Tomba d'Alejandro Magne

Tomba d'Alejandro Magne

La tomba d'Alejandro Magne és el lloc en el que estaria enterrat Alejandro III de Macedònia, fill de Filipo II de Macedònia i malnomenat «el Gran» (Magne), que va morir en Babilonia en juny de 323 a. C.

El parador de la tomba es desconeix, i és considerat un atre «Sant Grial» de l'arqueologia moderna: el cadàver del general macedonio, tan necessari per a especificar les circumstàncies de la seua primerenca mort, a punt de complir els 33 anys.

Mort d'Alejandro en Babilonia

Alejandro Magne en el seu llit de mort, segons el pintor Karl von Piloty (1886)

En la primavera del 323 a. C., Alejandro Magne governava un imperi que s'estenia des del Danubio en Europa fins als picos nevats del Himalaya en el nort de l'Índia. Durant este periodo va visitar la capital de l'Imperi, la metròpolis de Babilonia prop del Éufrates. A mitan de maig va conduir una chicoteta flota pels pantàs cap a l'oest de la ciutat per a intentar millorar el sistema de canals, que distribuïa l'aigua del riu a les urbs. Ya feya una calor insoportable, i per tant hordes de mosquits varen irritar a l'expedició.

Una volta de regrés en Babilonia, en l'última semana de maig, Alejandro va realisar els últims preparatius d'una expedició per a navegar rodejant Aràbia en una flota de mil barcos. El dia 30 va commemorar l'èxit del viage del seu almirant Nearco des de l'Índia a principis del passat any. El 31 de maig, en una festa nocturna que va celebrar el seu companyer Mig, Alejandro es va desmayar en sentir uns punchants dolors en l'espina dorsal i en les articulacions. Va ser conduït a la netea real, a on va dormir junt a la piscina, perque ya tenia febra. En la següent semana el rei va tindre colps de febra recurrents per les nits, pero estos solien baixar súbitament pel dia, permetent-li que seguira planejant eixa imminent expedició a Aràbia. Pero els episodis de febra pronte es varen tornar més intensos, i la data d'eixida de l'expedició s'acostava cada volta més.

El 5 de juny la febra va persistir també durant el dia, encara que era més intensa de nit. El 7 de juny va haver una ràpida deterioració en l'estat d'Alejandro. Per primera volta es va vore clar que estava en perill. Va ordenar als seus oficials que es reuniren en el pati del palau, mentres aquells de menor ranc varen tindre que esperar despuix de les portes. El 9 de juny ya circulaven rumors entre les tropes de que Alejandro havia mort. Varen demanar desesperadament l'entrada al palau, a on els hetairoi no varen tindre més remei que deixar-los passar a vore Alejandro en el seu llit. Els va saludar en els seus ulls, perque ya havia perdut la veu.

Tant Quint Curcio Rufo com Marco Justino precisen que este últim desig feya referència al temple de Zeus Amón en l'oasis de Siwa, lloc a on Alejandro havia segut aclamat fill del deu durant la seua campanya d'Egipte en el 331 a. C. Diodoro Sículo relata, per la seua banda, que despuix de la mort el cos va ser depositat en un ataüt d'or batut, ricament perfumado en espècies aromàtiques, tradició arreplegada també per Estrabón i el propi Curcio Rufo. Este fèretre seria fos sigles despuix, durant el regnat de Ptolomeo IX, per a costejar els seus deutes militars, sent substituït per un de vidre o cristal.

Li va donar el seu anell de regente a Pérdicas, el seu comandant de cavalleria i guardaespales. Junt a Pérdicas, el secretari real Eumenes de Cardia va ser depositari dels principals símbols de poder del rei: el pectoral, la diadema i el ceptre. Abdós ostentaven aixina l'autoritat imperial fins que es resolguera la successió, tal com va quedar fixat en el cridat Tractat de Babilonia (323 a. C.), que va establir com a hereus conjunts a Filipo III Arrideo i al fill pòstum de Roxana, Alejandro IV, que naixeria pocs mesos despuix.

Els seus companyers li varen preguntar: “___protected_title_0___”, es debat molt lo que Alejandro va respondre: alguns creuen que va dir "Krat'eroi" (‘al més fort’) i uns atres que va dir "Krater'oi" (‘a Crátero’). Açò és possible perque la pronunciació grega de ‘el més fort’ i ‘Crátero’ diferixen solament per la posició de la sílaba accentuada. La majoria dels historiadors creuen que si Alejandro haguera tingut l'intenció d'elegir a un dels seus generals, òbviament haguera elegit a Crátero perque era el comandant de la part més gran de l'eixèrcit, l'infanteria, perque havia demostrat ser un excelent estratega i perque tenia les qualitats del macedonio ideal. Pero Crátero no estava present, i els atres varen preferir sentir Krat'eroi, ‘el més fort’. Despuix de murmurar açò va afegir que ya prevea els seus grandiosos jocs funeraris. Quan, finalment, Pérdicas li va preguntar quàn volia que se li oferiren eixos honors divins, ell va contestar: “___protected_title_2___”. Estes varen ser les últimes paraules del rei.

Un grup de hetairoi va estar tota una nit sense dormir per a realisar una petició en el temple del deu Bou de la ciutat, pero l'oràcul els va negar la seua sugerència: que el cos d'Alejandro fora traslladat dins d'estes sagrades murallas. Al sendemà, casi en caure la nit del dia 10 de juny del 323 a. C., segons el calendari juliano, es va declarar la mort “oficial” d'Alejandro. Esta notícia provablement es va difondre despacio, pero era coneguda per casi tots al sendemà, i açò va resultar en lloros i planyences per tota la ciutat. La plebe es va afonar en una profunda pena, pero ya s'estava gestant una maliciosa disputa entre els contingents de cavalleria i infanteria del eixèrcit. Inclús va haver baralles en el palau. Mentrestant el cos d'Alejandro es mantenia curiosament fresc i en aspecte d'estar viu a pesar de l'agobiant calor per a lo manco uns quants dies més, lo que pot indicar un profunt menge terminal.

Els síntomas i les seues conseqüències coincidixen de forma sorprenent en els de la malaria, que va poder haver contret de les picadures dels mosquits dels pantans. Encara que mesos més vesprada va sorgir el rumor de que va poder ser enverinat, segons Andrew Chugg la febra intermitent que va tindre durant casi dos semanes terminant en menge nos indica que este argument és molt inconsistente. De totes formes, no es pot fer una hipòtesis definitiva sense analisar els restants d'Alejandro.

Jocs funeraris

La cavalleria conduïda per Pérdicas va forçar a l'infanteria, que estava baix les órdens de Meleagro, a acceptar els seus térmens, i per a això va impedir l'accés de recaptes a la ciutat durant una semana. Estos térmens exigien l'acceptació de Filipo Arrideo, pero en la condició de que el fill de Roxana governara també junt en ell. Pérdicas va ser nomenat Regente de l'Imperi, i immediatament despuix va ordenar l'eixecució dels líders del tumult de l'infanteria, fent que anaren calcigats per elefants de guerra en una desfilada. L'eixèrcit macedonio va organisar una assamblea en la qual varen rebujar seguir en els futurs plans de conquista d'Alejandro i en els seus cars proyectes de construir temples. També, segons sembla, varen acordar que el cadàver d'Alejandro devia ser traslladat a Egipte, per a respectar el seu desig.

En els pròxims mesos Pérdicas va reafirmar el seu poder, pero Ptolomeo, el seu principal i únic rival supervivent, va marchar a Egipte per a furtar-li el tro a l'actual monarca. Provablement Pérdicas estava en contacte en Olimpia, la mare d'Alejandro. Esta segurament hi havia deplorado el pla per a enviar el cos del seu fill a Egipte i hauria insistit que tenien que tornar-li al seu primogènit. Pérdicas necessitava el seu respal, i tampoc estava molt segur de posar el cadàver d'Alejandro en mans de Ptolomeo. Pot ser que ell fora qui va solicitar al vident de l'expedició, Aristandro, que diguera que la nació que tinguera en el seu poder el cos d'Alejandro mai seria conquistada. Açò va fer que l'Assamblea Macedònia acordara que tenien que enviar el cadàver a Olimpia per a que esta ho enterrara en Egas, en el cementeri dels reis macedonios.

Reconstrucció del catafalco d'Alejandro segons Diodoro (mitat de el XIX)

Mentres Pérdicas i l'eixèrcit deixaven Babilonia, anant-se de campanya a Àsia Menor, va deixar a càrrec de la construcció del catafalco per a dur a Alejandro a la seua distant tomba a un oficial cridat Arrideo. El magnífic carruage funerari va tardar casi un any en estar llest. Va eixir des de Síria en la segona mitat del 322 a. C. Pero Arrideo va fer un acort en Ptolomeo, i va conduir la processó en direcció sur cap a Egipte quan s'aproximava a Damasc, en lloc d'anar al nort cap a Macedònia. Pérdicas va rebre esta notícia en una semana de retart i immediatament va manar un contingent de cavalleria, baix les órdens dels comandants Nuga-ho i Polemón, per a que perseguiren a Arrideo. Podrien haver capturat al llent catafalco, pero Ptolomeo havia anat al nort en el seu eixèrcit per a escoltar-ho, aixina que els hòmens del Regente varen ser rebujats.

Pérdicas, furiós, va atacar Egipte en tot l'eixèrcit en la primavera del 321 a. C. No obstant, va intentar dos voltes forçar el creuament del Nilo, fallant en abdós oportunitats i tenint com a conseqüència enormes pèrdues entre les seues pròpies tropes. Molts varen ser arrastrats pel riu i devorats per cocodrils. Els propis oficials del Regente varen assessinar a Pérdicas en els seus llances i varen oferir la regència a Ptolomeo, qui la va rebujar cortésment. Aixina i tot aprovisionó de nou a l'eixèrcit i ho va enviar de regrés al nort en alguns dels seus hòmens en comando conjunt (un dels quals era Arrideo). Ara la preocupació del propi Ptolomeo era preparar la tomba d'Alejandro en Menfis, quan esta encara era la capital d'Egipte.

Vore també

• Alejandro Magne
• Aleixandria
• Menfis
• Ptolomeo I Sóter
• Serapeum de Saqqara
• Ptolomeo II

Bibliografia

• Andrew Chugg: The Lost Tomb of Alexander the Great