Glíptica
La glíptica, paraula provinent del grec γλυπτός,[1] és l'art de gravar o tallar les pedres precioses o cuños en acer per a elaborar monedes i medalles.[1]
Història
Antic Egipte i Sumerio
En l'Antic Egipte, este treball d'artesania comprenia des de l'inscripció de pictogrames en pedres de durea intermija, destinades a servir com a signes o sagells per als reis, sacerdots i atres alts dignatarios, fins a la confecció d'amulets, sent l'escarabeo el més reconegut. Com a amulet és protector i té un poder específic, reforçant el seu caràcter màgic les inscripcions que du en la base. És la creació glíptica d'Egipte, i la seua forma es desenrolla a partir de la forma natural de les vores rodades, que en només dividir en dos o aplanar per un costat, s'obtenia la forma del Scarabaeus sacer, símbol dels egipcíacs.
En les peces de més calitat es treballaven també el cap, les ales i les pates, encara que en la majoria només s'insinuen. Quan falten les traces de l'escarabat se'ls crida escaraboides. Existix una gran cantitat de escarabeos ya que formaven l'aixovar funerari més freqüent junt en l'ull (Udyat) i la creu ansata (Anj). Eren enfilats a través d'una perforació, la majoria de les voltes llongitudinal i usats com colgantes o anells.
En l'art sumerio va tindre gran importància la glíptica a través dels cilindres-sagells, modalitat artística típicament mesopotámica. cal resaltar que es varen usar en Sumer des dels inicis de la seua cultura, es tracten de peces de pedra calcàrea, marbre, alabastre o pedres precioses de forma cilíndrica dotades de gravats en la part exterior. Cada peça era distinta i posseïen diverses utilitats, eren usades tant en transaccions comercials al mateix temps que portades com a amulet. No obstant en el pas del temps l'iconografia de les gliptinas va ser evolucionant, els temes més freqüents eren motius geomètrics que mostraven escenes de convits domèstics, héroes o sers fantàstics, imàgens que varen donar lloc al desenroll d'alguns rituals religiosos. Continuant en l'iconografia nos trobem en Gilgamesh, sobirà d'Uruk i un dels principals héroes de la mitologia mesopotámica les representacions de la qual varen ser molt exitoses en l'imaginari assiri.
Grècia
Periodo geomètric
Els sagells gravats en l'Edat del Bronze grega i en Creta estan relacionats en la burocràcia palatina.[2] Estos no seguixen l'estil naturaliste de les representacions micénicas; més be, es componen de dissenys llineals esculpidos en sabonet bla, en contrast en la talla en pedra dura per mig de taladros. Estos objectes eren perforats en l'intenció de ser suspesos per una cordonera. Encara que els motius solen ser geomètrics, també s'inclouen representacions de plantes, animals i figures humanes, caracterisades pel seu formalisme i linealitat.
Alguns dissenys presenten gravats toscos en patrons irregulars, lo que sugerix una possible imitació de sagells similars de fusta, indicant que estos últims encara estaven en us. És rellevant considerar alguns d'estos sagells a la llum d'atres representacions trobades en diversos objectes en Grècia pertanyents al s.VIII a. C., que mostren influències de tradicions orientals. Els sagells quadrats d'esta forma són particularment comunes en l'Orient Propenc, especialment en el nort de Síria, fabricats en pedra i bronze.
Se sugerix que els principals centres de producció d'estos objectes s'ubicaven en les illes, possiblement en Melos, i en Argos en el Peloponeso.[2]
Periodo Arcaic Antic
L'introducció de sagells orientals en Grècia va tindre l'efecte d'estimular la producció de sagells en diverses formes i materials, experimentant un aument significatiu des de finals del s.VIII a. C. Pel que fa a les formes utilisades, es destaquen els sagells tabloides rectangulars, caracterisats per tindre motius gravats en abdós cares principals i, en ocasions, també en les cares més estretes. Estos sagells semblen seguir la tradició dels antics sagells quadrats i són perforats per a permetre que siguen enfilats en fil i queden suspesos. En freqüència, presenten escenes gravades en figures i animals.
En el segon quart del s.Vl a. C. els grecs varen deprendre la forma del escarabeo;[3] esta innovació aixina com la de tallar pedres dures (ya realisada anteriorment pels minoicos i micénicos) els va aplegar d'Orient, provablement dels fenicios de Chipre, i al principi els temes representats estaven fortament influïts per Orient en contingut i estil. Els escarabeos són menys freqüents que els escaraboides ya que s'ha perdut el valor simbòlic de l'escarabat i en lloc de l'insecte s'imiten atres formes com la de caraces, sirenes o animals.[4]El material d'estos sagells és generalment serpentina o una atra pedra blana en tons que solen ser verts o grisos obscurs, a voltes en taques.
Roma
El gravat de les gemes en época romana no era portat a terme solament en la manufactura de joyes, la gema gravada i estampada com a sagell era l'única forma efectiva de firmar en una época en que l'escritura cursiva no estava encara molt desenrollada. A lo manco fins a época antonina el sagell era un distintiu personal o un emblema que recorda les tradicions d'una família o les creències del seu amo.[5] Les pedres precioses gravades eren usades ademés de com a sagell, com a amulet o decoració.
Els grecs i els etruscs solien dur anells en gemes, costum que va ser adoptada pels romans. De forma paralela al decliu de l'imperi, la gema va perdent paulatinament el seu caràcter de sagell, quedant reduïdes a mers objectes decoratius, amprant-se com a sagells només en assunts oficials. També podien ser usades en valor apotropáico protegint al seu amo de mals i malalties, o amulético per a protegir al seu amo en vida i que era depositat en la tomba per a que li protegira també despuix de la mort.[2]
Els principals artistes gravadors de gemes eren grecs, els qui treballaven al servici dels romans i s'adaptaven als gusts dels seus patrons. A voltes firmaven els seus treballs en grec, en nominatiu o genitiu. La firma no significa que un treball siga millor que un atre no firmat. Els noms solien ser de libertos grecs en praenomina llatins, adoptats dels ciutadans romans que els varen donar la llibertat. Despuix de la firma sol aparéixer el verp EPOEI.[6]
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 (1990) Lèxic d'art, Madrit - Espanya: Akal, p. 92. ISBN 978-84-460-0924-5.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 López de l'Orde (1990). «Glíptica grega, greco-fenicia i púnica», La glíptica de l'antiguetat en Andalusia, Universitat de Càdis.
- ↑ Boardman, John (1978). Catalogue of the Engraved Gems and Finger Rings (en Inglés), p. 12.
- ↑ Richter (1987). L'art grec, pp. 245-246.
- ↑ Henig, Martin (1 de Giner de 1983). A Handbook of Roman Art: A Survey of the Visual Arts of the Roman World (en anglés), p. 152.
- ↑ Richter (1971). Engraved Gems of the Romans (en anglés), p. 129.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Glíptica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.