Anar al contingut

Ptolomeo II

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Ptolomeo II Filadelfo, «el que ama a la seua germana» () (308-246 a. C.), va anar el segon faraó de la dinastia ptolemaica; va governar en Egipte de 285 a 246 a. C.

Biografia

Va nàixer en l'illa de Cos, en l'Egeo, en 308 a. C., fill de Ptolomeo I Sóter i de la seua tercera esposa Berenice. En 285 a. C. el seu pare li va associar al tro, i a la seua mort (283 a. C.) va començar a regnar en solitari.

  • Ptolomeo va ser un rei melancòlic, poc destre en la guerra (al contrari que el seu pare) pero molt hàbil diplomàtic, amant i impulsor de les ciències i les arts; va coleccionar manuscrits, pintures i animals exòtics. Va ser el membre més ric i poderós de la seua dinastia. Li va succeir en el tro el seu fill Ptolomeo III Evergetes.

Família

  • Ptolomeo II va tindre dos esposes:
  • Arsínoe I, en la qual va tindre un fill que heretaria el tro en el nom de Ptolomeo III Evergetes (Benefactor). Ademés, varen tindre una filla Berenice Sira, la que va donar en matrimoni a Antíoco II Teos.
  • Arsínoe II, la seua germana, seguint aixina la tradició egipcíaca de casar-se els germans per a regnar junts. Arsinoe II ya s'havia casat dos voltes, la primera en Lisímaco de Tracia (general d'Alejandro Magne) del que enviudó; la segona en Ptolomeo Cerauno, mig germà patern seu, fill de Ptolomeo I i la seua primera dòna, Eurídice. Va repudiar a la seua primera esposa, Arsínoe I, i es va casar en la seua germana, a la que va adjuntar al tro en el nom d'Arsínoe II. Este fet, desconegut en el món helènic pero habitual entre els faraons egipcíacs, va ser imitat per la majoria dels posteriors membres de la dinastia. El primer d'esta a qui es va rendir cult com a divinitat en vida va ser precisament Ptolomeo II, que ho va fer junt a la seua germana-esposa, rebent abdós l'apelatiu de «deus filadelfos» («deus germans que s'amen mútuament»).

Política exterior

  • Ptolomeo II pertany a la generació de reis cridats epígons, que succeïx a la dels diádocos (els primers hereus polítics de les conquistes d'Alejandro Magne). És un dels tres més importants d'ells, els quals varen consolidar les seues respectives dinasties, a la postre les més longeves i menys inestables del periodo helenístico. el seléucida Antíoco I Sóter i Antígono II Gónatas de Macedònia varen ser els atres dos monarques coetáneos en els que Ptolomeo va tindre que contar per a la seua política exterior, en la que, si ben també va haver forts enfrontaments, els canvis geopolítics no seran tan radicals com els habidos durant el regnat dels seus predecessors. En llínees generals es pot dir que el balanç final de la política exterior de Ptolomeo II va ser positiu, puix va saber contrarrestar en habilitat diplomàtica els efectes de les seues derrotes militars. Bàsicament varen ser tres els conflictes que va afrontar:
  • Primera Guerra Síria (274-271 a. C.). Aprofitant una sublevació en la ciutat de Seleucia (junt al riu Orontes), Ptolomeo va intervindre en Síria recolzant als rebels. Antíoco va reaccionar atacant a l'egipcíac per mig d'una aliança en Magues de Cirene, pero est va ser derrotat. Quan es va firmar la pau, Ptolomeo havia aumentat les seues possessions en l'obtenció del sur de Síria i de Fenicia fins a Sidón.
  • Guerra de Cremónides (267-261 a. C.). Esparta i Atenes es varen rebelar contra la dominació macedonia i Ptolomeo, respalant-les, es va opondre a Antígono Gónatas. Pero quan va estar llest per a eixecutar una acció militar directa, ya va ser massa vesprada, puix Atenes havia caigut.
  • Segona Guerra Síria (260-253 a. C.). Antígono Gónatas i Antíoco II Theos (successor d'Antíoco I Sóter) es varen aliar i varen atacar a Ptolomeo II qui, per la seua banda, va intentar atraure al seu bando a Eumenes I de Pérgamo. La guerra va concloure en la derrota de la flota egipcíaca en Cos, en la que el faraó va perdre el predomini naval en el Egeo. Posteriorment (252) Antíoco II va aplegar a un pacte en Ptolomeo, pel qual el primer va contraure matrimoni (previ repudie de la seua esposa Laódice I) en la filla del segon, Berenice Sira. Antíoco obtenia aixina, per mig de la seua nova cònjuge, la possessió de Síria meridional, pero a canvi serien els fills d'ella, i no els de Laódice, els qui devien heretar a la seua mort el tro seléucida.

Política interior

En Egipte Ptolomeo II va fundar noves i importants ciutats que es varen repoblar en grups de grecs. Entre elles, una série de portuàries a lo llarc de la costa del mar Roja, per a facilitar el comerç en Índia i Aràbia.

Erro al crear miniatura:
Clepsidra de l'época de Ptolomeo II, trobada en el Iseo Campense (Roma).

Va intensificar la tradicional organisació egipcíaca del treball (i en especial'agricultura) en la finalitat de maximizar la producció. L'introducció d'esta nova economia planificada ya va ser iniciada pel seu pare, pero d'estos anys es conserven una gran cantitat de fonts escrites que nos mostren de primera mà la naturalea de la vida social, econòmica i burocràtica del periodo. El monarca també va instaurar un nou sistema monetari. L'economia d'Egipte se sustentava en dos pilars: el camp, a on Ptolomeo II va intentar perfeccionar al màxim l'explotació fiscal, per a la producció; la ciutat d'Aleixandria, per al comerç. Els llauradors egipcíacs proporcionaven mà d'obra barata, per lo que no va haver necessitat d'implantar un sistema de base esclavista com el que hi havia en atres Estats de l'época. Només els estrangers podien ser esclaus. Ademés, Ptolomeo II va impulsar programes d'irrigació, sobretot en la regió de l'oasis d'El Fayum. Aleixandria, en el seu important port mediterrànea, era el principal núcleu comercial egipcíac, i d'allà partien les exportacions per mig de les que el rei obtenia quantiosos ingressos.

  • Ptolomeo també va mostrar interés per la religió dels seus súbdits, tant grecs com a egipcíacs. Va visitar santuaris tradicionals egipcíacs i va destinar moltes despeses a erigir nous temples. Ademés, en una societat en la que els àmbits polític i religiós estaven estretament relacionats, per a enfortir el seu poder va introduir, per volta primera en l'Egipte helenístico, el cult religiós al rei en vida, aixina com als seus antepassats, i en el seu cas també a la seua germana i esposa Arsínoe II (es varen fer cridar theoi adelphoi, «deus germans»). Sembla ser que va ser Ptolomeo Filadelfo qui va manar transportar el cos d'Alejandro Magne, que estava enterrat en Menfis, fins a Aleixandria, la tomba del qual va ser cridada «sema» o «soma». Una de les majors reputació de Ptolomeo II va ser la d'haver segut un gran patró de les arts i les ciències, en convertir Aleixandria en un dels principals núcleus culturals i d'investigació del món antic. A ella varen acodir grans sabio del seu temps procedents de tot lo món helènic com Euclides, Teócrito, Calímaco i Manetón. El rei va millorar i va aumentar la Biblioteca d'Aleixandria i el famós Museu, finançat per a realisar investigacions. El monarca va amparar també la religió i costums de la comunitat judeua, que despuix d'establir-se en Aleixandria durant el regnat del seu antecessor, es va acomodar ràpidament a la vida de la ciutat, fins al punt d'adoptar el grec com a llengua pròpia. Per això, Ptolomeo II va manar traduir del hebreu al grec les Sagrades Escritures a 72 sabio que dominaven abdós llengües, assessorats per estudiosos aplegats de Judea. Esta versió es coneix com Septuaginta, Versió dels Setanta, o Versió Alejandrina, i en ella es basarien posteriorment les antigues traduccions de la Bíblia a atres idiomes (llatí, copto, armeni, georgià, etc.).

Testimonis de la seua época

Bajorrelieve en el temple de File, mostrant a Ptolomeo II oferente davant Isis.

En la seua época es va construir el gran far en l'illa de Fars.

Titulatura

Plantilla:JeroT0

Successió

Predecessor:
Ptolomeo I Sóter 		Faraó d'Egipte
(Dinastia Ptolemaica)
285-246 a. C.
com corregente Arsínoe II (279-270 a. C.) 		Successor:
Ptolomeo III Evergetes i Berenice II

Vore també

Notes i referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 (Arnold 1999:158)
  2. ↑ (Arnold 1999:158, 159)
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 (Arnold 1999:159)
  4. ↑ (Arnold 1999:160, 161)
Bibliografia
  • Arnold 1999. Dieter Arnold. Temples of the Last Pharaos. New York/Oxford
Referències digitals

Bibliografia

  • Asimov, Isaac: Història dels egipcíacs [1967] (Capítul 10: L'Egipte ptolemaico), Madrit, 1993, ISBN 84-7838-387-5
  • Encyclopædia Britannica (15ª edició), Chicago, 1983, ISBN 0-85229-400-X
    • Egypt, History of (III. Hellenistic and Roman Egypt); Macropædia, tom 6, págs. 481-487, per Alan Edouard Samuel.
    • Ptolemy II; Macropædia, tom 15, pág. 182, per Heinz Heinen.
  • Fox, Robin Lane: El Món Clàssic (Tercera Part: Els móns helenísticos), Barcelona, 2007, ISBN 978-84-8432-898-8
  • Padró, Josep: Història de l'Egipte faraònic (Capítul 23: La dominació macedónica i el Periodo Ptolemaico), Madrit, 1999, ISBN 84-206-8190-3

Enllaços externs


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Ptolomeo_II&oldid=1531282»