Lliteratura romana

La lliteratura romana és fonamentalment lliteratura llatina, encara que també inclou alguns autors romans que varen escriure en grec. No obstant, hi ha molta lliteratura llatina escrita despuix del final de l'imperi romà en Occident que ya no és lliteratura romana, evidentment.

El llatí és la llengua més coneguda entre les llengües mortes i deu el seu nom al Lacio ―regió d'Itàlia a on es localisa Roma—. Tenia préstams d'atres idiomes com el grec, l'umbro, l'osco i l'etrusc, aixina com aportacions d'alguns dialectes que han concorregut a la formació de la llengua llatina com el pelasgo o el cèltic; cal llamentar la pèrdua del llibre Orígens de Roma, de Catón, que haguera ajudat a establir sobre la qüestió de la primitiva composició del llatí. El monument més antic que es conserva del llatí és un vora o himne que els germans arvales (colege de sacerdots romans) recitaven en la seua festa anual i que va ser descobert en l'any 1777, gravat en una pedra, acompanyada dels estatuts del colege.

El llatí es va usar en l'Imperi romà i, despuix de la partició del mateix, en l'Imperi romà d'Occident fins a la seua dissolució, i des de l'Edat Mija com a llengua sagrada de l'iglésia cristiana occidental, de la ciència, de la Filosofia i la Teologia i del Humanisme. En l'actualitat, encara s'ensenya en alguns currículums educatius.

Lliteratura romana

La lliteratura romana en el llatí va de la mà de dos parts molt marcades que són la lliteratura indígena i l'imitada.

• La lliteratura romana indígena ha deixat molt pocs vestigis i solament nos oferix fragments, que procedixen de l'orige de Roma i ensajos de arcaisme que procedixen fonamentalment de temps de la República, dels emperadorés i principalment dels Antoninos.

• La lliteratura romana imitada va produir composicions en que l'inspiració individual es junta a l'imitació més feliç, obres numeroses i elegides que nos han aplegat sancera. A voltes s'ha solgut confondre les obres d'orige italià, produccions més toscas del geni agrícola o religiós dels primitius romans (que oferixen un caràcter més original), en les còpies llatines de les obres mestres de Grècia, que oferixen un encant, una elegància i una suavitat corresponents a una civilisació culta i refinada.

Comunament, la lliteratura romana es dividix en cinc époques principals:

Des de l'orige de Roma fins a Livio Andrónico

Artícul principal → Livio Andrónico.

Este primer periodo oferix més que tot obres incompletes. En el seu orige este poble agricultor i juriste, religiós i pràctic, no té res de l'instint poètic de les poblacions naixents, la seua jactancia resplandece en cançons i farses desordenades; ademés es caracterisa en lo següent:

• La seua religió mostra cerimònies supersticioses.
• La seua afició cap a l'agricultura es complau en els preceptes, en àrides prescripcions en que les pretensions de l'interés personal fan les voltes de poesia.
• El seu geni juriste dona el ser a lleis sapients i a célebres jurisconsultos.

La primera vora tradicional de la lliteratura llatina es deu a l'institució dels arvales, corporació religiosa encarregada de presidir l'agricultura formada per dotze sacerdots la fundació dels quals s'atribuïx a Rómulo.

Estos sacerdots en aplegar la primavera recorrien tots els camps per a obtindre dels deus una collita important. Duyen una marrana prenyada i despuix de la processó, es reunien en círcul, entonaven una pregària i sacrificaven dit animal i la pregària constava de cinc frases distintes, cada una de les quals es repetia tres voltes i d'una exclamació final que es repetia cinc voltes.

Alguns estudiosos opinen que estaven escrits en forma mètrica els versos d'estos càntics i en versos saturnios de desigual mida sense un atre signe prosódico que el yambo i del troqueo. L'únic caràcter poètic de la vora és la triple repetició de cada frase o de cada vers i la repetició de la paraula final.

Els axamenta o vores dels sacerdots salios es referixen igualment a cerimònies piadoses i s'expressava per un deliri excitat i danses acompanyades de vores i cerimònies estranyes en que figuraven anciles, escuts consagrats al deu Mart.

Sobre l'orige del gust escènic dels romans està en lo següent:

• Certes invectivas satíriques, dirigides pels soldats als triumfadors.
• Certes festes campestres celebrades en les rodalies de les ciutats, donaven també lloc a una embriaguea i danses en el que es mesclaven vores denominades fesceninos i diàlecs que tenien certa apariència dramàtica. Odres plenes d'oli sobre les que ballaven els parracs, corfes d'arbres o plantes colorants en que es cobrien el rostre, disputes alternades o una espècie de prosa cadenciosa, escrita en versos saturnios o saturninos, formava el diàlec.
• L'introducció en Roma en l'any 391 de ballarins i actorés etruscs en el moment que el poble consternado procurava conjurar en cerimònias jocoses i extraordinàries els estralls de la pesta i que va ser l'ocasió d'una espècie d'inauguració dramàtica en Roma.

Tal va ser el verdader orige del teatre indígena en Roma d'aquelles escenes exentes d'art, teatre tan divers del drama imitat dels grecs que va captivar després al públic.

Estes improvisacions verificades pels jóvens de la població s'incorporaven en una espècie d'armassó de faules atellanas, de la vila d'Atella en Campània, prop de Aversa, i constituïen un teatre peculiar a Deu en els seus personages especials, com Maccus, Bucco, Puppus i els seus privilegis particulars en la seua qualitat de teatre indígena, sostingut i representat en el seu orige per la joventut romana (en l'exclusió dels histriones o actors assalariats, dedicats a les peces d'orige grec).

Més alvance va tindre este repertori célebres actors, pero no es troba nom algun en este primer periodo d'autors atellanos.

Des d'esta primera época va haver la necessitat d'acumular en una espècie de catàlec, és dir, un inventari, els fets i noms principals relatius a la política o religió, com són els que se citen a continuació.

Els indigitamenta atribuïts a Numa i comentats més vesprada per Granius Flaccus, com un repertori sacerdotal de tots els deus coneguts en el Lacio.

Colecció de lleis reals titulat Dret papiriano, que va prendre nom d'un tal Papirio, el qual, baixe el regnat de Tarquino el Soberp, hi havia compilado les seues diverses parts.

Es troben en els fragments d'estes lleis i constitucions reals vàries prescripcions que emanen de Rómulo, de Tacio, de Numa, de Servio Tuli i que descobrixen hàbits supersticiosos o l'experiència de la vida pràctica. Com a eixemples de lo dit es pot citar lo següent:

• Les libacions de llet practicades i previngudes per Rómulo.
• La prohibició feta per Numa de fer els últims honors a el home que anara mort per un raig.
• Les maldiccions de Deu llançades per este rei sobre el cap del que violentase les lindes d'un camp.

De la severitat de regles i preceptes que rigen la fe o cult es va passar a les lleiés judicials que ordenen exclusivament la vida civil i el caràcter romà apareixerà per complet des d'este primer periodo.

Primerament la caiguda de la monarquia romana va fer caure en desús o en descrèdit els seus ordenances, sent necessari ordenar estes regles contradictòries i amoldar la nova llei a les institucions republicanes.

Cap als anys 302 i 304 de Roma, despuix de haver enviat a Grècia diputats encarregats de prendre una còpia de les Lleis d'Atenes i atres ciutats, varen publicar els decemviros la Llei de les Dotze Taules que en l'any 306 esculpidas en bronze varen ser públicament fixades en el Fòrum junta a la tribuna d'oradors i front a la Cúria.

Este còdic, el millor redactat, el més discretament sever de les primeres lleis romanes, va anar durant molt temps observat i acatat, i conté tota la ciència llegal dels antics romans codificant les més antigues lleis de dret públic, criminal, privat, sacre i processal, comuns als patricios i plebeus, en les modificacions exigides per l'objecte d'esta llegislació en estil admirablement breu, rigorós i precís.

Esta llei va perviure fins a Justiniano, época en la que es va escomençar una nova llabor d'interpretació de les lleis existents i relacions jurídiques de les regles i fòrmules preestablides en les Dotze taules. Les característiques principals d'esta monumental obra jurídica són les següents:

• Va ser la primera i a la parell l'última codificació de lleis feta en Roma.
• Va tindre una enorme importància perque en ella patricios i plebeus varen tindre la consciència d'unitat d'Estat, trobant en estes lleis les millors garanties de comunes franquícies
• El dret civil de les Dotze Taules és un dret tan original com Roma i es deu al fet de que els plebeus carint de participació de la cosa pública patia injustícies per part dels patricios, reclamant igualtat jurídica en estos i la codificació del dret i al regrés dels llegats de Grècia a on es varen instruir obres llegals gregues, varen elegir les centurias dèu patricios per a compilar les lleis.
• En un principi solament es varen escriure dèu taules pel primer decemvirato en el 303 a. C. solament de patricios i les atres dos Taules es varen fer un any despuix per un segon decemvirato en el que si hi havia patricios i plebeus junts.
• Cal destacar també que alguns estudiosos de dret romà afirmen que el primer decemvirato va realisar el comés més fàcil de codificar el procediment i el dret privat i sacre, afí i depositario dels patricios i al segon decemvirato una tasca més àrdua d'establir la constitució política i el dret públic més afí a les necessitats llegals dels plebeus.

Posteriorment s'ha de senyalar els ràpits progressos del geni romà respecte a la regulació jurídica de les relacions socials en atres lleis, a banda de la dita anteriorment, respecte als castics, a les intrigues, a la distribució de les propietats agràries, als rèdits usurarios, les accions o fòrmules prèvies, necessàries per a poder intentar un procés que més vesprada formaria lo que es coneix en el nom de dret flaviano.

Grans jurisconsultos d'eixa época varen ser Api Claudio ―el nom del qual recorda les lluites que varen suscitar estes fòrmules del dret entre patricios i plebeus― i Tiberio Coruncanio.

Reproducció de l'inscripció dedicatòria de les Columnes de Duilio.

En esta época primitiva de la lliteratura llatina també va tindre el seu principi la història com a ciència social en les següents obres:

• La primera obra coneguda històrica va ser els Annales pontificum, redactat pel gran pontífex, auxiliat per quatre colegues. Cicerón nos diu lo següent d'esta obra: «Arreplegava tots els acontenyiments de cada any, i els escrivia en una taula blanquejada, que mostrava en la seua casa a fin de que el poble poguera consultar-los».

• Atres llibres varen ser els libri magistratuum, els libri lintet i els censorum commentarii, que eren registres duts pels depositario dels poders públics; el mateix Tito Livio devia haver-los conegut i haver recorregut a ells. Estos llibre no varen ser cap gran recopilació prolija dels successos històrics sino que es tractava d'algunes breus notes, una lacónica menció dels fets extraordinaris, etc.

• Atres vestigis històrics varen ser les inscripcions de les columnes de Duilio, erigida en commemoració de la victòria naval obtinguda per Roma en el 494 contra els cartagineses pel cònsul romà Duilio i dos epitafis dels sepulcros dels Escipiones.

El resum d'este primer periodo es caracterisa per tant per les seues obres de lleis i de jurisprudència més algunes obres en vestigis històrics.

Des de Livio Andrónico fins a la mort de Sila

l'art grec va aparéixer en Roma fent casi desaparéixer ―baix adorns nous― les obres d'inspiració local.

No hi havia en Roma un esperit lliterari quan va caure Tarento en mans dels romans i en els despojos d'esta ciutat va entrar en Roma un presoner cridat Andrónico que va correspondre al cònsul Livio Salinator i es principió la gloriosa série d'esclaus erudits que varen pagar pels dons del seu esperit el rescat de la seua llibertat, oponent a la noblea de la sanc i de la força a aquella atra noblea del talent i gust intelectual.

En la part més sobreixent de la lliteratura el drama, és dir poema dramàtic que intenta transmetre aspectes greus de la vida en la seua realitat més quotidiana amprant l'autor la graduació de sentiments que desige, de lo més tràgic a lo més còmic, és en lo que Livio Andrónico que va viure en el sigle III a. C. sent el poeta més antic llatí que va rebre el seu nom llatí de Livio Salinator qui en pago de haver educat als seus fills lo manumitió. Es va presentar davant els espectadors romans primer com a actor i autor de les seues obres i posteriorment solament d'autor conservant-se vint llibres dels seus drames pero en pocs fragments dels mateixos, imitacions de peces gregues i l'us del vers saturnino. Livio Andrónico es va eixercitar en atres gèneros, com són els següents:

• En l'èpica va traduir en versos llatins la Odissea d'Homero, pero solament es conserven menuts fragments.
• En la comèdia, encara que queden pocs fragments d'estes obres, si be es creu que la primera obra que va fer representar va ser una comèdia.
• Se li atribuïxen també la composició de vores religioses o himnes segons Tito Livio en la seua obra XXVII afirmant també com Valerio Màxim que el que va compondre a Juno va ser cantat per vintissís donzelles, en els Jocs que va costejar Salinator en compliment d'un vot que havia fet en la batalla de Siena.

Els fragments dels seus versos es troben en la colecció Poetae scaenici latini de Bothe.

Un atre autor és Nevio, que es va donar a conéixer cap als anys 520 AUC.,235 a. C. ; gran apassionat dels grecs, es va centrar més en personages romans pero va trobar gran oposició en l'aristocràcia romana i va anar inclús castigat en el desterro, morint en Útica cap a l'any 550 de Roma, per la família dels Escipiones, i als Metelos. Va cultivar varis gèneros, que són els següents:

• Va escriure tragèdias, és dir obres dramàtiques d'acció extraordinària que transmet lastima i por, en personages que realisen actes heròics i final fatal, de les quals conservem solament alguns títuls i fragments a penes.

• Va escriure comèdias.
• Va escriure un Poema épico sobre la primera guerra púnica i una traducció de la Ilíada.

Entre estos poetes enciclopèdics va ser Ennio, naixcut l'any 515 en Rudies, un dels més fecundos i celebrats, ya que va cultivar epopeyas, sàtira, comèdies, tragèdies, poemes filosòfics, didàctics, formant-se un gran nom. Les seues obres varen ser les següents:

• En el gènero tràgic es varen destacar les seues traduccions d'Eurípides
• Va fer traduccions en prosa de l'escèptic Evémero i dels sensuals poemes dels Phagética
• La seua obra més notable és el seu poema dels Anals que conté la narració dels successos de Roma, des dels seus principis més remots fins al temps de Ennio. La primera guerra púnica és el principal objecte d'este poema.

Despuix d'este va enriquir Pacuvio l'escena de Roma en produccions d'imitació tràgica d'una atra classe i va imitar a autors grecs com Sófocles, Eurípides i atres autors. Es caracterisa este autor de lliteratura llatina per la seua originalitat i fermea sense deixar de ser copista i la major part dels erudits antics li varen otorgar l'epítet de doctus per l'ocupació de certes expressions pintoresques.

Finalment Accio el més important dels tràgics romans cap al 632, del que es conserva lo següent:

• Alguns fragments d'una peça natural titulada Brut, en que pot citar-se un fragment notable del seu Prometeo, traducció atrevida del Prometeo d'Esquilo.
• Se li atribuïxen també obres en prosa relatives a la crítica lliterària i dramàtica.
• Es conserven fragments de Anals de que Macrobio nos conserva un passage escrit en hexàmetros.

• Pero la seua fama és la de tràgic (tragèdia palliata), imitada dels grecs, més be que la denominada pretextata, és dir, representant de l'aristocràcia romana.

En el gènero lliterari de la comèdia es varen destacar dos autors:

Plauto, natural de Sarsina, en Umbría, va florir per l'época de la segona guerra púnica i és un dels poetes que va permanéixer més fidels al patriotisme i va tindre una gran penetració sicològica dels successos interiors, de les contrarietat, dels disturbis i emocions de la vida romana, tocant els vicis, els defectes de totes les classes. Sabia evitar els resentiment dels poderosos i complaure als menys acomodats i al poble íntim els individus del qual freqüentaven la Cávea atribuint-se-li més de cent trenta comèdias, és dir, poemes dramàtics de despropòsits i final festiu que sol tindre per objecte corregir les costums de la seua época, descrivint els vicis i extravagancias dels hòmens, encara que solament nos han aplegat vint comèdies i provablement el Amphytrion va ser copiada dels grecs. Una de les seues comèdies més curiosa va ser l'obra Captius. Atres obres seues són El soldat fanfarrón, L'amfitrió, El persa, El cartaginés, El boler. Va morir rodejat de glòria i fortuna en l'any 570 de Roma.

Terencio com la major part dels introductores de la poesia dramàtica en Roma, va aplegar d'Àfrica a Roma en el bagage del senador Terencio Lucano. En les obres que ha deixat Terencio es veuen vestigis de Grècia i principalment va ser imitador i copista de Menandro, la qual cosa li va fer rebre de César el títul de semi-Menandro. La seua forma d'escriure consistia en reunir dos peces d'este autor o d'un contemporàneu romà per a fer d'elles una sola, en gran purea i elegància, i el seu talent consistia en lo següent:

• En dulcificar tots els sentiments
• En polir la conversació i millorar per este mig l'escena anticipant-se en un sigle al gust refinat de Virgilio i un reflex curiós i lluent de la societat triada del seu temps.
• De les comèdia que va escriure este poeta llatí solament sis s'han salvat de les ires del temps i s'ha de resenyar el servici que presta l'autor a la llengua llatina de gran purea i perfecció.
• Oferixen les seues obres un entonament de moral més severa de la que oferixen Plauto en les seues
• En el poeta llatí Terencio hi ha detalls, frases i girs que encanten i perden la seua força o la seua gràcia en traduir-ho a una atra llengua per això millor estudiar-ho en l'original per a vore quant va contribuir el perfeccionament de la llengua llatina.
• És el millor autor de la llengua llatina que ha pintat les passions tant del vell com del jove i el que ha pintat en tanta veritat les més opostes situacions de la vida.

Les seues sis comèdies són les següents: Andria, Hecyra, Heautontimorumenos, Phormio, Eunuchus, Adelphi i la primera edició de les obres de Terencio és de 1469 i du les notes de Donato.

Casi a finals de el VII és quan varen viure dos autors còmics d'un mèrit potser menor que els dos anteriors, Nevio i Lucio Pomponio de Bolonya, autors d'atelanas, farsas populars que ya hem mencionat.

Les peces menors (attellaniolae) de Nevio varen fer en lo sucesivo les delícies de Marco Aurelio.

Lucio Pomponio, autor d'unes sesenta y uno peces, de les quals queden solament alguns fragments, varen guardar certa correcció en este gènero de sàtira dramàtica i la varen elevar gradualment fins a donar-los certa força i prou popularitat per a fer tremolar més alvance als primers emperadors en el seu propi tro.

Atres autors còmics de la mateixa época com l'esclau gal Cecilio Estacio i Afranio, inventor de la comèdia pròpiament romana, titulada Togata, varen escriure peces del gènero de les atelanas i una atra per l'estil de Plauto.

Un contemporàneu dels Escipiones, patricio, va voler realçar les lletres llatines pel ranc d'escritor, quan fins a llavors no havia segut més que una ocupació d'esclaus sapients. El cavaller romà Cayo Lucilio (148–105 a. C.) ennobleció l'art d'escriure, una ocupació com s'ha dit anteriorment d'esclaus o persones pertanyents al proletariat, fent incloure oficialment la professió de lliterat entre les coses permeses als patricios. Els seus sàtiras, és dir, obres escrites per a posar en ridícul a persones i coses, de les que va escriure trenta llibres i hui a penes nos queden fragments, varen ser una verdadera creació, perque el vers, la forma, les personalitats, etc., diferien de les sàtira anteriors, designant a les persones a imitació de les antigues franquícies dels grecs, pero romà sobre el vigor o força de les seues expressions i el cinisme en la pintura de les costums del seu temps. També se li atribuïxen una comèdia i himnes, i Horacio li crida patrocinador de poesia desconeguda als grecs i li reprocha la durea de la seua versificaació.

En prosa, Quint Fabio Pictor, que va viure cap al 220 a. C. i al que es considera el més antic dels historiadors romans, va deixar una obra titulada Anals que no ha aplegat fins a nosatres, escrita durant la segona guerra púnica. Va participar en la guerra de la Galia i en la segona guerra púnica i va ser senador i cuestor. Era molt aficionat a la lliteratura i preferia relatar els fets a prendre part d'ells. La seua obra ya citada Anals escomençaven provablement en l'arribada d'Eneas a Itàlia i aplegaven fins al temps de l'autor. Els fets passats estan contats d'una manera breu, pero els contemporàneus es relaten en molt més detall i no se sap en quants llibres està dividida i fins que any aplega. Polibio atribuïx a l'obra de Pictor certa parcialitat cap als romans, puix desijant que Grècia coneguera als seus compatriotes els presenta pel costat més favorable i posseïa l'obra una posició exacto de les variacions ocorregudes en la Constitució romana.

Catón el Vell (o Catón el Censor), que va redactar en sèt llibres els Orígens de Roma que comprenia fins a el VII tots els acontenyiments de Roma que va deure suscitar un gran interés pels següents motius:

• El coneiximent que tenia l'escritor dels fets verdaders que varen distinguir els principis del seu país.
• La seua posició personal en mig dels negocis públics.
• La seua amistat en Ennio, que havia escrit Anals en vers.
• La seua experiència en la política del Senat.

Per desgràcia per a la història, és dir narració d'acontenyiments passats i fets dignes d'interés, en general i el història de la Roma Antiga en particular solament han quedat alguns fragments de la seua obra històrica.

Va escriure també atres obres que són les següents:

• Va escriure obres sobre les costums.
• Va escriure els seus principals discurss sobre l'educació dels jóvens, l'estil epistolar, l'art oratorio i l'art militar.
• Va escriure l'obra coneguda en el nom de Re rústica, diari de cent sesenta y dos capítuls, en que consignava cada dia les observacions arreplegades per ell sobre el cultiu de les terres que posseïa en Sabina en apotegmas excelents instruments per a la sementera i les collites, etc.

Entre tots els historiadors que figuren com gramàtics, és dir els que estudien els principis generals de tots els idiomes, estan els següents autors:

• Lucius Cassius Hemina, lliberte de Pompeyo que va escriure sobre la tercera guerra púnica.
• Lucio Otacilio Pilito.
• Els tres llibres de memòries De vita sua del cònsul Marco Emilio Escauro.
• Sila i les seues Memòries, pero res nos ha aplegat d'elles a excepció d'una memòria del llibre XXI feta per Prisciano.

En la retòrica, és dir art del ben parlar otorgant al llenguage eficàcia per a delectar o persuadir, part tan important de la vida política dels romans, orige de honors, fortuna, glòria, estan els següents autors:

• Estan en este grup persones com Marco Antonio, Lucio Licinio Craso i Cornelio Cetego en resums dels seus discursos de persones tan importants com Tito Livio i Cicerón.

• Els professors de l'eloqüència tals com Lucio Plocio Gal que va donar en el 66-65 a. C. les primeres lliçons a Cicerón. Estos professors varen ser prohibits per un senat-consulte datat en l'any 59.

Este senat-consulte actuava pels següents motius:

• Temien l'influència de Grècia i dels sofistas, és dir, en la Grècia antiga el que es dedicava a l'ensenyança de la filosofia, que podien substituir a la moral pràctica i positiva de l'esperit romà.
• Excloïa lo mateix als filòsofs, és dir, als que estudiaven el coneiximent de les coses per les seues causes o primers principis, que als retòrics, perque volia combatre el prestigi de que havia gojat l'acadèmic Carnéades, el estoico Diógenes i Critolao, que són els que varen ensenyar en Roma l'art de filosofar.

Pero per una atra part l'escola estoica, filosofia grega fundada per Zenón, que va tindre per discípuls dels més famosos a Panecio i Rutilio Rufo, amics d'Escipión, va tindre numerosos partidaris i venia a ser com un abric triat per aquells descontents de l'ambició, les revoluciones polítiques o les represàlies de la força o poder.

Els jurisconsultos, aquells que posseïen el sentiment més rigorós del dret que és aquell conjunt de regles que someten les relacions humanes en la societat civil, i hòmens versats en la ciència del dret i dotat en ella de coneiximents poc comuns, que comprenien que les lleis, tan fàcilment atropellades per la prepotència dels magnats, escrites a sovint a l'antoix de la política i impotents per a mantindre la justícia i per a satisfer tots els interessos, puix ells mateixos es refugiaven en l'estoïcisme pels següents motius:

• Ya per a soportar la vida i resistir sense massa perills l'invasora arbitrarietat.
• Ya per a reduir a la seua esfera els vicis que tot això genera.

La jurisprudència va donar lloc a un grandíssim número de lleis, entre el número de les quals es distinguixen les següents:

• La Llei voconia relativa a les herències de les dònes que si podien a títul de llegat heretar la mitat del patrimoni establint-se que ningú podia adquirir per llegat més de lo que adquirira el hereu.

• Les lleis Funnia, Orchia, per a moderar les despeses de la taula, produint entre molts atres célebres juristes, la família dels Escévolas, que va reunir l'estoïcisme a quantiosos treballs sobre el dret.Tre ilustres Escévolas varen ser els següents:

• • Quint Mucio Escévola, que va viure pel 217 a. C., va anar un juriconsulto romà i pretor en Cerdenya.
  • Quint Mucio Escévola, homònim de l'anterior, cònsul que va viure en el I i va anar un gran orador i juriconsulto.

Des de la mort de Sila fins a la d'Augusto

Les costums romanes varen aplegar a un extrem exagerat d'influència grega per lo següent:

• L'ascendent dels estudis grecs havia prevalgut en tals térmens que els jóvens romans varen tindre per hàbit dirigir-se a les ciutatés gregues de Rodas, d'Atenes, d'Apolinia, de Mitilene per a completar els seus estudis.
• El pelegrinage de ciutadans romans a Grècia s'havia fet per als romans una part indispensable per a completar la seua educació.
• La filosofia grega favorida per Lúculo, obrint una biblioteca composta d'obres les més curioses i rares, i Sila, encaminant a Roma les obres d'Aristóteles que es varen convertir més que en una moda en un estudi sério.

Anteriorment s'ha dit que un senat-consulte va prohibir les escolas de retòrica, pero estes prohibicions varen caure pronte en desús, ya que estes escoles es multipliquen baix el triumvirat de Lépido, Marco Antonio i Octavio eixint d'estes escoles sino oradors si advocats.

Baix Octavio Augusto es varen trobar estes escoles de retòrica més favorides en lo següent a destacar:

• Es varen unir els poetas i els oradorés en els següents noms: Gorgonio i Ovidio, Abronio Silón i Marco Porcio Latrón.

• Les llectures públiques instituïdes per Cayo Asinio Polión, un dels favorits de Octavio Augusto,

• En estes llectures públiques és a on es va llegir per primera volta el poema de Cornelio Sever Sobre la guerra de Sicília entre Sext Pompeyo i Octavio i certament alguns trossos de poema que preparava este mateix Asinio Polión sobre les guerres civils, que acabaven de canviar l'aspecte dels negocis en Roma.

Sobre Cayo Asinio Polión va ser un d'aquells que més varen contribuir al moviment lliterari per lo següent:

• Creació de biblioteques públiques.
• Adornava estes biblioteques en les estàtues dels millors escritors.
• Va partir en Mecenes com a protector dels artistes i les seues obres.

A falta d'originals locals romans es va buscar les epopeyas, és dir poemes narrats amplis, d'acció guerrera, empreses lloables i personages en ardits heròics més l'intervenció de lo sobrenatural, immediates més celebrades sobretot les gregues. No obstant açò es varen destacar en l'èpica Varron de Altax, Virgilio i Ovidio.

Publio Terencio Varrón Atacino, despuix de haver-se ensajat en traduir a Apolonio de Rodas, va prendre per argument per a escriure una epopeya un episodi de les guerres de Juliol César.

Varen seguir a Varrón atres autors que varen escriure ensajos pero cap va igualar al poema de la Eneida de l'escritor Virgilio, naixcut en l'any 684 de la fundació de Roma baixe el consulat de Craso i Pompeyo el Gran en un llogaret pròxim a Mantua, en el poema de la Eneida o història primitiva de Roma. Està escrit hábilment en les narracions maravelloses dels temps heròics de Grècia, sent, si no d'una época verdadera, en el qual totes les condicions de gènero s'haurien omplit casi, si s'haguera escrit en una época menys alvançada de l'història romana i si l'art i desig de adular al príncip no hagueren reemplaçat casi universalment el lloc de l'entusiasme épico. Es pot considerar este poema épico com l'epopeya nacional del poble de Roma, pero es diferencia de l'atra gran epopeya grega la Ilíada de que no descansa sobre una sola idea posada en acció pel geni d'un escritor. Sobre l'objecte del poema hi ha diferents opinions que són les següents:

• Uns creuen que l'objecte del poema és la fundació d'un nou imperi en Itàlia (observe's certa similitut entre Eneas i Octavio Augusto) pel cap dels troyanos, Eneas.
• Uns atres opinen que Príamo i el seu poble són accessoris en la Eneida, perque el poeta té sense cessar davant els seus ulls a Roma i Augusto.
• Uns atres opinen que imita en demasía a la Ilíada i la Odissea d'Homero, tant que va voler comprendre en dotze vores els quarantahuit de les dos obres gregues, en esta singular circumstància, que el seu héroe escomença a errar sobre les mars d'Ulises i conclou en combatre en Tanda com Aquiles contra Héctor.
• Uns atres consideren que és la Faula de les faules èpiques.

Sobre els episodis d'este gran poema épico es troben perfectament units a l'assunt, és dir, a la principal acció i l'enredre o nuc d'esta epopeya és d'una sorprenent habilitat, segons el recurs d'introduir lo maravellós en els mateixos. No obstant açò, algun episodi com la faula de les arpías, va ser reprovada per gran número de crítics per produir un efecte sumament desagradable. La còlera de Juno com va dir el poeta:

Quum Juno aeternum servans sub pectore vulnus. Haec secum: Meme incepto desistere victam,. Nec posse Itàlia teucrorum avertere regem?

Quan Juno, la deesa que fonda ferida, En el seu pit conserva eternament, Airada aixina a les seues soles es demanda. ¿Cóm? i acàs desistir vençuda. En l'empresa podré apena escomençada, De la meua venjança, sense poder d'Itàlia, Dels teucros al rei desviar al punt.

Per tant la còlera de Juno, oponent-se en constància al pensament de Eneas, és causa dels molts contratemps que este experimenta, establint una relació entre els deus i els hòmens durant tot el discurs épico, com es demostra per lo següent:

• La tempestat que tira a Eneas sobre les plages africanes.
• La passió que la reina Dido que s'empenyora en retindre-ho en Cartago.

• Els esforços de Tanda fent-li la guerra, fins al fi en que cedint Júpiter a les persecucions de Juno, consentix que el nom dels troyanos es refunda en el dels llatins i la deesa Juno oblida la seua rencor eixint el héroe victoriós de la seua empresa.

En estos punts el poeta d'Augusto va dur el seu poema en suma propietat i va provar tot el seu gran juí i art immens encara que no exclouen els seus defectes ya que molts estudiosos opinen que no va ser un poeta de inspiració personals i es va valdre de les ales de Teócrito en les Églogas, d'Hesíodo en les Geórgicas i d'Homero en la Eneida. No obstant a pesar de que es pot afirmar de que en el conjunt no satisfà al llector per la representació dels caràcters, en la Eneida s'han donat belles lliçons (vore la paraula Lliçó) els poetes que han succeït a l'autor del poema llatí, puix es destaca per la seua gran harmonia. I en tot és sensible que a pesar de haver afalagat tant l'orgull nacional dels romans, no haja segut en realitat més nacional, aspirant, al bosquejar l'antiga civilisació itálica, a fer-se càrrec per via de retrats, i no didácticament, dels germens senzills de les costums de la vida campestre, tan peculiars de l'antiga Itàlia, com varen ser en Grècia l'indústria i la navegació. Llavors la Eneida hauria segut d'ademés de romana, itálica, dissimulant l'imitació que va fer dels seus models.

Per una atra part també és opinió d'alguns estudiosos de la lliteratura grecorromana que no hi ha caràcters ben delineados en eixa obra i, comparada en L'Ilíada, és lánguida, ya que els troyanos Acates, Gías, Cloautes i atres varis que varen anar en Eneas al Lacio són personages insignificants: ni lluïxen per les seues passions ni pels seus fets, i inclús el mateix Eneas carix de verdaderes condicions per a excitar l'admiració o l'interés, exceptuant la seua pietat i el seu valor; no detenta cap d'eixes traces característiques que per la seua grandea i elevació commouen i apleguen a l'ànima. El caràcter del personage de Eneas que dibuixa Virgilio és més be una simbiosis de fredor i dolçor. En el monòlec de Eneas en el llibre IV, despuix de haver sospitat Dido que tracta d'abandonar-la, indica una durea de cor i escassea de tendrea que serien traces precioses en un amant generós i apassionat:

¿Nun fletu ingenuit nostro? Num lumina flexit? Num lachrymas virtus dedit: aut miseratus amantem est?

Pero a falta d'eixa falta de traços característics dels personages (a excepció de Dido que és el millor descrit en l'obra perque es veu la vehemència de les passions i la seua ardent indignació en un to violent tan propi que coloquen a la reina de Cártago en primer terme entre els personages del poema), tota la justificació de la conducta de Eneas la troba Virgilio en la predestinació del primer pels deus a ser tronc dels reis d'Alba i tirar els fonaments de l'orgullosa Roma i en ells preparar la futura grandea d'Itàlia. En este caràcter épico o heròic, Eneas ha segut presentat moltes voltes com a arquetip, des d'Homero que personifica en ell al més valent dels grecs, despuix del gran Héctor, seguint per una tradició que presenta a eixe mateix Eneas venent la causa troyana i de conveni en Antenor entregant la seua pàtria als grecs. Virgilo concorda en Quint de Esmirna en presentar-ho barallant fins al fi per a salvar a Troya i no abandonant-la fins a l'últim trance.

Sobre l'última part de la Eneida del poeta llatí romà Virgilio cal dir que baixa el nivell respecte als anteriors capítuls. Les guerres en el Lacio no estan descrites en l'entonament verdaderament èpica de que havia fet l'autor vanaglòria en la destrucció de Troya, en els mateixos amors de la reina Dido i en el famós descens als inferns que es conté en el llibre VI.

Finalment dir d'esta basta obra èpica que Virgilio no va tractar de pintar cap época en particular, ni encara la seua pròpia, ni tan sols la que descriu. Segons pareix va anar el seu pensament obrir nous camins als seus descendents i inclús el mateix Virgilio diu que la Eneida no va ser la seua obra inspirada i que el mateix es reconvenía per haver-l'acomés sense la preparació suficient en estes paraules:Tantum opus pene vilio mentis ingressus.

Unes atres poemes de Virgilio les bellees dels quals encara que preses a voltes de Grècia pero en un caràcter més original són els següents:

• Les Bucólicas i les Geórgicas varen subsistir sempre com a obres mestres com a sapients lliçons d'economia agrícola, com a models de poesia melancòlica. En les Bucólicas i les Georgicas són trets a colació autors de Grècia com Pitágoras, Epicuro i sobretot Platón degut a que quan el poeta va aplegar a Nàpols es va preparar per a l'eloqüència en la pràctica ocasionada dels models grecs que varen deixar en l'una de profunda chafada i en l'estudi de sistemes filosòfics també grecs. En estos poemes es reflectix clarament les teories gregues de l'organisació de la matèria, de l'immortalitat de l'ànima, de les seues transmigracions, de la constitució de tots els sers d'este Univers.

• Atres poemes menors com el Galex, el mosquit, el Moretum, guisat de camp, la Copa, la tabernera, té un nivell poètic molt menor que el restant de les seues obres. En elles oferixen un testimoni de les costums, dels gusts, dels coneiximents del gran poeta.
• També cal destacar l'obra titulada Les Églogas, a través de la qual es mostra la pàtria romana abatuda per les faccions i alçada per Augusto.

També cal citar a un fill de cavaller romà Ovidio dins de l'èpica romana encara que la Metamorfosis pertany a la mitologia no té una intenció èpica.Va ser un superdotado per a tots els assunts que va cultivar juntament en la tragèdia en els següents eixemples de la seua magna obra:

• Va escriure el poema elegiaco escrivint les Tristes i les Pónticas.
• La declamació seguint les escoles retòriques.
• Cultivant l'art didàctic preescribiendo Remeis d'amor.
• Per fi la cronologia històrica, publicant el primer dels Fastos en vers.
• Poemes elegiacos que va escriure en el seu desterro manat per Augusto en les més alluntades fronteres orientals de l'Imperi, en Tomi, a la vora del Mar Negra, per causa encara desconeguda encara que relacionada en el caràcter lasciu dels seus escrits, lloc a on va fallir sense poder retornar a Roma.

Per esta época s'ha de dir també que la comèdia i la farsa havien perdut importància a favor dels mims o pantomimas que varen alcançar gran èxit.

Baixe el consulat de Cicerón i en temps de Catulo, la tragèdia, acàs perque no era més que una importació de l'art grec, havia guanyat els sufragis necessaris dels erudits i s'havia guanyat el favor del públic juntament en les anteriorment citades mimes (pantomimes), espècie de farsas (sainetes) en que l'improvisació i el gest de l'actor semblen haver constituït el més capital elements. Eclìpsaba estes farses tots els demés gèneros escènics i obtenien una immensa popularitat.

L'autor de mims més reputat en esta época va ser Leberio, cavaller romà, com lo havia segut l'autor satíric Lucilio. Se li coneix per l'anècdota de que tenint ya una edat alvançada de 60 anys Juliol César li va obligar a eixir a escena per a representar en ella alguna de les seues pantomimes i disputar en aquell lloc el premi de l'habilitat escènica. El poeta va passar contes en el seu pròlec admirable, que no és més que una eloqüent protesta contra la violència eixecutada en un home lliure, un cavaller romà i contra la tirania d'un dictador. Juliol César en el seu irritament va concedir el primer premi al seu rival que li havia mereixcut menys.

Un atre autor reputat de mimes va ser l'autor conegut en el nom de Publilio o Publio Siro a les quals va concedir l'antiguetat una espècie de mèrit especial, perque contenien sentències morals en vers, que han aplegat en un número de noucentes, superior a les d'un atre autor conegut en el nom de Mattio que va tindre més reputació per la seua fidelitat a la memòria de Juliol César que pels seus mimes, cap de les quals nos ha aplegat per lo demés.

La tragèdia en Roma no va tindre molt èxit i hagueren desaparegut completament de l'escena pels següents motius:

• Tan sol complia al objeto de llectures privades.
• Les seues representacions estaven destinades digam als «esperits selectes» d'un reduït número de persones.
• No es representaven a la pluralitat del poble.

Pero la tragèdia com s'ha dit anteriorment baixe el consulat de Cicerón i en temps de Catulo va reunir els sufragis necessaris i s'havia guanyat el favor públic com un gènero que era purament lliterari.

Com a autors cal destacar als següents:

• Cayo Asinio Polión citat anteriorment en este artícul enciclopèdic de la paraula Lliteratura llatina.
• Vari, un dels amics de Virgilio autor d'una tragèdia titulada Thyestes la celebritat de la qual és lo únic que nos ha aplegat d'ella.
• Ovidio (citat anteriorment), que va escriure una obra coneguda en el nom de Medea de la que solament coneixem un fragment asaz curt i incomplet.

Finalment com la comèdia va produir dos grans actors com Esopo i Roscio. A finals dels temps d'Augusto va evolucionar la mima cap a les pantomimas, espècie de ball mímico i va tindre pels seus més célebres actors a Batilo i Pílades i més alvance a Hitas.

Alguns autors satírics són els següents:

• Marco Terencio Varrón que a la parell que poeta, historiador i gramàtic, havia escrit sàtira, mescla de prosa i vers, en que analisa la política i les anamolias del seu temps ridiculisats en la major viveza.
• Quint Horacio Flac, natural d'Apulia, es va consagrar a escriure obres satíriques lo més familiars i elegants possibles. Va escriure sàtira, epístoles, entre el número de les quals és de les més famoses la Epistola ad Pisones, que tracta la de l'art de compondre i d'escriure i que s'ha denominat Art Poètica; també odes i epodas, en la seua major part magistrals imitacions de la poesia grega dotades de gran talent i entusiasme líric.
• Catulo que va intentar primer en Roma ensajar la poesia lírica en alguns passages dels seus poemes Thetys i Baralle i en algunes odes notables, en grans elegias i epigramas.
• Tíbulo i Propercio, poetes elegíacos imitadors dels grecs, encara que el segon es considera un dels cantores més originals de Roma abans de Lucrecio.

• • Tibulo (54–19 a. C., es va educar en casa del seu yayo patern en Pedum, a on va rebre aquelles impressions de la vida del camp que després va materialisar en els seus poemes, va usar reticències i falses indicacions per a ocultar el nom de les seues amades Delia i Némesis i que provablement es va ocultar en el nom de Ligdamo en el llibre tercer dels seus Elegies. En el nom de Tíbulo corren quatre llibres de Elegies de les quals solament els dos primers poden atribuir-se-li en seguritat; el tercer, titulat Panegíric de Mesala és de nivell tan discret que es resistix el creure que ixquera de la seua ploma, i ademés alguns fan notar que tenia setze anys si la va compondre l'autor. Al quarto li falta l'inspiració dels dos primers i relata els amors de Corinto i Sulpicia. Els quatre llibres sumen 37 breus poemes, escrits en dísticos elegiacos, a excepció del Panegíric de Mesala escrit en hexàmetros. Tibulo és, en Virgilio, un dels pocs poetes romans en verdadera sensibilitat; l'amor és la seua vida i carix de l'altivez del romà típic; odia i tem la guerra, per lo que segurament es va llimitar a complir en la seua expedició a Aquitània acompanyant a Mesala. Va pertànyer també a la nova generació de poetes que en la segona mitat del govern d'Augusto critica la degradació dels carasteres i el complet oblit del vigor republicà. L'edició príncip de les poesies de Tíbulo sembla haver segut feta cap a 1472 i s'atribuïx als contes de Florencio d'Argentina.

• • Propercio (51–15 a. C.) descendia d'una d'aquelles famílies riques provincials del orde ecuestre i alguns biógrafs sostenen que va ser un dels trescents cavallers que va immolar Juliol César en véncer la Guerra civil romana; si no va anar aixina, a lo manco se li varen confiscar els seus bens. Va cantar els seus amors a Cintia i alguns crítics creuen que baixe este nom s'oculta un personage real el de Hortia, métricament equivalent, que va ser el heroïna de les seues elegies i els versos de les quals elogien autors com Horacio i Ovidio. Va deixar quatre llibres de Elegies que tracten dels següents:

• • • Els tres primers dedicats exclusivament als seus amors i als incidents de la seua vida privada

• • • El quarto versa sobre les llegendas i el història de Roma.
    • És un gran imitador dels poetes grecs com Calímaco, Filetas considerat com tot un autor grec.
    • El seu estil és una miqueta amanerado, poc natural, didàctic per semblar erudit coneixedor de l'Història i Mitologia i el desig de presentar comparacions i recorts mata l'afecte i el sentiment que és l'ànima de l'elegia.
    • Se li pot considerar un poeta sincer i enèrgic quan deixa a un costat els seus mestres alejandrinos i agrada quan particularment escriu les costums senzilles i la vella raça llatina en oposició a la corrupció de la seua época.

En didàctica es destaca Lucrecio, naixcut en el 14 a. C. i que va ser el més original poeta didàctic de l'época en el seu famós poema De rerum natura en la gran força d'arguments i els magnífics quadros que desplega en favor de les doctrines gregues d'Epicuro, de la filosofia de les quals és apologeta. És una de les obres romanes més admirables que ha produït el geni local. Va nàixer en el 94 a. C. i es va suïcidar en el 51 a. C.; es creu que va ser a Atenes i va tindre com a mestres a Zenón i a Fedro i va escriure el seu poema en sis llibres dedicat al seu amic Memnio; l'inesperat suïcidi de l'autor va fer a Cicerón corregir i editar el poema epicúreo, un dels pilars del materialisme en el món antic, opost al estoïcisme. Lucrecio pretén lliberar als hòmens del temor a la mort i reduïx tot a la matèria negant l'existència de deus que intervinguen en els actes humans i en la naturalea; l'ànima no és immortal ni distinta al cos i perix en est. «Res naix del no res, res torna al no res». Com a característiques de la seua obra poètica cal destacr les següents:

• L'elevat entonament de la seua obra
• El seu molt ingeni que més que buscar la glòria de l'artiste busca la glòria del filòsof i discorre en elevada argumentació i com a home de profunt talent sobre l'orige i el destí del món.
• Tenint en conte el principi de la seua filosofia Ex Nihilo nihil fit, este destí del món ho troba en l'amor causa de tot i com el que tot ho dirigix i en li temor font de tota religió.
• Per a acabar dir que Lucrecio no va tindre predecessors en la lliteratura llatina i és li primer que va fer sentir una vora d'aquell gènero en Roma i l'estat incult de la llengua en l'época en que Lucrecio va escriure el seu poema dona major encant a la seua obra.

La prosa en este periodo suministra obres no menys notables per forma i fondo i per la categoria dels seus autors alguns dels quals són els següents:

• Juliol César i la seua obra Comentaris sobre la guerra dels gals i sobre la guerra civil (De Bell Gallico), models de precisió nerviosa i elegant simplicitat. S'advertix en llegir-los que és el soldat que ha manejat l'espasa qui eixercita la peñola i que el home d'Estat està amagat a l'ombra de l'escritor.

• Salustio (n. 85 a. C., va escriure Història de la conjuración de Catilina, la de la Guerra de Yugurta, i una Història dels principals successos de la República, de la que solament varen quedar fragments. Profunt en els seus anàlisis polítics, jamai va descuidar el seu estil. Va nàixer en la ciutat sabina d'Amiternum (56 a. C.–34 d. C. L'estudi dels historiadors li va ensenyar a meditar en els acontenyiments dels pobles, i en les seues institucions i costums va deprendre a vore l'orige dels mals que la generalitat dels hòmens atribuïxen a causes del moment. Va aplegar a tribuno de la plebe i a senador i el temps en que va viure era de vells i desórdens, fins al punt de que seria difícil comprendre que un home que vixquera en mig del món poguera lliurar-se dels excessos a que conduïx l'eixemple. Va ser a Àfrica en Juliol César i va ser propretor de Numidia. La primera de les obres citades té per objecte la conjuraació de Catilina, que, apurat pels deutes, i ajudat per la joventut més depravada de Roma, havia concebut l'idea d'assessinar en una nit als cònsuls i incendiar Roma i, secundat pel poble i per l'eixèrcit, apoderar-se de la ciutat, derribar la República i establir un govern despótico. En la segona obra, Bellum Yugurtinum, tracta de la mort dels hereus del torne de Numidia a mans de Yugurta, que havia comprat als senadors de Roma per a fer més profitós el seu crim fins que les legions de Mario pacificaron la zona i Yugurta va ser dut presoner a Roma.

• Tito Livio que va amprar vint anys en escriure la Història de Roma en 142 llibres, perduts en la seua major part uns i conservats en epítome uns atres, caracterizads per:

1. • Una molt extensa cantitat de fonts i materials.
   • Una especial atenció als valors estilístics, narratius, lliteraris i llingüístics de l'obra, manifesta en l'exposició dels fets, els discursos intercalados dels seus personages i la gravetat d'alguns dels seus juïns.
   • Alguns errors inevitables i certa superstició que arrebata part de crèdit a vàries de les seues afirmacions.

• Cornelio Nepote contemporàneu i amic d'Àtic, comtemporaneo d'Augusto, autor d'una Victòria de Macedònia i dels Orígens del món del com solament nos queda un extracte redactat per Justinio en les Historiae Philippicae ex Trogo Pompeio, libri XLIV.
• Trogo Pompeyo autor de Vides dels grans capitans.
• Octavio Augusto per l'obra Monument de Ancira.

En les retòrica (l'art de declamar) cal destacar ací als següents autors que són els següents:

• Hortensio, que va equilibrar per un temps a la celebritat de Cicerón.
• Marque Tuli Cicerón, natural d'Arpino, any 649 de Roma que va cultivar els següents gèneros:

1. • Poesia.
   • Filosofia.
   • Jurisprudència.
   • Història.
   • Gènero epistolar.
   • Gènero oratorio.
   • Política.

El gran camp de Cicerón va ser l'oratòria per la seua eloqüència florida, abundant, més asiàtica que romana i nos han quedat cincuenta y seis discursos de la seua eloqüència.

En l'agricultura i la jurisprudència, les dos branques capitals de la ciència romana cal destacer als següents autors:

• En l'agricultura va destacar el següent autor:

• • Marco Terencio Varrón, que als vintiquatre anys, va escriure el seu llibre de De re rústica, tractat metòdica d'agricultura, del cultiu dels jardins i les oliveres, de l'art de criar els ganados, del sostingues dels cereals i de la caça i la peixca.

• En la jurisprudència varen destacar les següents persones:
  • Servio Sulpicio Rufo que va convertir la jurisprudència en ciència.
  • Alfeno Vare autor d'un Digesto de quaranta llibres.
  • Trebacio, juriconsulto amic d'Augusto.
  • Antistio Labeón, el millor discípul de l'anterior.

Tots estos autors varen ser famosos per la seua ciència i per les seues obres de les quals solament trobarem imperfectes residus en les obres ya del sigle VdJc Pandectas i Institucions del gran emperador bizantino Justiniano.

En astronomia va destacar Publio Nigidio Fígulo del que queden fragments poc importants.

En arquitectura va destacar Vitruvio nomenat per August inspector dels edificis públics i que va escriure l'obra titulada Tractat d'Arquitectura en estil senzill, conciso i al mateix temps obscur.

En medicina destaquen els següents autors:

• Antonio Musa, el qual de lliberte que era, va ser elevat a cavaller per haver curat a Augusto d'una malaltia que feya perillar la seua vida.

• Aulo Cornelio Celso. Sobre la seua vida res cert es coneix; de la seua mà ha quedat solament un llibre, escrit en tal elegància que se li sol denominar "el Cicerón de la medicina".

Des de la mort d'Augusto fins al regnat d'Adriano

Vore també: Adriano

En esta etapa tot canvia per lo següent:

• El temor de la mort
• La necessitat i gust de la servitut
• La rivalitat o el despotisme dels emperadors pervierten les condicions de la lliteratura.

La seua decadència llenta i imperciptible primer, principia i se senyalara cada volta més a mida que la moda de les llectures públiques i privades, que l'introducció i mescla dels estrangers en el sí de la societat romana, vagen depravando el verdader gust i omplint d'impurees la llengua indígena en elements bàrbars i grossers.

En la poesia dramàtica es va donar a conéixer l'escritor espanyol Lucio Anneo Séneca, famós filòsof que ha deixat nou tragèdies preses d'assunts grecs pero arreglades a la filosofia estoica per una mescla de màximes. La dècima tragèdia que va escriure titulada Octavia, tracta d'un assunt romà i sembla haver segut escrita per a llegir-se més be que per al teatre, ya que està plena de adulació, és dir, per a la crítica imparcial.

Un atre autors dignes de mencionar són Curiato Matern i Pomponio Secunde, els elogis del qual i no les seues obres nos queden.

En la comèdia cal destacar en este gènero a Verginio Romà, autor de mimes i comèdies a estil de Menandro, Plauto i Terencio, les quals segons Plinio el Jove, mereixen els majors elogis, perque es mofaban baix un vel transparent, dels vicis i desórdens de l'época.

l'epopeya en este periodo és més històrica que a un relat novelado inspirat i es caracterisa per lo següent:

1. • L'absència d'estos relats de lo maravellós que va caracterisar a atres periodos.
   • El gust per les expressions retòriques.
   • El fals gust propagat per les llectures públiques.

Conseqüència de tot açò és que ya no tornaria a fer-se una obra com per eixemple la Eneida.

El poema épico més notable d'este periodo és una obra del hispanolatino Lucano titulada La Farsalia, 38 d. C., i nebot de Séneca que era este autor. L'obra tracta la guerra civil entre Juliol César i Pompeyo, en un vers molt retòric i declamatorio, pero coun una excelent veracitat històrica que fa d'esta epopeya més història poétizada que una epopeya estrictament parlant; el héroe en realitat és l'estoico Catón de Útica, també cridat Catón el Jove. Les característiques més destacades de dita obra són les següents:

1. • El poeta narra pero no conclou, no pren partit, sugerix més que afirma i carix d'un final ostensible.
   • Falta contingut ètic i religiós, ya que l'obra no moraliza ni fa intervindre als deus.
   • És, per tant, una narració versificada, a sovint de gran bellea i patetisme, composta per a ser declamada.

Un atre autor a destacar en l'èpica de dit periodo és Valerio Flac en la seua obra titulada Argonaúticas encara que es considerava que hi ha molt d'imitació en l'obra de l'autor grec alejandrino Apolonio. Es tracta esta obra de les aventures i famosa expedició dels Argonautas, pero carix d'originalitat en certs passages.

Les guerras púnicas presten a Silio Itálico, orador i poeta conjuntament, l'ocasió d'una tentativa poètica que l'art fa les voltes del geni i en que la professió i imitació ocupen el lloc de l'inspiració.

Per últim pot colocar-se entre les epopeyas llatines d'esta época la Tebaida d'Estacio, que narra en poca unitat pero gran bellea el història d'Els sèt contra Tebas.

Durant el periodo anterior, el gran Cicerón, mestre de l'oratòria, i el net adoptiu d'Augusto, César Germànic, havien realisat una important obra de traducció a exámetros llatins el poema dels Fenomens de Arato i havien compost el segon atre poema didàctic titulat Diosemeria o Pronòstics, a imitació de vàries obres gregues de diferents autors.

També cal destacar en astronomia a M. Manilio en l'obra titulada Astronòmiques obra que potser carix de bellees poètiques, pero interessant per a el història de l'astronomia i l'astrologia.

En la sàtira cal destacar als següents autors:

• Persio i les seues Sàtira en número de sis, concisas i de tan elaborat llenguage que apleguen a l'obscuritat.
• Juvenal que va escriure setze sàtiras en gran energia i ironia, atacant severament la decadència moral de Roma.
• Marcial, natural d'Espanya, que va escriure catorze llibres d'epigramas, de gran picardía i ingeni i importants també per les seues notes costumistes sobre la vida en la gran mtrópoli de Roma; carix de la severitat ètica de Juvenal.
• Uns atres com Turnus, Getúlico i Volcacio Sedígito, dels quals posseïm alguns verss notables sobre el ranc dels poetes dramàtics de Roma i el seu mèrit relatiu.

En la prosa històrica cal destacar als següents autors:

• Veleyo Patérculo que va escriure un compedio de Història romana en sentències filosòfiques i d'adulació a Tiberio i a no ser per alguns arcaismes i quadros més violents que naturals, es trobaria colocada en un lloc més preferent. Este historiador llatí va nàixer en el 19 a. C. i va morir en el 31 de l'Era vulgar i va acompanyar a Cayo César en la seua entrevista en el rei dels parts i va guanyar el càrrec de prefecto de cavalleria en Germania, Panonia i Dalmacia guanyant l'afecte del futur emperador i va obtindre com a premis la cuestur i la pretura.La seua obra citada du per títul C. Vellei Paterculi historiae romanae ad M. Vinicium cos. Libri II.És est un compedio de Història Universal en relació en el Història de Roma i es considera com inimitable model de compendios., clar, conciso i us de locucions arcaiques pero adula massa a Tiberio i a Selayo quan aplega a l'época d'estes dos persones.
• Tácito, autor de la Germanía, història contra la corrupció romana. També va escriure Vida d'Agrícola dedicat a el honradea del seu yayo i Anals i Història quadros profunts de la societat romana i dels emperadors que la dirigien. Se li atribuïx també Causes de la corrupció de l'eloqüència romana. És un filòsof de gran virtuosisme que es caracterisa per ser un gran observador i les seues màximes sabio.
• Atres autors són Quint Curcio, autor d'una vida d'Alejandro Magne; Suetonio, historiador que va compondre la Vida dels dotze Césares, en que es deté especialment en senyalar els defectes morals dels mateixos; Floro o Valerio Màxim, compilador de sentències morals este últim.

L'art declamatorio, és dir, la Retòrica de l'época d'Augusto va ser substituïda per la retòrica, que va donar vida a numerosos retòrics que nos dona a conéixer Suetonio en una recopilació.

Destaca Marco Anneo Séneca el Vell en els seus dos llibres titulats Persuasivas i Controvèrsia oferix la matèria de les discussions que cobrien les escoles de Retòrica.

Un atre autor és Quintiliano natural de Calahorra en el seu llibre Institucions Oratòria, a on propon com a model de la llengua a Cicerón i intenta restaurar l'ideal d'una formació integral i humanística de l'orador, i Plinio el Jove en la seua obra El panegíric de Trajano i en especial les seues Cartes que nos descobrixen molts detalls i costums desconegudes del seu temps, aixina com l'abús de les llectures públiques i el nom dels autors que a ells es varen entregar.

En filosofia destaca Lucio Anneo Séneca el Jove, en els seus Dotze Tractats Filosòfics, forjats en una prosa preciosista plena de conceptisme, paradoxas i antítesis, més onze Cartes morals a Lucilio que són en realitat un tractat moral en epístoles. També és autor d'una espècie de sàtira burlesca contra l'emperador Claudio titulada Apocolocynthosis i un llibre de Qüestions sobre la naturalea que tracta de Física.

Plinio el Vell, tio del Jove, va otorgar a les ciències naturals un lloc important en el seu Naturalis Història, vasta enciclopèdia en 57 llibres que va ser compendiada per Solino; els hispanolatinos Columela i Pomponio Mela varen tractar respectivament sobre agricultura i geografia.

Fedro va compondre una colecció de Faules plena de concisió, elegància i moralitat i Petronio va escriure una novela en prosa i vers de vergonyosos detalls i ingeniosa poesia dirigida contra Nerón en la seua Satyricón, que es conserva incomplet

Des d'Adriano fins a Rómulo Augústulo

Abans del regnat de Marco Aurelio la lliteratura llatina ya era cosmopolita; no solament es cultivava en Roma sino en ciutats com Bizancio, Aleixandria, Milà i en les primeres ciutats de la Galia.

Despuix de Marco Aurelio la lliteratura decau i ya no tornarà a posseir el seu antic esplendor:

• La transició del paganisme agonizante a l'organisació del cristianisme cada volta més dominant.
• La mescla invasora de les poblacions conegudes en el nom de bàrbares o estrangeres.
• El gust de la gramàtica substituït al sentiment més elevat de les bellees lliteràries.

Gran part de la poesia d'esta época ha segut transmesa a partir de la cridada Anthología llatina, continguda el cridat Codex Salmasianus, aixina cridat pel seu posseïdor, el humaniste francés Claude de Saumaise (1588-1653, latinizado com Salmasius), que conté l'obra heterogénea de poetes llatins tal volta originals en la seua major part del nort d'Àfrica: Pentadio, Reposiano, Vespa, Osidio Geta i l'anònim Pervirgilium Veneris. És una espècie d'himne en honor a Venus, a imitació del poema secular d'Horacio atribuït a Floro o a Vibia Chelidon. Cap també destacar a Lucilio en el seu elegant poema Sobre el Etna i a Dionisio Catón en el seu poema Els Dióticos.

Serenus Sammoticus ha deixat un poema obscuro titulat Sobre les malalties i els seus remeis que no és més que una continuació de receptes versificadas. Este autor que va viure en el III segons Capitolino va reunir 62.000 volums per a la seua biblioteca i Alejandro Sever li triava per a les seues llectures particulars. Mort en un festí per orde de Caracalla i pansa per ser l'autor d'un poema de medicina abans citat Q. Seveni Sammonici de medicina praecepta saluberrima d'1.115 versos hexàmetros i 65 capítuls comprén multitut de preceptes curativos pres de Plinio i Dioscórides en versificaació esmerada pero la latinitat es resent de la decadència de les Lletres en l'época en que es va escriure. Baemer li atribuyé un atre poema De tingendis capillis

Un cartaginés va ser Nemesiano, que va viure en el 284 i va escriure tres poemes sobre la caça, la peixca i l'art nàutic titulant l'obra Cynegéticas.

Calpurnio Sículo, que va ser secretari l'emperador Car va escriure églogas i bucólicas, algunes de les quals són atribuïdes a Nemesiano; Virgilio i Teócrito varen ser els principals models d'estes composicions fredes i elegants, desprovistas d'originalitat.

En retòrica destaca Ausonio, naixcut en Bordeus en 309, va ser professor d'eloqüència, comte, cuestor, prefecto del pretori, cònsul, procònsul, preceptor de l'emperador Graciano; va escriure en vers Epigrama, Efemeride, Parentalias, Epitafis, Poema sobre els dotze Césares, Ludus septem Sapientum (comèdia), Idilis, Descripció de Mosela. Estes poesies, més d'un polígrafo que d'un poeta inspirat, contenen ingeni i ciència, pero en poc art.

Un atre autor Rufo Festo Avieno, que no deu confondre's en el fabulista contemporàneu Aviano, autor de cuarenta y dos faules que va morir abans del quint sigle. Avieno va ser poeta geogràfic i didàctic i va escriure:

• Una obra de geografia titulada Descripció del món, còpia de Dionisio de Charan.
• Un poema titulat Ora maritima, elegies i epístoles
• Se li atribuïx un resum de L'Ilíada d'Homero.

També cal citar al poeta didàctic Sever Sant que va viure baix el regnat de Teodosio, i va escriure sobre la mort dels bous, versos en que sorprén trobar un elogi de la religió denominada cristianisme.

Dos autors cristians d'esta época són:

• El hispanolatino Aurelio Prudencio de l'any 348, autor d'una important himnografía sobre els màrtirs i que va escriure un llarc poema alegórico sobre la batalla entre els vicis i les virtuts, la Psicomaquia. Va escriure també contra les sectes heréticas i contra Símaco, un dels defensors del paganisme.
• Sant Paulino de Nola que va nàixer en l'any 353 en Galia i va escriure 58 poemes, la major part dels quals són cristians.

Entre els novelistes destaca Apuleyo que va escriure la seua famosa Metamorfosis o L'asno d'or en el que algun erudit entreveu continguts neopitagóricos pero que per a uns atres no és més que un quadro alegórico dels desórdens morals les superstició de l'época. Atres obres seues són Liber de món i Deu de Sócrates.

En el V cal destacar a:

• El poeta Claudiano que, unit sobretot a Estilicón, ministre de l'emperador Honorio i caramullat de honors, va eixercitar tots els gèneros des de l'epopeya a la sàtira; es recorda especialment el seu poema El rapte de Proserpina i els seus Invectivas contra Rufino i Eutropio.
• Rutilio Namaciano, que va escriure un llibre de viage titulat Itinerarium seu De redita, molt crític en l'incipient cristianisme.
• Sidonio Apolinar, un sacerdot cristià que va publicar 24 poemes en que predomina el gust del panegíric.
• Alcimo Eedicio Avilo, arquebisbe de Viena en el Delfinat i el qual, és un poema en cinc vores, de Mosaicae historiae gestis atesten grans coneiximents sobre l'Antiguetat.

En el VI cal destacar als següents autors:

• Prisciano de Cesarea, que va escriure una obra titulada Descripció de l'Univers i una atra titulada Elogi de Anastasio.
• Eucheria, autora d'un poema de 32 versos contra un esclau massa audaç.
• Fortunato, poeta cristià que va viure com cortesano educat per Santa Rodegunda de Poitiers.

En la prosa històrica cal destacar una compilació feta sense molt talent baix l'epígraf de Història Augusta tracta de la vida dels emperadors Adriano, Antonino Pío, Marco Aurelio i dels que varen seguir fins a Carino.

Com a autors destacats de prosa històrica cal destacar els següents:

• Sext Aurelio Víctor, autor del tractat De viris illustribus Romae
• Amiano Marcelino, que va servir en la legió romana fins al temps de Valentiniano II, va compondre una història que alcança fins al 578, baixe el Títul Rerum gestarum.
• Jordanes i la seua obra De rebus Geticis.
• Sulpicio Sever (malnomenat Salustio Cristià) autor d'una Història sagrada.

En l'eloqüència o retòrica destaquen els següents autors:

• Marco Cornelio Frontón, qui va escriure De diferentiis vocabulorum
• Apuleyo en la seua obra Apologia que va ser acusada de màgia i la Florida, declamació retòrica eminent.

Per una atra part els panegírics s'havien posat de moda des de Plinio el Jove i el número de prosistas i poetes que es varen consagrar a este gènero va créixer prou en este periodo destacant Ennónico, que va pronunciar en 508 el fastuoso Elogi de Teodorico.

Entre els epistolarés d'este periodo despuix de Frontino i Marco Aurelio, cal mencionar a Símaco, famós prefecto de Roma, que va lluitar en va, en gran eloqüència i convicció, en pro del restabliment de l'altar de la Victòria i dels ritos pagans. Les seues Cartes publicades en dèu llibres varen ser trobades en el XIX; contenen curioses instruccions sobre el moviment dels esperits per llavors i sobre les passions paganes, interessades en combatre l'invasió de les idees cristianes.

En la filosofia cristiana varen destacar els següents autors:

• Sant Agustín, bisbe de Hipona, que va nàixer en 354, autor de Ciutat de Deu i Confessions.

• Boecio, conseller de Teodorico I el Gran, va escriure en la presó El consol de la Filosofia, sentida i elevada protesta contra les persecucions que sofria.
• Atres autors són Tertuliano, Minucio Félix, Sant Ciprián i Arbonio, autor d'una obra contra els pagans
• Lactancio les Institucions divines dels quals són mirades en raó com un dels monuments més notables de l'antiguetat cristiana,
• Sant Hilario, bisbe de Poriers, que es va fer notar el seu talent per a la controvèrsia
• San Ambrosio, bisbe de Milà
• Sant Jerónimo pare la crítica i erudició cristiana, filòlec que es va aplicar al coneiximent del hebreu, el grec i el llatí per a elaborar la primera traducció completa de la Bíblia al llatí, la coneguda com Vulgata, i autor ademés d'un ric epistolario i atres obres.

En matemàticas Boecio i Juliol Fírmico Matern; més curioses les obres d'este últim autor pels estranys caprichos que tanquen que per les discussions de la ciència pura.

En arquitectura civil i tractats militars destaca Frontino, que va manar els eixèrcits romans en Bretanya baixe les órdens de Domiciano i va estar encarregat de l'inspecció dels Aqüeductes de Roma: nos ha deixat una descripció dels mateixos, preciosa per les numeroses instruccions arqueològiques que conté. Els seus Estratagemas, que solen situar-se entre els escrits militars, no són sino un repertori o reunió d'anècdotes, en que prova a sovint la seua escassa crítica.

Vegecio nos va deixar l'obra titulada Tractat d'art militar que va dedicar a l'emperador Valentiniano II o Teodosio, la millor de l'Antiguetat en Occident.

La medicina va valdre a la escola de Salerno, dirigides pels monges de Monte Cassino, una celebritat que no s'ha borrat.

En economia agrícola va destacar Palladio va escriure el llibre titulat De Re Rústica en un estil jactancioso ple d'incorreccions i paraules noves.

En geografia destaquen els itineraris de tot gènero, la cosmografía i els escritors Solino Publio, Victor i Va viure Secuester.

En dret destaquen els següents autors:

• L'emperador Adriano va ser qui va tindre primer l'iniciativa en la revolució habida en el Dret romà com a promotor del Edicte perpetu que substituïa una marcha uniforme de procediments als edictes anuals que anteriorment pronunciaven els pretores, en l'ajuda del redactor Llevat Juliano.

• Baix Septimio Sever va florir Ulpiano, célebre pel seu desgraciat fi i numerosos treballs sobre dret. També va destacar Juliol Paulo, conseller de Septimio Sever en 2800 fragments de les seues obres que varen passar al Digesto en les destacades següents:

• • Huitanta libroa Ad Edictum
  • Díhuit llibres Ad Plautium
  • Quatre llibres Ad Netarium
  • Dèsset llibres Ad Sabinum, ad Vitellium, notae ad Scevolam, ad Julianum, ad Papinianum
  • Dèu llibres Ad legem Juliam ert Papiam
  • Vintissís llibres quastionum
  • Vintitrés llibres responsorum i libri quinque sentetiarum

• Valentiniano III va fer decidir en el Senat cuales havien de ser els rescripte dels príncips i els jurisconsultos, les opinions dels quals havien de constituir autoritat en matèries judicials.

• Teodosiano i el seu posterior Recopilació coneguda en el nom de Còdic Teodosiano, recopilació de les constitucions dels príncips, treballat per huit jurisconsultos en dret civil, públic i eclesiàstic. Este còdic està més considerat més important que el seu precedent el Còdic Gregoriano per ser més complet, perque ha aplegat fins a nosatres en la seua integritat i perque va tindre valor llegal i va ser compilado per orde de Teodosio II qui en el 429 d. C. va instituir una comissió en l'encàrrec de completar el Còdic Gregoriano i Hermogiano per mig d'esta nova recopilació de totes les constitucions imperials publicades despuix de Constantino. Una atra comissió del 435 d. C. va seguir el treball de la primera terminat el treball en el 438 de la nostra Era.

• L'emperador bizantí Justiniano I que va regnar des de 527 al 565 va fer encara més, manant al seu canceller Triboriano en la colaboració de Teófilo i Doroteo, els treballs dels seus antecessors (vore Corpus Iuris Cívili) reunint en un cos complet les Noveles, les Institucions de Gayo, les Sentències de Paulo, els Llibres de Papiano de que varen resultar les Pandectas o Digesto. Justiniano va intentar fondre l'infinita varietat de lleis romanes dels dèu sigles anteriors al seu regnat i és una vivent image del dret clàssic. El motiu fonamental d'esta magna recopilació mampresa pels jurisconsultos de Justiniano va ser per lo següent:
  • L'immensa dificultat que l'estudi del dret i la pràctica aplicació del mateix es trobaven en aquell excés de texts disseminats a lo llarc de l'història jurídica de Roma que dificultava l'estudi i aplicació del dret clàssic
  • La necessitat de recopilar dites lleis reunint en un sol cos les normes jurídiques de l'història de Roma ya vingueren de l'autoritat imperial o de la llabor dels jurisconsultos. Esta obra de compilar les lleis romanes es va realisar en tres tipos d'edicions que són les següents:

1. • Edicions glossades.-Estes glosses deriven de la forma exegética baix la que eren estudiades les coleccions justinianas pels comentadores més antics de les lleis romanes i per els'primers professors de dret de Bolonya des de Irnerio fins a Accursio. Les millors edicions d'esta magna obra de recopilació mampresa per Justiniano són les impreses en Venècia entre els anys de 1482 a 1507 per Torti, les de Contius, les de Gotofredo i l'última edició glossada en Lió de Fehius en sis volums en foli.
   • Edicions no glossades.-Les millors edicions són les d'Elzevir i l'impresa en Ámsterdam en 1564.
   • Edicions no glossades pero en notes.-Les millors edicions són les de Roussard i la de Contius en nou volums i la dels germans Kriegel impresa en 1833.

Finalment els compiladorés i gramàtics devien trobar naturalment lloc i favor junt a estos emperadors positivistes i de gusts sérios i enciclopèdics com varen ser els següents autors:

• Aulo Gelio autor de les Nits Áticas, obra miscelànea que conté extractes de totes classes plens d'instrucció per als moderns.
• Nonio Marcelo autor del llibre De propietate sermonum
• Macrobio i les seues obres Estudis sobre la diferència de les paraules gregues i llatines i Comentari al somi de Escipión. Este célebre i gramàtic llatí va nàixer provablement en Grècia o en algun lloc d'influència helenística en el IV i va ser contemporàneu d'Honorio i Teodosio el Jove. Va ser cap de guardarropía i va escriure una atra obra titulada Els saturnales en 7 llibres; tenia un fill per a l'instrucció del qual va compondre obres sobre molt diverses matèries en forma de diàlec: Gastronomia, Agricultura, Correccions del calendari romà, la Història de l'influix eixercit pel Sol en les creències mitològiques, etc., i inclús fins a de dialèctica, obres de que varen abusar moltíssim els filòsofs i teòlecs de l'Edat Mija. Va escriure també un Comentarium in somnium Scipionis ("Comentari al somi de Escipión") que va escriure Cicerón al final de la seua República, i també un In sunmium Scipionis libri duo a modo d'enciclopèdia que resumix:

• • Els coneiximents fins a llavors adquirits sobre els principals fenomens físics del Cel i de la Terra.
  • Dissertació metafísiques sobre les friccions i els somis
  • Exposicions de les doctrines pitágoricas relatives als números

• Sidonio Apolinar, professor de gramàtica, natural d'Aleixandria, va estudiar gramàtica en el 335 a. C.. Ell i el seu fill varen compondre moltes obres en prosa i en vers per a reemplaçar als autors pagans. Destaca l'obra Gramàtica o retòrica els eixemples imitats de la qual dels més bells passages dels escritors del paganisme, s'harmonisaven en els preceptes i fets del Evangelio:
  • Els llibres històrics del «Antic testament» fins al regnat de Saúl posats en versos heròics i dividits en 24 llibres, senyalats en les 24 lletres de l'alfabet grec
  • Els quatre «Evangelios», dialogats a la manera de Platón

• • Tragèdia sobre la passió, que es troba en les obres de sant Gregorio Nacianceno
  • Un tractat sobre les diferents edats del home
  • Trenta llibres contra Juliano
  • Una perífrasis dels Salms en versos hexàmetros.

Tanca este últim periodo de la lliteratura llatina els gramàtics comentaristes com varen ser els següents:

• Servio, que va anar un gramàtic que va viure en el IV Sabem de la seua existència perque Macrobio ho cita en la seua obra Els Saturnales i la seua obra principal era un Comentari sobre Virgilio alterat i compendiado pels copistas de l'Edat Mija que a pesar d'això és un bell tesor per a l'estudi de l'història i la mitologia antiga. També va escriure In Secundam Donati editionem interpretatio i De ratione ultimarum syllabarum ad Aquilium liber.
• Diomedes
• Prisciano Carisio
• Isidoro de Sevilla

. Tots estos autors representen ya la decadència i succeïxen sempre a les lliteratures en la seua fenecimiento, com per a criticar-les i resumir-les empobrint-les, sepultant-les en comentaris.

Constitucions imperials llatines de l'Antiga Roma

Les constitucions imperials llatines que són de gran importància en el història lliterària jurídica llatina, escomencen en l'aparició de l'Imperi romà en substitució de la República romana despuix de l'etapa de transició cesàrea i presenta dos etapes que són les següents:

• En un primer desenroll es denomina diarchia que és l'eixercici del poder d'un magistrat sense verdadera potestat llegislativa
• En una segona fase es denomina monarchia que és l'eixercici del poder absolut del príncip, superior a les demés lleis.

Varis varen ser els noms d'estes constitucions escrites en llatí distinguint-se nou gèneros:

• Leges datae
• Orationes
• Edicta
• Decreta
• Mandata
• Rescripta
• Epistulae
• Leges generals
• Pracmaticae sanctiones

Les més importants són les Rescripta perque gran número d'elles varen ser incloses en els còdics o compilació de constitucions donant-los gran valor.

Les leges generals que des de Diocleciano es convertixen en la verdadera i única font del dret.

Lliteratura romana en grec

Roma pronte conquista la Magna Grècia i atres colónies occidentals de parla grega, i en -146 s'apodera de la mateixa Grècia. Fins a la partició de l'Imperi i la formació del Imperi romà d'Orient en 395, en que la lliteratura grega repren/reprén la seua marcha independent, part de la lliteratura escrita en grec pertany clarament a la lliteratura romana des d'un punt de vista tant polític com a cultural, sobretot en el cas de historiadors de tema romà com:

• Polibio (200–118 a. C.) i el seu Història general
• Dionisio de Halicarnaso (fallit cap al 7 a. C.) i les seues Antiguetats romanes.
• Apiano (mediats de el II).
• Plutarco (ca. 46 - ca. 120) i les seues Vides paraleles.

El mege Galeno (131-201), el personage més significatiu de la Medicina antiga despuix d'Hipócrates, que va viure en Roma, en la cort imperial, la major part de la seua vida activa.

Claudio Claudiano, el poeta de la cort de l'emperador d'occident Honorio, va escriure la major part de la seua obra en llatí, pero en grec el seu Gigantomaquia i alguns dels seus epigrama.

La lliteratura del Imperi romà d'Orient constituïx la lliteratura bizantina.

Vore també

• Antiga Roma
• Lliteratura llatina
• Lliteratura clàssica
• Lliteratura grega