Anar al contingut

Història de la jardineria en Espanya

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Jardí del Generalife, Granada

La jardineria en Espanya ha tingut una evolució d'acort en els diferents sagells estilístics desenrollats en l'art i la cultura espanyola, a l'hora que ha estat marcada per numeroses influències a lo llarc de la seua història, des del jardí romà i islàmic, passant pel italià, francés i anglés, fins a l'aparició de la vanguarda i l'us de noves tecnologies en el XX, que junt al desenroll del disseny, l'urbanisme i l'arquitectura paisajista han desembocat en una nova forma de concebre la jardineria i la seua ubicació en l'entorn.

El jardí espanyol ha estat marcat pel seu clima i orografia. El solc és per lo general més sec que en els seus països veïns, Portugal o França, i la radiació solar és més intensa, especialment en estiu, lo que va dur a la creació de jardins de chicotet tamany i acotats en espais tancats, no integrats en el paisage com en atres països.[1] Un factor fonamental ha segut l'aprofitament de l'aigua, escassa en algunes zones i de repartiment desigual segons les diferents comunitats de la península. La vegetació d'Espanya és molt variada, ya que participa de quatre regions fitogeográficas diferents: mediterrànea, eurosiberiana, boreoalpina i macaronesiana.

Encara que per a alguns autors en Espanya no existix una tipologia pròpia de jardí,[nota 1] definible per unes característiques distintives com les del jardí italià, francés o anglés, els factors heretats d'atres tipologies i influències, aixina com els diversos aportes provinents de l'idiosincràsia cultural espanyola, permeten parlar en propietat d'un estil de jardineria propi del país que, si be resultaria heterodoxo i en multiplicitat de variants regionals, aportaria unes característiques reconeixibles i unívoques per a l'art de la jardineria en el país.[nota 2]


En Espanya, ademés de parcs i jardins de concepció generalista, be de caràcter inespecífico o be de tall temàtic o especialiste —com els jardins botànics—, existixen numeroses varietats de jardí segons la regió, com el són, el cigarral, el pazo, el pati o el carmen.[2] La majoria d'estes tipologies, de herència islàmica, varen sorgir en el Renaixença, entre els sigles XVI i XVII; en el cas dels pazos gallecs, encara que hi ha vestigis anteriors, les millors realisacions són d'época barroca, en el XVIII. Fins a pràcticament el XIX la majoria de jardins varen ser promoguts per la realea i l'aristocràcia, fins que els canvis socials gestats entre els sigles XVIII i XIX —especialment este últim— varen facilitar la creació de parcs i jardins de titularitat pública per a l'us i fruïment de tots els ciutadans. En el XX han segut essencials la vinculació de la jardineria en l'urbanisme, aixina com una major concienciació social cap a l'ecologia, que ha comportat la creació de proyectes cada volta més vinculats a l'entorn natural.

Época romana

Visió moderna d'una vila romana

Els primers vestigis de la pràctica de la jardineria en Espanya provenen de l'época romana, si ben cap d'aquelles realisacions ha aplegat fins a l'actualitat. La conquista de la península ibèrica per la República romana es va iniciar en el transcurs de la segona guerra púnica (218 a. C.- 201 a. C.), encara que no es va completar fins a temps d'Augusto. l'Antiga Roma estava molt alvançada sobre arquitectura i ingenieria, coneiximents que va traslladar a totes les seues colónies, que es varen vore aixina favorides en diverses infraestructures com a camins, ponts i aqüeductes. Els romans varen ser una de les primeres civilisacions que varen otorgar gran rellevància a la jardineria, a la que varen elevar a la categoria tant d'art com de ciència. Aixina com en atres anteriors civilisacions els jardins tenien finalitat religiosa i eren evocació del paraís —el «jardí sagrat»—, en Roma la seua funció va passar a ser llaica i ornamental. El jardí romà va rebre l'influència dels jardins orientals, aixina com dels grecs no pels seus models reals, sino pel seu reflex en la pintura grega de paisage. En época romana el treball de la jardineria es va especialisar, i va sorgir la figura del topiarius o paisajista, encarregat de la concepció tant material com a intelectual i estètica del jardí.[3]

Els romans tenien grans coneiximents agrícoles, i varen perfeccionar numeroses tècniques de cultiu, aixina com ferramentes de labranza. Ademés, varen perfeccionar en gran medida l'ingenieria hidràulica, lo que els permetia assegurar un aporte regular d'aigua als seus cultius i jardins, a l'hora que els possibilitava la construcció d'estructures vinculades a l'aigua, com a fonts, piscines, banys i estanys, que en numeroses ocasions adquirien caràcter ornamental i emfatisaven la bellea dels seus jardins.[4]


El jardí estava vinculat a la domus, la casa prototípica romana, a on era habitual un pòrtic d'entrada ornamentado en esculturas, que donava accés a un jardí de vegetació mediterrànea. Este model podia donar-se tant en la ciutat com en el camp, a on va sorgir la «vila», una finca rústica que servia generalment com a segona vivenda de les classes acomodades, i que aünava tant la jardineria en l'àmbit més domèstic com l'explotació agrícola. Per lo general, els jardins urbans s'organisaven entorn a un pati (atrium), de forma peristilada, configurat simétricament al voltant d'un eix llongitudinal, que servia com a nexe de comunicació entre les distintes zones de la casa. En el centre del pati solia haver un pou, font o estany, i els elements vegetals es complementaven en detalls ornamentals com mosaics, gerros o estàtues, i inclús a sovint els murs es decoraven en pintures a la fresca de tema paisajista. Les viles rurals presentaven dos zones de ajardinamiento: intensiu en el recint més propenc a la vivenda, en bardices retallats i arbres podats, flors de temporada, fonts i estàtues; i extensiu en la zona més agrícola, de traçat irregular, en zones de cultiu i de bosc.[5]

Els jardins solien tindre elements estructurals i arquitectònics com a pòrtics i criptopórticos, arcs i columnes, exedras, piscines, quioscs de fusta, pérgolas, cenadors, i inclús grutas artificials (ninfeos), elements que varen passar a posteriors tradicions jardineres.[6] Sobre la vegetació, solia agrupar-se en arriates que adquirien diverses formes, de les que una de les més usuals era la del hipòdrom. L'aigua corria en abundància per mig de canals i pilones, a voltes en chicotets sortidors; este tipo de conducció d'aigua va rebre el nom de euripo, pel estret homònim que separa Beòcia de l'illa d'Eubea, en Grècia.[7]

En el temps, les viles rurals varen ser perdent la seua finalitat agrícola, en anar expandint-se l'imperi i gràcies al cultiu intensiu de blat i atres productes en Sicília i el nort d'Àfrica, per lo que es varen convertir en llocs de otium (oci), a on les classes acomodades es retiraven per a descansar de la vida urbana. La lliteratura romana de l'época va aplegar a idealizar la vida plaentera en el camp, ejemplificada en el tòpic horaciano beatus ille.[8]

Vista de Conímbriga

Segons diversos testimonis, entre les principals espècies vegetals cultivades en els jardins romans es trobaven arbres com el boj, el ciprer, el banana, el pi, l'acacia i el llorer, arbusts com el mirto i l'acant, i flors com la rosa, el narciso, el gladiolo, la margarita, l'iris i la violeta. Hi ha constància de que existien comerços dedicats a la floristería, a on s'elaboraven rams, corones i guirnaldas de flors, tant ornamentals com en fins religiosos. També s'utilisaven flors per a cosmètica i perfumeria. Aixina mateix, es cultivaven plantes medicinals, i la farmacopea romana era rica en abundància.[9]


En el territori espanyol es troben numerosos restants arqueològics de viles romanes, com la de Cambre (La Corunya), la Vila L'Olmeda en Palència, la d'Almenara-Pures en Valladolit, la de Camarzana de Tera (Zamora), la Vila de Camesa-Rebolledo en Cantàbria i la Vila de Torre Llauder en Mataró. El model de pati peristilado es detecta en alguns restants de viles com les de Les Cuevas de Soria, Montijo, Regna, El Pumar, El Santiscal, Riu Vert en Marbella o la domus número 1 d'Empúries. S'han trobat restants de canals i fonts en la Vila de la Dehesa de La Cocosa (Badajoz), o d'estanys en Vila Fortunatus, prop de Fraga (Osca), o en la Vila de Ujal en Benicató (Nules), El Soldán i Bruñel en Quesada (Jaén).[10]

En Conímbriga, actualment en Portugal, pero pertanyent en el seu dia a l'antiga Hispania, es troben alguns dels millors eixemples de viles hispàniques, en una planimetria diferent al prototip de jardí romà —com els apreciats en Pompeya—, ya que en lloc de rodejar el jardí un estany central, és al revés: és este el que circunda la zona vegetal. En estes viles el model de pati peristilado és més complex, en séries laterals de chicotets patis en peristilos secundaris.[11]

Aparte de les cases i viles romanes, existien numeroses zones verdes en espais urbans com a gimnasis, termes i teatres, a on en la seua part posterior se solia situar un peristilo ajardinat: un clar eixemple és el porticus post scaenam del Teatre de Mèrida, que incloïa un jardí en fonts, un canal que recorria tot el perímetro, escultures i un rellonge de sol.[9]

La jardineria hispanorromana va deixar un llegat assumit per les posteriors cultures assentades en la península, especialment sobre l'us de patis interiors per a contindre jardins de chicotetes dimensions, l'aglutinació del paisage exterior a la vivenda, l'ocupació dels recursos hidràulics, o l'aprofitament d'espècies frutales en el jardí, com la vinya o l'olivera.[9]

Edat Mija

Pati dels Arrayanes, Alhambra de Granada

Jardí islàmic

La jardineria va tindre un gran desenroll en la cultura islàmica, que valorava en gran manera l'espai estètic proporcionat pel jardí, evocador del Paraís terrenal. El jardí islàmic va ser hereu del jardí persa (chahar bagh), del que hi ha testimonis que ho situen en anterioritat inclús al jardí egipcíac, i del que han aplegat relats com el de Jenofonte del parc de Sardes construït per Ciro, o del Llibre dels reis de Ferdousí, que descriu el parc de 120 hectàreas construït per Cosroes II en Firuzabad, dividit en quatre zones separades per dos eixos perpendiculars, que simbolisen els quatre rius del Paraís (aigua, va vindre, llet i mel), element que seria recreat en assiduïtat pel jardí islàmic.[12] Els abásidas varen construir grans parcs en jardins i pabellons de recree en Bagdad i Samarra, entorn a l'any 750. Esta planimetria va passar a l'Espanya musulmana despuix de la conquista de casi tota la península iniciada en 711 pels Omeyas.[13]

Segons s'interpreta del Corán, el Paraís és alguna cosa físic, tangible, no merament simbòlic com en el cristianisme. El Corán ampra el terme al-djanna per al Paraís, la traducció lliteral del qual és «jardí». Per això, la meta del jardí islàmic és evocar el Paraís en la mida de lo possible, encara que sense aplegar mai a les seues cotes de perfecció, i aixina es convertix en una font d'inspiració artística. Són numeroses les referències al paraís en la lliteratura hispanoárabe:


¡Oh gents del-Andalus! De Deu beneït sou en la vostra aigua, ombra, rius i arbres. No existix el Jardí del Paraís sino en les vostres morades…
Ibn Jafaya, conegut com «El Jardiner».[14]

Per un atre costat, les difícils condicions de vida del poble àrap, en un clima predominantment desértico, varen fer que valoraren especialment elements com l'aigua i la vegetació, la conjunció de la qual en el «oasis» va produir la consideració del jardí com un vergel d'apreciada valoració, com un signe de riquea i bellea al mateix temps. Estos factors varen comportar a la seua volta al enclaustramiento del jardí, ya que en ser un ben escàs convenia preservar-ho d'elements estranys.[15]

Pati dels Tarongers, Mesquita de Còrdova

En Espanya, el jardí hispanoárabe es va vore influït per les anteriors realisacions romanes i atres sagells estilístics d'orige europeu, en lo que ràpidament es va diferenciar del restant de jardins islàmics produïts en el Propenc Oriente o el nort d'Àfrica, els primigenis territoris musulmans. Aixina, en el terreny de la jardineria es percep l'assimilació hispanoárabe del model de pati romà que, no obstant, seria tan característic del jardí islàmic espanyol, la chafada del qual perdura en numerosos patis ajardinats especialment en Andalusia.[16]

Un atre sagell distintiu tant del jardí com de l'urbanisme hispanoárabe és el seu tancament, el seu hermetisme, donat el caràcter intimiste i reservat de la cultura islàmica. Aixina, els recints urbans solen ser amurallados, i les cases dins d'ells es planifiquen cap a l'interior, en fronteres simples, sense ornaments, sense ostentació. En canvi, en el seu interior es desplega tota la magnificencia possible, en jardins a on el principal protagonisme s'otorga a l'aigua, que és l'eix vertebrador de qualsevol planificació vegetal i ornamental.[17] Un signe de l'importància concedida a l'aigua és la seua canalisació en sangues a cel obert, al contrari de l'ocultació de les encanyat que sol ser habitual en l'àmbit occidental; ademés, eixes sangues se solien decorar en mosaics polícromos, per a realçar la bellea de l'aigua en el seu recorregut.[18] Segons Tito Rojo, expert en jardineria hispanoárabe, l'aigua és el «element primordial del disseny, si hi ha alguna característica comuna en els jardins aràbic-andalusos és el seu traçat ortogonal i la presència de l'aigua marcant l'eix principal de simetria».[19]

El jardí islàmic està configurat conjuntament en el palau o edifici com una unitat indisoluble, i pese al seu tancament exterior l'interior està imbricado en un conjunt harmònic, a on l'unió d'abdós espais es realisa per mig de pòrtics i columnates que permeten un trànsit decorregut, en estructures diàfanes que faciliten igualment un bon aporte de llum. El centre del jardí solia ser un estany o pilón d'aigua, generalment de forma cuadrilobulada o polilobulada, flanquejat de bardices d'arrayán, a voltes sense més elements, com s'aprecia en el Pati dels Arrayanes de l'Alhambra, en atres ocasions en profusió de diverses espècies vegetals.[20] Sobre la configuració dels diversos elements del jardí en l'espai predomina l'afany d'ordenació, potser com a contrapunt a l'amplitut inabarcable del desert, lo que va comportar a l'estructura geometrizada del jardí.[21]


Sobre la vegetació utilisada en el jardí hispanoárabe, es donava primacia a la que produïa aliment, especialment arbres frutales: tarongers, limoneros, oliveres, higueras, palmeres datileras, manzanos, perales, granats, nyispros, etc. En última instància es colocaven plantes en fins únicament plaenters, donant rellevància a les que produïxen aromes i perfums, o fins estètics basats primordialment en el color, en el contrast de tons cromàtics. Es varen introduir noves espècies, com l'arròs, la canya de sucre, el cotó, l'alcaparro, l'alhelí i el tacha, i es va cultivar la palmera datilera en grans explotacions com el palmeral d'Elig. Entre les espècies més comunes destacaven arbres com el llorer, la morera, l'almez, el fresno, l'arbre de l'amor, l'àlber, el cedre, el ciprer o el teixixc, a banda de les espècies frutales mencionades; arbusts com el boj, el mirto o arrayán —el preferit per a colocar junt a albercas i canals—, la jara, la baladre, el romer, la lavanda o espècies trepadoras com l'hedra, la vinya, la glicinia i la madreselva; i flors com el jazmín, la rosa, la violeta, el gladiolo, la margarita, el gerani, l'azucena, el narciso, el lliri i el nenúfar.[22]

Pati de l'Algeps, Reals Alcassers de Sevilla

En esta época també varen sorgir alguns dels primers tratadistas sobre botànica i agronomia en la península, com Ibn Wafid, autor d'un Tractat d'Agricultura (1068) que va ser traduït al llatí; Ibn Bassal, que va treballar per al rei al-Mamún de Toledo en un jardí experimental; Ibn Luyun, autor d'un atre Tractat d'Agricultura publicat en Granada en el XIV; o el denominat «Botànic Anònim de Sevilla», que va elaborar una classificació d'espècies vegetals que prefiguraba la de Linneo.[14]

La primera fase del art islàmic en Espanya correspon en l'emirat de Còrdova —posteriorment califato—, que les seues tècniques constructives són hereues dels estils anteriors de la península, l'art visigodo i el hispanorromano, als que s'aglutinen les formes de l'art islàmic. Els seus millors exponents varen ser la Mesquita de Còrdova i el palau de Medina Azahara, ademés del Alcázar de Còrdova —cridat actualment dels Reis Cristians—, que encara conserva vestigis del seu magnífic jardí.[23] La mesquita es va iniciar en 786 per iniciativa d'Abderramán I, i encara es conserva el Pati dels Tarongers —antic pati d'ablucions—, el jardí viu més antic d'Europa. Està dividit en quadros, cada u en un sortidor format per una tassa de marbre, i poblat per tarongers amarcs, palmeres i ciprers; antigament també hi havia oliveres, que abastien les llànties d'oli del temple. Del frut dels tarongers s'obtenien perfums, melades i medicines. En el XVII es va afegir una font barroca de forma rectangular.[24]

El palau de Medina Azahara es va construir per orde d'Abderramán III en 936. Encara que solament s'han conservat algunes ruïnes, hi ha indicis de que va albergar varis jardins, denominats Jardí Alt i Jardí Fondo, disposts en terrats i en una planimetria axial.[25] Els jardins contenien diverses albercas i pabellons, ademés de vàries passejades pavimentados en sillería, junt als quals corrien els canalillos d'aigua. També hi ha constància de que albergaven un chicotet zoològic en lleons, zebres, girafes, esturços i un okapi, ademés de cavalls i camellos. Diversos testimonis donen fe aixina mateix que en els jardins hi havia dos fonts de gran riquea, una d'or procedent de Constantinopla i una atra de color vert en dibuixos de figures humanes i dotze figures d'animals realisades en or, originària de Síria.[26]


Al govern dels Omeyas va succeir el dels regnes de taifas, entre els que destaquen en el terreny de la jardineria els de Toledo i Sevilla. En la ciutat manchega l'emir al-Mamún va construir en el XI el Palau de Galiana, famós pels seus fantàstics jardins, plagats d'ingenis hidràulics, fonts de marbre i estàtues d'or. Encara que tot això s'ha perdut, una part del jardí va ser restaurada en el XX, en una zona de ciprers tallats i una font de marbre en sortidor en el centre, rodejat d'una horta de frutales.[27] En el mateix sigle, durant el regnat dels abadíes en la taifa de Sevilla, es va crear el Jardí de la Travessia, el primer instalat en el conjunt dels Reals Alcassers de Sevilla. Del seu traçat inicial, de forma axial, perdura l'estany central en una font en mig, canalisacions i piletas d'aigua, aixina com els restants d'un pòrtic.[28] Els jardins dels Alcassers varen ser ampliats en el XII, en época almohade, principalment en dos espais, denominats Pati de la Contractació i Pati de l'Algeps: el primer és quadrat, en una alberca circular en el centre, de la que partixen quatre canals creuats per puentecillos, i en parets d'arquería en estucs i pintures al fresc que simulen portes; del segon solament es conserva un sortidor de tassa rasante en el centre del pati, que sortix una alberca per mig d'un canalillo de marbre.[29] En 1171 el califa almohade Abu Yaqub Yusuf va manar construir el palau de La Buhaira en Sevilla, que va contar en uns magnífics jardins, en grans oliveres dutes expressament des del Aljarafe, com aixina també atres arbres frutales i plantes aromàtiques. Del seu antic traçat es conserven una alberca, part d'un aqüeducte i un hort denominat del Rei.[29]

Pati dels Lleons de l'Alhambra de Granada

El periodo d'esplendor de la jardineria hispanoárabe es va produir en Granada durant el regnat dels nazaríes (1238-1492), el màxim exponent dels quals arquitectònic i artístic va ser l'Alhambra de Granada. Es tracta d'un ampli conjunt de palaus i recints anexos, estructurat en diversos àmbits: l'Alcazaba, que en les torres i muralles formava el recint militar; el Mexuar, la part pública que va ser transformada despuix de la Reconquista; el Quart de Comares, que era la part oficial del palau, a on es troba el Pati dels Arrayanes, construït en temps de Yusuf I (1333-1354); el Quart dels Lleons, part privada que incloïa l'harem, edificat durant el regnat de Mohammed V (1354-1391); i els jardins, dels que el Partal era el més propenc al palau, mentres que el Generalife es troba en el tossal front al palau.[30]


Del conjunt palatí de l'Alhambra convé destacar el Pati dels Arrayanes, format per una gran alberca de 30 metros de llarc a on es reflectix la frontera del palau, en dos fonts en els extrems i ribeteada de bardices de arrayán, sense més element vegetal, lo que constituïx una gran simplicitat que, no obstant, conseguix un conjunt de harmònica bellea. El Pati dels Lleons està hui dia exent de vegetació, i solament conserva la font central, en la que convergixen diverses canalisacions d'aigua, pero en el seu dia este pati estava poblat de diverses plantes, situades en els rectànguls formats pels canals en forma de creu. Completen el conjunt el Pati de Lindaraja, d'época renaixentista, en una font central i poblat de tarongers, ciprers i bojes; i el Pati del Partal, planificat novament al voltant d'una gran alberca front al palau, el jardí del qual —de el XX— conecta en el parc exterior de l'Alhambra.[31]

Pati de la Séquia del Generalife

La magnificencia dels jardins de l'Alhambra es va deure en bona mida als treballs hidràulics realisats per a abastir d'aigua la zona, especialment per la construcció de la Séquia Real, que arreplega l'aigua del caixer alt del Darro, des d'a on es distribuïx per l'Escala de l'Aigua, que travessa el pati del Ciprer de la Sultana i el Pati de la Séquia del Generalife fins a aplegar a l'Alhambra, a través d'un sistema de albercas, aljibes, estanys, caixers i séquies.[32] La construcció d'esta escalinata com a estructura de conducció hidràulica cal supondre que prové d'alguna influència romana o bizantina, ya que no hi ha tradició d'això en la jardineria islàmica.[33]

El Generalife (de Yannat al-Arif, «Jardí de l'Arquitecte») potser siga l'expressió més conseguida del jardí islàmic, i la seua bellea ha segut lloada per multitut de poetes en el transcurs del temps. El jardí es va constituir al voltant d'un palau de recree construït en temps d'Ismail I (1314-1325), i s'estructura en diversos patis. La part principal del jardí la constituïx el Pati de la Séquia, que com el seu nom indica conté una séquia en la seua part central, d'a on broten diversos sortidors d'aigua —afegits en el XIX—, i que està flanquejada per una exuberante vegetació composta principalment de tarongers i arrayanes. El jardí aledaño està situat en una série de terrats, a on l'Escala de l'Aigua nutrix d'este element a tota la vegetació circumdant. En el Pati del Ciprer de la Sultana se situa un estany en forma d'O, en una font d'estil renaixentiste afegida posteriorment, entre dos illetes en bardices de arrayán i rodejades de baladres i rosers.[34] Despuix de la conquista de Granada el Generalife va pertànyer durant varis sigles a la família Grimaldi Pallavicini, que la va cedir a l'estat en 1921. Esta família italiana va crear en el XIX els Jardins Alts, disposts en terrats, en bardices de bojes, rosers i magnolios, i passejades de baladres i ciprers. En els anys 1950 es varen crear uns Jardins Nous en la zona de l'almunia (explotació agrícola), obra de Francisco Prieto Moreno.[35] L'Alhambra i el Generalife varen ser nomenats Patrimoni de l'Humanitat per l'Unesco en 1984.


Despuix de la Reconquista numerosos jardins islàmics varen ser adaptats al gust dels conquistadors, i es va produir una mezcolanza d'estils en lo que es va vindre a denominar art mudéjar. Un dels seus principals exponents són els Reals Alcassers de Sevilla, ampliats des de la primitiva estructura edificada en el XIII per Pedro I el Cruel, entre 1350 i 1369. Es va construir llavors un palau d'estil nazarí, en uns jardins disposts en terrats rectangulars, en estanys i pabellons. No obstant, el conjunt va ser novament remodelat en temps de Carlos I, en estil renaixentiste, i successives intervencions en estil barroc i paisagiste han borrat casi per complet la chafada islàmica en este recint.[36]

Jardí cristià

María en el hort tancat en sants (h. 1410), del Mestre del Jardí del Paraís, Städelsches Kunstinstitut, Fráncfort del Meno

En l'Edat Mija el jardí domèstic va caure en desús, i va perviure principalment en els recints monásticos, a on en el claustre se solia situar un jardí i un pou d'aigua, i servia de lloc de recolliment per als monges. Per iniciativa de Sant Bernardo de Claraval va sorgir el cridat hortus conclusus, un tipo de jardí a on es cultivaven arbres frutales i plantes medicinals, anteponent el pragmatisme a l'estètica. Per un atre costat, el jardí llaic (o «cortesano») va sorgir en castells i palaus, de chicotetes proporcions, estructurat generalment a partir del hort, al voltant d'una font o estany, en bancs de pedra per a assentar-se. En alguns jardins de palaus reals va sorgir la costum d'estajar animals com a ànets, cisnes o pavos reals, convertint-se algunes voltes en chicotets zoològics que podien albergar animals més exòtics, com a lleons i lleoparts, com en el Jardí de la Reina del Palau Real Menor de Barcelona.[37]

Pese al seu caràcter eminentment pràctic, perque les dificultats i penúries econòmiques i alimentícies de l'época no deixaven lloc a grans luxos, la jardineria de l'época seguia recordant el concepte de jardí com a evocador del Paraís, com un locus amoenus («lloc deliciós»),[38] un tòpic de la lliteratura bucólica llatina (Teócrito, Virgilio, Horacio) que va continuar present en la lliteratura migeval, com en els Milacres de La nostra Senyora de Gonzalo de Berceo, a on es descriu un maravellós prat ple de fonts i verdor. En época carolingia varen sorgir els primers tractats sobre jardineria, com el Liber de cultura hortorum de Walafrido Strabo (840), que conté numeroses instruccions sobre el conte de les plantes.[39]


Les característiques bàsiques del jardí migeval eren el seu tancament, una planta quadrangular i el sentit utilitari dels cultius.[40] Per lo general, en el centre s'ubicava un pou, font o depòsit d'aigua, a que el seu entorn es colocaven quadros de plantes o massiços, traçats en llínea recta i separats per camins que convergixen en el centre. La vegetació es componia generalment de plantes aromàtiques, medicinals i condimentarias, ademés de frutales, espècies hortícoles i unes poques flors triades. El jardí es completava en estructures com a tanques, pérgolas o celosías, o motius ornamentals com a branques entrellaçades, bancs encespedados o montanyes artificials, configurades de forma troncocónica, com una torre de Babel.[41]

Claustre del Real Monasteri de Santa María de Guadalupe (Guadalupe, Càceres)

El jardí migeval tenia un elevat contingut simbòlic, tant a nivell religiós com a profà, ya que per al cristianisme era un símbol de virginitat i purea, i com a tal en numeroses ocasions era escenari per a la presència de la Verge Maria ; en canvi, a nivell cortesano era el lloc de trobada dels enamorats, el centre dels jocs amorosos, com es percep en la lliteratura trovadoresca, com en el Roman de la Rose.[42] Aixina mateix, moltes de les espècies cultivades en l'Edat Mija, les seues flors o els seus fruts, tenien un simbolisme religiós: les azucenas evocaven la purea; l'iris representava a l'estirp de David; la rosa significava l'amor; la fraula simbolisava la Trinitat; la vinya aludia al arbre de Jesé; el figa chumbo apelava a la Passió de Crist; la poma sugeria el pecat i l'expulsió del Paraís.[43] Igualment, l'aigua tenia un profunt simbolisme, com es percep en unes paraules de Salomón: «aigua profunda és la paraula de la boca humana; i torrent caudaloso la font del saber». L'aigua representava el batisme i la purificació, aixina com la vida eterna: «Deu és la font de vida que no s'agota» (sant Agustín).[44]

Del jardí cortesano —denominat en ocasions hortus deliciarum, «jardí de delícies»— no han quedat a penes vestigis, i és conegut actualment sobretot per documents lliteraris. Solia ser de chicotetes proporcions, completament tancat per murs o mimbreras, en diversos elements com a taules de pedra o marbre, templetes, pérgolas, fonts i albercas, i en passejades formades per celosías i treillages —arcades en enreixats de fusta que proporcionaven ombra—.[42] Aixina apareix per eixemple en el Llibre de Hores d'Isabel la Catòlica, especialment en les ilustracions relatives al rei David i a santa Catalina, a on apareixen uns jardins amurallados en celosías, fonts, arboledas i rieres.[44]

Monasteri de Santa María de Matallana (Villalba dels Alcores, Valladolit), un magnífic eixemple de jardí de plantes aromàtiques. Actualment és un Centre d'Interpretació de la Naturalea, que inclou una exposició sobre la fauna i la flora de la zona, un jardí botànic, un colomer, un hivernàcul i viver, un estany, i una senda migambiental[45]

En Espanya hi ha notícies d'este tipo de jardí en Valladolit, Aranjuez, Barcelona, Uclés, Burgos i en el Palau Real de Valéncia. En el Palau de Olite (Navarra), el rei Carlos III el Noble va crear uns magnífics jardins elaborats per artistes de numeroses nacionalitats, que incloïen un llaberint, un zoològic i uns jardins pensiles o suspesos. De la seua gran varietat donen fe els noms dels diversos espais que albergaven: Claustre de la Parra, Claustre del Granat, Pati de les Higueras, Jardí del Cenador, Horta dels Tarongers. En Valéncia, els Jardins del Real es remonten a una antiga almunia (hort de recree) del sigle XI, que serien posteriorment ampliats en estil mudéjar, en un traçat cruciforme de trama ortogonal, a on destacaven les bardices de boj o arrayán retallats en topiaria en diverses formes, des d'edificis i altars fins a guerrers i elefants. D'época gòtica es conserva un pati ajardinat del Palau Real Major de Barcelona (actual Museu Frederic Marès), aixina com el Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat de Catalunya, mentres que en l'Almudaina de Mallorca perviuen uns jardins en forma de travessia que podrien ser originaris d'un antic palau almohade.[44]

Monasteri de les comendadoras de Santa Creu, Valladolit

El jardí monàstic va florir gràcies als coneiximents conservats pels monges —especialment benedictinos—, que guardaven tractats agrícoles de procedència romana, a l'hora que varen assimilar coneiximents de l'agronomia islàmica gràcies sobretot als monges mozárabes que varen repoblar la llínea del riu Duero i el sur de Galícia.[46] La seua ubicació es trobava en el claustre, un recint porticado obert a l'aire lliure i rodejat del restant d'estàncies monásticas, que servia de lloc de descans i meditació per als monges. Generalment es buscaven emplaçaments protegits del vent, en terres fèrtils i bona irrigaació. El claustre era quadrat, una forma simbòlica que aludia als quatre elements, els quatre evangelis, les quatre virtuts cardinals, o els quatre rius del paraís.[47]

En Espanya hi ha constància de numerosos claustres ajardinats, encara que difícilment es puga precisar que hagen aplegat intactes fins als nostres dies. Dels més antics són el del monasteri de Sant Cugat del Vallès (XI), format per tarongers i llorers, o el de Sant Dumenge de Siges, conegut pel seu famós ciprer solitari. El Monasteri de Sant Jerónimo de Guisant (El Tremole) conté un claustre cuatripartito en bardices de boj retallats en forma de llaberint. El Monasteri de les comendadoras de Santa Creu en Valladolit va introduir un element que apareixeria en numeroses ocasions en el futur, una font rehundida en bancs entorn. El claustre de la Catedral de Barcelona conserva la seua font de tassa doble en el centre, en un templete gòtic en un àngul, i un jardí tancat per reixes de ferro, en palmeres, magnolios i atres arbres centenaris, i un estany cridat Font de les Ocas. Atres eixemples són: el Convent de Sant Francisco i el Real Monasteri de la Trinitat en Valéncia, el Monasteri de Sant Pedro (Soria), Sant Lorenzo de Trasouto (La Corunya), la Colegiata de Santillana de la Mar, o els convents sevillans de Sant Clemente, Santa Inés i Santa Isabel. Alguns monasteris eren també residències reals, per lo que varen contar en rics i variats jardins claustrales, ademés d'amplis territoris anexos, com en Poblet, Santes Creus, Les Folgues, Sant Millán de la Cogolla o Nostra Senyora de Guadalupe (Càceres). Una de les órdens que més va fomentar la jardineria va ser la cisterciense, que es va caracterisar per l'us intensiu de l'agricultura, el desplaçament de les fonts prop del refectorio —per lo que a voltes s'instalaven dos fonts en el claustre— i l'edificació de templetes. Alguns eixemples serien els monasteris de La Vinya (La Vinya i Barris, Burgos), Santa María de Valbuena (Valbuena de Duero, Valladolit), Sant Salvador de Oña (Oña, Burgos) o Les Claustrillas (Burgos).[48]

Vore també

Fonts

Notes

  1. ↑ Segons Ehrenfried Kluckert, «els jardins espanyols acusen diverses influències de l'exterior: parts dels jardins àraps, jocs d'aigua i fonts d'Itàlia i parterres francesos. En qualsevol cas mai es va conseguir en Espanya fondre tots estos elements i conformar en ells un tipo de jardí nacional unitari. La diversitat de formes dels jardins espanyols i la seua desbordant decoració escultòrica poden constituir en certa mida una característica típica, pero per un atre costat són un síntoma de la falta de formes expressives pròpies».Kluckert (2007)
  2. ↑ Segons Francisco Páez de la Cadena, «en un sentit estricte no pot parlar-se de jardineria espanyola en estil propi, si atenem a una definició d'estil que faça lo reconeixible a través d'una série de caràcters fixos, front a uns atres ya definits. I, no obstant, Espanya va servir com a camp d'experimentació per a crear jardins l'estil dels quals és universalment acceptat com a tal i que sense crear escola són admesos com a peces mestres de l'art de la jardineria».Páez de la Cadena (1998)

Referències

  1. ↑ Kluckert, 2007, p. 232.
  2. ↑ Añón Feliú y Luengo, 2003, p. 136.
  3. ↑ Fernández Arenes, 1988, pp. 322-324.
  4. ↑ Páez de la Cadena, 1998, pp. 47-48.
  5. ↑ Páez de la Cadena, 1998, pp. 55-57.
  6. ↑ Bazin, 1990, p. 26.
  7. ↑ Bazin, 1990, pp. 27-28.
  8. ↑ Bazin, 1990, p. 18.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Añón Feliú y Luengo, 2003, p. 17.
  10. ↑ Añón Feliú y Luengo, 2003, p. 16.
  11. ↑ Añón Feliú y Luengo, 2003, pp. 16-17.
  12. ↑ Bojstad, 2011, pp. 196-199.
  13. ↑ Fernández Arenes, 1988, pp. 324-326.
  14. ↑ 14,0 14,1 Añón Feliú y Luengo, 2003, p. 18.
  15. ↑ Páez de la Cadena, 1998, pp. 64-66.
  16. ↑ Páez de la Cadena, 1998, pp. 67-69.
  17. ↑ Páez de la Cadena, 1998, pp. 69-70.
  18. ↑ Bazin, 1990, p. 31.
  19. ↑ Añón Feliú y Luengo, 2003, p. 19.
  20. ↑ Bazin, 1990, pp. 31-32.
  21. ↑ Páez de la Cadena, 1998, pp. 70-71.
  22. ↑ Añón Feliú y Luengo, 2003, pp. 18-19.
  23. ↑ Azcárate Ristori, Pérez Sánchez y Ramírez Domínguez, 1983, p. 162.
  24. ↑ Bojstad, 2011, pp. 188-190.
  25. ↑ Kluckert, 2007, pp. 34-35.
  26. ↑ Añón Feliú y Luengo, 2003, p. 20.
  27. ↑ Añón Feliú y Luengo, 2003, p. 182.
  28. ↑ Kluckert, 2007, p. 34.
  29. ↑ 29,0 29,1 Jiménez, 1989, p. 106.
  30. ↑ Azcárate Ristori, Pérez Sánchez y Ramírez Domínguez, 1983, pp. 177-178.
  31. ↑ Kluckert, 2007, pp. 35-36.
  32. ↑ Añón Feliú y Luengo, 2003, p. 170.
  33. ↑ Kluckert, 2007, pp. 36-38.
  34. ↑ Añón Feliú y Luengo, 2003, p. 176.
  35. ↑ Bojstad, 2011, p. 211.
  36. ↑ Kluckert, 2007, p. 39.
  37. ↑ Fernández Arenes, 1988, pp. 327-328.
  38. ↑ Páez de la Cadena, 1998, p. 99.
  39. ↑ Páez de la Cadena, 1998, p. 106.
  40. ↑ Páez de la Cadena, 1998, p. 111.
  41. ↑ Páez de la Cadena, 1998, pp. 113-118.
  42. ↑ 42,0 42,1 Añón Feliú y Luengo, 2003, p. 21.
  43. ↑ Páez de la Cadena, 1998, p. 119.
  44. ↑ 44,0 44,1 44,2 Añón Feliú y Luengo, 2003, p. 22.
  45. ↑ Crespo Díez, Herrán Martínez y Pont Aparicio, 2006, p. 132.
  46. ↑ Añón Feliú y Luengo, 2003, pp. 22-23.
  47. ↑ Añón Feliú y Luengo, 2003, p. 23.
  48. ↑ Añón Feliú y Luengo, 2003, pp. 23-24.

Bibliografia

  • Antonio (1989). El sigle XVII espanyol, Madrit: Història 16.
  • Añón Feliú; Luengo, {{{nom2}}} (2003). Jardins d'Espanya, Madrit: Lunwerg. ISBN 84-9785-006-8.
  • Arnaldo (1989). El moviment romàntic, Madrit: Història 16.
  • Azcárate Ristori; Pérez Sánchez, {{{nom2}}}; Ramírez Domínguez, {{{nom3}}} (1983). Història de l'Art, Madrit: Anaya. ISBN 84-207-1408-9.
  • Bassegoda i Nonell, Joan (1989). El gran Gaudí, Sabadell: Ausa. ISBN 84-86329-44-2.
  • Bassegoda i Nonell, Joan (2002). Gaudí o espai, llum i equilibri, Madrit: Criteri. ISBN 84-95437-10-4.
  • Bazin, Germain (1990). Història del jardí, Barcelona: Plaça & Janés. ISBN 84-01-60474-5.
  • Bojstad, Anneli (2011). Jardins màgics d'Espanya, Barcelona: Blume. ISBN 978-84-9801-557-7.
  • Buttlar, Adrian von; Soto Caba, {{{nom2}}} (1993). Jardins del classicisme i el romanticisme. El jardí paisajista, Madrit: Nerea. ISBN 84-86763-76-2.
  • Casa Valdés (1973). Jardins d'Espanya, Madrit: Aguilar. ISBN 84-03-80003-7.
  • Chilvers, Ian (2007). Diccionari d'art, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 978-84-206-6170-4.
  • Crespo Díez; Herrán Martínez, {{{nom2}}}; Pont Aparicio, {{{nom3}}} (2006). El Monasteri Cisterciense de Santa María de Matallana. (Villalba dels Alcores, Valladolit), Salamanca: Diputació de Valladolit. ISBN 84-7852-190-6.
  • Eco (2004). Història de la bellea, Barcelona: Lumen. ISBN 84-264-1468-0.
  • Fernández Arenes (1988). Art efímer i espai estètic, Barcelona: Anthropos. ISBN 84-7658-078-9.
  • Garrut, Josep Maria (1976). L'Exposició Universal de Barcelona de 1888 (en català), Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Delegació de Cultura. ISBN 84-500-1498-0.
  • Hansmann, Wilfried; Rabanal Yus, Aurora (1989). Jardins de la Renaixença i el Barroc, Madrit: Nerea. ISBN 84-86763-27-4.
  • Jiménez (1989). L'art islàmic, Madrit: Història 16.
  • Jiménez (2001). Jardins d'Espanya, Madrit: Roda. ISBN 84-87507-85-9.
  • Kluckert, Ehrenfried (2007). Grans jardins d'Europa, Colónia: Ullmann. ISBN 978-3-8331-6225-1.
  • Marías (2001). Història de la filosofia, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-8183-0.
  • Martínez Muñoz (2001). Art i arquitectura del sigle XX. Vol. II: L'institucionalisació de les vanguardes, Ed. Montesinos.
  • Páez de la Cadena (1998). Història dels estils en jardineria, Madrit: Istme. ISBN 84-7090-127-3.
  • Rodríguez Ruiz (1993). L'arquitectura del sigle XX, Madrit: Història 16, vol. 47.
  • Tovar Martín (1989). El sigle XVIII espanyol, Madrit: Història 16, vol.34.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Història_de_la_jardineria_en_Espanya&oldid=1600992»