Dídima

Dídima

Situació de Dídima en la desembocadura del Menderes.

Dídima (), també cridada Bránquidas, és una antiga ciutat d'Àsia Menor, famosa per la seua santuari oracular d'Apolo. Els seus restants es troben prop de la moderna Didim (en Anatolia, Turquia).

El temple helenístic d'Apolo té un tamany de (118 m x 60 m) que no es pot comparar, en Jonia, més que en l'Hereo de Samos i en el temple d'Artemisa d'Éfeso. Es troba entre els grans edificis de l'Antiguetat millor conservats.

Santuaris i oràculs

Erro al crear miniatura:

Columnes jòniques unides per una secció del arquitrau.

L'assentament de Dídima està molt lligat al de Mileto, ubicat a una distància de 16,4 km al nort. L'accés ordinari era per mar; en el VI una via sagrada, utilisada pels peregrins i les processons, conectava el port de Mileto en el santuari d'Apolo.

Els autors grecs i romans es referien a Dídima aludint a que tenia dos temples bessons o dos temples dels dos bessons, Apolo i Artemisa.

Per una atra part, Wilamowitz sugerix una conexió entre Cibeles Dindimenia i Cibeles del Mont Dídimo.

Orige i significat del nom «Dídima»

L'orige del nom és controvertit, a pesar de la seua aparent claritat. Els grecs només podien associar-ho als bessons (en grec: Δίδυμοι, Didymoi) Apolo i Artemisa, pero no és impossible que el nom es remonte a una forma més o menys similar del periodo cario anterior. Ademés de Dídima, el lloc també era designat en l'Antiguetat en el topònim alternatiu de Bránquidas.

Història

La primera font que aludix al temple i oràcul de Dídima sembla ser el Himne Homérico a Apolo (III,180), a on se cita, no obstant, a Mileto com un dels llocs a on imperava Apolo.

Heródoto (I,146; I,157) i Pausanias (VII,2,6) indiquen que els jonios varen aplegar a Dídima durant el primer mileni a. C. i varen assimilar un cult i un santuari ya existents, alguna cosa que l'arqueologia no ha pogut confirmar. La llegenda conta que en este lloc de l'oràcul, Leto hauria concebut de Zeus al seu fill Apolo. Més tart, Apolo s'hauria enamorat d'un pastor local cridat Branco, i li hauria donat el dò de la clarividencia. És d'este ancestro pastor del que rebien el nom els Bránquidas, clan de sacerdots d'Apolo Didimeo i de donants que varen eixercir l'autoritat sobre el santuari des de les guerres mèdiques fins a l'época helenística. Posteriorment, els sacerdots eren elegits entre les famílies de major ranc de Mileto.

l'oràcul va ser molt famós en el VII en tot lo món grec i més allà: Heródoto informa de valioses ofrenes que procedien del faraó Necao II i de Creso, rei de Brega. També informa que despuix del fracàs de la tumult jónica i la caiguda de Mileto en el 494 a. C., el rei persa Darío I va saquejar i va cremar el temple i l'oràcul de Dídima. Estrabón i Pausanias nos han informat de que Jerjes I va destruir el santuari de Dídima despuix de la seua derrota en Platea en el 479 a. C. Els Bránquidas haurien entregat llavors al rei persa els tesors del temple i varen fugir en ell. Les excavacions arqueològiques no han localisat cap rastre de fòc en estes dos dates.

L'oràcul de Dídima va ser el més renomenat del periodo helenístic. Durant l'últim terç de el IV a. C., el santuari va quedar baix el control directe de la ciutat de Mileto, qui va iniciar la reconstrucció del temple d'Apolo, i enviava funcionaris cada any com a sacerdots i servidors de l'oràcul. L'estàtua de bronze d'Apolo, que havia segut entregada pels Bránquidas a Jerjes va ser restituïda al temple per Seleuco.

En l'época romana, Trajano va fer reparar la Via Sacra i l'àrea del santuari, mentres que l'emperador Adriano va fer construir allí el mateix oràcul. El cult va terminar en el IV, i Dídima va passar a ser una diòcesis. El santuari va ser danyat per terremots en els sigles VII i XV; este últim va provocar l'abandó de la colónia, que va tornar a estar habitada en el XVIII. Des de llavors, el santuari es va convertir en lloc d'estudis arqueològics, per equips de francesos, anglesos i alemans. Vàries parts del temple es conserven en el Museu del Louvre, el Museu Britànic i el Museu de Pérgamo de Berlín.

Restants arqueològics

Temple d'Apolo

Artícul principal → Didimaion.

El temple helenístic tenia dos antecessors en el periodo arcaic: un entorn al 700 a. C. i el segon en el VI, ya rodejats en pòrtics sustentats en columnes. Hi havia una estàtua d'Apolo que havia segut feta per Cánaco de Sición. El temple arcaic és poc conegut, ya que es troba enterrat baix l'edifici helenístic. Encara queden alguns restants, visibles en el pati.

La construcció del gran temple helenístic que pot vore's hui en dia va deure començar-se cap a l'any 330 a. C., despuix de la visita d'Alejandro Magne en l'any 334 a. C. i l'incorporació del santuari a la ciutat de Mileto. Els plans varen ser eixecutats pels arquitectes Dafnis de Mileto i Peonio de Éfeso, este últim un dels arquitectes més famosos del seu temps.

• 
  Reconstrucció del temple d'Apolo.
• Erro al crear miniatura:
  Planta del temple.

Exterior

Erro al crear miniatura:

Ruïnes del temple d'Apolo.

El temple, flanquejat per dos pòrtics hipóstilos, presenta 10 x 21 columnes exteriors i 8 x 19 columnes interiors. l'estilóbato (sub-basamento del temple) té 51 m x 109 m. Hi havia un total de 120 columnes jòniques, enormes, en una altura de 19,70 m. l'arquitrau estava decorat enterament en motius tallats de plantes, lleons i caps de gorgones, una de les quals és visible encara en el sol prop de l'entrada. Esta caraça de Gorgona, destinada a aterrorizar als enemics d'Apolo, està estilisada per a ser vista des d'una gran distància i permetre el joc d'ombres i llums. Aixina, esta caraça té una consideració estètica, que poc a poc va a suplantar la funció de simple protecció, i que es tornarà a trobar en els mascarones del Renaixença italiana.

La galeria perifèrica es troba sobre un pedestal o sub-basamento en sèt escalons. La seua entrada està ubicada cap a l'est i s'accedix a través d'una escala de 14 escalons. Des d'ahí, s'aplega, despuix de passar per la galeria, al prodomos dodecástilo (de 4 x 3 columnes). En lloc d'una porta de cella, ací hi ha un portal de més de 14 metros d'altura en un llindar d'uns 1,5 metros d'altura, que per lo tant era infranquejable. Dins del temple, al costat del portal s'òbrin dos túnels abovedados que són l'únic accés al pati interior.

Interior

En l'interior del temple hi ha un pati, cridat per les inscripcions el ádyton. En la part occidental del pati estan els fonaments d'un edifici de 14,23 m × 8,24 m, que servia de protecció a una font d'aigua dolça. L'importància d'esta font és gran degut a que el santuari està situat en un replanell de pedra calcàrea d'aigües dures. En el costat este del pati, entre les dos galeries del túnel, una escala de 24 escalons du a una paret en tres portes (Trithyron). Este mur té dos pilastres corintias i formen en el pati una frontera arquitectònica. Darrere d'ella hi ha una sala en dos escales opostes, aixina com el Gran Portal. Una volta més, els llindars de 50 cm són prou alts i no es podien afranquir sense ajuda. Els edificis en escales eren cridats labyrinthoi. Tota esta construcció va ser dissenyada clarament per al cult. Sobre l'utilitat i funció d'estos elements arquitectònics, solament es poden fer suposicions.

Un santuari hípetro

Erro al crear miniatura:

Cap de Medusa.

A pesar de sis sigles de treball, el temple mai va ser terminat. Estrabón conta que el temple, pel seu tamany, no estava cobert per lo que és un santuari hípetro. De fet, les zones del prodomos i de les galeries exteriors mai varen tindre un sostre, i es constata que l'últim apany de les parets mai va ser dut a efecte. En 1979 L. Haselsberger va descobrir uns dibuixos de la construcció que consistixen en plans de l'emplaçament de les columnes, les estructures i atres elements arquitectònics. Apareixen gravats en les parets grans dibuixos elaborats en regla i compàs en superfícies de fins a 25 metros, en precisió milimétrica.

Dídima va ser, en Delfos, Dodona i Clars, un dels oràculs grecs més importants. Es desconeix el ritual complet de les profecies pero lo que és segur és que, en la seua forma final, es formulaven en vers pels sacerdots.

El santuari va prosperar fins a finals de el I a el II.

Estadi

Al surest del temple es troba l'estadi, en el que s'organisaven competicions, des d'al voltant de l'any 200 a. C. Les grades del estilóbato, al surest del temple, varen servir d'assents per als espectadors.

Teatre

En l'any 2010 es varen trobar uns restants arqueològics que pertanyen a un antic teatre.

Possible temple de Artemisa

Artícul principal → Temple de Artemisa (Dídima).

Les excavacions de l'equip alemà d'arqueòlecs dirigits per Helga Bumke investiguen des de 2012 els restants dels fonaments d'un santuari helenístic que podria ser el dedicat a Artemisa.

Vore també

• Didimaion
• Atres santuaris d'Apolo : Argos • Clars • Delos • Delfos • Tasos
• Atres santuaris en Jonia : Artemision d'Éfeso • Hereo de Samos

Bibliografia

• Hammond, N. G. L. (1998) "The Branchidae at Didyma and in Sogdiana", en The Classical Quarterly, New Séries, 48.2 pp. 339-344.
• Joseph Fontenrose, 1988. Didyma. Apollo's Oracle, Cult and Companions, (Berkeley). Catalogue of Didyman inquiries and responses, translated.
• H. W. Parke, 1985. The Oracles of Apollo in Àsia Minor
• T. Wiegand (1941-1958). Didyma, 2 vols. in The prime archaeological report 4. Berlín.
• Klaus Tuchelt (1991). Didyma-Branchidai, von Zabern, Mayence. ISBN 3-8053-1316-0.
• Stephan W. E. Blum, Frank Schweizer & Rüstem Aslan (2006). Luftbilder antiker Landschaften und Stätten der Türkei, en vista aérees de Hakan Öge, von Zabern, Mayence, pp. 48–51 ISBN 3-8053-3653-5.
• Joseph Fontenrose (1988). Didyma. Apollo's Oracle, Cult and Companions, Berkeley.
• Robin Lane Fox (1986). Pagans and Christians, capítul 5
• N. G. L. Hammond (1998). "The Branchidae at Didyma and in Sogdiana", in: The Classical Quarterly, New Séries, 48.2, pp. 339-344
• H. W. Parke (1985). The Oracles of Apollo in Àsia Minor
• Carle Claude Van Essen (1946). «Notes sur li deuxième Didymeion», BCH, vol. 70, pp. 607-616.