Estètica

Erro al crear miniatura:

Estètica

La estètica (del grec αισθητικός, aisthetikós, «susceptible a ser percebut pels sentits» i est de αισθάνεσθαι, aisthánesthai, «percebre») és la branca de la filosofia que estudia la essència i la percepció de la bellea i el art.

Alguns autors definixen l'estètica de manera més àmplia, com l'estudi de les experiències estètiques i els juïns estètics en general, i no solament els relatius a la bellea. Quan jugem alguna cosa com a «bell», «lleig», «sublim» o «elegant» (per donar alguns eixemples), estem fent juïns estètics, que a la seua volta expressen experiències estètiques. L'estètica és una branca de la filosofia que estudia l'art i qualitats com la bellea; aixina mateix és l'estudi d'estes experiències i juïns que succeïxen dia a dia en les activitats que realisem, produint sensacions i emocions ya siguen positives o negatives en la nostra persona. L'estètica busca el perqué d'algunes qüestions, per eixemple, per qué algun objecte, pintura o escultura no resulta atractiu per als espectadors; per lo tant l'art du relació en l'estètica ya que busca generar sensacions a través d'una expressió. En una atra accepció, l'estètica és l'estudi de la percepció en general, siga sensorial o entesa de manera més àmplia. Estos camps d'investigació poden coincidir, encara que no necessàriament és lo mateix. L'estètica estudia les més àmplies i vastes històries del coneiximent isabelino, aixina com les diferents formes de l'art. L'estètica, aixina definida, és el camp de la filosofia que estudia l'art i les seues qualitats, tals com la bellea, lo eminent, lo lleig o la dissonància. És la branca de la filosofia que estudia l'orige del sentiment pur i la seua manifestació, que és l'art, es pot dir que és la ciència l'objecte primordial de la qual és la reflexió sobre els problemes de l'art, l'estètica analisa filosòficament els valors que en ella estan continguts. Des de que en 1750 (en la seua primera edició) i 1758 (segona edició publicada) Alexander Gottlieb Baumgarten usara la paraula «estètica» com a ‘ciència de lo bell, mateixa a la que s'agrega un estudi de l'essència de l'art, de les relacions d'esta en la bellea i els demés valors’. Alguns autors han pretés substituir-la per una atra denominació: «calogía», que atenent a la seua etimologia significa ciència de lo bell (kalos, ‘bell’). En ser l'estètica també una reflexió filosòfica sobre l'art, un dels seus problemes serà el valor que es conté en l'art; i encara que un variat número de ciències puguen ocupar-se de l'obra d'art, solament l'estètica analisa filosòficament els valors que en ella estan continguts. Per un atre costat, filòsofs com Mario Bunge consideren que l'estètica no és una disciplina. Ademés Elena Oliveras, formada tant en el camp filosòfic com en l'artístic, definix el concepte d'estètica com la marca de Modernitat del seu moment de l'història a on es realisa el seu naiximent, a on s'inaugura el principi de subjetividad.

Relació estètica del ser humà en el món

Erro al crear miniatura:

El caminante sobre la mar de núvols, de Caspar David Friedrich, és una representació prototípica de lo sublim.

Els sers humans han mantingut i mantenen diverses relacions en el món. Diverses són també en elles la seua actitut cap a la realitat, les necessitats que tracta de satisfer i el modo de satisfer-les. Entre eixes relacions figuren:

1. La relació teòric-cognoscitiva en la que s'acosten a la realitat per a comprendre-la.
2. La relació pràctic-productiva en la qual intervenen materialmente en la naturalea i la transformen produint, en el seu treball, objectes que satisfan determinades necessitats vitals: alimentar-se, vestir-se, guarecerse, defendre's, comunicar-se, transportar-se, etc.
3. La relació pràctic-utilitària en la qual utilisen o consumixen eixos objectes. Les diverses relacions del ser humà en el món no es desenvuelven paralament a lo llarc de l'història. La seua vinculació mútua, aixina com elloc que ocupa o el nivell que alcança dins del tot social, varien d'acort en determinades condicions històriques i socials. Estes condicions expliquen, aixina mateix, el paper principal o subordinat que eixercita certa relació; econòmica, política, religiosa, etc., en una época o societat. Unes relacions són més importants que unes atres en determinada fase històric-social.
4. La relació referencial del cos humà i el seu univers, a través de la ergonomia i les proporcions, en el sentit de la raó áurea i les successions de Fibonacci, condiciona les relacions mencionades, quan tendix intuitivamente a apreciar com a bell tot allò que està en les seues mateixes proporcions, o siga “a la seua image i semblança”, les quals troba en tots els àmbits i escals, des de la seua ADN fins a les galàxies.

Com ho indica l'escultor i matemàtic Ibo Bonilla: “L'estètica és el fonament de la elegància, com la capacitat intuïtiva d'elegir lo adequat per al moment històric, lloc i condició, sustentada en la proporció áurea, per a identificar l'actuar en harmonia en l'Univers, com a principi fonamental de supervivència i auto-correcció.”

Estètica en filosofia

Artícul principal → Història de l'estètica.

Molts pensadors s'han interessat per l'art i el seu significat:

• Platón, cita en Eggers Lan, Conrado: El sol, la llínea i la caverna.
  • «—També diem que hi ha alguna cosa Bell-en-sí i Bo-en-sí [...] i cridem a cada una “allò que és”».
  • «[...] Lliggam el passage següent de la República VI, 507b: [...] “—També diem que hi ha alguna cosa Bell-en-sí i Bo-en-sí i, análogamente, respecte a totes aquelles coses que postulàvem com a múltiples, les postulem com sent una unitat, d'acort en una Idea única, i cridem a cada una ‘lo que és’”».
• Mateo Calle Vora: la bellea: «[...] posat que lo bell — siga animal o qualsevol atra cosa composta d'algunes —no solament deu tindre ordenades les seues parts sino ademés en magnitut determinada i no a l'acàs — perque la bellea consistix en magnitut i orde —, [...] com en cossos i animals és, sense dubte, necessària una magnitut, més visible tota ella de volta, de pareguda manera trames i arguments deuen tindre una magnitut tal que resulte fàcilment retenible per la memòria».
• Buenaventura de Fidanza: Itinerari de la ment a Deu
  • «Considerada la proporcionalitat en el seu concepte de forma, es diu hermosura, la hermosura i la delectació no existixen sense certa proporció; i esta primàriament consistix en el número».
• Denis Diderot: Investigacions sobre l'Orige i la Naturalea de lo bell. Hi ha dos maneres de lo bell:

• Lo bell fòra d'un: és tot allò que conté en sí mateixa el poder d'evocar en l'enteniment l'idea de relacions. Ací es veu clarament el concepte d'Orde.
• Lo bell en relació en un: tot allò que provoca l'idea anterior. Té dos maneres: lo bell real, i lo bell percebut. No existix lo bell absolut. No és un assunt sentimental: «La indeterminación d'eixes relacions, la facilitat de captar-les i el plaer que acompanya a la seua percepció, són els que creen l'ilusió de que lo bell era més un assunt sentimental que racional». «Situeu la bellea en la percepció de les relacions, i tindreu l'història dels seus progressos des del naiximent del món fins als nostres dies».
• «L'ànima té el poder d'unir les idees que ha rebut separadament,...».
• Immanuel Kant: Crítica del juí: «Per a discernir si alguna cosa és bell o no, referim la representació, no per l'enteniment a l'objecte en vistes al coneiximent, sino per l'imaginació (tal volta unida a l'enteniment) al subjecte i al sentiment d'agrade o desgrat experimentat per est». Lo estètic: no es funda en conceptes, no es pot medir: «No pot haver cap regla de gust objectiva que determine per conceptes lo que siga bell, ya que tot juí d'esta font és estètic, és dir, que el seu motiu determinant és el sentiment del subjecte i no un concepte de l'objecte». No hi ha ciència sino crítica de lo bell. La sensació sensorial és incomunicable. La comunicació ve de lo comuna (o ordinari) a tots.

• Georg Wilhelm Friedrich Hegel: La bellea de la forma en la naturalea es presenta successivament com: (1) Regularitat; (2) simetria i conformitat; (3) harmonia. La bellea és l'idea de lo bell: «... la cantitat rig la determinació de la forma purament exterior, mentres que pel contrari, la qualitat determina lo que la cosa en sí i en la seua essència interior, ... en la mida es combinen abdós».
• Arthur Schopenhauer: El món com a voluntat i representació. «La bellea consistix, per tant, en la representació fidel i exacta de la voluntat en general, en ajuda del seu fenomen en l'espai sol, mentres que la gràcia consistix en la representació adequada de la voluntat en ajuda del seu fenomen en el temps...» (Vore Estètica d'Arthur Schopenhauer).
• Martin Heidegger: L'orige de l'obra d'art. La bellea descansa en la forma, pero solament perque la forma es va allumenar un dia des del ser com l'entitat de l'ent. Forma i contingut, és forma i matèria, lo racional i lo irracional, lo subjecte i objecte. Ací forma li l'interpreta com a Orde i Classe de matèria. Diferència entre l'art i la bellea: el primer pertany a la Llògica i el segon a l'Estètica.
• Bertrand Russell: Es referix a l'anàlisis de la matèria. planteja vàries divisions dels acontenyiments: físics, i els que tenen lleis diferents cada una en sí:
  • Fixos (els de «moviments fixos»);
  • Ritmes (processos periòdics);
  • Trans - accions (transició de quanta en que l'energia passa de sistema);
  • Fixos en ritmes vs. lleis de l'harmonia.
• Edmund Husserl: Les conferències de París. La teoria transcendental de la percepció consistix en l'anàlisis intencional de la percepció, la teoria transcendental del recort i intuïcions, la teoria transcendental del juí, la teoria transcendental de la voluntat, etc. Diferents autors es referixen a la metodologia d'estudi de l'art i la bellea. A continuació autors i obres contemporànees (en excepció d'Aristóteles) que estudien l'estètica i l'art, i una pinzellada de la seua ideologia:

• Nicolas Rashevsky: Progressos i aplicacions de la biologia matemàtica. Donats models neurofisiològics de la discriminació d'estímuls aferentes, es procedix a confeccionar un model cerebral hipotètic denominat «centre de sensació estètica». Es desenrolla una analítica matemàtica al respecte, i s'observen múltiples resultats experimentals de laboratori que són confirmatorios.

• Omar Calabrese: Ellenguage de l'art. Jakobson tracta de conjugar l'estudi humanístic en les teories científiques modernes, sobretot el de les estètiques informacionals. Es presenta la matematización de l'Estètica com a forma d'expressió.
• Moles: Teoria de l'Informació en la percepció estètica. Considera Moles una estètica exacta basada en els aspectes matemàtics de la teoria de l'informació i de la cibernètica. S'entén ací que la concepció del món exterior depén del coneiximent dels nostres processos perceptius. Treballa este autor en els mensages visuals i auditius. L'informació estètica que estudia està subjecta a l'orde de la provabilitat de la seua codificació.
• Bense: Aesthetica definix l'art com una intervenció de sers inteligents sobre les situacions estètiques, és dir, que tota realitat física és soport d'una realitat estètica fundada en un procés de comunicació.
• Nake: Té una definició precisa i abstracta d'estètica que definix és les seues dos formes analítica i generativa. Els seus pilars han segut la semiòtica de Peirce i de Morris, els autors Shannon i Weaver en la teoria de l'informació, la cibernètica de Wiener, la gestáltica d'Ehrenfels, i l'impuls de l'estètica matemàtica en Birkhoff.
• Arnheim: Art i entropía. Té en conte les teories analítiques de l'art basades en les ciències exactes (cibernètica, matemàtica, física teòrica i teoria de l'informació). Senyala una forma unificadora de teorizar tots els aspectes de la vida cultural. La seua fòrmula fonamental és la entropía informàtica, conectant-se d'esta manera en el segon principi de la termodinàmica i enquadrant una estadística de la realitat física. Arnheim, per a teorizar les consideracions de l'informació a les activitats estètiques, estudiar millor els conceptes d'orde i desorde entrópicos, i verificar les seues conseqüències en la noció d'estructura. La conseqüència òbvia és que l'art escapa a qualsevol intent de previsió i de regulació «exacta».
• Umberto Eco: Mostra cóm algunes aplicacions de la teoria de l'informació a objectes estètics poden ser reasumidas i englobades en el quadro d'una semiòtica general.
• Volli: La ciència de l'art. En similars continguts a l'obra d'Eco, agrega a la cibernètica conceptes matemàtics. Reconeix una aplicació a abdós dominis culturals: lo humanístic i lo científic. No intenta englobar els anàlisis científics de l'art dins d'una semiòtica de l'art mateix, sino que busca una interdisciplinariedad en la cibernètica, l'informació, la llingüística i la llògica.

XX

L'art del XX supon una reacció contra el concepte tradicional de bellea. Alguns teòrics (Hal Foster) apleguen inclús a descriure l'art modern com «antiestético». Evolucions com l'aparició de la fotografia, capaç de reproduir en fidelitat absoluta el seu model, o els mijos mecànics de reproducció de les obres, que les introduïxen en el conjunt dels bens de consum de la nostra societat, suponen a principis del XX una verdadera convulsió per a la teoria i la pràctica artístiques. Aixina no solament el camp d'estudi de l'Estètica sino el propi camp de treball de l'art s'orienta cap a una profunt corrent autorreflexiva que ha marcat tot l'art del sigle vint: «¿qué és l'art?», «¿Quí definix qué és art?». El dadaísmo utilisava el collage per a mostrar la seua naturalea fragmentada; Joseph Beuys (i en general tota la corrent povera europea) usava materials com a troncs, ossos i pals per a la seua obra, elements tradicionalment «llejos»; els minimalistes utilisarien acer per a resaltar lo industrial de l'art, mentres Andy Warhol ho intentaria per mig de la serigrafía. Alguns inclús es desfarien completament de l'obra final per a centrar-se únicament en el procés en sí. En els anys 1960 Nam June Paik i Wolf Vostell escomencen a utilisar televisors o monitors de video per a crear les seues obres.

Antiestética

Lo horrendo, grotesc i desconcertante, lo atrozmente impactant, també pot ser bell. La representació d'una tortura o d'un suplici inhumà ¿pot ser bella? (Laocoonte). ¿Es pot obtindre plaure, inclús goge sexual del dolor alié o inclús del propi?

Marqués de Sade, Leopold von Sacher-Masoch.

Esta reflexió estètica i la seua aplicació en les obres d'art apareix en el prerromanticisme del XVIII i s'accentua en el romanticisme del XIX. Edgar Allan Poe demostra cóm el principal objectiu de l'art és provocar una reacció emocional en el receptor. Lo verdaderament important no és lo que sent l'autor, sino lo que est fa sentir al receptor de la seua obra, que deu ser condicionat de manera que la seua imaginació siga la que construïxca el mensage que transmet l'obra, sense necessitat de que l'autor ho expresse directament, si és que realment l'obra té un sol significat o solament l'objectiu de que el receptor imagine, no sol poemes d'ambientació sinistra, sino també escenes grotesques, des de crims sàdics al terror més consternador. El art contemporàneu no va buscar principalment la bellea serena o pintoresca, sino també ho repulsivo o melancòlic, i provocar ansietat o atres sensacions intenses, com en El Crit d'Edvard Munch i en moviments com el expressionisme i el surrealisme. Es rebuja el art buit, que no busque una emoció en el receptor, ya siga una reflexió o un sentiment, inclosos l'oix o el temor. Un atre modo d'entendre la antiestética és el rebuig de la estètica establida, entenent esta com la moda o la image personal.

Vore també

• Anex:Estètics
• Art
• Bellea
• Estètica de la recepció
• Estètica de la llum
• Història de l'estètica
• Pintoresc
• Sinestesia
• Sublim
• Teoria de l'art
• Filosofia

Bibliografia

• ADORN, Theodor, Teoria Estètica, Madrit, Akal, 2004.
• ÁLVAREZ, Ernesto. Hostos noveliste: Estètica i psicologia en El pelegrinage de Bayoán. Ric Pedres: Edil, 2000.
• AFNÁN, Shoeil F.: El pensament d'Avicena (1958), trad. per Vora Yamundi, Mèxic, F. C. I., 1978.
• ANSELMO, Sant: Proslogion (1033-1109), trad. per Manuel Fonts Benot, 5a ed., Bs. As., Aguilar, 1970.
• ARISTÓTELES: Poètica, trad. per Juan David García Bacca, Mèxic, Univ. Nac. Autònoma de Mèxic, 1946, 7 (1451a).
• ARNHEIM, s/n: Art i entropía, 1971, cit. per Omar Calabrese: : Ellenguage de l'art, Bs As., Paidós, 1987.
• BECHTEL, W.: Filosofia de la ment, Madrit, Tecnos, 1991, caps. 3 i 4.
• BENSE, Max: Aesthetica, 1965, cit. per Omar Calabrese: Ellenguage de l'art, Bs As., Paidós, 1987.
• BUENAVENTURA, Sant: Itinerari de la ment a Deu, s/l, Aguilar, 1962, cap. II.
• CALABRESE, Omar: Ellenguage de l'art, Bs As., Paidós, 1987.
• CROCE, Benedetto: Estètica com a ciència de l'expressió i llingüística general, Madrit,Institut Juan Andrés, 2021 (nova ed. completa).
• DIDEROT, Denis: Investigacions sobre l'Orige i la Naturalea de lo bell, trad. per Francisco Calvo Serraller, Bs. As., Orbis, 1984.
• EDDINGTON, Arthur S. La naturalea del món físic (1937), trad. per Carlos María Reyles, 2a ed., Bs. As., Suramericana, 1952, cap. IV, pp. 91-92 i 96.
• EGGERS LAN, Conrado: El sol, la llínea i la caverna, Bs. As., Ed. Universitària de Bs. As., s/f, cap. VI.
• ECO, Umberto: Estètica i teoria de l'informació, 1972, cit. per Omar Calabrese: Ellenguage de l'art, Bs As., Paidós, 1987.
• GMURMAN, V. I.: Teoria de les provabilitats i estadística matemàtica, trad. per Akop Grdian, Moscou, Mir, 1974, Part primera, cap. primer, 3, p. 19.
• HEGEL, J. G. F.: Estètica, trad. per Ch. Bénard, 2a ed., Madrit, Daniel Jorro, 1908, t. I.
• HEIDEGGER, Martín: L'orige de l'obra d'art, en Art i poesia, Mèxic, F. C. I., 1952, pp. 31-96.
• HOBBES, Thomas: Leviatán (1651), trad. per Manuel Sánchez Sarto, Mèxic, F. C. I., 1940, PARTIX I, cap. 5, págs. 32-33.
• HUSSERL, Edmund: Les conferències de París (1942), trad. per Antonio Zirión, Mèxic, Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, 1988, p. 28.
• JACQUES AUMONT: L'estètica hui (?) Editorial Càtedra
• KANT, Immanuel: Crítica del juí (1790), trad. per José Rovira Armengol, Bs. As., Losada, 1961. PRIMERA PART, SECCIÓ SEGONA.
• KANT, Immanuel: Crítica de la raó pura (A 1781 i B 1787), trad. per Pedro Ribas, Madrit, Alfaguara, 1978.
• LATHI, B. P.: Introducció a la Teoria i Sistemes de Comunicació, Mèxic, Limusa, 1974.
• LOCKE, John: Ensaig Sobre l'Enteniment Humà (1690), trad. per Edmundo O´Gorman, Mèxic, F. C. I., 1956.
• MOLES, Abraham: Teoria de l'Informació en la percepció estètica, 1958, cit. per Omar Calabrese: Ellenguage de l'art, Bs As. Paidós, 1987.
• PLAZAOLA, Juan: Introducció a l'Estètica. Història, Teoria, Texts, 4a ed., Bilbao, Universitat de Deusto, 1999. ISBN 978-84-7485-191-5
• PRIGOGINE, Ilya: ¿Tan sol una ilusió? (1983), trad. de Francisco Martín, Barcelona, Tusquets, 3a ed., 1993, Primera Part, cap.: Temps, vida i entropía, 3, p. 127.
• RASHEVSKY, Nicolás: Progressos i aplicacions de la biologia matemàtica, trad. per Màxim
• Valentinuzzi, Bs. As., Espasa-Calp, 1947.
• RUSSELL, Bertrand: Anàlisis de la matèria (1927), trad. per Eulogio Mellado, 2a ed., Madrit, Taurus, 1976.
  • LLIBRE TERCER, Segona consideració, 49, p. 63; 50, p. 66.
  • LLIBRE TERCER, Segona consideracón, 45, p. 55.
• SCHOPENHAUER, Arthur: El món com a Voluntat i Representació (1844), trad. per Eduardo Ovejero i Maury, Bs. As., L'Ateneu, 1950, vol. II, Llibre III, cap. XXXIV, pp. 444 i 446; Llibre III, cap. XXXV, p. 453.
• SÁNCHEZ Vázquez, Adolfo (1992). Invitació a l'estètica. Mèxic: Grijalbo
• SORCE KELLER, Marcello: „Originalità, autenticità i diritto d’autore: una modesta poposta per ripensare la proprietà intellettuale della musica“, Musica /Realtà, No. 81, November 2006, pp. 79-93, and in Sonus, „Originality, Authenticity and Copyright“, VII(2007), no. 2, pp. 77-85.
• VOLLI, Hugo: La ciència de l'art, 1972, cit. per Omar Calabrese: Ellenguage de l'art, Bs As., Paidós, 1987.
• WIgENSTEIN, Ludwig: Tractatus logic-philosophicus (1918), trad. per I. T Galván, Madrit, Aliança, 1973.

Enllaços externs

• Erro al crear miniatura: Estètica en el Viccionari.
• Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..