L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Història de la jardineria

La història de la jardineria es pot considerar com l'expressió estètica de la bellea a través de l'art i la naturalea, un desplegament de gust i estil de la vida civilisada, l'expressió d'una filosofia individual o cultural i, en ocasions, una demostració d'estatus o orgull nacional en paisages privats o públics.

Racó en els jardins del Generalife, Granada
Naranjal, en el palau de Versalles.

Desenroll històric

Encara que el cultiu de plantes per a l'alimentació es remonta milenis arrere en el història, les primeres evidències de jardins ornamentals es troben en les pintures de les tombes egípcias de l'any 1500 a. C., en les que es representen estanys en flors de loto rodejats per rencs d'acacias i palmeras. Pèrsia també posseïx la seua pròpia i antiga tradició en jardineria: es diu que Darío el Gran va posseir un “jardí paradisíaco” i els jardins colgantes de Babilonia, que Nabucodonosor II va ordenar construir varen ser coneguts com una de les sèt maravelles del món.

L'influència es va estendre a la Grècia post-alejandrina, a on al voltant de l'any 350 d. C. existien jardins en l'Acadèmia d'Atenes, encara que el concepte de jardí grec era més religiós que d'espargiment, per lo que preferien les llargues avingudes plantades d'arbres, a on es intercalaban estàtues, a jardins proyectats. Es creu que Teofrasto, que va realisar escrits sobre botànica, va rebre en herència un jardí d'Aristóteles. També Epicuro posseïa un jardí, per a on passejava i impartia les seues ensenyances i el qual va llegar a Hermarcus de Mitileno. Alcifrón menciona també jardins privats.

Els jardins antics més sobreixents en el món occidental varen ser els de Ptolomeo, en Aleixandria, i l'afició per esta pràctica va ser duta a Roma per Lúculo. Les fresca de Pompeya atesten el seu posterior i elaborat desenroll i els romans més acabalats varen construir en les seues viles immensos jardins en fonts, bardices i rocallas, moltes de les ruïnes de les quals es poden vore encara, com la Vila d'Adriano.

Despuix de el IV, Bizancio i els àraps en Espanya varen mantindre vixca la pràctica de la jardineria. El concepte islàmic del jardí és la representació terrenal del paraís que el Corán promet als seus fidels: l'eix central són fonts o llargues séquias per a on fluïx l'aigua a través de sortidors, flanquejades per arbres frutales. Els jardins de l'Alhambra i el Generalife en Granada i el Pati dels Tarongers en la Mesquita de Còrdova són dos eixemples d'este tipo de jardins.
Per esta mateixa época també havia sorgit en China l'art de la jardineria, pero en una concepció molt diferent: la visió d'un jardí com a lloc d'aïllament i contemplació dels elements naturals, la terra i l'aigua. Principis fonamentals en el taoisme. En Japó es varen desenrollar en un estil propi, creant-se com a aristocràtics paisages minimalistes denominats taukiyama i, paralelament, com a austers jardins Zen en els temples, els hiraniwa; encara que abdós tipos varen incorporar elements dels jardins chinencs.


En el XIII, la jardineria va reviure en Europa en Llenguadoc i l'Illa de França i al començament del Renaixença varen sorgir els jardins d'estil italià a on, en detriment de les flors s'utilisava espècies de arbusts com el boj i el mirto que es esculpían en variades formes. En el XVI la Corona espanyola va construir els primers espais públics, jardins o parcs arborats destinats a la passejada a peu i en coches de cavalls, en forma d'alamedas en fonts, bancs i monuments, entre els primers i el més antic conservat és l'Alameda de Hércules de Sevilla (1574).[1] En la França de finals de el XVII es varen desenrollar els parterres francesos alcançant el seu punt àlgit en André Li Nôtre. Este arquitecte, partint de l'estil italià va impondre una concepció del jardí en el que crea espais oberts en parterres estilisats de pronunciades formes geomètriques. Les residències reals franceses de Saint Cloud, Marly i Versalles són clars eixemples d'este estil i els jardins d'Aranjuez i La Granja de Sant Ildefons serien l'exponent espanyol de no haver segut alterats per la tradició mediterrànea que varen mantindre els àraps en Espanya, manifesta en una major sobrietat que els reis espanyols varen impondre, en espais més íntims, en celosías, patis i bardices, lo que supon una adaptació més adequada al clima sec i càlit del replanell castellà.
Els jardins paisajista anglesos varen sorgir en una nova perspectiva en el XVIII, l'anticipació del Romanticisme es va plasmar en ells tornant a les formes naturals, a on es mesclaven en aparent anarquia chicotets conjunts boscosos en parterres plens de flors i coves baix tossals artificials, creant jocs de llum i ombra que els envolien d'un caràcter fantàstic i melancòlic.
El convuls XIX va dur una plétora de revivificacions històriques junt en la romàntica jardineria d'estil campestre, la mosaicultura, que consistia en crear dibuixos de variats dissenys en flors i plantes i el modernisme espanyol, que sorgix únicament en Catalunya representat per l'arquitecte Antoni Gaudí.
El XX va introduir la jardineria en la planificació urbanística de les ciutats.

Jardiners històrics

 
Reconstrucció del jardí romà de la Casa dels Vettii en Pompeya.

Els següents noms, en orde cronològic aproximat, varen contribuir a l'història dels jardins tant com a exploradors botànics, dissenyadors, jardiners o escritors.

Vore també

Referències

  1. ↑ Albardonedo Freire, Antonio (2002

Bibliografia

  • Albardonedo Freire, Antonio (2002), L'Urbanisme de Sevilla durant el regnat de Felipe II. Sevilla, Guadalquivir Edicions, ISBN 84-8093-115-9, pp. 191-208.
  • Lauterbach, Iris (2012), Der europäische Landschaftsgarten, ca. 1710–1800. Magúncia, Leibniz Institute of European History, consultat el 20 de febrer de 2013.
  • Panzini, Franco, Per i piaceri del popolo. L'evoluzione del giardino pubblico in Europa dalle origini a el XX secolo. Bolonya, Zanichelli Editore, 1993.
  • Catalano, Mario; Panzini, Franco. Giardini storici: teoria i techniche vaig donar conservazione i restaure. Roma: Officina Edizioni, cop.1990


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Història_de_la_jardineria&oldid=1435540»