Juliol II

Juliol II (naixcut com Giuliano della Rovere) (Albisola Superiore, 5 de decembre de 1443-Roma, 21 de febrer de 1513) va ser el papa 216.º de l'Iglésia catòlica, de 1503 a 1513. Se li ha cridat com el Papa guerrer o el Papa terrible per l'intensa activitat política i militar del seu pontificat. És un dels fundadors dels Estats Pontificis. Pero també el seu papat va mostrar un «ambiciós mecenage que va reunir a Bramante, Miguel Ángel i Rafael» mostrant-li l'historiografia d'el XX com el «papa més actiu en perseguir una política de poder, i deixar en la Roma de la Renaixença la seua impronta de constructor, administrador i propagandista».

Primers anys

Família i estudis

Giuliano della Rovere era nebot del papa Sixto IV i primer de la moradura Pedro Riario. Va cursar estudis en els franciscanos en Perugia a instàncies del seu tio, qui ho va prendre baix la seua protecció i més tarde ho va enviar a un convent en La Pérouse a on realisaria els seus estudis superiors.

Carrera eclesiàstica

En 1471, poc en acabant de que el seu tio es convertira en papa, és nomenat bisbe de Carpentras, França. En dit any va ser elevat a la dignitat de moradura presbítero del títul de Sant Pedro ad Vincula.

En el seu tio com a papa, obté una gran influència, rebent fins a huit bisbat: Lausana (1472), Mesina i Catania (1473), Aviñón (1474), Coutances (1476), Viviers (1478), Mende (1478), Sabina (1479), Bolonya (1483), Lodève (1488), Savona (1499) i Vercelli (1502), ademés d'atres abadies.

A la mort del seu cosí, Pedro Riario, accedix a la vida política sent nomenat llavors bisbe de Aviñón i, poc despuix (1476) llegat d'esta ciutat. En 1480 és enviat al Regne de França en calitat de llegat pontifici, retornant a Roma al començament de l'any 1482. Demostra tal habilitat que pronte adquirix gran influència dins del colege cardenalicio, influència que creix encara més baix el papat d'Inocencio VIII, successor de Sixto IV en 1484.

Sixto IV nomena a Bartolomeo Platina prefecto de la Biblioteca Vaticana, fresca de cap a 1477, en els Museus Vaticans.

Giuliano va tindre varis fills illegítims, pero l'única en alcançar l'edat adulta va ser Felice della Rovere, naixcuda en 1483 frut de la seua relació en l'aristócrata romana Lucrezia Normanini. Poc despuix del naiximent de Felice, Giuliano arregla el matrimoni de Lucrezia en Bernardino de Cuspis, mestre vaig donar casa del cosí de Giuliano, la moradura Girolamo Basso della Rovere.

Ascens en poder

Artícul principal → Cónclau d'octubre de 1503.

Della Rovere tenia un gran rival en el sí del colege cardenalicio, la moradura Rodrigo Borgia, més vesprada elegit papa Alejandro VI a la mort de Inocencio VIII. Della Rovere, que també aspirava a ser papa, acusa a Borgia d'haver segut elegit per mig de simonia i gràcies a un acort secret en la moradura Ascanio Sforza. Despuix d'esta disputa, es refugia de l'ira d'Alejandro VI en Ostia i mesos més tarde marcha a París, a on incita al rei Carlos VIII de França a intentar la conquista del Regne de Nàpols. Acompanyant al jove rei en la seua campanya militar, entra en ell en Roma i tracta de convocar un concilie ecuménico que investigue les accions del papa Alejandro VI i, finalment, ho deponga. No obstant, el papa Alejandro VI s'havia guanyat el favor d'un ministre del rei francés, Guillaume Briçonnet, en oferir-li la dignitat de moradura, conseguint detindre aixina les maniobres del seu opositor.

Alejandro VI mor en 1503 degut provablement a la malaria, encara que s'especula que va poder ser enverinat. El seu fill, César Borgia, també cau malt per eixes dates. La moradura Piccolomini de Siena és elegit nou papa baix el nom de Pío III, encara que della Rovere no recolzava esta candidatura. De qualsevol forma, el vell Piccolomini fallix poc despuix. Della Rovere és elegit finalment papa baix el nom de Juliol II l'1 de novembre de 1503 en el cónclau més breu de l'història, de tan sol unes poques hores de duració. Va obtindre 35 dels 38 vots possibles, inclosos els d'els 11 moradures espanyoles que, desaparegut Alejandro VI, encara obedien les órdens del seu fill César Borgia.

Pontificat

La figura de Juliol II, guerrer, polític, estratega, maquinador, absolutista i maquiavèlic,^{cita requerida} s'assembla més a la d'un monarca del seu temps que a la delíder d'una religió.^{cita requerida} Enemic implacable dels Borgia, havia contemplat impotent cóm Alejandro VI i César Borgia buidaven el patrimoni dels Estats Pontificis i s'apropiaven dels seus territoris a títul personal. Dedicaria grans esforços a lo llarc del seu pontificat a recuperar per a l'Iglésia els feus de que havia segut despullada, intentant unificar tota Itàlia baix la direcció de la Santa Sèu. Durant el seu pontificat es va crear ademés la Guàrdia Suïssa Pontifícia (el 22 de giner de 1506) baix elema «Acriter et fideliter» (en valor i en fidelitat).

En decembre de 1503 otorga una dispensa papal que permetria a Enrique Tudor, duc de York (futur rei Enrique VIII d'Anglaterra), en alcançar la majoria d'edat, casar-se en Catalina d'Aragó, viuda del seu germà Arturo Tudor, príncip de Gals.

Nepotisme

Juliol II va continuar la tradicional pràctica del nepotisme garantisant l'ascens social de la seua família. Els seus familiars (Clemente Grosso della Rovere, Galeotto Franciotti della Rovere, Leonardo Grosso della Rovere, Sisto Gara della Rovere) varen ser elevats al cardenalato i el seu nebot Francisco María della Rovere va rebre la senyoria de Pésaro. La filla illegítima de Juliol II, Felice della Rovere va contraure matrimoni en 1506 en Gian Giordano Orsini en l'objectiu de conseguir l'amistat de la poderosa família Orsini.

La lluita contra els Borgia

Sense el respal d'Alejandro VI, el conglomerat de ciutats que César Borgia havia somés a la seua obediència es desmoronó. Algunes varen retornar als seus antics regidors mentres que unes atres varen caure en l'òrbita de la República Veneciano. César Borgia retenia a finals de novembre de 1503 les ciutats de Cesena, Forli i Bertinoro. El papa anuncia la seua intenció de que cap de les places conquistades en les campanyes dels Borgia queden les seues mans sino que han de permanéixer baix la jurisdicció de Roma, conminando al duc per a que li entregara eixes ciutats en nom de l'Iglésia. El 24 de novembre de 1503, Juliol II ordena la detenció de César. El duc és tractat cortésmente, sent retingut en el palau del Vaticà i no en les masmorres de Sant'Angelo. Borgia envia als seus castellans en la Romaña instruccions públiques per a que entreguen les places a Juliol II, pero els transmet instruccions privades per a que les mantinguen en el seu nom.

Enviat un nuncio a Cesena per a l'entrega formal de la plaça, és rebujat i el seu criat, assessinat. el succés va commocionar a Juliol II, que no esperava tal maniobra. Es varen realisar preparatius militars per a sitiar la plaça, pero el castellà, Diego de Quiñones, la va defendre, vinculant l'entrega de la mateixa a la lliberació de César. Finalment, el duc va alcançar un acort, i va entregar Forlì, Cesena i Bertinoro a canvi de la seua lliberació el 19 d'abril de 1504.

La lluita contra la noblea rebel

Dos ciutats pertanyents a la regió de la Romaña, Perusa i Bolonya, baix el mandat de la família de Gian Paolo Baglioni i dels Bentivoglio respectivament, rebujaven la sobirania papal. Juliol II en persona va conduir contra elles els eixèrcits eclesiàstics. En setembre de 1506 capitulava Perusa; Bolonya va ser reduïda per les armes dos mesos despuix, ya que l'excomunió de Giovanni Bentivoglio, prèvia a l'atac, no havia donat resultat.

L'atac a Venècia

la República de Venècia va aprofitar per a prendre alguns estats en la Romaña en 1503.

Conjurat el perill d'un potent estat centroitaliano governat pel clan Borgia, es presentava ara el risc que un estat autònom i desvinculat de l'iglésia seguira existint encapçalat per Venècia. Contra esta amenaça anava a concitar Juliol II els seus propis esforços i els interessos de les nacions estrangeres. Com ya fera en el passat quan va incitar al rei francés Carlos VIII a intervindre en sol italià per a combatre a Alejandro VI, contra la República de Venècia tornava a necessitar l'ajuda de les potències estrangeres.

A tal fi va fer vanaglòria del seu talent diplomàtic. França acabava de perdre en favor d'Espanya totes les seues opcions en el Regne de Nàpols. El rei Luis XII de França desijava resquitar-se del seu afronta italiana i va sucumbir fàcilment a les propostes del pontífex que li va sugerir la possibilitat de conseguir en Venècia lo que la fortuna li havia negat en Nàpols. Per a convéncer al emperador del Sacre Imperi Romà Germànic Maximiliano I d'Àustria va amprar l'enza de que Pàdua, Treviso i atres ciutats del Véneto havien segut durant llarc temps del Imperi. També va conseguir comprometre a Espanya, al Regne d'Hongria, al Ducado de Saboya, Florencia i Mantua. En estos estats es va formar la Lliga de Cambrai en decembre de 1508; el seu objectiu: desintegrar la República de Venècia. Si algun papa va tindre meridianamente clar que es conseguix més per les armes que en els anatemas, eixe va ser Juliol II; no obstant, segurament per lo arraïlat de la costum secular, fins a ell mateixa va utilisar l'excomunió i l'entredit contra Venècia abans de castigar-la militarment. La «Serenísima» no va poder resistir l'embat dels eixèrcits coaligados i va ser derrotada en la batalla de Agnadello en maig de 1509.

Este descalabro no va supondre el fi de Venècia, ni era això lo que al Papa li convenia. Vençuda i dòcil, la república es avino a restituir a l'Iglésia els territoris romañolos sostrets. Satisfet en això, Juliol II va firmar la pau en els venecians, els va alçar les penes divines que els havia impost i es va retirar de la lliga que ell mateixa hi havia coordinat. En l'abandó del seu promotor i per efecte de l'experta diplomàcia veneciano que va sembrar la disensión entre els seus components, la coalició subscrita en Cambrai feneció en 1510.

Guerra contra els francesos

Juliol II es trobava ara davant la tasca d'expulsar als francesos de Gènova i Milà, despuix d'haver-els utilisat en l'enfrontament en Venècia. El seu consigna de «¡fòra els bàrbars!» va penetrar profundament en l'ànim dels italians. Juliol II sabia que sense la cooperació d'alguna potència europea ells solo no serien capaços d'enfrontar-se en èxit al poderós Luis XII de França. Servint-se una volta més de la diplomàcia va organisar la Lliga Santa, en la que s'integrarien els Estats Pontificis, Venècia i Espanya i que va quedar formalment constituïda el 4 d'octubre de 1511; un més despuix es va adherir a ella el rei Enrique VIII d'Anglaterra i un poc més vesprada l'emperador Maximiliano i Suïssa.

Mentres es gestionaven aquells pactes de les nacions europees contra França, el papa havia realisat pel seu conte accions de palesa hostilitat antifrancesa: a principis d'any, ell mateixa, com a capità de les tropes pontifícies, havia conquistat Mirandola, ciutat aliada dels francesos; per un atre costat, com a cap religiós, hi havia excomulgado i depost al duc Alfonso de Ferrara, espós de Lucrecia Borgia i simpatisant del rei francés. Luis XII de França va respondre en abdós terrenys: militarment, realisant una incursió sobre Bolonya a on va restablir als Bentivoglio; en el pla religiós, convocant un concilie en la ciutat de Pisa baix la suposta pretensió de reformar les institucions de l'iglésia. El verdader objectiu del concilie era, no obstant, debilitar la posició de Juliol II i, a ser possible, provocar la seua caiguda. La negativa de França a prestar obediència al papa va poder haver supost un nou cisma de no haver fracassat dit concilie (solament varen assistir cinc moradures adversaris de Juliol II i no va ser reconegut ni per la pròpia Sorbona de París).

El conflicte entre França i el papa va desembocar en guerra oberta. Luis XII es va dirigir a la península italiana en un gran eixèrcit dispost a esclafar a les tropes coaligades. En abril de 1512 es va entaular la cruenta batalla de Rávena en la que els eixèrcits francesos es varen mostrar superiors inicialment i fins a varen poder haver resultat victoriosos si no haguera trobat la mort en la baralla el seu cap Gastón de Foix. A partir d'este moment solament varen collir derrotes: varen haver d'abandonar Milà, varen perdre les ciutats de Bolonya, Parma, Reggio i Piacenza, les tropes suïsses els vencien en Novara i forces de la Lliga els varen fer traspassar els Alps i encara els varen acossar fins a Dijon, mentres els anglesos amenaçaven en creuar l'estret i Maximiliano es disponia a penetrar per la seua frontera. En el Congrés de Mantua de 1512 les potències coaligades varen acordar castigar a la República de Florencia pel respal brindat a França i repondre en el govern als aliats Médicis.

D'ahí l'entrega d'algunes tropes baix el mando de Ramón Folch de Cardona-Anglesola a la moradura de Médici, futur León X. Varen entrar en Toscana i varen sitiar la ciutat de Prato. La seua capitulació va seguir a una tràgica devastación que va durar 21 dies. L'episodi és tràgicament conegut com el saqueig de Prato. Tement que al saqueig de Prato poguera seguir el saqueig de Florencia, el govern florentino es va rendir voluntàriament a la facció Médici i aixina els Médici varen poder recuperar el control de la ciutat (14 de setembre de 1512), mentres mantenien les seues institucions republicanes.

conquista de Navarra i mort

Vore també: conquista de Navarra

Tomba de Juliol II en la basílica Sant Pietro in Vincoli.

Juliol II va tindre l'oportunitat d'agrair al rei Fernando el Catòlic l'ajuda prestada per a expulsar d'Itàlia als francesos. La corona de Navarra estava en 1512 en possessió de Catalina de Foix, casada en Juan III de Albret. La seua identificació en la causa francesa en l'enfrontament en el pontificat i l'aliança que varen mantindre en Luis XII de França va ser una excusa per a que Fernando, regente de Castella, en el pretext de que els monarques navarresos fomentaven les doctrines albigenses, obtinguera del papa una bula papal, la Pastor Ille Caelestis. En esta bula es excomulgaba de forma genèrica als aliats del rei francés. Posteriorment en una segona bula, en 1513, denominada Exigit Contumacium, la casa de Albret quedava desposseïda del seu regne i es lliberava als súbdits navarresos del jurament de fidelitat als seus reis, quedant el regne a merced de qui ho prenguera primer. Fernando ya tenia invadit el regne de Navarra des de l'estiu de l'any anterior en un eixèrcit castellà al mando de Fadrique Álvarez de Toledo, II duc d'Alba, per lo que Juliol II, per mig d'esta última bula, va tractar de llegitimar la conquista realisada pel rei Catòlic. En 1515 per acort de les Talles de Burgos, sense navarresos presents, va quedar incorporada a Castella, encara que les contraofensives militars varen continuar durant varis anys més. Finalment, ya en Carlos I, es va renunciar a la Baja Navarra degut a que este territori no es va conseguir controlar per Espanya.

Neutralisat el poder militar de Luis XII de França quedaven per contrarrestar les possibles seqüeles del concilie de Pisa. Per a agranar-les per complet, no sense abans haver excomulgado a les moradures assistents al fals concilie, va convocar el V Concilie de Letrán en 1512. Cavilaba ara el pontífex cóm tirar del sol italià als espanyols que s'estaven convertint en els seus nous amos. Buscava una eixida al círcul viciós en el que es vea immers des de que va pretendre impondre la seua autoritat sobre Venècia, i que li arrastrava a caure en mans d'una potència estrangera per a lliurar-se d'una atra a la que s'havia entregat prèviament per la mateixa raó. Juliol II va morir el 21 de febrer de 1513 sense haver pogut solucionar este problema.

Govern eclesiàstic de Juliol II

El 14 de giner de 1505 Juliol II emet la bula papal Cum Tam Diví, en la qual declara que una elecció pontifícia contaminada per simonia és nula. Durant el seu pontificat Juliol II va intentar reformar les órdens monásticas i mendicantes per mig d'ordenances. la regla monástica definitiva de l'Orde dels Mínims va ser aprovada per Juliol II en 1506.

El 12 de juliol de 1505 concedix una bula a Rodrigo Fernández de Santaella, arcediano de la catedral de Sevilla, autorisant la creació d'un colege i universitat per a l'ensenyança d'Arts, Llògica, Filosofia, Teologia i Dret tant Canònic com a Civil. El 16 de juny de 1508 una nova bula ratificava els privilegis de la primera i els ampliava.

En motiu de l'evangelización del Nou Món per mig de la bula papal Universalis Ecclesiae Regiminis del 28 de juliol de 1508 Juliol II va concedir als Reis Catòlics el real patronat sobre totes les iglésies de l'índies occidentals. Per mig de la bula papal Romanus Pontifex del 8 d'agost de 1511 el papa va crear tres diòcesis ubicades en el Nou Món: diòcesis de Sant Dumenge, diòcesis de Concepció de la Vega, diòcesis de Sant Joan de Puerto Rico.

El 23 de setembre de 1512 Juliol II va otorgar el privilegi, per mig de bula, de celebració d'un any sant jubilar en el monasteri espanyol de Sant Toribio de Liébana, en Cantàbria, sent des de llavors un dels escassos llocs sants del món, junt en Roma, Jerusalem, Santiago de Compostela i Caravaca de la Creu, en este privilegi. L'últim any del pontificat de Juliol II, va ser organisat en Roma el cor cridat Cappella Giulia.

Mecenage

Erro al crear miniatura:

La missa de Bolsena, 1512. Estància de Heliodoro.

El Papa guerrer va ser també un gran mecenes de les arts. Va protegir, entre uns atres, a Rafael Sanzio, a qui va encarregar decorar quatre estàncies del Palau Apostólico que serien conegudes posteriorment com les estàncies de Rafael en quadros com: el retrat de Juliol II, la missa de Bolsena, l'expulsió de Heliodoro del temple, etc. i a Miguel Ángel, a qui va encomanar pintar la volta de la Capella Sixtina.

La construcció de l'actual basílica de Sant Pedro es va iniciar el 18 d'abril de 1506 baix el seu impuls, elegint este dia i fins a l'hora de colocació de la primera pedra per consell dels seus astrólogos. Es va encarregar el proyecte a l'arquitecte Donato d'Angelo Bramante, sent terminat en 1626 en Paulo V.

L'expulsió de Heliodoro del temple, 1511-1512.

Un dels proyectes artístics més volguts de Juliol II va ser el d'el seu propi sepulcro, que va encarregar a Miguel Ángel. Despuix d'anys treballant en el proyecte, i varis dissenys i variacions, el genial escultor sol va poder terminar enterament una escultura representant a Moisés. La sepultura definitiva del papa, terminada pels discípuls del florentino, es va erigir finalment en l'iglésia romana de San Pedro ad vincula.

En la cultura popular

En televisió

Any	Película	Director	Actor
2011-2013	The Borgias	Neil Jordan	Colm Feore
2011-2014	Borgia	Tom Fontana	Deixen Čukić

En el cine

Any	Película	Director	Actor
1965	El tormento i l'èxtasis	Carol Reed	Rex Harrison
2006	Els Borgia	Antonio Hernández	Eusebio Poncela

En la lliteratura

Les profecies de Sant Malaquías es referixen a este papa com Fructus Jovis juvabit (El frut de Júpiter agradarà), cita que fa referència a que en el seu escut d'armes apareix un roure, l'arbre de Júpiter.

Bibliografia

• V (1998). «Els papes de l'Edat Moderna (1447-1799)», Diccionari dels Papes i Concilios, 1 edició, Barcelona: Ariel S. A., pp. 311-313. ISBN 84-344-05-13-X.
• V, Ivan (1990). Jules II: li pape terrible (en fr), Fayard. ISBN 978-2-213-02346-5.
• «Fernando el Catòlic i Juliol II: papat i monarquia hispànica en ellindar de la modernitat».Universitat Complutense de Madrit.Consultat el 2025-05-15.

• V (2022). El roure i la corona. L'ascens de Juliol II i la monarquia hispànica (1471-1504), Editorial Universitat de Granada. ISBN 978-84-338-6938-8.
• «El papat i la monarquia hispànica baix els reis catòlics: Àmbits d'anàlisis i desenrolls historiográficos1».Intus - legere: història.16(1)

147–172.ISSN 0718-5456.Consultat el 2025-05-17.

• «Maquiavelo, Juliol II i el papat renaixentista».Polis. Investigació i Anàlisis Sociopolític i Psicosocial.13(2)

13–39.ISSN 1870-2333.Consultat el 2025-05-15.

• «Juliol II i la fundació de l'Universitat de Sevilla».L'Universitat de Sevilla: 1505-2005, 2005, ISBN 84-8455-139-3, págs. 19-39.

19–39.Consultat el 2025-05-15.

• V (1996). Julius II, the warrior pope (en en), Blackwell. ISBN 978-0-631-16738-9.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Juliol II.
• «Papa Juliol II». Enciclopèdia Catòlica. Consultat el 2025-05-15.
• «Juliol II, papa, impulsor de l'Universitat de Sevilla. Resenya biogràfica». personal.us. és. Consultat el 2025-05-15.
• Juliol II en elloc oficial del Vaticà.