia, Germania i Britania.

Notes

  1. ↑ The Oxford Classical Dictionary (cita com a fonts R. R. R. Smith, Hellenistic Sculpture, 1991, Hellenistic Sculpture I-III, 1991-2002, i uns atres):
    ... l'escola de Lisipo va dominar el Peloponeso i va ser popular en els Diádocos, mentres patrons més conservadors varen poder elegir els atenienses. A mida que Atenes declinava, els seus escultors varen buscar ocupació permanent fora: Aleixandria, Rodas i les ciutats asiàtiques varen ser els principals beneficiaris. En Aleixandria, l'estil àtic va ser popular per un temps... ávidos consumidors de grotescs; mentrestant, els retrats reals ptolemaicos exudaban un oreig de calma sobrehumana. En Pérgamo, un gust pel vigoroso realisme de l'escultor local Epígon, en monuments celebrant les detrotas de gálatas i seleúcidas (237 i despuix), no precludió el .. de l'ateniense Phyromachus per a crear imàgens de cult, retrats i grups de batalla en un tubulento estil "barroc" derivat de l'art de finals del sigle IV [a. C.]... Seguint el precedent pergamesco, els victoriosos romans es varen dur centenars d'estatuaas i varen escomençar a dur-se a escultors grecs a Occident per a treballar directament en ells. el retrat realiste i les imàgens de cult neoclàssiques atenienses eren les més demandades (vejau Polycles [Plinio menciona dos escultors en eixe nom: un que va florir entorn a la 102 Olimpiada i un atre que ho va fer entorn a la 156 Olimpiada]). A mida que creixia el mercat romà, els tallers grecs també varen escomençar a respondre en còpies decoratives i revisitando les obres mestres clàssiques per a embarques directes a Itàlia (vejau Agasias, Apollonius [hi ha fins a quatre escultors en eixe nom: Apolonio de Tralles -sigle II a. C.-, Apolonio d'Atenes -sigle I a. C.-, l'autor d'un desaparegut Sàtir mesurant va vindre i l'autor d'un cap d'héroe jove en bronze, del que se cita que és "fill d'Archias"] i Cossuth). Mentrestant els principals beneficiaris de l'intervenció romana, Pérgamo i Acaya, ¿es posaven de moda? [celebrated in style]. Eumenes II de Pérgamo va construir el Gran Altar, provablement despuix de la derrota final de Macedònia en 168 [a. C.], embellint-ho en una Gigantomaquia "barroca" i un friso interior cuasi-pictòric que narrava la vida del fundador mític de la ciutat, Télefo. També va instalar una còpia de l'Atenea Parthenos en la biblioteca de Pérgamo, per a sostindre la seua reclamació d'estar governant "l'Atenes de l'este". L'escultura neo-clàssica també es va favorir en les ciutats acayas, a on Damofón de Mesene pretenia actualisar l'estil de Fidias. Atenes preferia un classicisme encara més rígit, mentres en Delos, des de 166, el ¿saqueig? [sack] de Mitrídates VI de la comunitat de 88 negociantes italians va erigir retrats ¿durs? [hartboiled] de cada u i va dur delicades estatuillas de les seues cases. Atalo III de Pérgamo va llegar els seus dominis a Roma en 133 [a. C.], tancant la seua tradició escultòrica, pero el colp major va ser el que varen donar les guerres mitridáticas (88-66 [a. C.]), que varen deixar a Grècia i Àsia devastades i empobrides. Encara que encara es produïa alguna obra impressionant, sobretot retrats, els escultors es varen desplaçar en gran número a Itàlia (vore Agesandro, Menelao [Menelaus, pupil of Stephanus (fl. 33 BC) sculptor in the workshop of Pasiteles in the clave of Caesar Augustus], Pasiteles), creant l'última de les grans escoles helenísticas, pero ara en sol estranger i servint a senyors estrangers. Quan les pedreres de Carrara varen obrir ca. 50 [. C.] i Augusto va patrocinar oficialment el classicisme imperial despuix de la derrota de Cleopatra VII en 31 [a. C.], l'Occident va alcançar finalment la seua supremacia.
  2. ↑ I tempi dell'art, font citada en Vecchia ubriaca. Santiago Cano López, Consideracions entorn a la"Vella Borracha" del Museu deSantaella (Còrdova)
  3. ↑ Child and Goose [1] archivat en Wayback Machine.
  4. ↑ Boeto o Boethus. Encyclopædia Britannica, font citada en Boethus.
  5. ↑ I tempi dell'art, font citada en Scuola vaig donar Pergamo
  6. ↑ LA ACRÓPOLIS DE PÉRGAMO - L'ALTAR DE ZEUS I EL SANTUARI d'ATENEA, EIXEMPLES D'ARQUITECTURA I ESCULTURA HELENÍSTICA [2] archivat en Wayback Machine. en historiayarqueologia. com
  7. ↑
    •  
      Artemisa Rospigliosi, còpia romana del sigle I o II d. C. d'un original helenístico. Museu delouvre.
  8. ↑ Kaltsas, font citada en Verwundeter Gallier.
  9. ↑ La pròpia definició de quina siga una escola helenística està en qüestió: Carol C. Mattusch, Rhodian Sculpture: A School, A Style, or Many Workshops?, en Olga Palagia (ed.), Regional Schools in Hellenistic Sculpture, Oxbow Books, 2017 (papers presented at an international conference at the American School of Classical Studies at Athens in 1996).
  10. ↑ Escultura internacional
  11. ↑ Ernesto Ballesteros Arranz, L'helenisme, Hiares, 2015.
    •  
      Copia en marbre, d'época romana, del bronze original d'Eutíquides.
  12. ↑ Gans, font citada en Thermenherrscher
  13. ↑ [3]. Egypt Embodied: The Vatican Nile, en AJA. Còpia del sigle XVIII - ficha en el Met
  14. ↑ Donderer, "Dones kapitolinische Taubenmosaik - Original de Sôsos? ", In Mitteilungen dones Deutschen Archäologischen Instituts, Abteilung number 98 (1991), p. 189-197.
  15. ↑ I. Giouri, Ο κρατήρας του Δερβενίου, Athènes, Goebel, 1978; font citada en Cratère de Derveni
  16. ↑ W. Stevenson,La Patològica grotesca. Representacions en l'Art Grec i Romà, Ann Arbor, 1975.
  17. ↑
  18. ↑ Kirsen, font citada en Art glass

Bibliografia

  • John Boardman , L'art grec, Thames & Hudson, col. "El món de l'art", Londres, 1989 Edició 1985: ISBN 2-8711-001-3.
  • ( anglés ) Lucilla Burn, Hellenistic Art: From Alexander The Great To Augustus, J. Paul Getty Trust Publications, els Angeles, 2005: ISBN|0-89236-776-8.
  • Jean Charbonneaux, Jean Martin et Roland Villard, La Grèce hellénistique, Gallimard, coll. « L'Univers dones formes — Le Monde grec », Paris, 1º re-édition 1970: ISBN|2070111113.
  • Bernard Holtzmann et Alain Pasquier, Histoire de l'art antique : l'art grec, Documentation française, coll. « Manuels de l'École du Louvre », Paris, 1998: ISBN|2-11-003866-7.

Enllaços externs

Commons


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Art_helenístic&oldid=1580033»