Laocoonte i els seus fills

Archiu:Laocoön and his sons group.jpg

Laocoonte i els seus fills

Laocoonte y sus hijos es un grupo escultórico griego de datación controvertida, encara que sol considerar-se una obra original de principis de l'era cristiana. És una de les escultures antigues més famoses des de que va ser desenterrada en Roma en 1506. És molt provable que l'estàtua siga la mateixa que va ser elogiada en els més alts térmens per Plinio el Vell, el principal escritor romà sobre art. L'obra és d'un tamany alguna cosa major que el natural, de 2,42 m d'altura i està eixecutada en marbre blanc. Es troba en el Museu Pío-Clementino pertanyent als Museus Vaticans de Roma, i junt al Tors del Belvedere és l'únic original grec del ___protected_title_2___. Representa la mort del sacerdot troyano Laocoonte, o Laoconte, castigat pels deus a morir estrangulat per serps marines junt als seus dos fills, Antífante i Timbreo.

El grup de Laocoonte ha segut cridat «el icono prototípico de la agonía humana» en l'art occidental. A diferència de l'agonia a sovint representada en l'art cristià que representa la Passió de Jesús i els màrtirs, el sofriment que es mostra en esta estàtua no oferix cap poder redentor ni recompensa. L'agonia es transmet a través de les expressions contorsionadas dels rostres, en particular les celles abultades de Laocoonte, que Guillaume-Benjamin Duchenne va calificar d'impossibles fisiológicamente. Estes expressions es reflectixen en els cossos que lluiten desesperadament, especialment el de Laocoonte, en el que cada part del seu cos es mostra en tensió.

Plinio va atribuir l'obra, llavors en el palau del emperador Tito, a tres escultors grecs de l'illa de Rodas: Agesandro, Polidoro i Atenodoro de Rodas (pertanyents a l'Escola de Rodas del periodo helenístico), pero no menciona la data ni el mecenes. Sobre estil, li la considera es un grupo escultórico griego de datación controvertida, No obstant, el seu orige és incert, ya que no se sap si és una obra original o una còpia d'una escultura de bronze anterior. Alguns creuen que és una còpia d'una obra de principis del periodo imperial, mentres que uns atres pensen que és una obra original d'un periodo posterior, continuadora de l'estil pergameno d'uns dos sigles abans. En qualsevol cas, provablement va ser encarregada per a la casa d'un romà ric, possiblement de la família imperial. Les dates sugerides per a l'estàtua oscilen entre el 200 a. C. i la década de 70 d. C., sent actualment la data Juliol-Claudiana (entre 27 a. C. i 68 d. C.) la preferida.

A pesar de trobar-se en un estat excelent en general per a tractar-se d'una escultura excavada, al grup li falten vàries parts i ha sofrit vàries modificacions i restauracions antigues des de la seua excavació.

Història

Archiu:Lakoon - Marco Dente.jpg

Gravat de Marque dona Ravenna mostrant l'escultura tal i com va ser trobada.

Antiguetat

Hi ha consens en que l'estil de l'obra és el del ___protected_title_2___ helenístico que va sorgir en l'Àsia Menor grega cap a l'any 200 a. C., i l'obra del qual més coneguda de la que no hi ha dubte de que siga original és l'Altar de Pérgamo, datat cap a 180-160 a. C. i actualment en Berlín. En ell, la figura d'Alcioneo es mostra en una pose i situació (en tot i serps) molt similars a les de Laocoonte, encara que l'estil és «el icono prototípico de la agonía humana» que el de l'altar.

L'eixecució del Laocoonte és extremadament fina en la seua totalitat, i la composició molt cuidadosadament calculada, encara que sembla que el grup va sofrir ajusts en l'antiguetat. Els dos fills són més be menuts en comparació al seu pare, pero açò aumenta l'impacte de la figura central. A sovint es pensa que el fi marbre blanc utilisat és grec, pero no s'ha identificat per mig d'anàlisis.

En l'estudi de Plinio sobre l'escultura en pedra grega i romana en la seua enciclopèdica Història Natural (XXXVI, 37), afirma que:

.... en el cas de vàries obres de gran excelència, el número d'artistes que han treballat en elles ha demostrat ser un obstàcul considerable per a la fama de cada una, ya que cap individu pot acaparar tot el mèrit, i és impossible concedir-ho en la deguda proporció als noms dels varis artistes combinats. Tal és el cas del Laocoonte, per eixemple, en el palau del emperador Tito, una obra que pot considerar-se preferible a qualsevol atra producció de l'art de la pintura o de l'estatuaria [de bronze]. Està esculpida a partir d'un sol bloc, tant la figura principal com els chiquets i les serps en els seus maravellosos plecs. Este grup va ser realisat conjuntament per tres eminents artistes, Agesandro, Polidoro i Atenodoro, natius de Rodas.

En general, s'accepta que es tracta de la mateixa obra que es troba actualment en el Vaticà. En l'actualitat, és molt freqüent pensar que els tres rodios eren copistas, tal volta d'una escultura de bronze de Pérgamo, creada cap a l'any 200 a. C. Flama l'atenció que Plinio no aborde explícitament esta qüestió, de manera que sugerix que «la considera original». Plinio afirma que es trobava en el palau de l'emperador Tito, i és possible que permaneixquera en el mateix lloc fins a 1506. També afirma que va ser tallada en una sola peça de marbre, encara que l'obra vaticana consta d'a lo manco sèt peces entrellaçades.

Renaixença

Este grup escultòric era conegut per descripcions antigues, pero es creïa perdut. Va ser descobert el 14 de giner de 1506 en una vinya propenca a Santa María la Major, terreny propietat de Felice de Fredis, que es trobava en l'Esquilino romà i que en temps antics havia segut part de la Domus Aurea de Nerón i després del palau del emperador Tito. El papa Juliol II va enviar al arquitecte Giuliano de Sangallo, qui junt a Miguel Ángel va identificar l'escultura com la descrita per l'autor romà Plinio el Vell en la seua obra enciclopèdica Naturalis Història. Plinio va escriure uns comentaris laudatorios sobre l'obra que va vore en el palau de l'emperador Tito cap a l'any 70:

Deu ser situada per davant de totes, no solament de l'art de l'estatuaria sino també del de la pintura. Va ser esculpida en un sol bloc de marbre pels excelents artistes de Rodas Agesandro, Polidoro i Atenodoro i representa a Laocoonte, els seus fills i les serps admirablement enroscadas.

Plinio el Vell.

Francesco dona Sangallo, més tarde escultor, va escriure un relat del descobriment de l'escultura més de 60 anys despuix:

La primera volta que estava en Roma quan era molt jove, el papa va rebre la notícia del descobriment d'algunes molt belles estàtues en una vinya prop de Santa María La Major. El papa va ordenar a un dels seus ajudants que s'afanyara i diguera a Giuliano dona Sangallo que fora i les vera. Aixina que va eixir immediatament. Ya que Michelangelo Buonarroti es trobava sempre en la nostra casa, el meu pare, havent-li citat i havent-li assignat l'encàrrec del mausoleu del papa, volia que ell també li acompanyara. Em vaig unir al meu pare i nos vàrem anar. Vaig descendir fins a a on estaven les estàtues quan immediatament el meu pare va dir: “Això és el Laoconte que diu Plinio”. Llavors varen cavar el clot més gran per a que pogueren traure l'estàtua. Tan pronte com va ser visible tots varen escomençar a dibuixar, conversant tot el temps sobre coses antigues, charrant també sobre les que estaven en Florencia.

Francesco dona Sangallo.

Quan va ser descoberta li faltaven els braços drets de Laocoonte i d'un dels seus fills, i la mà dreta de l'atre fill; també faltaven algunes parts de les serps. Del seu estat en eixe moment queden com a testimoni les còpies que va fer el gravador Giovanni Antonio dona Brescia: un dibuix (conservat ara en Düsseldorf, Alemània) i un gravat que va contribuir a la seua ràpida fama.

Archiu:Antikensammlung Mannheim Laokoon.jpg

Còpia, en Mannheim, del grup tal i com estaven representats els braços afegits abans de l'última restauració.

Es va decidir restaurar el grup escultòric i va haver controvèrsia sobre cóm deuria haver segut el gest del braç que li faltava al pare. Miguel Ángel va propondre restaurar el braç del pare en posició de flexió; l'artiste va aplegar a realisar dit braç, pero no va aplegar a posar-li-ho i actualment s'expon junt al grup escultòric. Amico Aspertini també va realisar un dibuix en la mateixa posició del braç, i en 1525, Baccio Bandinelli va realisar una còpia de tot el grup en una posició pareguda per al papa León X, còpia que es troba en la Galeria dels Uffizi de Florencia. Tant Miguel Ángel com Sangallo varen aconsellar a Juliol II que adquirira l'obra, qui, despuix d'unes breus negociacions, va comprar l'obra per una gran cantitat monetària —més de 600 ducados—. En 1509, Juliol II va manar traslladar-l'al Vaticà junt a atres dos escultures, el Apolo de Belvedere i la Venus Felix, instalant-les en tres casetas del Pati Octogonal del Belvedere, que hui forma part dels Museus Vaticans. El rei Francisco I de França va obtindre el permís del papa per a la realisació de varis mòles; per a realisar la còpia va enviar a Francesco Primaticcio, qui els va fer en 1540. Estos mòles varen servir per a fer una escultura de bronze que va ser instalada en el Palau de Fontainebleau.

Archiu:Caricature of the Laocoon group as apes.jpg

Parodia de l'escultura, a on les figures humanes són reemplaçades per mones. Caricatura dissenyada per Tiziano i gravada per Niccolò Boldrini.

Una primera restauració realisada per Bandinelli en cera, a on va representar el braç doblat, va ser modificada en 1532 per Giovanni Angelo Montorsoli, que va realisar la restauració en terracota i en el braç de Laocoonte estirat. Entre els que varen criticar esta restauració es trobava Tiziano, qui va realisar un dibuix en el que representava a Laocoonte i els seus fills com si anaren tres mones. Esta caricatura va ser gravada per Niccolò Boldrini.

En el XVIII, l'escultor Agostino Cornachini va tornar a restaurar l'obra, canviant el material de la restauració per marbre i va aprofitar per a canviar el braç del fill, modificant el gest d'est, que també va ser estirat. L'any 1798, despuix de la firma del Tractat de Tolentino, el grup va ser traslladat a París per l'eixèrcit de Napoleón com a part del botí de guerra durant la seua campanya en Itàlia, pero sense els elements afegits, i posada en el Museu del Louvre fins a la seua devolució al Vaticà en 1816, quan se li varen tornar a afegir.

En 1905, l'arqueòlec Ludwig Pollack va identificar el braç original, trobant-ho en una vella tenda de Via Labicana. El braç tenia la posició flexionada com ya havia alvançat Miguel Ángel; el braç es va afegir en una restauració realisada entre 1957 i 1960, i dirigida per Filippo Magi, restauració en la que es varen retirar totes les peces afegides.

Datació

Archiu:FrisoaltarPergamo.jpg

L'expressió del rostre de Laocoonte és molt similar a la del jagant que Atenea agarra pel pèl en l'Altar de Zeus de Pérgamo.

La datació de l'obra és controvertida: en principi es datava en el I perque es conservaven firmes pertanyents a eixe sigle d'un escultor de Rodas cridat Atenodoro, fill de Agesandro. Pero en 1954, Gisela M. A. Richter va senyalar que els noms de Atenodoro i Agesandro varen ser molt corrents en Rodas durant vàries generacions, i ademés apreciava una gran similitut de l'obra en un friso que representa la lluita entre deus i jagants del altar de Zeus de Pérgamo. Concretament, l'expressió i les característiques del rostre de Laocoonte són molt similars al jagant que Atenea agarra pel pèl, aixina com les serps tenen equivalents en el mencionat altar. Per això ho va datar en el mateix periodo que este, en el II

No obstant, també s'aprecien clares diferències en l'escultura de Pérgamo: un rostre de Laocoonte més vibrant que el dels jagants de Pérgamo, diferències en la tècnica de la modelació del cabellam i un paper poc important de les robes del grup del Laoconte en comparació al grup de Pérgamo.

Ademés, s'ha demostrat que, a pesar de que la major part de l'escultura es va fer en marbre de Rodas, un dels blocs usats és marbre de Luni, d'orige italiano; este fet no concorda en lo descrit per Plinio, que només va distinguir un bloc de marbre, ni en el fet de que este marbre no es va explotar abans de l'época d'Augusto. No obstant, Tazartes senyala que el grup està fet en marbre de Frigia.

També s'ha sugerit que podria ser una còpia o una variant lliure romana d'un original helenístico en bronze dels sigles III-II, o dels sigles II-I a. C., o més concretament, d'un bronze realisat en Pérgamo en la segona mitat de el II.

Archiu:Sperlonga ruins 29.jpg

Vista de la gruta de Tiberio en Sperlonga

La datació en el II no pot mantindre's despuix del descobriment produït en 1957. En aquell any es varen trobar varis fragments d'atres cinc grups escultòrics en la cridada gruta de Tiberio, en Sperlonga, en la costa sur del Lacio. Els grups representen també temes homéricos i varen ser duts a la cova be per rics ciutadans romans per a evitar la seua destrucció, possiblement a mans dels primers cristians, o be varen ser tallats expressament para dita cova, habilitada per Tiberio com a sala de convits. Un dels grups, que representa el tema de Ulises cegant a Polifemo du la firma dels tres escultors rodios mencionats per Plinio, qui va deixar escrit:

Atenodoro, fill de Agesandro, i Agesandro, fill de Peonio, i Polidoro, fill de Polidoro, rodios, ho varen fer.

L'inscripció, segons la majoria dels epigrafistas, deu pertànyer a el I, per tant, els autors haurien vixcut en eixe sigle. Tant el grup de Ulises com el de Laocoonte podrien haver segut fets en eixe sigle per a un mecenes romà, qui podria haver segut el mateix emperador Tiberio.

En l'any 2005 l'investigadora nortamericana Lynn Catterson va realisar una conferència a on va llançar el hipòtesis de que el grup escultòric podria ser una falsificació realisada per Miguel Ángel, basada en una série de senyes que la relacionen en ell. No obstant, esta hipòtesis sembla ignorar la troballa de 1957 en Sperlonga de fragments d'escultures realisades en una tècnica similar al Laocoonte i els seus fills.

Vore també

• Escultura grega
• Guerra de Troya
• Història de l'art occidental

Bibliografia

• (1967) Enciclopèdia Universal Sopena, Barcelona: Ramon Sopena.
• (2004) La Gran Enciclopèdia en Català, Barcelona: Edicions 62. ISBN 84-297-5440-7.
• Barral i Altet, Xavier (1987). Història Universal de l'Art. L'Antiguetat clàssica. ISBN 84-320-8902-8.
• Bresc-Bautier, Geneviève (1996). L'Escultura, Sigles XVI-XVII. El Manierisme, Barcelona: Carroggio. ISBN 84-7254-245-9.
• Centanni et al. (2006a), Laocoonte: variazioni sul mit, en una Galleria delle fonti letterarie i iconografiche la seua Laocoonte, a cura del Centre studi classicA, "La Rivista vaig donar Engramma" n. 50, luglio/settembre 2006 [1] archivat en Wayback Machine.
• Centanni et al. (2006b), Nota sul cicle vaig donar Sperlonga i sulle relazioni en il Laoocoonte Vaticà, a cura del Centre studi classicA, "La Rivista vaig donar Engramma" n. 50. luglio/settembre 2006 [2] archivat en Wayback Machine.
• Centanni et al. (2006c), Nota sulle interpretazioni del passo vaig donar Plinio, Nat. Hist. XXXVI, 37, a cura del Centre studi classicA, "La Rivista vaig donar Engramma" n. 50. luglio/settembre 2006 [3] archivat en Wayback Machine.
• Cirlot, Lourdes (2005). Museus del Món, Barcelona: Planeta Agostini. ISBN 84-674-2002-2.
• Chamoux, Francois (1967). Art Grec, Barcelona: Seix Barral.
• García Sánchez (1999). Art Grec, Parramón. ISBN 84-343-2239-6.

• Marque Gazzola (2006), Scheda cronologica dei restauri del Laocoonte, "La Rivista vaig donar Engramma" n. 50, luglio/settembre 2006 [4] archivat en Wayback Machine.
• von Goethe (1999). Escrits d'art, Editorial Síntesis. ISBN 84-7738-695-1.
• Greus, Robert (2005). Els mits grecs, Barcelona: RBA Coleccionables. ISBN 84-473-4000-7.
• Hartt, Frederick (1985). Història de la pintura, escultura i arquitectura, Madrit: Akal. ISBN 84-7600-411-7.
• Haskell, Francisc (1988). Pour l'amour de l'antique. La Statuaire gréco-romaine et li goût européen, París: Hachette, coll. Bibliothèque d'archéologie. ISBN 2-01-011642-9.
• Herder, Johann Gottfried (2006). Escultura, Universitat de Valéncia. ISBN 84 3706 346 9.
• Honour, Hugh (1987). Història de l'Art, Barcelona: Ed. Reverté. ISBN 84-291-1441-6.
• Martínez Justícia (2000). «2», Història i teoria de la conservació i restauració artística, Editorial Tecnos. ISBN 9788430936793.
• Muller-Dufeu (2002). La Sculpture grecque. Sources littéraires et épigraphiques, París: Éditions de l'École nationale supérieure dones Beaux-Arts, coll. Laocoonte y sus hijos. ISBN 2-84056-087-9.
• Murray (1992). Miguel Ángel, Editorial Destí. ISBN 84-23-32092-8.
• Navarrés, Francesc (dir.) (2005). Grècia, Madrit: Salvat. ISBN 84-471-0325-0.
• Ortiz-Osés (1999). Qüestiones fronterices: una filosofia simbòlica, Anthropos Editorial. ISBN 8476585608.
• Papafava, Francesco (1995). Vaticà, Ciutat del Vaticà: Edizioni Musei Vaticani.
• Parramon i Blasco (1997). Diccionari de la mitologia grega i romana, Barcelona: Edicions 62. ISBN 84-297-4146-1.
• Pijoan, José (1966). Història de l'art, Barcelona: Salvat Editors.
• Pollitt, Jerome J. (1999). «Introduction: masters and masterworks», Pollitt, J. J.; Palagia, O. (ed.). Personal Styles in Greek Sculptures, Cambridge University Press. ISBN 0521657385.
• Pollitt, Jerome J. (1989). L'art helenístico, Editorial Nerea. ISBN 84-89569-25-8.
• Ritcher, Gisela M.A. (1980). L'Art Grec, Barcelona: Edicions Destine. ISBN 84-233-1018-3.
• Robertson, Martin (1993). «8», L'art grec, Aliança Editorial. ISBN 8420670502.
• Smith (1984). Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology, Taylor and Walton.
• Tazartes, Maurizia (1985). El Greco, Unitat Editorial. ISBN 84-89780-99-4.
• Virgilio (1997). Eneida, Barcelona: Editorial Edicomunicación. ISBN 8476726740.
• Winckelmann, Johannes Joachim (1989). Història de l'art en l'antiguetat, Editorial Aguilar.