Palau de Fontainebleau

Archiu:Fontainebleau Theatre Napoleon caps block 0 .jpg

La Sala d'espectàculs del Palau de Fontainebleau, en 1855

El palau de Fontainebleau, en francés Château de Fontainebleau, és un dels majors palaus reals francesos. Està localisat en la ciutat de Fontainebleau, departament de Sena i Marne, en el nort de França.

El palau reflectix, actualment, les aportacions constructives i decoratives de varis monarques francesos, a partir d'una estructura inicial de Francisco I. L'edifici es desenrolla al voltant d'una série de patis.

La ciutat de Fontainebleau va créixer en el seu entorn i en lo que restava de la «floresta de Fontainebleau» (en espanyol bosc de Fontainebleau), un antic parc real de caça.

Este palau va introduir en França el manierisme italià, en la decoració d'interiors i en els jardins, adaptant-ho. El manierisme francés en la decoració d'interiors de el XVI és conegut com a «estil Fontainebleau»: combina escultura, forja, pintura, estuc i fusteria. En jardineria va supondre l'introducció del parterre.

L'ideal de bellea femenina en Fontainebleau és, també, manierista: una chicoteta i graciós cap en un coll esvelt, tors i braços exageradamente llarcs, pits menuts i alts; és casi una tornada a les bellees del gòtic tardà. Els nous ideals de Fontainebleau varen ser plasmats en refinats i detallats gravats que varen circular entre artistes i entesos.

A través dels gravats realisats per la «Escola de Fontainebleau», este nou estil va ser transmés a atres centres del nort d'Europa, especialment en Amberes, Bèlgica, Alemània i, més vesprada, també Londres.

Història

El vell castell que s'erigia en este lloc ya era usat al final de el XII pel rei Luis VII, per a qui Thomas Becket va consagrar la capella. Fontainebleau va ser una de les residències favorites de Felipe II i de Luis IX. El creador de l'edifici actual va ser Francisco I, per a qui l'arquitecte Gilles li Breton va construir la major part del Cour Ovale (Pati Ovalat), incloent la Porte Dorée (Porta Dorada), en el seu entrada sur. Este rei també va invitar a Sebastiano Serlio i Leonardo dona Vinci. La Galeria de Francisco I, en les seues frescas fets en estuc per Rosso Fiorentino, va ser construïda entre 1522 i 1540, sent la primera gran galeria decorada en estuc i fresca construïda en França. Que va aplegar a ser un dels majors centres artístic d'Europa.

El Renaixença va ser introduït en França pel Palau de Fontainebleau, per influència d'Enrique II i Catalina de Médici, que varen contractar als arquitectes Philibert Delorme i Jean Bullant, en els que varen portar a terme una important campanya de remodelacions. La Ix-li dones Fêtes (Saló de Ball) va ser decorada pels pintors manieristas italians Francesco Primaticcio i Niccolò dell'Abbate. La «Nimfa de Fontainebleau», de Benvenuto Cellini, encarregada per al palau, està en el Louvre.

Al Fontainebleau de Francisco I i Enrique II, Enrique IV va afegir el pati que du el seu nom, el Cour dones Princes (Pati dels Príncips), la Galerie de Diane de Poitiers (Galeria de Diana de Poitiers) i la Galerie dones Cerfs (Galeria dels Cérvols), usada com a biblioteca. Una «segona escola de decoradores de Fontainebleau», menys ambiciosa i original que la primera, va estar involucrada en estos proyectes. Enrique IV va perforar el parc forestal en un canal de 1200 metros, a on actualment es pot peixcar, i va ordenar la plantació de pins, oms i frutales. El seu jardiner, Claude Mollet, en habilitats ya provades en el Château d'Anet, va eixecutar els parterres.

Tres sigles despuix el palau va entrar en decadència; durant la Revolució francesa molt del mobiliari original es va dispersar en les vendes revolucionàries del contingut de tots els palaus reals, concebudes com una forma de conseguir diners per a la nació i assegurar que els Borbones no podrien tornar als seus dominis. Dins de la década següent, l'emperador Napoleón Bonaparte va començar a transformar el Château de Fontainebleau en un símbol de la seua grandea, com una alternativa al Palau de Versalles que tenia connotacions borbòniques. En Fontainebleau, Napoleón I de França va firmar la seua abdicació, en el Tractat de Fontainebleau. Es va despedir del seu Vella Guàrdia i va partir a l'exili.

En modificacions en l'estructura del palau, incloent l'entrada de cantería suficientment ampla per al seu carruage, Napoleón va ajudar a fer del palau el lloc que els visitants coneixen actualment. Fontainebleau va ser l'escenari de la Cort del Segon Imperi del seu nebot Napoleón III. Felipe IV, Enrique III i Luis XIII varen nàixer en este palau, i el primer d'estos reis també va morir ací. Cristina de Suècia va viure en Fontainebleau durant varis anys, despuix d'abdicar en 1654. En 1685 Fontainebleau va ser l'escenari de la firma del Edicte de Fontainebleau, el qual va revocar l'Edicte de Nantes (1598). Hostes reals dels reis de la dinastia dels Borbones varen ser instalats en Fontainebleau: Pedro I de Rússia i Cristián VII de Dinamarca, i també, en l'época de Napoleón, el Papa Pío VII, en 1804 quan va vindre a consagrar a Napoleón com a Emperador, i entre 1812 i 1814, quan va ser el seu presoner.

Actualment, part del palau alberga les Écoles d'Art Américaines (Escoles d'Arts Americanes), una escola d'art, arquitectura i música per a estudiants dels EUA. Preservat en els camps està el jeu de paume (camp de tenis real) d'Enrique IV. És el major camp de tenis d'este gènero en el món, i un dels pocs de propietat pública.^[1]

En 1981, el Château de Fontainebleau va ser classificat Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco.

Tractats sucritos en el palau de Fontainebleau

En el palau de Fontainebleau, a lo llarc de l'història, s'han conclós varis acorts polítics importants del Regne de França, com:

el tractat de Fontainebleau de 1611, pel que es va concertar el matrimoni de l'infant Felipe IV d'Espanya en Isabel de Borbón i el de Luis XIII de França en Ana d'Àustria;
el tractat de Fontainebleau de 1631, entre Maximiliano I de Baviera, i el Regne de França, que va establir una aliança entre abdós parts durant la Guerra dels Trenta Anys;

l'Edicte de Fontainebleau (1685), promulgat per Luis XIV de França per a anular l'edicte de Nantes;
el pacte de família de 1743, firmat entre França i Espanya;
el tractat de Fontainebleau de 1745, que va establir una aliança militar entre Luis XV de França i Carlos Estuardo, pretenent al tro britànic;
el tractat de Fontainebleau de 1762, un acort secret pel que França cedia a Espanya el territori de Luisiana, anterior al Tractat de París de 1763;
el tractat de Fontainebleau de 1785, acort territorial pactat per l'emperador austríac José II i les Províncies Unides dels Països Baixos;
el tractat de Fontainebleau de 1807, pel que França i Espanya varen acordar invadir Portugal i dividir el país en tres regnes, o
el tractat de Fontainebleau de 1814, pel que Napoleón va ser desterrat a l'Illa de Elba.

Vore també

Referències

↑ Cercle du jeu de paume de Fontainebleau. «Histoire de l'ix-li de jeu de paume de Fontainebleau». Archivat des d'el original, el 25 de juny de 2008. Consultat el 19 de març de 2007.

Enllaços externs

Sitie web del Museu del Castell de Fontainebleau (en francés i anglés)..
Sitie web sobre el Castell de Fontainebleau (en castellà).
Ficha del sitie web del Patrimoni de la Humanitat (anglés).
Descobrix el castello de Fontainebleau en Eurochannel

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Palacio de Fontainebleau» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Cercle du jeu de paume de Fontainebleau. «Histoire de l'ix-li de jeu de paume de Fontainebleau». Archivat des d'el original, el 25 de juny de 2008. Consultat el 19 de març de 2007.

[1]