Juí de Paris
El juí de Paris és una història de la mitologia grega en la que es troba l'orige mític de la guerra de Troya. Paris és el príncip troyano que va raptar a Helena.
És un dels episodis més coneguts del relat segons el qual, Eris, la deesa de la discòrdia, molesta per no haver segut invitada, es presenta en la boda de Baralle, i deixa una poma dorada en la frase per a la més bella. Tres de les deeses presents, Hera, Atenea i Afrodita es barallen per la poma, per lo que Zeus tria com a juge per a dirimir la disputa al príncip pastor de Troya, Paris. Les tres deeses intenten sobornar-ho oferint-li distints dons:
- Hera, l'esposa de Zeus, li oferix el domini i poder sobre regnes.
- Atenea, saber.
- Afrodita li promet l'amor de la dòna més bella del món, Helena, esposa del rei Menelao.
Paris elegix a Afrodita, i Helena s'enamora d'ell, qui la rapta duent-li-la a Troya, lo que provoca la venjança de Menelao desencadenant la guerra de Troya.
Entre les moltes representacions pictòriques d'esta història es troben el quadro pintat per Lucas Cranach el Vell (expost en el Museu Metropolità de Nova York)[1] i els célebres quadros de Rubens de la National Gallery de Londres (El juí de Paris, de 1636) i del Museu del Prat de Madrit (El juí de Paris, de 1639).
El mit
El mit comença en les bodes de Tetis i Baralle. Aixina les descriuria l'autor romà Ovidio en els seus Metamorfosis:
.jpg){kind=link}
Eris o Eride, la deesa de la Discòrdia, molesta per no haver segut invitada a la boda de Baralle, a la que havien segut convidados tots els deus, urdió un modo de venjar-se sembrant la discòrdia entre els invitats: es va presentar en el lloc a on estava tenint lloc el convit, i va tirar sobre la taula una poma d'or, que hauria de ser per a la més bella de les dames presents. Tres deeses (Atenea, Afrodita i Hera) es varen disputar la poma, produint-se tan gran confusió i disputa, que va haver d'intervindre el pare de tots els deus, Zeus (Júpiter en la mitologia romana).
Zeus va decidir encomanar l'elecció a un jove mortal cridat Paris, que era fill del rei de Troya. El deu mensager, Hermes (Mercurio), va ser enviat a buscar-ho en l'encàrrec del Juí que se li demanava; va localisar al príncip-pastor i li va mostrar la poma de la que tindria que fer entrega a la deesa que considerara més bella. Precisament per això lo havia elegit Zeus; per haver vixcut alluntat i separat del món i de les passions humanes. Aixina, s'esperava d'ell que el seu juí fora absolutament imparcial.
Cada una de les deeses va pretendre convéncer a l'improvisat juge, intentant inclús sobornar-ho. La deesa Hera, esposa de Zeus, li va oferir tot el poder que poguera desijar, o, també, el títul d'Emperador d'Àsia; Atenea, deesa de l'inteligència, ademés de ser-ho de la batalla, li va oferir el saber o, segons atres versions, la possibilitat de véncer totes les batalles a les que es presentara; Afrodita li va oferir l'amor de la més bella dòna del món. Es distinguixen vàries versions sobre la desnudez o no de les deeses: una primera que indica que totes es varen despullar per a mostrar aixina la seua bellea al mortal; una segona que indica que únicament ho va realisar Afrodita per a demostrar aixina la seua bellea; i una última que nega esta possibilitat del nuet de les deeses.
Paris es va decidir finalment per Afrodita, i la seua decisió va haver de dur greus conseqüències per al seu poble, ya que la bella dòna per la que Afrodita va fer créixer l'amor en el pit de Paris, era Helena, l'esposa del rei de Esparta, Menelao; en ocasió del pas de Paris per les terres d'este rei, i despuix de haver estat una nit en el seu palau, Paris va raptar a la bella Helena i li la va dur a Troya.
Açò va enfurir a Menelao i est va convocar als reis aqueos com Agamenón, el seu germà, que va ser nomenat comandant en cap; Odiseo, que, inspirat per Atenea, va ser el que va idear el cavall de fusta en el que l'expedició aquea va poder per fi prendre Troya i Aquiles, entre molts uns atres, per a anar a recuperar a Helena o, si fora necessari, barallar per ella en Troya, fet que glossa Homero en la Ilíada.
Interpretacions
El relat pot ser vist com una série racionalisada de causes i conseqüències episódicas que ha segut desenrollada per a encaixar dins d'un marc temporal humà i per a explicar un moment d'epifanía que ocorre fòra del temps en un moment suspés que els artistes varen intentar recapturar en un icon: un mortal feliçment afortunat s'enfronta a una trinitat de deeses i un regal transcendent, la «poma», és intercanviat. El relat sembla ser el resultat d'interpretar una image icònica arcaica representant el moment extático, que llògicament deu haver segut precedit per l'història inventada per a explicar-ho. En el nivell cultural arcaic anterior al relat, regals d'este tipo, com la granada que la deesa oferix en els sagells minoics, procedixen de les deeses. El relat clàssic del Juí de Paris és un eixemple d'inversió mítica, en la que la poma passa a ser d'ell per a recompensar. Alternativament, vist purament com a narrativa, tal com es relata en la Mitologia de Bulfinch, és simplement un episodi amoral en el que la causa d'una sanguinosa guerra gira entorn a una aventura trivial, per a deshonor dels grecs.
El mitema del Juí de Paris va oferir naturalment als artistes l'oportunitat de retratar tres dònes nuetes idealment belles, com en una espècie de concurs de bellea, pero el mit, a lo manco des d'Eurípides, tracta més sobre l'elecció dels dons que cada deesa personifica: el subtexto del soborn és irònic i un ingredient posterior.
En cada alusió al Juí de Paris o versió del mateix, un aspecte de l'estància de Paris com a pastor exiliat que mai es relaciona en l'explicació del moment crucial és la seua relació en la nutricia nimfa del mont Anada: Enone.
Vore també
- Poma dorada
- La boda de Tetis i Baralle, òpera de Francesco Cavalli.
- La poma d'or, òpera d'Antonio Cesti.
Referències
- ↑ «The Judgment of Paris» (en en). Museu Metropolità de Nova York. Consultat el 7 d'octubre de 2016.
Bibliografia
- KERÉNYI, Károly: Els héroes dels grecs, 1959.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Juicio de Paris» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.