Bardiça (barrera)
Una bardiça és una delimitació d'arbustos o arbreés generalment establits i mantinguts per a formar una prop o barrera. Les bardices generalment estan disposts en llímits de parcela per a garantisar la separació de les propietats o la protecció contra l'intrusió.
En el paisage rural de les campiñas, compost de praderias rodejades de bardices, estos garantisen una funció de frontera i de retenció de les aigües de escorrentía. La bardiça vegetal és menys comuna en les regions molt àrides i en les subjectes als climes oceànics a on la vegetació té dificultats per a desenrollar-se; en estos casos, se substituïxen per murs de pedra o per alambrada.
La bardiça "natural" és el que dona la preferència a les espècies locals i és una alternativa a les plantacions uniformes de teuas, o de llorers, massa sensibles a les malalties i la sequia.
Etimologia
[editar | editar còdic]La paraula bardiça designava originalment no una estructura enselvada llineal, sino als massiços forestals.
Orige
[editar | editar còdic]Les bardices es varen introduir en Europa a partir de l'Edat Mija. Varen permetre als llauradors apropiar-se de nou de les zones enselvadas, mentres que els senyors havien confiscat l'accés als boscs. Les bardices proporcionaven la fusta de calefacció, indispensable per a la cuina, aixina com un complement apreciable d'alimentació gràcies als fruts i als chicotets animals que albergaven.
Li'ls troba més freqüentment a partir de el XVI. Li'ls utilisava llavors per a tancar un terreny i delimitar la propietat; pero també per a impedir als atres llauradors vindre a alimentar als seus ganados en les pastures que delimiten. A partir de el XVIII, en la voluntat del desenroll dels pobles, l'instauració de bardices es va intensificar progressivament per a donar la tradició de l'entancat en albarzers, saüc, o solament de branques entrellaçades (Bardiça morta o sec, el que es fa d'espines o atres llenya entrellaçades) en lo que es va treballar el paisage rural fins a la revolució industrial.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Hermann Benjes: Die Vernetzung von Lebensräumen mit Benjeshecken. Natur & Umwelt, Bonn 1998, ISBN 3-924749-15-9
- Peter Schwertner: Heimische Biotope. Natur-Verlag, Augsburg 1991, ISBN 3-89440-010-2
- Uwe Wegener (Hrsg.): Naturschutz in der Kulturlandschaft, Schutz und Pflege von Lebensräumen. Gustav Fischer, Jena/Ulm 1998, ISBN 3-437-35250-4
- Eckhard Jedicke: Biotopschutz in der Gemeinde. Neumann, Radebeul 1994, ISBN 3-7402-0148-7
- Gerhard Siebels: Zur Kulturgeographie der Wallhecke. Rautenberg & Möckel, Llegir 1954
- Doris Schupp, Hanns-Jörg Dahl: Wallhecken in Niedersachsen. In: Informationsdienst Naturschutz Niedersachsen. Hannover 1992, ISSN 0934-7135
- Frank Schmelz: Lineare anthropogene Gehölz- und Saumstrukturen. Gießen 2001.
- Hainer Weißpflug: Auf dem Wege nach dem Thiergarten rechter Hand … Berlins erster Schulgarten und sein Gründer Julius Hecker. In: Berlinische Monatsschrift. Edition Luisenstadt, Berlín 1997, ISSN 0944-5560
- Leipziger Sammlungen von Wirthschaftlichen, Policey-, Cammer-, und Finanz-Sachen. Band 7. Carl Ludwig Jacobi, Leipzig 1751, Seite 722
- Boutefeu Emmanuel, Rotheval Jean-Pierre, Centre d'études sur els réseaux, l'urbanisme et els constructions publiques (France), Composer avec la nature en ville, France, Documents officiels, 2001, 375 p., ISBN 2-11-090866-1
- DUBOIS J.-J., « Els haies forestières de l’Avesnois Thiérache : un exemple de "forêt-frontière" ? », Hommes et Terres du Nord, 1983-4, pp 6-15, Lille, Institut de géographie, Vaig facultar dones lettres de Lille, 1983.
- HIGOUNET C., « Els grans haies forestières de l’Europe médiévale », Revue du Nord, prenga LXII, n°244, janvier – mars 1980, pp 213- 220, Lille, Université de Lille III, Vaig facultar de Sciences Humaines, 1980.
- HÜFFEL G., « L'Haye, étude de sémantique, de géographie et d’histoire forestière », Revue dones Eaux et Forêts, pp 757-769 et 848-860, Nancy, Breger-Levrault Editeurs, 1933.
- IDF, Etat dones lieux 1996 Haies et talus de Bretagne, Paris, IDF, 1995.
- JALMAIN M.-D., « L'haie de Nangis », dans els Actes du Colloque « Frontières en Gaule », Caesarodunum, Bulletin de l’Institut d’études llatins et du centre de recherche A. Piganiol, n.° XVI, pp 223-225, Tours, 1981.
- JALMAIN M.-D., « L'haie de Nangis et l’étude de défrichements parell photo aérienne », dans els Actes du Colloque « Li bois dans la Gaule romaine et els provinces voisines », Caesarodunum, Bulletin de l’Institut d’études llatins et du centre de recherche A. Piganiol, n.° XXI, pp 240-247, Paris, Errance, 1985.
- Noblet Jean-François, La nature sous són toit, hommes et bêtes : comment cohabiter, 2Plantilla:I éd., Luçon, Delachaux et Niestlé, 176 p., ISBN 2-603-01324-6
- Conseil général de l'Isère - Service Environnement, Planter dones haies champêtres en Isère, 2004, 27 p.
- "Planter dones haies" - Dominique Soltner (2000)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Seto (barrera)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.