Anar al contingut

Lucrecia Borgia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Lucrecia Borgia

Plantilla:CdbM

Per a atres usos d'este terme vore Lucrecia Borgia (desambiguación).


Lucrecia Borgia, en valencià Lucrècia Borja, en llatí Lucretia Borgia, en italià Lucrezia Borgia i en espanyol Lucrecia de Borja (Subiaco, 18 d'abril de 1480-Ferrara, 24 de juny de 1519) va ser la filla de Rodrigo Borgia, el poderós renaixentista valencià que més vesprada es va convertir en el papa Alejandro VI, i de Vannozza Cattanei.

Va ser germana de César, Juan i Jofré. Per part del seu pare, va tindre també atres mijos germans, entre ells Pedro Luis i Isabella. Més alvance, el seu família va representar com cap les polítiques del maquiavelismo i la corrupció sexual comunament associades als papats renaixentistes. Es rumoreó que Lucrecia va tindre per amant al seu propi germà César, de qui supostament va quedar embarassada.[1]

La seua figura històrica està teñir de prejuïns i tenyides novelescos, mentres que els testimonis documentals fiables són insuficients. No es coneix cap retrat segur d'ella, encara que en una série de pintures, com la fresca de Pinturicchio o els retrats de Bartolommeo Veneto, es creu que la varen usar de model.[2] Estes efigies, freqüentment belles i d'ambigües expressions, són una part més del mit de Lucrecia. Rossa i fràgil, era célebre la delicadea de les seues mans i la prestancia de la seua porte. Va servir de model a Il Pinturicchio per al seu Disputa de santa Catalina i Tiziano la va retratar, en companyia del seu marit Alfonso d’Este, en L'adoració dels Macs.[3]

Poc es coneix sobre ella per a tindre la certea sobre la veracitat de les històries a on li atribuïxen una participació activa en els suposts crims del seu pare i del seu germà.[4] El seu pare o el seu germà en seguritat li varen concertar una série de #casament en hòmens importants o poderosos de l'época, sempre en les ambicions polítiques de la família en ment, com era comuna en l'época. Lucrecia es desposó en Juan Sforza, senyor de Pésaro; Alfonso d'Aragó, príncip de Salerno, i Alfonso d'Este, príncip de Ferrara. El seu segon marit, Alfonso d'Aragó, fill illegítim d'Alfonso II de Nàpols i del seu amant Troggia Gazela, va poder ser assessinat per César Borgia quan el seu valor polític va escomençar a eclipsar-se.

Boda en Giovanni Sforza

[editar | editar còdic]

Despuix de trencar consecutivament els compromisos matrimonials en dos nobles espanyols, primer en Don Querubino Juan de Centelles, senyor de Val d'Ayora en el regne de Valéncia i germà del comte d'Oliva,[3] i després en Dò Gasparo comte de Aversa, fill de Don Juan Francesco de Procida.[5] En 1493, el seu pare Rodrigo, qui ya havia segut elegit papa, va casar a Lucrecia en Giovanni Sforza en la finalitat d'obtindre una poderosa aliança en esta família milanesa. Giovanni era viudo (de la seua primera relació) quan es va casar en Lucrecia, ell contava en 26 anys d'edat i ella en 13, sent menor d'edat.[6] Es varen casar en 1493 i es creu que va ser una celebració opulenta davant mils de persones «que varen admirar el lux excessiu que acompanyava al corteig i les grans joyes que lluïa Lucrecia».[6]

No obstant, al poc temps, la família Borgia no tenia necessitat alguna dels Sforza, i la presència de Giovanni Sforza en la cort papal era innecessària. Es creu que el Papa va prendre venjança i va ordenar el seu assessinat.[1] El germà de Lucrecia, César, li va informar d'açò a la seua germana i ella va advertir al seu marit, qui va fugir de Roma.[1][7] El papa Alejandro va demanar al tio de Giovanni, la moradura Ascanio Sforza, que persuadira a Giovanni per a que s'anulara el matrimoni. Giovanni es va negar i ademés va acusar a Lucrecia de incesto en el seu pare i en el seu germà. Ya que el matrimoni no havia segut consumat, el papa va dir que era un matrimoni no vàlit i va oferir a Giovanni la #dot de Lucrecia si mostrava el seu acort en l'anulació. La família Sforza va amenaçar a Giovanni en retirar-li la seua protecció si refusava l'oferta d'Alejandro.cita requerida Finalment, es va declarar que Giovanni Sforza era impotent, per lo tant, va quedar nul el seu casament.[1]

Primera maternitat

[editar | editar còdic]

Despuix de la separació de Giovanni Sforza,[8][9] i mentres es preparava l'anulació, Lucrecia va estar reclosa en un convent i la seua única relació en l'exterior era per mig de mensages que li enviava el seu pare per mig de Perotto,[10] chambelán d'Alejandro, de nom Pedro Calderón (en qui es creu va mantindre una relació secreta).[1][10][11] Als 17 anys d'edat, hauria donat a llum a un chiquet, Giovanni, al que els historiadors varen cridar «l'infant romà».[10][12][13]


En 1501 el papa Alejandro VI va emetre dos bulas.[10] En la primera va reconéixer al chiquet com a fill de César, germà de Lucrecia; i en la segona, que es va mantindre secreta durant anys, ho va reconéixer com a fill d'ell mateixa.[10] En 1502 César, en apoyo de esta paternitat, va nomenar al chiquet duc de Camerino, una de les conquistes de César, d'ací que heretara este ducado el fill major del duc de Romaña. No obstant, en acabant de la mort d'Alejandro VI, Giovanni va ser a viure en Lucrecia a Ferrara, a on se li va reconéixer com a germanastre.[10]

Una opinió molt difosa és que el chiquet fora fill de Lucrecia, frut del seu incestuosa relació en César,[14][15] o de Perotto, donada la debilitat que sentia per ella, s'afirmara que era el pare del fill de Lucrecia.[8][16] El problema historiográfico és que l'hipòtesis de que fora fill de Lucrecia solament es basa en dos rumors sorgits en Venècia (carta de Della Pigna al duc de Ferrara) i en Bolonya (carta de Cristoforo Poggio al duc de Mantua), llunt de Roma, a on sense dubte Johannes Burchard s'hauria fet eco, encara que no ho menciona.

Una atra provabilitat és que anara fill del seu primer marit, Giovanni Sforza, pero ya que l'anulació del matrimoni es basava en l'impotència d'est,[14] no seria beneficiós per als Borgia que el chiquet anara reconegut com a frut d'este matrimoni. No obstant, el fet de fòra poc convenient per a la política de la família Borgia no ho convertix en un fet cert.

La tercera opció, altament provable, és que fora fill del Papa Alejandro VI potser en el seu concubina en eixa época Julia Farnesio que vivia en Lucrecia en un palau propenc al Vaticà, la qual cosa explicaria les dos bulas de l'any 1501 a on primer se li fa fill de César Borgia (1 de setembre) en una “dòna no casada” (la Farnesio estava a punt de desposarse en Orsino Orsini Migliorati). La segona bula (emesa 24 dies despuix) no es va difondre, sino que va quedar en els archius vaticans. En ella el Papa afirma ser el pare de l'infant romà i es repetix l'expressió “de dòna no casada”, que era comuna per al reconeiximent de paternitat i va ser la mateixa fòrmula que va usar Carlos I per a reconéixer a Juan d'Àustria.[17] L'objectiu era protegir a l'infant i poder otorgar-li títuls que consolidaren les conquistes de César per al papat, com va ser el cas de Nepi i Camerino.

En favor d'esta opció, es conserva una carta del duc de Nepi que, a la mort de Lucrecia, escriu al viudo Alfonso I d'Este, duc de Ferrara, a on es referix a ella com a “germana”. Ademés, hi ha sospites de que Alejandro VI va poder ser el pare de Laura, filla de Julia Farnesio, la paternitat de la qual mai va reclamar.[18]

Segona boda

[editar | editar còdic]

En la primera trobada que va haver entre Alfonso d'Aragó i César Borgia, abans de la boda en aquell, César va quedar molt ben impressionat per ell i el seu aspecte, ademés la boda en ell suponia una aliança molt beneficiosa per als Borgia. Finalment, Alejandro VI va concertar una boda entre Alfonso i Lucrecia en 1498.[12] Per a eixe llavors, Alfonso contava en 17 anys d'edat.[12]

En el temps dita aliança es va tornar políticament adversa, entre atres motius per les intrigues maquiavèliques dels Borgia. César va manar matar a Alfonso, qui va ser atacat una nit de juliol de 1500 quedant ferit.[12] En venjança els hòmens d'Alfonso varen disparar a César en els seus arcs quan caminava pel jardí. César novament jura venjança. Lucrecia al corrent d'estos acontenyiments, no se separava dia i nit del llit d'Alfonso fins que, enganyada pel seu germà, va eixir de l'habitació, lo que va servir a un home de confiança de César per a assessinar a Alfonso (es creu que va ser per un de les seues sirvientes).[12] El matrimoni va tindre un chiquet, Rodrigo, que va morir en 1512 en 13 anys d'edat.[19]

Per supost la llegenda negra va per un atre costat, acusant igualment a César de l'assessinat, pero per celosies.[4] En la boda, Lucrecia hauria deixat de prestar atenció al seu germà. Per a caramull, César va tindre un rebrot de #sífilis del que li varen quedar moltes cicatrius en la cara una volta que es va recuperar. Estes cicatrius ho varen acomplexar molt i va començar a dur caraces de cuiro que li permetien ocultar part del seu rostre desfigurado.[20] Va viure en esta condició durant els seus últims anys de vida.[20]

Tercera boda

[editar | editar còdic]
Archiu:02 Corpus Domini Ferrara - Sala del Cor o sala delle Clarisse - Tombe estensi.jpg
Tomba d'Alfonso I d'Este i Lucrecia Borgia, Ferrara

A l'any de la mort d'Alfonso, Lucrecia pansa a ser l'administradora de la Iglésia i de la Santa Sèu,[6] lo que va ser molt criticat donada la seua joventut i inexperiencia. Ademés, per a llavors, la seua fama no podia ser pijor i quan es pensa en casar-la novament en un refillol de la família D'Est, ducs de Ferrara, de nom Alfonso igualment, la família mostra la seua més clara negativa. No obstant, els Borgia insistixen i, en els seus diners i poder, obtenen finalment el seu consentiment.[4]


Lucrecia partix per a Ferrara a on en 1505, despuix de la mort de Ercole (Hércules) d’Este, pare d'Alfonso, pansa a ser duquesa de Ferrara. Durant la seua estància en la ciutat es descobrix com a mecenes de les arts,[4] i manté una relació platònica en el poeta Pietro Bembo.[21] Lucrecia va intentar dur a la Cort de Ferrara al fill que va tindre en Alfonso d'Aragó, Rodrigo d'Aragó, pero el seu marit es va negar tenint que viure en Isabel d'Aragó. En ella moriria en 1512, mort que entristix enormement a Lucrecia que durant un temps es reclourà en un convent.

Les bodes varen marcar la vida de Lucrecia en tres periodos ben diferenciats. El primer correspon des del seu naiximent en 1480 fins a poc abans de la primera boda en Giovanni Sforza en 1492 i és el periodo de la seua infància, del que poc es pot resenyar. El segon periodo es correspon des de la citada boda fins a la celebració de la tercera en Alfonso d'Este en 1501. En esta etapa, d'aproximadament 8 anys, Lucrecia va ser un instrument en la política del seu pare Alejandro VI al que va obedir sempre. Este periodo, dels 12 als 21 anys, d'adolescència i joventut és el més dens d'acontenyiments i el més conflictiu de la seua vida, pero en el que, com a persona i com a dòna, va tindre molt poca autonomia i capacitat de decisió sobre la seua vida. És el periodo del que procedix la seua llegenda negra. I l'últim periodo, des de 1501 fins a la seua prematura mort, va transcórrer en la cort de Ferrara en la que, fòra de les influències i del control del seu pare Alejandro VI, va poder desenrollar una vida molt diferent, implicada per una part en la cultura i les arts, que va recolzar com a mecenes, i per una atra en el govern de Ferrara[22] quan el seu marit Alfonso d'Este estava llunt en campanya militar, demostrant un perfil humà[23] molt diferent del que s'ha popularisat. Es pot dir que en el segon periodo Lucrecia va ser víctima de les necessitats i interessos polítics d'Alejandro VI[24] i en el tercer, en molta més autonomia, va tindre l'oportunitat de mostrar-se com ella mateixa.[1]

Mort

[editar | editar còdic]

El 14 de juny de 1519 va donar a llum al seu octau fill que va fallir en el part i Lucrecia va morir de febra puerperal dèu dies despuix, el 24 de juny de 1519, als 39 anys en Ferrara i va ser enterrada en el monasteri del Corpus Domini en la mateixa ciutat.[25] Els seus súbdits en Ferrara, en aprecie, la cridaven «la mare del poble».[4]

Utilisació del valencià

[editar | editar còdic]

Com tots els Borgia va conservar a lo llarc de tota la seua vida l'us del valencià en els seus familiars.[26][27] Alfonso de Borja, el primer Borgia i futur papa Calixto III, tio yayo de Lucrecia, havia naixcut en la Torreta de Canals, prop de Xàtiva, en 1378, i el seu pare Rodrigo en la mateixa Xàtiva, la nit de fin d'any de 1431–1432.

Orige i continuïtat

[editar | editar còdic]

Descendència

[editar | editar còdic]
  • Giovanni Borgia, o Juan Borgia, cridat el «infant romà», possible fill de Lucrecia; i, a la seua volta, supost fill illegítim de César Borgia, despuix d'Alejandro VI i finalment, segons Perotto, seu de la seua relació en Lucrecia.

En Alfonso d'Aragó:

  • Rodrigo Borgia d'Aragó, (novembre de 1499–agost de 1512)

En Alfonso d'Este:

  • Hércules II d'Este, duc de Ferrara (c abril de 1508–octubre de 1559); pare d'Ana d'Este, casada en el duc Francisco de Guisa
  • Hipólito II d'Este (c. agost de 1509–decembre de 1572). Arquebisbe de Milà i més vesprada moradura
  • Alejandro d'Este (1514–1516).
  • Leonor d'Este (juliol de 1515–juliol de 1575)
  • Francisco d'Este, marqués de Massalombarda (novembre de 1516–febrer de 1578)
  • Isabel d'Este (naixcuda i morta en juny de 1519). Les complicacions posteriors al part varen ser les causants de la mort de Lucrecia

Ascendència

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Lucrecia_Borgia&oldid=681435»