Anar al contingut

Jardineria

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Jardineria
Johann Sperl Chicones en el jardí de l'agricultor, 1885

La jardineria és el procés de cultivar plantes pel seu aspecte, fruts, verdures, flors, o herbes, dins d'un espai determinat.[1] Consistix en cultivar, tant en un espai obert com a tancat (canteros), flors, arbres, hortalices, o verdures (horts), ya siga per estètica, per gust o per a l'alimentació.[2]

El terme "jardí", conegut des de el XII, sembla provindre del compost llatí-germànic hortus gardinus que significa, lliteralment, "jardí rodejat d'una tanca", del llatí hortus, jardí fráncico, o gart o gardo "tancat", com si el jardí tinguera que defendre's contra els animals i inclús dels lladres.

La jardineria també pot considerar-se com a expressions estètiques de bellea per mig de l'art i la naturalea,[3] i en ocasions com una mostra d'estatus o orgull nacional.[4]

Definicions

El terme "jardineria" es coneix des de finals de el XIII (en ell es designava el conjunt dels jardins). Pero adquirix el seu ranc de noblea en el célebre tractat publicat per volta primera en 1709 titulat "Teoria i Pràctica de la Jardineria", de Dézallier d’Argenville, advocat i secretari del rei, gran amant dels jardins. Va fer una síntesis dels coneiximents del Gran Sigle per a l'art dels jardins i per a les tècniques hortícoles. Per una atra part, Olivier de Serres, agrònom, va escriure en 1599 «El Teatre de l'Agricultura i Conte dels Camps» detallant tot lo que es necessita per a cuidar, enriquir i embellir la casa rústica. Es tracta, indubtablement, d'un manual agrícola en el que s'explica la manera de gestionar una propietat rural (la propietat de O. de Serres era de 150 ha.) i en el que la finalitat econòmica primava sobre el fet estètic i el plaer, pero l'obra conté un capítul titulat «La Jardineria», en uns subtítuls: «Per a tindre Herbes i Fruts: les Herbes i flors olorosas: les Herbes medicinals: els Fruts dels Arbres: el Safrà, el Lli, el Cànem, la Granza, les Penques, els Rozeaux i, ademés: la Manera de fer les Conserves per a la conservació dels fruts en general».

El terme jardineria s'usa, especialment, per a l'us, goge i consumició dels particulars mentres que el terme horticultura designa l'activitat professional dedicada a la producció de fruts, flors, llegums i atres productes vegetals. Les seues principals denominacions són: l'horticultura per als llegums, fruticultura per als fruts, floricultura per a les flors i arboricultura per als arbres i arbusts. Pese a tot, pot ser utilisat per a activitats de tipo lucratiu, si la producció no és molt important, per eixemple, quan un horticultor ven, directament, en un mercat. Esta situació és corrent en països a on els mercats continuen abastint-se per mig de chicotets productors que podrien denominar-se "jardiners".[5][6]


La diferència entre la jardineria i l'horticultura és una diferència de valors i de mijos: la jardineria pot ser un entreteniment o un mig per a complementar els ingressos, mentres que l'agricultura o el horticultura s'inscriuen en els grans circuits econòmics, en grans superfícies, cantitats i pràctiques ben diferents.[7] La jardineria requerix, casi sempre, la mà d'obra i utilisa poc capital i mijos mecànics, són típics alguns útils: una pala, una despalladora, una cistella, una regadera, una carretilla. En comparació, l'agricultura se servix de tractors, segadoras, fertilisants químics, sistemes de irrigaació, etc.

La jardineria està associada, generalment, al recapte d'un jardí, no solament a la seua creació. Es parla de paisagisme, o d'arquitectura de jardí, quan es tracta de l'art de pensar o crear un jardí. Cal recordar que este terme no existia en l'época d'André Li Nôtre, no es parlava de paisagisme s'utilisava solament el terme de jardinisme. Per últim, és interessant constatar que, un determinat grup de paisagistes contemporàneus preferixen el terme "jardiner-paisajista". El més conegut és Gilles Clément, autor del Jardí Planetari. Açò denota, evidentment, una determinada filosofia sobre la naturalea, respecte als seus ritmes, i l'economia de mijos, d'energies i recursos que caracterisen a la jardineria: el jardiner ¿no és el que fa seua la divisa Semper festina lent (creix llentament)?

Història

Jardí forestal de Robert Hart en Shropshire, Anglaterra.

Antiguetat

La jardineria forestal, un sistema de producció d'aliments basat en el bosc, és la forma de jardineria més antiga del món.[8] Els jardins forestals es varen originar en l'época prehistòrica a lo llarc de les riberes dels rius coberts de selva i en les humides estribacions de les regions monsóicas. En el procés gradual de les famílies per a millorar el seu entorn immediat, es varen identificar, varen protegir i varen millorar les espècies útils d'arbres i vinyes, mentres que es varen eliminar les espècies indesijables. En el temps, també es varen seleccionar i varen incorporar als jardins espècies forànees.[9]

Despuix de l'aparició de les primeres civilisacions, els individus rics varen escomençar a crear jardins en fins estètics. Les pintures de les tombes del Antic Egipte del Regne Nou (al voltant de l'any 1500 a. C.) proporcionen algunes de les primeres evidències físiques de l'horticultura ornamental i el disseny del paisage; representen estanys de lotos rodejats de rencs simètrics d'acacias i palmeres. Un eixemple notable de jardins ornamentals antics varen ser els Jardins Colgantes de Babilonia -una de les Sèt Maravelles del Món Antic-, mentres que l'antiga Roma tenia decenes de jardins.

Els antics egipcíacs rics utilisaven els jardins per a donar ombra. Els egipcíacs associaven els arbres i els jardins en els deus, creent que els seus deïtats es complaïen en els jardins. Els jardins de l'antic Egipte solien estar rodejats de murs en arbres plantats en rencs. Entre les espècies més populars que es plantaven estaven les palmeres datileras, els sicomors, els figues, els nogales i els sauces. Estos jardins eren un signe de major estatus socioeconòmic. Ademés, els antics egipcíacs rics cultivaven vinyes, ya que el vi era un signe de les classes socials més altes. Les roses, les roselles, les margarites i els irises també podien trobar-se en els jardins dels egipcíacs.


Asiria també era famosa pels seus bells jardins. Estos solien ser amplis i grans, i alguns d'ells s'utilisaven per a la caça -com un vedat de caça actual- i uns atres com a jardins d'oci. Els cupresos i les palmeres eren alguns dels arbres més plantats.

També hi havia jardins en el Kush. En Musawwarat és-Sofrixca, el Gran Recint datat en el III incloïa esplèndits jardins.[10]

Els jardins dels antics romans estaven disposts en bardices i enredaderas i contenien una gran varietat de flors-acanthus, blauets, crocus, ciclamen, jacint, iris, hedra, lavanda, lliris, mirto, narcisos, rosella, romer i violetas,[11] aixina com estàtues i escultures. Els parterres eren populars en els patis dels romans rics.

Edat Mija

Un jardiner treballant, 1607.

l'Edat Mija representa un periodo de decliu dels jardins en fins estètics. Despuix de la caiguda de Roma, la jardineria es va realisar en la finalitat de cultivar herbes medicinals i/o decorar els altars de les iglésies. Els monasteris varen mantindre una tradició de disseny de jardins i de tècniques hortícoles intenses durant el periodo migeval en Europa.[12] Per lo general, els tipos de jardins monásticos consistien en horts, jardins d'enfermeria, horts de cementeri, jardins de claustre i vinyes. Els monasteris individuals també podien tindre un "pati vert", una parcela de herba i arbres a on podien pastar els cavalls, aixina com un jardí del bodeguero o jardins privats per als obedienciarios, monges que ocupaven llocs específics dins del monasteri.

Els jardins islàmics es construïen seguint el model dels jardins perses i solien estar tancats per murs i dividits en quatre per cursos d'aigua. Normalment, el centre del jardí tenia un estanque reflectante o un pabelló. Els jardins islàmics es caracterisen pels mosaics i les rajoletes utilisades per a decorar les rieres i les fonts que es construïen en estos jardins.

A finals de el XIII, els europeus rics varen escomençar a cultivar jardins per a l'oci i per a obtindre herbes medicinals i verdures.[11] Rodejaven els jardins en murs per a protegir-los dels animals i per a proporcionar aïllament. Durant els dos sigles següents, els europeus varen escomençar a plantar herba i a alçar parterres i enreixats de roses. Els arbres frutales eren comuns en estos jardins i també en alguns hi havia assents de herba. Al mateix temps, els jardins dels monasteris eren un lloc per a cultivar flors i herbes medicinals, pero també eren un espai a on els monges podien gojar de la naturalea i relaixar-se.

Els jardins dels sigles XVI i XVII eren simètrics, proporcionats i equilibrats en una apariència més clàssica. La majoria d'estos jardins es construïen entorn a un eix central i estaven dividits en diferents parts per bardices. Lo habitual era que els jardins tingueren parterres disposts en quadrats i separats per camins de grava.

Els jardins de la Renaixença s'adornaven en escultures, topiaria i fonts. En el XVII, els jardins de nucs es varen fer populars junt en els llaberints de bardices. En esta época, els europeus varen escomençar a plantar noves flors com tulipans, caléndulas i girasols.

Jardins de casa de camp

Un jardí de casa de camp en Bretanya

Els jardins de les cases de camp, que varen sorgir en l'época isabelina, semblen haver-se originat com una font local de herbes i frutes.[13] Una de les teories és que varen sorgir a raïl de la Pesta Negra de la década de 1340, quan la mort de tants jornaleros va fer que hi haguera terres disponibles per a chicotetes cases de camp en jardins personals.[14] Segons la llegenda d'orige de finals de el XIX,[15] estos jardins varen ser creats originalment pels treballadors que vivien en les cabanyes dels pobles, per a proveir-los d'aliments i herbes, en flors plantades entre ells per a la decoració. Els treballadors agrícoles disponien de cabanyes de calitat arquitectònica situades en un chicotet jardí -d'aproximadament 1 acre (0.4 ha)- a on podien cultivar aliments i criar porcs i gallines.[16]

Els autèntics jardins del yeoman cottager haurien inclós una colmena i ganado, i freqüentment un porc i una pocilga, junt en un pou. El llaurador de l'época migeval estava més interessat en la carn que en les flors, i les herbes es cultivaven per al seu us medicinal més que per la seua bellea. En l'época isabelina hi havia més prosperitat i, per tant, més espai per a cultivar flors. Inclús les primeres flors dels jardins domèstics tenien un us pràctic: les violetas s'escampaven pel sol (pel seu agradable aroma i per a mantindre alluntades a les alimañas); la caléndula i la prímules eren atractives i s'utilisaven en la cuina. Unes atres, com el clavellinera de poeta i la malvarrosa, es cultivaven exclusivament per la seua bellea.[17]

XVIII

Jardí parc Sheffield, un jardí paisagístic dissenyat originalment en el XVIII per Capability Brown.

En el XVIII, els jardins es dissenyaven de forma més natural, sense murs. Este estil de herba plana i ondulada, que discorria en llínea recta fins a la casa, massiços, cinturons i dispersió d'arbres i els seus llac serpenteantes formats per chicotets rius embassats de forma invisible, constituïen un nou estil dins del paisage anglés, una forma de paisagisme "sense jardí", que agranava en casi tots els restants dels estils formals anteriors. El jardí paisagístic anglés solia incloure un llac, herbes situades front a arboledas, i a sovint contenia arbusts, grutas, pabellons, ponts i follies com a temples falsos, ruïnes gòtiques, ponts i una atra arquitectura pintoresca, dissenyats per a recrear un paisage pastoral idílic. Este nou estil va sorgir en Anglaterra a principis de el XVIII, i es va estendre per Europa, substituint al més formal i simètric jardí a la francesa de el XVII com a principal estil de jardineria d'Europa.[18] El jardí anglés presentava una visió idealizada de la naturalea. A sovint s'inspiraven en les pintures de paisages de Claude Lorraine i Nicolas Poussin, i alguns estaven influenciats pels clàssics jardins chinencs d'Orient,[19] que havien segut descrits recentment per viagers europeus.[19] L'obra de Lancelot 'Capability' Brown va ser especialment influent. Ademés, en 1804 es va formar la Societat de Horticultura.

Els jardins de el XIX contaven en plantes com l'aranya o el pi chilé. També és l'época en la que va evolucionar el cridat estil "gardenesco" dels jardins. Estos jardins mostraven una gran varietat de flors en un espai prou reduït. Els jardins de roques varen aumentar la seua popularitat en el XIX.

Índia: En l'Índia, en l'antiguetat, s'utilisaven patrons de geometria sagrada i mandalas per a dissenyar els seus jardins. Els distints patrons dels mandalas denotaven deïtats específiques, planetes o inclús constelacions. Un jardí d'este tipo també es denominava "Mandala Vaatika". La paraula "Vaatika" pot significar jardí, plantació o parterre.

Vore també

Referències

  1. ↑ "Gardening | Definition, Types, Tools, & Facts | Britannica". www.britannica.com
  2. ↑ Allaby, Robin G.; Stevens, Chris J.; Kistler, Logan; Fuller, Dorian Q. (2022). "Emerging evidence of plant domestication as a landscape-level process". Trends in Ecology & Evolution. 37 (3): 268–279.
  3. ↑ «A History of Gardening». www.localhistories.org. Consultat el 2021-05-02.
  4. ↑ «National Garden Week | National Garden Clubs, Inc.». www.gardenclub.org. Consultat el 2021-05-02.
  5. ↑ Smith, Bruce D. (27 March 2011). "General patterns of niche construction and the management of 'wild' plant and animal resources by small-scale pre-industrial societies". Philosophical Transactions of the Royal Society
  6. ↑ Jardiners Marc Matoli
  7. ↑ Bailey, Mark (2021). "The Difference Between Farming & Gardening".
  8. ↑ Douglas John McConnell (2003). Les granges forestals de Kandy: I atres jardins de disseny complet, p. 1. ISBN 9780754609582.
  9. ↑ Douglas John McConnell (1992). The forest-garden farms of Kandy, Sri Lanka, p. 1. ISBN 9789251028988.
  10. ↑ Stirn, Isma'il Kushkush,Matt. «Per qué la notable civilisació antiga de Sudan ha segut passada per alt per l'història» (en en).
  11. ↑ 11,0 11,1 «localhistories.org/gardening.html Una breu història de la jardineria».
  12. ↑ Roebroeks, Wil; Vila, Paola (29 March 2011). "On the earliest evidence for habitual use of fire in Europe". Proceedings of the National Academy of Sciences. 108 (13): 5209–5214
  13. ↑ Ryrie, Charlie (2004). The Cottage Garden: Cóm planificar i plantar un jardí que creix per sí mateixa, Collins & Brown, p. 7. ISBN 978-1-84340-216-9.
  14. ↑ Scott-James Anne, Osbert Lancaster (2004). The Pleasure Garden: Una història ilustrada de la jardineria britànica, Frances Lincoln Publishers, p. 80. ISBN 978-0-7112-2360-8.
  15. ↑ Anne Scott-James, The Cottage Garden (Londres: Lane) 1981, desmitificó els orígens del jardí de la casa de camp anglesa, i la seua atesorada topiaria entre les hortalices i les flors, que popularment se supon que representen relíquies del sigle XVII.
  16. ↑ A Biographical Dictionary of British Architects, 1600-1840, Howard Colvin, Yale University Press, 2008 ISBN 0-300-12508-9, p 659
  17. ↑ Lloyd Christopher, Richard Bird, Jacqui Hurst (1999). El jardí de la casa de camp, Dorling Kindersley, pp. 6-9. ISBN 978-0-7513-0702-3.
  18. ↑ Yves-Marie Allain i Janine Christiany, L'Art dones jardins en Europe, Citadelles i Mazenod, París, 2006.
  19. ↑ 19,0 19,1 Boults, Elizabeth and Chip Sullivan (2010). Illustrated History of Landscape Design, John Wiley and Sons, p. 175. ISBN 978-0-470-28933-4.

Bibliografia


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Jardineria&oldid=1599405»