Lliteratura clàssica

La lliteratura clàssica hui en dia es considera aquella escrita en grec antic o en llatí i que forma part del cànon occidental. No deu confondre's en els clàssics nacionals, aquelles obres considerades modèliques per a cada país, ni en aquells llibres que sobreviuen al pas del temps o que es varen escriure en el periodo del Neoclassicisme. El concepte engloba, per tant la lliteratura grega i la lliteratura llatina, excloent les obres de la Grècia moderna.

Esta lliteratura té moltes traces en comuna, ya que l'Antiga Roma imitava i deprenia dels models grecs i compartien una mateixa cosmovisión, la de l'helenisme.

La majoria de les obres glossen les aventures de grans héroes, seguint el model d'Homero. Sobre el teatre, predomina la tragèdia, en grans cicles de sagues i temes comuns, encara que existix també una tradició còmica res despreciable, com per eixemple les comèdies de Plauto. En Roma varen aparéixer gèneros poc cultivats en Grècia, com la retòrica o la lliteratura didàctica.

Per convenció, es considera que la lliteratura antiga occidental comença en les grans obres d'Homero, provablement la versió escrita de numeroses llegendes que s'havien transmés oralment durant generacions. Este autor, pare de la lliteratura grega, es considera el primer escritor del cànon occidental, imitat pels romans i pels admiradors de l'Época Clàssica. En la lliteratura clàssica naix el concepte de gènero lliterari i els primers autors reconeguts.

Contemporànees són la lliteratura índia, en texts épicos com el Ramayana, i la lliteratura clàssica chinenca, en les #compilació poètiques de Lao Zi o els cridats «clàssics chinencs».

Era preclásica

L'escritura més antiga coneguda és l'escritura cuneïforme sumeri creada a finals del quart mileni a. C.. El sistema d'escritura pronte es va estendre per Orient, Índia i China. La lliteratura sumeri s'ocupava principalment d'assunts pràctics (inscripcions en làpidas) i, de la mateixa manera que la lliteratura egipcíaca, era principalment de naturalea religiosa. La lliteratura egipcíaca primerenca inclou, entre atres coses, el Llibre dels Morts. El Còdic de Hammurabi i atres texts seculars es poden trobar en bones condicions a pesar de que varen ser escrits varis milenis abans de Crist. La lliteratura assiri-babilònica continua la tradició sumeri, pero contribuïx al desenroll de la filosofia, el dret i l'astronomia.

La ficció emergix més o menys simultàneament en totes estes àrees; himnes (Himne al Sol de Ehnaton, Rg-veda, Odena), lletres (Cantar dels Cantares), sagues i epopeyas (Epopeya de Gilgamesh, Epopeya de les sèt tablillas). Els mits de la creació varen ser un motiu lliterari freqüent. La lliteratura sapiencial apareix en tot el Mig Oriente (Proverbis, Doctrina de Amenemope). Aproximadament al mateix temps, es varen crear la lliteratura védica en l'Índia i les inscripcions profètiques de la dinastia chinenca Shang.

Es creu que l'escritor més antic conegut és Sense-leki-unini, de qui es creu que va escriure la Epopeya de Gilgamesh i, a voltes, la filla de Sargón de Akkad Enḫeduan, que també va ser poeta.

Al voltant del 500 a. C. hi ha grans canvis en eixes zones, que habitualment es consideraven de frontera en l'época clàssica. En eixe periodo varen nàixer vàries religions i varen aparéixer varis grans filòsofs. Eixa tercera época en el periodo del 20 d. C. el meu. al 500 d. C. el meu. es considera antiguetat tardana .

Gèneros

Els primers texts eren de sentit pràctic i tractaven de deixar constància de promeses, duració dels regnats, lleis, etc. En el temps, la lliteratura adquirix un caràcter religiós i tracta de mits, en forma de creació del món o relats sobre la vida despuix de la mort, aixina com de profecies. La ficció es crea en himnes i vores religioses, que després es transformen en teatre. Les epopeyas i les sagues es creen en la zona entre les llegendes i l'història. La ficció se sol escriure en vers i s'interpreta en música i dansa, mentres que els texts profans s'escriuen en prosa. Algunes històries d'Egipte es varen escriure en prosa i, en l'Antiguetat tardana, la prosa va passar llentament a l'èpica. Pel desenroll de la ciència.es dona la creació de texts científics, tant en Babilonia, com en l'Índia, China i Egipte, i més tart també en el helenisme. La lliteratura científica és una de les branques més antigues de la lliteratura i un important precursor de la filosofia. El significat de la forma del gènero lliterari pronte es torna important. En la lliteratura índia, hi ha gramàtiques (Jaska i Panini) i una colecció poètica, recollida en Vedanga. [4] Immediatament abans i durant l'helenisme, la gramàtica, la catalogació, la poètica, la retòrica i atres estudis fique-lliteraris varen ser introduïts en Orient Mig i Europa, entre uns atres, per Calima, els sofistas, Platón i Aristóteles.

Lliteratura de l'Antic Egipte

La lliteratura egipcíaca és una lliteratura molt variada, de la que només ha sobrevixcut una chicoteta part.

• Els texts religiosos són històries mítiques, a sovint gravades en les piràmides d'Egipte.
• Poesia: La poesia egipcíaca es compon d'himnes religiosos i cançons d'amor. Els himnes són vores dedicades a les deidades per a honrar-les o donar-los les gràcies. Podem citar, per eixemple, el Himne a Atón, dedicat al deu solar d'Akenatón; o el Himne a l'Nilo, dedicat al deu Hapi. Les cançons d'amor estaven molt presents en el nou imperi.
• Les llamentacions varen aparéixer en el primer periodo intermig. Expressen l'infelicitat dels artistes, a sovint vinculada a les convulsions polítiques. Podem citar, per eixemple, les Llamentacions de Ipou-Our.
• Contes: Els contes egipcíacs solen tindre un significat religiós, filosòfic o polític. Entre els contes egipcíacs més famosos, podem citar el Conte del nàufrec, que narra l'història d'un mariner que naufraga en una illa i es troba en una serp que intenta ajudar-li a retornar a la seua pàtria. També podem mencionar el Conte del llaurador eloqüent, que narra l'història d'un llaurador al que furten el seu ruc. Visita al Vizir i li demana justícia. El llaurador és tan eloqüent que el faraó demana que s'escriguen les seues reivindicacions.
• Texts funeraris: Els texts funeraris es graven en piràmides i sarcòfecs per a ajudar als difunts a passar a l'atra vida. Estos texts consistixen en fòrmules, com a oracions de protecció. En el Regne Nou es va escriure una recopilació d'estos texts, el Llibre dels Morts de l'Antic Egipte.
• Les Ensenyances: Les ensenyances són texts d'un pare a un fill per a ensenyar una lliçó de vida.

Lliteratura hebraica

El registre conservat més antic en hebreu antic és el "Calendari de Gezer", de el X Atres texts en hebreu són inscripcions: "Estela de Taula", "Inscripció de Siloé" i un ostracon que descriu la conquista de Nabucodonosor II de Jerusalem 586 a. C. Tota esta lliteratura és documental en naturalea.

L'hebreu clàssic, o el hebreu bíblic, té el seu orige en VI i usa l'escritura aramea. Durant eixe periodo, es varen crear llibres del Tanaḫa/Antic Testament aixina com els Apócrifos, que consistien en històries sobre la creació del món, lleis, lletres, relats històrics, llibres de saber i profecies. Els Rolls de la Mar Morta es varen crear entre el III i el II és dir, Talmud de Jerusalem, Mishnah i Tosefta varen ser escrits durant el periodo rabínico primerenc dels sigles II-IV., aixina com l'escritura de Simon bar Koḫba i el Roll de Coure. Una gran part de la lliteratura hebrea és majorment desconeguda, mentres que en la Bíblia a voltes mencionat escritor.

Despuix de la destrucció de Jerusalem en l'any 70, la diàspora judeua va començar a escriure en atres idiomes com a llengua materna, p. historiador José que va escriure en llatí com a Just de Tiberíades. El Nou Testament i els seus apócrifos varen ser escrits, com la majoria creu, en grec koiné.

Lliteratura grega clàssica

Artícul principal → Lliteratura grega.

Poesia èpica

Les primeres obres destacables, que seran el model de tota la lliteratura grega posterior, són els dos poemes épicos d'Homero, la Ilíada i la Odissea. En ells es narren episodis de la Guerra de Troya i el retorne a casa dels héroes, usant part dels mits de l'época arcaica i forjant epítets i fòrmules que devindran clàssics. De la mateixa época és Hesíodo, que també mescla èpica i mitologia, pero en una presència més clara de l'autor.

Poesia lírica

l'elegia és el primer gènero del que es conserven obres, com les d'Arquíloco de Desocupacions, que canta a la seua pàtria destruïda per la guerra. En el periodo preclásico va florir l'oda com a cançó amorosa, que va dotar a la lírica de l'intimisme que l'acompanyaria en sigles posteriors. Els autors més destacats són Safo, Anacreonte o Alceo de Mitilene.

En la Grècia Antiga part de la poesia estava destinada a ser cantada en cor en festivals i concursos, com els versos de Píndaro, que alabava els vencedors en els Jocs Olímpics insertant descripcions sobre llinages, #pàtria i pregàries als deus i aixina també la cantaven els hòmens a les donzelles en les que volien ser parella.

Ya en el periodo helenístico, Calímaco va compondre himnes als deus a on els retrata com casi humans, llunt de la solemnitat i la màgia homéricas. Este model va inspirar les representacions artístiques posteriors, plenes d'escenes domèstiques. Teofrasto, per la seua banda, va anar el principal poeta pastoral.

Poesia dramàtica

En Grècia varen sorgir els dos grans gèneros teatrals: la tragèdia i la comèdia. La primera tractava de temes nobles i passions complexes, mentres que la segona tenia un final feliç, un to més llauger i predominaven els enredos de trama amorosa. Els tràgics més destacats componien cicles de trasfondo mític i llegendari: Esquilo, Sófocles i Eurípides. El comediógrafo de més èxit va ser Aristófanes i en la segona época (la cridada comèdia nova), Menandro.

Prosa

En la prosa, composta per a ser llegida, el gènero per excelència va ser l'història, en Heródoto i Tucídides, que se centren en el periodo de conflicte entre Grècia i Pèrsia. El primer és més imparcial i té una vocació etnogràfica, mentres que el segon dona més importància als discursos i els personages.

La faula va ser un gènero breu que buscava el aleccionamiento moral a través de narracions a on els protagonistes a sovint eren animals. El principal impulsor va ser Esopo, el model del qual va triumfar en Europa durant l'Edat Mija (en els exempla) i en les faules neoclàssiques.

l'oratòria es va lligar a la democràcia ateniense, a on els discursos polítics servien per a persuadir als partidaris i ridiculisar els adversaris. L'orador més lluent va ser Demóstenes, que en la seua passió va fer carrera a pesar de les seues dificultats inicials.

Per l'influència que va tindre posteriorment cal destacar l'obra de Teofrasto, qui va descriure breument, com a apunts entre narratius i enciclopèdics, els caràcters més usuals de la lliteratura. Els seus arquetips poden rastrejar-se als personages de drames i noveles de tota Europa.

La filosofia també té un caràcter lliterari, com els diàlecs de Platón, els mits que usa per a explicar el seu mensage o els tractats d'Aristóteles, precedents de l'ensaig modern. Estos dos pensadors marquen dos pols oposts, idealisme i realisme, que perduraran en la tradició occidental.

Lliteratura llatina

Artícul principal → Lliteratura en llatí.

La cultura llatina imita la lliteratura grega i el seu art associat. Els romans admiraven el món helènic (per això es varen declarar hereus del seu llegat en l'història d'Eneas) i ho consideraven un model. Per això la lliteratura llatina, ya des dels seus inicis, imita el cànon grec. Una de les figures que va fer pont entre les dos civilisacions va ser Livio Andrónico.

En el teatre destaquen les obres de Terencio i Plauto, sobretot en l'àmbit de la comèdia. Estos autors varen introduir elements costumistes romans a les representacions per a ajudar a l'identificació del públic en l'història, mentres respectant l'arquetip grec.

En el camp de la poesia, descollen dos autors: Lucrecio i Catulo. El primer va escriure un llarc poema sobre la naturalea a on arreplega i explica les tesis d'Epicuro que va tindre una gran influència posterior. Catulo, per la seua banda, va anar el model líric per excelència per als romans. Centrat en l'amor i l'anomenada «poesia nova», va acostar la poesia als seus contemporàneus.

Juliol César, Cicerón i Tito Livio són els prosistas més exitosos de la primera etapa, en les seues cròniques basades en l'història contemporànea i en l'oratòria.

La lliteratura imperial

L'época imperial coincidix en l'esplendor de la lliteratura llatina. L'èpica necessitava figures de prestigi, héroes a qui el poble poguera admirar, com la majoria de lliteratures nacionals. Per això Virgilio va intentar igualar la fama d'Homero entre els romans en els seus poemes.

Horacio, a la seua volta, va cultivar els grans gèneros poètics, com els epodos, l'oda o l'égloga, expandint els tòpics grecs d'acort en la sensibilitat romana. En la poesia amorosa destaca l'obra d'Ovidio, en un verdader catàlec de casos amorosos que es varen convertir en clàssics.

Pel costat còmic els autors de més prestigi varen ser Lucano i Juvenal, els quals en la seua sàtira reflectien la realitat llatina sense oblidar el cànon cult antic. Seguint també l'estela antiga, concretament la d'Esopo, Fedro va escriure les seues faules.

En la prosa destaquen les aportacions de Séneca, Tácito i Suetonio, en un renovat interés per l'història romana.

Vore també

• Història de la lliteratura
• Lliteratura grega
• Lliteratura romana
• Lliteratura llatina

Enllaços externs

• 15px|link=|alt= Wikisource contiene obras originales de o sobre lliteratura de l'Antiga Grècia.

• 15px|link=|alt= Wikisource contiene obras originales de o sobre obres en llatí.

• Recursos en ret per a filologia clàssica del Departament de Filologia Clàssica i Indoeuropeo, Universitat de Salamanca.

• Biblioteca clàssica i medieval en llínea (OMACL) (en anglés).

• Bibliotheca Classica Selecta: texts grecs i llatins traduïts al francés.

• The Oxford Companion to Classical Literature (Vademécum d'Oxford de la lliteratura clàssica), edició preparada per Paul Harvey, 1937. Clarendon Press (Oxford University Press).
  • Reproducció en facsímil electrònic, en el lloc del Internet Archive; en anglés.
    • Taula cronològica.
    • Taula de pesos i mides.

• • • • Vegen-se "Categoria:Unitats de mida de l'Antiga Grècia", "Categoria:Unitats de llongitut romanes", "Mides i pesos en l'Antiga Roma", "Estadi (unitat de llongitut)" i "Milla romana".
    • Descripció de les ilustracions.
    • Ilustracions.
      • Paul Harvey (Henry Paul Harvey Durant, i despuix Henry Paul Harvey, 1869 - 1948): diplomàtic i editor britànic.

• MARTIN, René (coord.): Diccionari Espasa de mitologia grega i romana, 2005; reproducció en facsímil electrònic en el mateix lloc.
  • Sobre les fonts lliteràries.
  • Índex d'autors i obres anònimes de l'Antiguetat.