Sols d'Espanya

El sol és la capa superficial del terreny capaç de sostindre a la vegetació i sorgix com a resultat d'una série de processos físic-químics i les activitats dels organismes vius. Ho componen matèria orgànica i inorgànica. L'aigua constituïx al voltant del 30% del sol i es manifesta en forma capilar en fins fils. El 20% del sol és aire encara que té menys oxigen que el de l'atmòsfera i més CO₂ per l'influència de bactèries i microorganismes.

Factors que influïxen en la formació del sol

Artícul principal → Sol.

• La roca mare o litologia: Van a donar lloc a dos tipos de sol: els calizos, denominats bàsics i els de silíceo cridats àcit.
• El clima.
• La topografia: Determina el major o menor desenroll d'un sol.
• La presència o no de vegetació: La vegetació contribuïx a mantindre la fertilitat entre atres propietats, evitar l'erosió... .
• Acció antrópica: El ser humà millora (en abonament, guarets o tècniques de permacultura) les condicions del sol o les empijora (talant arbres, provocant incendis, cultivant productes no apropiats...).
• El temps: Ajudarà a intensificar els anteriors cinc factors o a que es desintensifiquen.

Tipos de sol en Espanya

Estructura del sol.

Dukochaev dividix els sols en zonals i azonales, va a definir els zonals com aquells les traces dels quals depenen del clima i de la vegetació clímax entesa com aquella vegetació que es troba en equilibri en el mig natural i els azonales els que les traces dels quals depenen del substrat litològic seran sols que no es troben molt evolucionats. Tots els sols posseïxen capes: la capa A és la més superficial, la B intermija i la C la roca mare, segons les característiques tindran subíndexs, AO aquelles capes que acumulen solament matèria orgànica. A1 quan acumule matèria orgànic i inorgànica., A2 molt llavada, l'horisó B és la que li seguix en profunditat, en este horisó destaquen dos subtipos d'horisó, el B és un horisó d'acumulació que es va a formar en funció de lo que s'ha llavat l'horisó A i l'atre (B) es denomina horisó d'alteració que ve format per l'intercanvi de ions i el C és la roca mare més o menys alterada.

Sols zonals

Sols de tipo oceànic

Són sols evolucionats ya que tenen un gran aporte de matèria orgànica, són freqüentment àcits i hi ha zones en les que es troben molt llavats. El primer tipo és la terra parda, es distribuïx per tota la Espanya humida i es va a correspondre en la presència de sols silíceos, va a ser molt comú en la zona de Galícia, la part occidental d'Astúries i també en les montanyes silíceas de l'Espanya mediterrànea (Sistema Central, Serra Morena, Montes de Toledo) quan l'orografia no posseïx pendent estes terres són molt òptimes per al cultiu, quan si les hi ha dona lloc a superfícies de pastures. El perfil d'estos sols és l'A/(B)/C. Un atre sol és el Ranker, són els segons de major extensió d'este domini de la mateixa manera que ocorria en l'anterior és propi d'àrees silíceas i se sol situar en ales i zones de forta pendent, són proclius a la erosió, en haver fortes precipitacions i van a estar coberts de superfícies forestals no sent aptes per al cultiu. El perfil serà A/C i l'últim tipo de sol són els Podzoles que seran els més llavats de tots els sols del seu horisó A, el seu perfil és A2/B/C es va localisar en llocs variats: zones de montanya, costa... sent més procliu en els boscs de coníferes.

Sols de domini mediterràneu

Són més complexos, prou problemàtics per la seua diversitat i perque no solen aparéixer en l'entorn natural, molt alterats per l'home, que ha produït processos d'erosió. Destaquen dos tipos: els sols rojos mediterràneus, apareixen en zones calcàrees i silíceas una de les seues característiques és que en el seu horisó B va a presentar un horisó d'acumulació de argila, denominat argiluviación, donant lloc a eixe to rojós, es dona en Andalusia, Castella-la Mancha i Castella i Lleó, el seu perfil és A/B/C són excelents per a cultius. El segon tipo de sol és la terra parada meridional, és molt freqüent en àmplies extensions pizarrosas dins de l'Espanya silícea, dins d'elles se situen en la dehesa i en molts casos sostenen carrasques, pasturages i cereals. El perfil serà A/(B)/C.

Sols de zones àrides

Absència d'aigua, en ser tan mínima els processos químics van a ser casi nuls, el més important és el sol gris desértico, es desenrolla en zones de precipitació inferior a 300 mm/a (Almeria) no s'aprofiten per al cultiu pero si es reguen són prou fèrtils. El seu perfil és A/C.

Sols azonales

Vertisoles

Existix polèmica per a classificar a este tipo de sol. Varis edafólogos ho classifiquen com a sol zonal per la seua humitat, pero uns atres, basant-se en el criteri de que no reunixen el percentage necessari de transformació de argila per la presència d'esta humitat. Estos sols predominen en tota l'Espanya arcillosa i són comunes en les campiñas d'Andalusia. La característica més important és la presència de argila expansives, quant major és la humitat més s'expandixen, en unflar-se es produïxen clavills que són tornades a reblir de nou per atres materials, estos sols condicionen un tipo de sol molt fèrtil.

Redziniformes

Són sols molt jóvens, que es localisen en zones calcàrees, la característica més important és que són sols d'alt contingut de humus, ph elevat i presenten tonalitats obscures, se solen localisar en zones de terrats fluvials i en les planures per a on discorren els rius es dona en les hortes valencianes i són fèrtils servixen para olivera, vinya, taronger, limonero...

Sols pardo calizos

Presenten una certa evolució en la seua formació superior als anteriors i van a presentar dos varietats: primer tipo, pobre en humus, esta varietat va a ocupar planures i tossals d'espais situats en la conca del Duero, La Taca, Alce i són de cultiu leñoso: vinya i olivera. El segon tipo és ric en humus, aquelles zones que tinguen precipitacions superiors als 700 mm/a en àrees més septentrionals i zones calcàrees que reben una influència de tipo oceànic, zones d'ala. El seu aprofitament va a ser forestal, Prepirineo i Sistema Ibèric o la Cordillera Bètica en les seues zones d'ala.