Pérgola
 |
Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
Una pérgola és un element arquitectònic i estructural, conformat per un corredor flanquejat per columnes verticals (denominades pilars) que soporten voltons llongitudinals (durmientes) que unixen les columnes de cada costat, i atres transversal recolzades en les anteriors (cabios) a una altura igual o superior unint abdós costats i que formen un enreixat obert, a on creixen plantes trepadoras. La pérgola pot ser independent o adossada a un edifici o una atra estructura, en el cas de la qual solen eliminar-se els pilars i subjectar-se les durmientes de dit costat a l'estructura ya existent. L'us més comú és la protecció de zones de pas d'una zona ajardinada, pero poden formar part també d'un edifici o una casa com a protecció de zones peatonals.
La paraula pérgola prové del llatí pergula, que significa ‘balcó’. El terme ya era utilisat en italià entorn a 1645 i en anglés en 1675.
Les pérgolas poden enllaçar pabellons, poden fer de marquesinas en les portes dels edificis cap a zones ajardinades, tals com a terrats o piscines, i poden ser estructures completament autònomes que proporcionen ombra i refugi a lo llarc d'un camí.
Les pérgolas són elements arquitectònics de major longevitat que els túnels verts dels jardins de l'Edat Mija i principis del Renaixença, els quals estaven formats a sovint per brots jóvens i flexibles de sauces o avellaners units pel cap per a formar una série d'arcs, sobre els que es teixien uns llistons llongitudinals, a on es desenrollaven les plantes trepadoras per a fer una passejada fresca, sombrejat i moderadament sec.
En Vila La Petraia els segments curvats interiors i exteriors de les passejades verdes, precursors de les actuals pérgolas, formaven una estructura que podia ser vista des d'un terrat situat més dalt i proporcionaven una miqueta d'intimitat a la llar, oferint una visió frondosa d'un hort enclavado que evocava el Jardí del Edén.
L'artificialitat tan natural de les pérgolas les va convertir en un dels elements favorits dels jardins naturalistes d'estil anglés dels sigles XVIII i XIX. Algunes de les pérgolas més belles varen ser realisades en pilars de rajola i pedra i rígits travessers com a elements característics dels jardins dissenyats per Sir Edwin Lutyens i Gertrude Jekyll, convertint estes estructures fermes i lujosament plantades en firma dels seus dissenys.
Cenadores
- Artícul principal → Cenador.
Un cenador és un element estructuralment similar a una pérgola, puix està compost per quatre o més postes que sostenen una techumbre que procura una zona ombrosa. Es diferencia de les anteriors principalment en que la coberta és completa i impermeable, protegint l'espai que hi ha baix de la pluja i no solament del sol. Freqüentment es coloca també un paviment diferent a l'existent en el restant de l'espai. Es diferencia de les pérgolas per l'us al que es destina: un cenador no és un element de pas, sino un element d'estància. A sovint en els cenadores es coloca mobiliari, com a cadires i taules o inclús utillage divers (mobles i utensilis de cuina, mobiliari per a concerts, representacions i atres activitats artístiques, jocs, etc.).
Donat el seu us, els cenadores bàsics formats per quatre postes i una estructura de sombreo han donat pas a cenadores més elaborats. Hi ha evolucions en la forma: aixina, per eixemple, són freqüents els cenadores allargats, formats per sis postes, o els cenadores hexagonals i octogonales. En els murs, de la simple delimitació espacial que suponen els postes es pot aplegar a estructures completament tancades per parets, que constituïxen més una caseta clàssica que un cenador, passant per teles mosquiteras, cortines, murs parcials realisats en celosías, etc. Dels sostres plans i formats únicament per estructures de sombreo (voltons, celosías, malles) s'ha passat als sostres de construcció (en teixixques de diferents tipos) inclinats, a un aigua o a dos aigües o inclús a quatre aigües per a les estructures quadrades i rectangulars i cònics o piramidals en tantes aigües com a vèrtiços per als polígons regulars. I en l'interior, les infraestructures poden ser semblants a les d'una casa o local: allumenament, sò, aigua, sistemes de calefacció, etc.
Espalderas
Una espaldera o celosía és una estructura plana formada per un enreixat més o menys tupido, pero sempre obert, que dona soport a plantes trepadoras, tals com hedres, rosers, vinyaés, etc. A sovint les celosías són usades per a tancar o delimitar més l'espai de pérgolas i cenadores, colocant les celosías entre els postes d'estos elements arquitectònics per a tancar-los ya siga parcial o totalment.
Vore també
Atres elements arquitectònics de parcs i jardins:
Referències
Bibliografia
- «Història de la pérgola com a element arquitectònic» (en espanyol). Consultat el 30 de juny de 2018.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pérgola» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.