Venus de Milo
La Afrodita de Milo (en grec, Αφροδίτη της Μήλου), més coneguda com Venus de Milo, és una de les estàtues més representatives del periodo helenístic de l'escultura grega, i una de les més famoses escultures de l'antiga Grècia. Va ser creada en algun moment entre els anys 130 a. C. i 100 a. C., i es creu que representa a Afrodita (denominada Venus en la mitologia romana), deesa de l'amor i la bellea;[1] medix, aproximadament, 2,11 m d'alt.
Esta estàtua va ser trobada en Milo —Cíclades—,[2] desenterrada per un llaurador i venuda a França entre 1819 i 1820. El preu que el llaurador demanava per l'escultura era massa alt, i Dumont d'Urville —viager que havia fet una parada en este lloc—,[3] no duya els diners suficients, per lo que va recórrer a l'embaixador francés en Constantinopla, qui va accedir a comprar-la. No obstant, el llaurador havia acordat anteriorment vendre-l'als turcs, lo que va causar un conflicte per la possessió de l'estàtua.[4][5]
L'escultura va ser feta en marbre blanc, en varis blocs les unions dels quals no són visibles, en un tamany llaugerament superior al natural. Es desconeix el seu autor,[6] pero s'ha sugerit que poguera ser obra d'Alejandro de Antioquía. Esta escultura posseïx un estil característic del final de l'época helenística,[7] que repren/reprén l'interés pels temes clàssics a el hora que els renova. L'aspecte clasicista de les seues formes fa supondre que el seu autor es va inspirar en l'estàtua de el IV de Lisipo, la Afrodita de Capua.
Actualment es troba exposta en el Museu de Louvre de París.
Context
[editar | editar còdic]Descobriment
[editar | editar còdic]
L'estàtua es va trobar semienterrada, en dos péntols, el 8 d'abril de 1820 en l'illa egea de Milo,[2] cridada també Melos, per un llaurador cridat Yórgos Kendrotás.[2] Prop de l'estàtua es va trobar un fragment d'un gobanella i la mà en una poma (en llengua grega, Μήλο significa lliteralment poma) i estos restants són considerats part dels seus braços.[8] Lo cert és que no està clar si els braços varen poder perdre-se despuix de la troballa moderna de l'escultura: Yórgos va deixar una mitat de la Venus en el mateix lloc a on el havia trobat per no poder desenterrarla, puix el seu pes és d'a lo manco 900 quilos, i l'atra mitat la va dur a l'estable, oferint en primer lloc la venda de l'estàtua a un clerc ortodox.
En aquells moments, Grècia es trobava encara baix domini del imperi otomà, i el clerc grec va contactar, per a eludir a les autoritats turques, en un oficial naval francés Jules Dumont D'Urville,[3] qui en seguida va reconéixer el valor de l'estàtua i segons pareix va arreglar en el clerc una obscura compra del embaixador francés en Constantinopla, el Marqués de Riviere.[3] Esta és la versió oficial, encara que alguns historiadors apunten a que l'estàtua va eixir de l'illa per la força, perdent els dos braços en colpejar-se contra les roques; no obstant, també es diu que els turcs varen atacar l'embarcació i en la baralla l'estàtua va perdre els braços. Lo cert és que despuix d'algun treball de reparació, l'estàtua va ser presentada al Rei Luis XVIII en 1821.[9] Finalment, el Rei la va entregar al Museu del Louvre en París,[4] a on encara es mostra hui a l'admiració pública.[4] L'Afrodita de Milo va eixir de Grècia l'1 de març de 1821, a penes vint dies ans que la Grècia moderna declarara la seua independència del imperi otomà, el 25 de març d'eixe mateix any. Pocs anys abans, en 1815, el Museu del Louvre havia tingut que tornar a Itàlia, el seu lloc original, una atra escultura famosa, la cridada Venus de Médici, duta a París per Napoleón Bonaparte i que la restaurada monarquia francesa havia tornat a Itàlia.[10]
Durant la Segona Guerra Mundial, l'estàtua va permanéixer en el castell de Valençay.[11] En 1960, una comissió d'arqueòlecs turcs va presentar davant André Malraux una petició en la que reclamava la devolució de la Venus de Milo.[5] Esta solicitut es basava en un informe del juriste Ahmed Rechim, qui acusava als francesos de haver furtat l'estàtua i dia que esta pertanyia al imperi otomà.[5] Calificava el descobriment de Yórgos com un ___protected_title_2___ i que solament tres famílies coneixien l'ubicació dels braços de la Venus,[5] i al final, Ahmed acaba en un mensage amenazador:[12]
Malraux va declarar l'idea com un «chantage cultural» i es va negar a tornar-la,[5] aclarint que «la Venus de Milo és tan francesa com la Madelón».[5] Açò ha generat un gran debat entre els historiadors, els qui consideren que va poder haver segut un mensage en l'únic fi de pressionar a França i no la veritat sobre la localisació dels braços de la Venus.[13]
Grècia durant el Helenisme
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Periodo helenístico.
El periodo helenístic o alejandrino és una etapa històrica de l'Antiguetat, els llímits cronològics de la qual vénen marcats per dos importants acontenyiments polítics: la mort d'Alejandro Magne (323 a. C.) i el suïcidi de l'última sobirana helenística, Cleopatra VII d'Egipte, i el seu amant Marco Antonio, despuix de la seua derrota en la batalla de Actium (30 a. C.). En esta etapa, el herència de la cultura helènica de la Grècia clàssica va ser rebuda pels propis grecs a través de l'hegemonia i supremacia de Macedònia, primer en la persona d'Alejandro Magne, i despuix de la seua mort, en els diádocos (διάδοχοι) o successors, els reis de les tres grans dinasties: Ptolemaica, Seléucida i Antigónida.[14]
Esta etapa sol ser considerada com un periodo de transició entre el decliu de l'época clàssica grega i l'ascens del poder romà.[15] No obstant, l'esplendor de ciutats com Aleixandria, Antioquía o Pérgamo, l'importància dels canvis econòmics, el mestiçage cultural, el paper dominant del idioma grec i la seua difusió, són factors que varen modificar profundament l'Orient Mig antic en esta etapa. Esta herència cultural serà assimilada pel món romà, sorgint aixina en la fusió d'estes dos cultures, lo que es coneix com a cultura clàssica, fonament de la civilisació occidental. El terme helenístic va ser utilisat per primera volta per el historiador alemà Johann Gustav Droysen en Geschichte dones Hellenismus (1836 i 1843), a partir d'un criteri llingüístic i cultural, és dir, la difusió de la cultura pròpia de les regions en les que es parlava el grec (ἑλληνίζειν – hellênizein), o directament relacionades en l'Hélade, a través del propi idioma, un fenomen encorajat per les classes gobernant d'orige helé d'aquells territoris que mai varen tindre relació directa en Grècia, com va poder ser el cas d'Egipte, Bactriana o els territoris del Imperi seléucida. Este procés de helenizaació dels pobles orientals i la fusió o assimilació de traces culturals orientals i grecs varen tindre continuïtat, com s'ha mencionat, baix l'Imperi romà.
Periple de la Venus de Milo
[editar | editar còdic]En el context històric en el que es realisa la troballa de la Venus de Milo, França es trobava governada per Luis XVIII. Durant este periodo, Selim III i Mahmud II (1808-1839) es trobaven reformant l'Imperi Otomà. El seu esforç principal anava dedicat a purificar l'administració, eliminant la corrupció i el nepotisme. Ademés varen crear unes forces militars totalment noves, cridades Nizam-i Cedid, quan els continus revessos militars varen demostrar la supremacia europea. Varen deixar intactes els antics cossos, molt hostils a esta creació, per lo que abdós sultans es varen vore obligats a llimitar el seu número, per eficients que aplegaren a ser.
Durant el regnat de Luis XVIII es va formar un nou govern radical encapçalat pel Comte de Villèle que, no obstant, es va mostrar després tan cauteloso com el seu Rei i, en tant Luis XVIII va viure, les polítiques reaccionàries varen ser mantingudes baix mínims. Durant esta etapa, en la que es va descobrir la Venus, varen succeir gran cantitat de canvis en el món, pero sobretot en Europa, puix, per primera volta, s'abolia l'Inquisició de manera definitiva per part dels lliberals el 9 de març de 1820. Aixina mateix, el dia següent, Fernando VII d'Espanya jurava respectar la Constitució de Càdis.
Mentrestant, en territori turc, Selim i Mahmud es varen vore desviats de la seua tasca pels continus perills militars que tenien front a sí. França es va transformar en nació enemiga quan Napoleón Bonaparte va invadir Egipte i Síria en 1798 —raó per la que els turcs sentien aborrecimiento pels francesos. Solament quan els francesos varen ser tirats d'Egipte en 1802, varen poder ser restablides les relacions normals entre abdós països. Rússia i Àustria constituïen una amenaça constant en els Balcans, i com a resultat de la seua intervenció varen sorgir tumults nacionals contra el sultà en Sèrbia, en 1804, i en Grècia, en 1821, que varen supondre temporalment l'autonomia i independència d'abdós.
Les dates en la que la Venus de Milo va poder ser trobada varien en demasía; algunes fonts apunten a que va ser el 19 d'abril, mentres que unes atres indiquen el 8 d'este més.[2] L'obra va ser adquirida, sense alguns segments, per França, quan ya els turcs el havien comprat a Yórgos, pero este es va retractar i va decidir vendre-li-l'al país europeu. Els turcs varen calificar tal acte d'atroç durant la dirigencia de Marcellus, i varen acusar de conspiradores a Rivière i al propi monarca Luis XVIII.[2] Al mateix temps, argumentaven que l'estàtua era patrimoni turc. Per tal raó, en anys posteriors varen demanar la devolució de l'obra, cosa a la que França es va negar, en particular el Museu del Louvre.
Eixecució i autoria
[editar | editar còdic]L'obra va ser creada en algun moment entre els anys 130 a. C. i 100 a. C. S'observen en ella les influències de Praxíteles i Fidias.[6] La composició de Praxíteles es caracterisava per una llínea molt flexible que dividix les figures si es traça en el mig de dalt avall; totes tendixen a estar reclinadas i s'usen arbres, drapeados i atres elements semblants com a respal per a les figures de marbre, i s'inclouen en el disseny en lloc de ser estranys a ell; són les mateixes composicions que usava Fidias.
L'autoria no està clara, perque junt a ella es varen trobar atres fragments en inscripcions que mencionaven a dos artistes d'Antioquía cridats Agesandros i Aleixandros, encara que es desconeix si estos eren els autors de l'obra o d'atres pedestals colocats més vesprada junt a l'estàtua.[6][16] S'ha aplegat a atribuir-l'inclús a Scopas,[6] escultor clàssic de el IV, encara que en ella no es detecta el pathos característic d'este autor.
Anàlisis de l'obra
[editar | editar còdic]Anàlisis iconográfico
[editar | editar còdic]Temàtica
[editar | editar còdic]
La religió grega és una religió politeista, cosa que vindria determinant el seu art, tant arquitectònic com a escultòric i pictòric. La carència dels braços de l'estàtua ha segut un element que ha dificultat l'identificació del personage representat. L'opinió majoritària supon que la Venus de Milo representa a Afrodita, deesa de la bellea i de l'amor, per la sensualitat i femineidad que desprén i per estar semidesnuda.[17] El braç dret es pensa que sostenia la corfoll just a nivell de la cadera esquerra en un aparent intent d'impedir que esta s'esvarara, mentres que l'esquerre potser sostenia la poma que se li va oferir en el mític Juí de Paris.[18] També s'ha supost que podria haver estat recolzada sobre un pilar, o sostenint una corona, un espill o un escut. Atres possibilitats que s'han sugerit són que l'estàtua no representara a Afrodita, sino a Artemisa sostenint un arc, a una danaide en un ánfora o a Anfítrite portant una fitora. Esta última era una divinitat especialment adorada en l'illa de Milos.[17]
Expressió
[editar | editar còdic]Per la disposició del cos, segons l'escritor Antonio Climent Carbó l'escultura «transmet una sensació de calma, realisme, naturalisme, tristor i una sensació tàctil molt especial».[7] Un factor molt important que dona lloc a totes eixes sensacions és el poliment que l'escultor va realisar en l'obra, puix es tractava d'un poliment molt apurat, en el qual Carbó argumenta que «s'eviten les irregularitats i s'aumenta el realisme»,[7] aixina mateix, que la sensació de calma és transmesa per la seua «postura de passivitat».[7] No obstant, Carbó també afirma que el rostre de l'escultura transmet tristor,[7] com si l'autor volguera reflectir en l'obra una situació de malestar produïda per la lluita pel poder despuix de la mort d'Alejandro Magne.
La postura de la Venus és descrita com un efecte de realisme, ya que es troba mig doblada, donant una image de passivitat molt ben reflectida en el seu rostre i la seua mirada, que està perduda. No es desenrolla plenament el sentit frontal, ya que té un braç (encara que s'ha perdut) que li creua llaugerament la silueta i esta es mostra llaugerament escorada cap a l'esquerra. Tot això culmina en el lleu inclinament de cap cap al costat esquerre, que contribuïx a donar eixa image de ruptura de la frontalitat.
Anàlisis formal
[editar | editar còdic]
La Venus de Milo és una escultura tridimensional, ya que, ademés de tindre volum, pot ser vista des de diferents perspectives. Un element fonamental que dona major moviment a l'estàtua és el contrapposto,[19] puix de la base partix un desequilibri que afecta a tota l'estàtua. La cama dreta sosté el cos, deixant lliure d'esta manera a la cama esquerra del pes corporal, lo que dona una major sensació de profunditat. La ruptura de la frontalitat es produïx també per la colocació del seu braç esquerre, encara que ya perdut, que es creua llaugerament davant la silueta, situant esta cap a l'esquerra. Ademés, la musculatura reflectida en el muscle esquerre sugerix igualment que el braç estava alçat.[20] Per últim, el rostre està situat cap a l'esquerra, lo que trenca encara més la frontalitat de l'obra.[21]
Sobre les llínees, les que apareixen en l'escultura són llínees verticals que partixen del cap i apleguen al pedestal,[19] separant d'esta forma les cames. Aixina mateix, apareixen llínees secantes, que partixen del braç dret i es creuen en la cama dreta;[19] una atra llínea partix del braç esquerre i es creua, novament, en la cama dreta.[19] El cos gira en forma de S, açò és una llínea serpentina, la cridada curva praxiteliana,[19] que aumenta el moviment de l'estàtua. Sobre la llum, els seus contrasts són molt destacats, ya que en el cos predomina la claritat,[19] i en els pits l'obscuritat per l'interés de l'escultor per resaltar-los, ya que estos representen el cult a la fertilitat i al amor.[22] Ya que la llum predomina en l'obra, hi ha una major sensació de tranquilitat i serenitat.
El moviment predomina, donant sensació de realisme, per l'utilisació de la curva praxiteliana per part del escultor. Hi ha atres elements claus en l'escultura, com el drapeado;[19] la penyora que cobrix la part inferior de l'escultura està realisada en tot detall; no obstant, algunes curves que hi ha en ella són molt exagerades. Es tracta d'una Venus púdica, un model molt imitat en sigles posteriors. La pose relaixada de Venus destaca les traces de la bellea formal que es vol presentar i mostra aixina mateix una anatomia tranquila i sensual,[23] factors fonamentals per a les representacions de les venus que constituïen els cànons de bellea en l'época.
Algunes parts de l'escultura s'han perdut, com els braços, i existixen diverses hipòtesis sobre este assunt. El cos de la Venus està perfectament realisat, puix l'escultor va tallar de forma excepcional els pits de la mateixa manera que la zona abdominal, ya que els escultors creïen que, en representar els cossos en una major perfecció, aumentava la bellea de l'escultura. El rostre de la Venus expressa passivitat, ya que està colocat de perfil, i el pèl està realisat d'una forma simple, en lleu treball al trépano, puix apareix recollit.[24]
| Dimensió estudiada | Medida |
|---|---|
| Altura total: | 211 cm[21] |
| Ample màxim: | 36 cm[21] |
| Profunditat màxima: | 64 cm[21] |
| Pit: | 121 cm[21] |
| Cintura: | 97 cm[21] |
| Caderes: | 129 cm[21] |
Fama i restauració
[editar | editar còdic]
La gran fama de l'estàtua en el XIX no era simplement el resultat de la seua reconeguda bellea, sino també degut en gran part a un major esforç de propaganda per part de les autoritats franceses. En 1815 França havia perdut la Venus de Médici, considerada com una de les escultures clàssiques més fines en el història,[25] que havia segut saquejada d'Itàlia per Napoleón Bonaparte. Despuix de la caiguda de Napoleón, la Venus medicea havia segut tornada als italians. Aixina que els francesos varen promoure conscientment la Venus de Milo com un tesor més gran que el que ells havien perdut recentment, sent alabada degudament per artistes i crítics, que la varen considerar com el paradigma de la bellea femenina elegant.
Despuix de l'arribada de l'estàtua a França, es va propondre una restauració que devia incloure el completar el nas, el peu esquerre i els braços. No obstant, varen sorgir opinions en contra de la restauració dels braços perque es desconeixia la posició que podien haver tingut, per lo que el treball va consistir en afegir un zócalo rectangular, el nas, el peu esquerre i el dit gros del peu dret. També es varen tapar alguns forats de la superfície. És possible que en esta restauració es retallara aixina mateix el braç dret. En 1870, moment del sege de París per les tropes prusianas, el director del museu del Louvre va decidir traslladar la Venus fòra de la ciutat, i per a facilitar el trasllat es va desmontar l'estàtua. Es va aprofitar esta oportunitat per a fer una segona restauració i netejar-la. Durant un viage en barco a Japó, en 1964, l'estàtua va sofrir alguns desperfectes degut a que no s'havia desmontat per al trasllat, i alguns marmolistas del Louvre varen tindre que traslladar-se urgentment a Japó per a reparar els danys. Entre novembre de 2009 i abril de 2010 es va portar a terme una nova restauració, en la que es varen eliminar els afegitons d'algeps i es va netejar la superfície. Baixe un d'estos afegitons d'algeps es va descobrir un paper que posava Restaurée li 5 avril 1936 parell Libeau / Marbrier- Louvre. Esta restauració, que no està documentada, potser incloïa la retirada del peu d'algeps que havia segut afegit en la primera restauració.[26] En juliol de 2010, l'escultura va reaparéixer en el Museu del Louvre en una nova ubicació.[27]
Fonts
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Heródoto, Històries I.105-131.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Frers, pp. 126-127.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Frers, p. 127.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Frers, p. 128.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Frers, p. 128.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Hamiaux, p. 41.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Climent, p. 5.
- ↑ (1901) El Gladiador, Números 1-30, Digitalisat per l'Universitat de Califòrnia l'1 d'abril de 2008., p. 25.
- ↑ Tarbell, Frank Bigelow (2007). A History of Greek Art (en anglés), BiblioBazaar, LLC, p. 120. ISBN 1434652556.
- ↑ Curtis, Gregory. (2003). Disarmed: The Story of the Venus de Milo. Nova York: Alfred A. Knopf. 10-ISBN 0-375-41523-8/13-ISBN 978-0-375-41523-4; donar&ht=edition OCLC 51937203
- ↑ Nicholas (maig de 1995). The Rape of Europa: The Fate of Europe's Treasures in the Third Reich and the Second World War, Nova York: Vintage Books. OCLC 32531154. ISBN 978-0-679-40069-1.
- ↑ MGAR. «La Venus de Milo (100 a. C.)». Consultat el 19 de juliol de 2010.
- ↑ Frers, p. 129.
- ↑ SHIPLEY, Graham: El món grec despuix d'Alejandro. 323-30 a. C. Barcelona, Crítica, 2001. {ISBN 84-8432-230-0}
- ↑ REYES, Alfonso: La filosofia helenística en Obres completes d'Alfonso Reis. Mèxic, FCE, 1979, tom XX. {ISBN 968-16-0347-8}
- ↑ Els historiadors i experts de l'art creuen que en sí, l'obra no era tant de l'estil d'Alejandro de Antioquía, i per això es posa en dubte el seu creador.
- ↑ 17,0 17,1 «Pàgina oficial del Museu del Louvre: Afrodita, o la Venus de Milo». Archivat des d'el original, el 31 de març de 2017. Consultat el 11 de decembre de 2015.
- ↑ Kleiner, Fred S. (2009). Gardner's Art Through the Ages: The Western Perspective, 13va edició (en anglés), Cengage Learning, p. 136. ISBN 0495573604.
- ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 19,6 Climent, p. 5
- ↑ Carus, Paul (1916). The Venus of Milo: an archeological study of the goddess of womanhood (en anglés), The Open court publishing company, p. 25.
- ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 21,4 21,5 21,6 Pasquier, p. 30.
- ↑ Hamiaux, p. 43.
- ↑ Hamiaux, p. 42
- ↑ Hamiaux, p. 44
- ↑ Pijoán, J.- Summa Artis. Volum IV. L'art grec. Madrit, Espasa-Calp, 1982 (8ª edició). ISBN 84-239-5204-5
- ↑ «Jean Luc Martínez, Els secrets de la Vénus de Milo (en francés)». Archivat des d'el original, el 9 de giner de 2016. Consultat el 11 de decembre de 2015.
- ↑ «de-la seua-restauració El Louvre expon novament la Venus de Milo». Consultat el 10 de decembre de 2015.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Climent Carbó, Antonio. La Venus de Milo. 'Obra de Història i Patrimoni Històric'; 2008. Espanya. Versió digital de 7 pàgines.
- Frers, Ernesto. El museu secret: el mensage amagat de les obres d'art. Espanya. 234 pàgines. ISBN 84-7927-838-2
- Hamiaux, Marianne, Els Sculptures grecques 2, París, 1998, Edició número 52, p. 41-44
- Pasquier, Alain, La Vénus de Milo et els Aphrodites du Louvre, edició de la reunió dels museus nacional, 1985 ISBN 2-7118-0256-6
- Rubio, Rebeca. Grècia Helenística. Editorial Aliança, Madrit]], Espanya. Publicat en 2000.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Venus de Milo.
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Antiguetats gregues en el Louvre - Sala 12.
- Jean Luc Martínez, Els secrets de la Vénus de Milo (en francés)
- Archivat el 9 de giner de 2016 archivat en Wayback Machine.
- El contingut d'est artícul incorpora material d'una entrada de l'Enciclopedia Libre Universal, publicada en castellà baix la llicència Creative Commons Compartir-Igual 3.0.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Venus de Milo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.