Idioma valencià
| Valencià ' | |
| Pronunciació: | AFI: |
| Atres denominacions: | |
| Parlat en: | Espanya |
| Regió: |  Comunitat Valenciana |
Parlants:
|
2 millons
|
| Rànquing: | 178º |
| Família: | Indoeuropea Itàlica |
| estatus oficial | |
| Llengua oficial de: | Comunitat Valenciana
|
| Regulat per: | Real Acadèmia de Cultura Valenciana |
| còdics de la llengua | |
| ISO 639-1 | |
| ISO 639-2 | |
| ISO/FDIS 639-3 | [2] |
| SIL | |
 | |
| vore també: llengua | |
El valencià, la llengua valenciana o l'idioma valencià, és una llengua romanç parlada per més de 2 millons de persones en la Comunitat Valenciana. És oficial segons l'artícul 7.1 de l'Estatut d’Autonomia Valencià, junt al castellà i està inclosa en la Ratificació espanyola de la Carta Europea de Llengües Minoritàries calificada com a Idioma amenaçat per ser un idioma discriminat i perseguit en la Comunitat Valenciana.[1].
La gran majoria dels valencians (el 64,40%) considera al valencià una llengua diferent i diferenciada del català segons diversos estudis fets pel CIS, sent l'última publicació de l'any 2005.[2][3][4][5][6]
Història
- Artícul principal → Història de la llengua valenciana.
Orige i formació romànica
El valencià és una llengua derivada del llatí, que prové, en menor mesura, de les diferents llengües arromançades que varen portar els repobladors cristians en época de la Reconquista, i en la seua majoria del mossàrap, llengua constituïda per diferents dialectes arromançats, derivats del llatí vulgar i en influència de l'àrap, que es parlava en l'històric Regne de Valéncia, tal i com va afirmar Jaume I en conquistar pacíficament la ciutat de Valéncia en la redacció dels Furs ("Per a que els valencians de tot el regne els entenguen i puguen complir-los" ordenà que es traduïren a la llengua que el poble parlava: el romanç).
No obstant, existixen diverses teories sobre l'orige i l'evolució del valencià, com la teoria mossarabista, la del repoblament (o dialectal) i l'occitanista.
- Artícul principal → Orige del valencià.
Conforme a la teoria mossarabista (autòctonista) de l'orige de l'idioma valencià, este idioma evolucionà en les terres valencianes a partir del romanç parlat pels pobladors valencians autòctons (mossàraps) ans de la conquista de Jaume I, i incorporà influències de llengües d'estrangers que arribaren al Regne de Valéncia a lo llarc de la reconquista. Mostra d'això és que Jaume I en reconquistar pacíficament la ciutat de Valéncia afirmà en la redacció dels furs: "Per a que els valencians de tot el regne els entenga'n i pogueren complir-los", i ordenà que es traduïren a la llengua que el poble parlava: el romanç valencià.
Aplegats ad este punt seria interessant concretar quina era la població autòctona valenciana que vixqué baix dominació musulmana mantenint el seu romanç valencià (d'a on evolucionaria l'actual llengua valenciana), ya que la teoria més estesa parla a soles de població "mossàrap" - iberorromans de llengua romanç que mantingueren la seua religió cristiana - deixant fora (o amagant l'existència) d'una ampla població iberorromana valenciana convertida a la religió islàmica (per la força o per conveniència) que també parlava en romanç valencià - els "muladís" - i que junt als iberorromans valencians cristians ("mossàraps") constituïren la massa social necessària i suficient com per a mantindre la llengua valenciana a lo llarc de la dominació musulmana en el Regne de Valéncia, i posteriorment fin a l'actualitat.
La teoria de la repoblació (pancatalanista), per contra, postula que el Regne de Valéncia fon colonisat íntegrament per catalans en regions costeres i aragonesos en comarques interiors. Conforme ad esta idea, l'invasió islàmica del sigle VII a la Península Ibèrica va produir un tallat polític i cultural de tal magnitut que la població valenciana, fon totalment exterminada i/o assimilada, perdent les seues arrels i la seua llengua, lo qual es contrapon en les jarches mossàraps en llengua valenciana i el parlar romanç dels iberorromans valencians. Posteriorment, en la conquista de Valéncia per Jaume I s'hauria produït una espècie de buit que fon omplit en l'arribada de pobladors d'orige aragonés, català i castellà, havent-ne per tant un ans i un despuix sense solució de continuïtat, a la reconquista. Per tant, esta teoria defén que la llengua valenciana no sería més que el parlar català (a pesar de ser l'idioma català posterior a la reconquista), portat pel chicotet i insuficient número de pobladors catalans, en ingredients aragonesos i castellans. Esta teoria presupon que a la Taifa de Valéncia, no en quedaven iberorromans (valencians autòctons de llengua romanç) una volta aplegà Jaume I, a pesar de ser una conquista totalment pacífica, i a pesar de quedar abundants evidències sobre la permanència d'estos iberorromans conversos i no conversos durant l'Edat Mija i els seus descendents en sigles posteriors. Baix esta idea, es troben grups pancatalanistes que s'encarreguen de desprestigiar i estigmatisar la llengua valenciana - escampant la falsa idea de que és una llengua "vulgar" o "mal parlada" i que parlar català es lo "correcte" - conseguint que molts valenciaparlants deixen de parlar-la en públic per la baixa auto-estima que li tenen als fer-los creure que és una "llengua incorrecta".
Conforme a la teoria occitanista, el valencià, supostament, forma part d'un grup de llengües íntimament lligades entre sí i entre les quals existix un cert grau d'inteligibilitat pel qual serien classificades baix la categoria de llengües occità-romàniques. Esta teoria, com la teoria catalanista, nega l'autoctonia de la llengua valenciana, pero tant una com atra no poden ser la resposta a l'orige de la llengua valenciana ya que si documentalment està demostrat que pobladors catalans en vingueren una minoria al Regne de Valéncia a lo llarc de la reconquista, pobladors occitans encara en vingueren manco que catalans. Els occitanistes pretenen fer creible la seua teoria en base a una suposta influència de la lliteratura provençal sobre la totalitat de la població autòctona valenciana (iberorromans), pero eixa explicació es del tot incoherent ya que uns pocs poetes provençals i les seues obres escrites mai podrien canviar-li la llengua a tot un poble valencià sancer, més encara quan en eixa época la gent era analfabeta i no existien mijos de comunicació o educatius adequats per a dur a cap eixa suposta "immersió llingüística occitana" que proclamen els occitanistes. [7]
La creació del Regne foral de Valéncia
En l'any 1238, el rei Jaume I va fundar formalment el Regne de Valéncia com a entitat política autònoma, dotada d'institucions pròpies i d'un dret foral singular. En les Corts de 1261, el monarca va jurar els Furs de Valéncia, redactats en romanç valencià, establint que dita llengua fòra l'idioma d'us judicial, administratiu i oficial en tot el territori valencià.
A diferència d'atres territoris de la Corona a on s'aplicava el dret consuetudinari aragonés o barceloní, el Regne de Valéncia va tindre una unitat jurídica foral sobirana. La llengua valenciana es va convertir així en la ferramenta d'expressió civil, llatina i popular de la societat valenciana, consagrant la seua condició de llengua de cancelleria, cort i govern.
La denominació històrica «Llengua valenciana»
La primera vegada que trobem la denominació de llengua valenciana la tenim en el comentari expositiu del ‘Liber amici et amati’, escrit en llatí, originari de Ramon Llull, que es troba en el foli 34v del manuscrit ‘N. 250. sup’ de la Biblioteca Ambrosiana de Milà, diu:
Que vol dir en valencià:
“Esta exposició fon treta d’un gran volum compost en llengua valenciana per un cert discipul de Ramon (Llull). Escomençat en Valencia el mes de decembre i acabat el mes de març de 1335. Deu siga lloat”.
Es tracta d'una obra anònima, eixida de la producció de la primera escola luliana, que esclatà en Valéncia al poc de temps de la mort del mestre (1316)..
La primera referència documental que es té de l'utilisació del terme «valencià» per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians es troba en la documentació referent a un procés judicial que va tindre lloc en Menorca entre els anys 1343 i 1346, on es fa constar que la mare de l'acusat, nomenada Sibila, parlava "valencianesch" al ser d'Orihuela.[8] La dita denominació, de la que es tenia constància en l'ambient filològic balear des de l'any 1984 quan va ser publicat per Gabriel Llompart un estudi en una revista científica mallorquina sobre temes històrics, sobre eixe procés judicial i atres temes menorquins, estranyament no ha segut fins a l'any 2005 quan ha segut difòs eixa troballa en la Comunitat Valenciana, desplaçant aixina en el "honor" de ser considerada com la primera referència a la que tradicionalment s'havia cregut com a tal, com és la traducció del Valeri Màxim realisada per Antoni Canals en 1395, en la que diu:
Les següents manifestacions de la dita denominació les trobem en documents notarials i llegals, l'acta notarial de 28 de juny de 1408, d'un pleit entre la vila d'Onda i l'Orde de Montesa, ‘vulgar llengua valenciana' i l'acta de 6 de juny de 1412 dels diputats i notaris assistents al Compromís de Casp, ‘in ydiomate Valentino'.[10][11]
En l'Iglésia hi ha abundants referències; destacar la bíblia de fra Bonifaci Ferrer del sigle XIV escrita en llengua valenciana.[12] Entre els documents pontificis, trobem un corresponent al pontificat del Papa valencià Aleixandre VI, de 1504, a on podem llegir 'lingua vulgari valentini expeditarum'.[13]
En el sigle XV el valencià era la denominació usual de la llengua en el Regne de Valéncia, i la denominació de romanç havia caigut en desús.[14] Joanot Martorell, autor de la novela "Tirant lo Blanch" (enllaç extern), afirma:
En la segona mitat del sigle XV, en 1472, tenim el primer diccionari, el Liber Elegantiarum de Joan Esteve que va ser publicat en Venècia en llengua valenciana.[16]
El Sigle d'Or valencià
- Artícul principal → Sigle d'Or valencià.
La llengua valenciana tingué el primer sigle d'or Lliterari d’una llengua neollatina de la Península Ibèrica europea durant el qual centenars d’autors proclamaren en el pròlec o en el colofó de les seues obres el seu “estic escrivint en nostra vulgada llengua materna valenciana”.
El valencià tingué grans obres lliteràries algunes importants i reconegudes en tota Europa i per grans escritors com en Miguel de Cervantes. Una de les obres, provablement la millor mai escrita en valencià clàssic, és Tirant lo Blanch de Joanot Martorell.
Decadència foral i resistència popular
A finals del sigle XV, l'unió dinàstica de les corones d'Aragó i Castella i la posterior introducció de la cort virregnal varen iniciar un procés de castellanisació progressiva de l'aristocràcia i de les elits governants valencianes. No obstant, la llengua valenciana va mantindre una vitalitat absoluta i aclaparadora en l'àmbit popular, agrari, comercial i eclesiàstic.
L'expulsió dels moriscos en 1609 va supondre un fort impacte demogràfic en algunes comarques d'interior, pero la repoblació interna procedent de comarques veïnes va refermar la continuïtat llingüística foral. Despuix de la Guerra de Successió i la promulgació dels Decrets de Nova Planta en 1707 pel rei Felip V, varen quedar abolits els Furs de Valéncia i es va imposar el castellà en l'administració de Justícia. A pesar d'esta proscripció legal, el poble valencià va conservar inalterable la seua llengua patrimonial, canalisada a través dels coloquis populars, sainets, pasquins, romanços i de la tradició oral festiva.
La Renaixença valenciana
En el sigle XIX, a l'empara del corrent romàntic europeu, es va produir el moviment de la Renaixença valenciana, un ressorgiment cultural, poètic i patriòtic que va reivindicar la dignitat i el valor històric de la llengua valenciana.
En 1878 es va fundar la societat d'amants de les glòries valencianes Lo Rat Penat, presidida inicialment per Fèlix Pizcueta i impulsada de manera decisiva per Constantí Llombart, Teodor Llorente i Vicent Wenceslau Querol. La celebració anual dels Jocs Florals va recuperar l'alta poesia valenciana, mentres que autors populars com Eduart Escalante varen omplir els teatres en desenes de sainets costumistes escrits en el valencià viu del carrer, despertant una forta consciència cívica sobre la pervivència de l'idioma.
Época contemporànea i conflicte identitari
- Artícul principal → Conflicte llingüístic valencià.
Des de la transició democràtica espanyola, l'autonomia del valencià com a llengua romànica independent o la seua filiació respecte de la llengua catalana és motiu de debat i polèmica entre els valencians. La majoria dels valencians considera al valencià una llengua diferent del català (Estudis del CIS).
A nivell llingüístic, la condició que el valencià pertany al mateix sistema llingüístic que el català ho afirma l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, no obstant això, hi ha atres entitats com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana fundada en l'any 1915, integrada en l'Institut d'Espanya, Lo Rat Penat, centenària associació cultural, Cardona Vives, entre atres, discrepen en l'us d'atres normes ortogràfiques consensuades, que s'acosten més a la forma de parlar de la majoria dels valencians i recolzant teories diferents de la de la repoblació. També hi ha controvèrsia sobre la denominació de la llengua, ya que el terme valencià o llengua valenciana en els territoris de l'antic Regne de Valéncia és tradicional des del sigle XIV.
Estatus jurídic i institucional
Marc constitucional i estatutari
El valencià és la llengua pròpia i històrica de la Comunitat Valenciana. L'artícul 6 de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana consagra expressament:
- «La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.»
- «El valencià és l'oficial en la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l'idioma oficial de l'Estat. Tots tenen dret a conéixer-lo i a usar-lo i a rebre l'ensenyança del, i en, valencià.»
El reconeiximent legal i l'ampar públic de l'idioma s'articulen per mig de la Llei d'us i d'ensenyança del valencià (LUEV), aprovada en les Corts Valencianes en 1983, la qual garantix l'us del valencià en l'administració pública, en el sistema educatiu foral i en els mijans de comunicació públics, delimitant territorialment els dos predominis llingüístics històrics del territori valencià. En l'àmbit estatal, l'artícul 3 de la Constitució espanyola de 1978 establix el deure de protecció i respecte cap a les diferents modalitats llingüístiques d'Espanya com a patrimoni cultural comú.
Entitats normatives i acadèmiques valencianes
La defensa, difusió i normativisació de la llengua valenciana han estat històricament lligades a dos entitats senyeres del valencianisme cultural:
- Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV): Fundada en 1915 com a Centre de Cultura Valenciana per la Diputació de Valéncia, és la corporació de dret públic de caràcter acadèmic que posseïx la competència científica sobre la codificació foral i la difusió de les Normes d'El Puig. La seua Secció de Llengua i Lliteratura és l'autora de la Gramàtica de la Llengua Valenciana i del Diccionari General de la Llengua Valenciana.
- Lo Rat Penat: Fundada en 1878, és la societat cultural deganal valenciana, responsable de la creació dels històrics Cursos de Llengua i Cultura Valenciana i de la convocatòria ininterrompuda dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia.
Codificació i normativa
Tradició lexicogràfica i gramatical històrica
La codificació de la llengua valenciana conta en una sòlida i rica tradició que arranca en el sigle XVIII:
- Carles Ros i Hebrera (1703-1773): Notari i erudit valencià, va publicar en 1739 el Breve diccionario valenciano-castellano i en 1766 el Tractat d'adagis i refrans valencians, sent el gran pioner de la reivindicació filològica moderna del valencià.
- Josep Escrig i Martínez (1791-1867): Juriste de Llíria, autor del monumental Diccionario valenciano-castellano (1851), completat posteriorment per Constantí Llombart en 1887, obra fonamental de la lexicografia romànica.
- Joaquim Martí Gadea (1837-1920): Religiós i folkloriste de Balones, autor del Vocabulari valencià-castellà (1891) i d'extenses recopilacions de frases fetes i toponímia viva.
- Lluís Fullana i Mira (1871-1948): Religiós franciscà de Benimarfull, catedràtic d'universitat i primer docent oficial de llengua valenciana en l'Universitat de Valéncia (càtedra creada en 1918). Elegit acadèmic de la Real Academia Española (RAE) en 1926 en representació de la llengua valenciana, és autor de la Gramàtica elemental de la llengua valenciana (1915) i del Vocabulari ortogràfic valencià-castellà (1921), considerat el patriarca de la gramàtica normativa valenciana contemporànea.
Les Normes d'El Puig (1981)
Les Normes d'El Puig (oficialment Normes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana) són el conjunt de regles ortogràfiques i gramaticals elaborades per la Secció de Llengua i Lliteratura de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana per a la llengua valenciana.
Varen ser presentades solemnement el 7 de març de 1981 en el Monestir de Santa Maria del Puig, rebent l'adhesió institucional de centenars de municipis, associacions culturals, cronistes oficials i desenes de milers de ciutadans. Les seues directrius normatives fonamentals es basen en:
- Fidelitat a la fonètica valenciana viva: Rebuig sistemàtic d'artificis aliens com la ela geminada o la desinència catalana en -ització, optant per les formes genuïnes valencianes (intelectual, organisació, realisar).
- Respecte a la tradició clàssica del Sigle d'Or: Manteniment de les formes patrimonials com l'artícul femení apostrofat davant de qualsívol vocal (l'inversió, l'unitat, l'indústria), la grafia històrica ch (en substitució de l'aliena tx), el pronom personal clàssic yo, i les desinències verbals incoatives en -ix (servix, existix).
- Purga de catalanismes i arcaïsmes espuris: Ús exclusiu de les formes patrimonials valencianes enfront de les imposicions del català (ús foral de en, este/esta, despuix, faena, aspre i esvarar).
Distribució geogràfica i us social
Àmbit territorial foral
La llengua valenciana es parla en part de la Comunitat Valenciana, i en l'El Carche.
La Comunitat Valenciana té declarats oficialment dos predominis llingüístics territorialment, el castellà i el valencià. Les àrees en predomini llingüístic valencià són los municipis estan definides per la Llei d'us i d'ensenyança del valencià i estan ubicats geogràficament en el nort, en la costa de la Comunitat Valenciana, i en l'àrea montanyosa de la província d'Alacant, comprenent aproximadament el 75% de la Comunitat Valenciana.
Coexistència foral en les comarques churres
Dins del territori foral del Regne de Valéncia, les nomenades comarques churres (Els Serrans, El Racó d'Ademús, L'Alt Palància, L'Alt Millars, La Foya de Bunyol i part de La Canal de Navarrés) han constituït històricament un espai de forta afinitat i complementarietat llingüística.
En estes terres d'interior es parla tradicionalment la parla churra, modalitat romance d'arrel aragonesa intensament influenciada i estructurada per la llengua valenciana des del sigle XIII. Lluny de ser un element estrany o exterior, estes comarques varen formar part de ple dret dels Furs de Valéncia des de la seua fundació medieval, compartint la mateixa identitat institucional, històrica i cultural valenciana.
Demografia llingüística i sondeos d'us
| "¿Quina llengua utilisa?" Sondeig del CIS[17] | |||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Us | Valencià | ||||||
| Sempre | 24.1% | ||||||
| No conec el valencià | 19.2% | ||||||
| El valencià en casa, el castellà en el carrer i treball. | 5.9% | ||||||
| Indistintament | 50.8% | ||||||
| No contesta | 0.1% | ||||||
Segons un sondeig de la Generalitat Valenciana realisat en el 2005 en la zona de predomini llingüístic valencià, el castellà és utilisat "sempre" com a llengua vehicular domèstica pel 48,1% dels enquestats, mentres que al valencià li correspon el 32,6%, quasi un 3% correspon en atres llengües i, finalment, el percentage restant afirma utilisar abdós llengües oficials en diferents graus. No hi ha senyes oficials sobre usos llingüístics en la zona de predomini llingüístic castellà, en la que residix el 13% de la població de la Comunitat Valenciana, segons cens del 2006.
Seguint senyes oficials sobre l'us en l'àmbit domèstic, per zones dins del territori de predomini valenciaparlant, el valencià té un us minoritari en l'àrea metropolitana de Valéncia i de la zona en la mitat sur de la província d'Alacant, on s'utilisa sempre per menys del 30%. En canvi, l'us continuat del valencià en la llar és majoritària en el restant del predomini llingüístic valencià, en percentages d'al voltant del 64% de la zona en la província de Valéncia i en la mitat nort de la d'Alacant, i el 46,2% de la zona en la província de Castelló.
Estes senyes revelen, per lo tant, que en els grans núcleus urbans l'us del valencià és minoritari, mentres que sol ser majoritari en les zones de concentració urbana mija o baixa de l'àrea, dins de la zona valenciaparlant. Finalment, el 6,2% dels enquestats afirma usar indistintament endòs llengües en la llar.
Dialectologia valenciana
- Artícul principal → Dialectes del valencià.
Valencià de Transició
El valencià de transició es parla en El Maestrat i en Els Ports.
- Se elidix la -r final: cantar > cantà, fer > fe.
- La primera persona del present pren la desinència -o: yo pense > yo penso. Ademés la -o s'estén de forma analògica a las conjugacions II y III: bat > bato, senc > sento, córrec > corro. No obstant, conforme a lo que diu el filolec Manuel Gimeno Juan en la seua obra d'investigació "Introduccio a la dialectologa. Els dialectes valencians" (Lo Rat Penat 1996), esta senya no es completament general, ni extensible a totes les conjugacions verbals.
- Los artículs el/els solen conservar la forma clàssica lo i los, especialment en la zona costera del Baix Maestrat: el chiquet > lo chiquet, els pares > los pares.
- Conservació progressiva de la -d- intervocàlica, excepte en les terminacions -ada, -ades, a on també desapareix.
Valencià castellonenc
El valencià castellonenc (o de la plana) es parla en les comarques d'Els Ports, el Maestrat, la franja septentrional de L'Alcalatén i la Plana. Les seues característiques són:
- -o de la primera persona del singular del present d'indicatiu. Esta senya a soles es dona a la mitat nort de la província de Castelló i com s'ha comentat adés sense que siga de forma general i contínua.
- Neutralisació de la b/v.
- Manteniment dels artículs lo/los.
- Relativa conservació de la -d- intervocàlica del sufix -ador (desaparegut en -ada, -ades).
- No pronunciació de la -r final.
- Acabament en -e de la tercera persona del singular del presente i del imperfecte d'indicatiu (ell cante, ell cantave).
Valencià Apichat
L'apichat es parla en les comarques del Camp de Morvedre, l'Horta de Valéncia, el Camp de Túria i la Ribera Alta. També es parla en les ciutats de Gandia i Onda.
- Manteniment dels artículs lo/los.
- El nom apichat aludix a l'ensordiment de les alveolars i palatals sonores com a casa, tretze i mege ['kasa, 'tret-se, 'meche]
- L'àrea de l'apichat sol coincidir en la de la neutralisació de «b» i «v» en /b/.
- Hi ha una certa tendència a la diftongació de la o inicial àtona (quan es constituïx en sílaba) per au: aulor [olor], aufegar [ofegar], aubrir [obrir].
- Li conferix una certa personalitat a l'apichat el fet que mantinga encara, en notable vitalitat, l'us del perfecte simple.
- Reducció del -mos i -vos a (se) Ex: canvieuvos = canvieuse , mos n'anem = se n'anem
Valencià Meridional
El valencià meridional es parla en les comarques centrals i les comarques de la Ribera de la Comunitat Valenciana en les que no es parla el dialecte Apichat. Té les següents característiques:
- Predomini de la variant perifràstica del passat sintètic: yo aní > yo vaig anar. Excepte en les zones no apichades de la Ribera i la Safor.
- El pronom de primera persona "et/te" passa a ser "el". "yo te done això" >> "yo el done això"
Cal destacar dos chicotets nuclis dins del dialecte meridional valencià, que són la Vall de Gallinera i la Vall de Tàrbena on encara es conserven característiques del mallorquí com l'articul salat "es" "sa", fruit de la repoblació d'estes terres en gent de les Illes Balears.
Valencià Alacantí
L'alacantí es parla en les comarques del Sur de la Comunitat Valenciana i en el Carche. Té les següents característiques:
- Absorció de la i semivocal [j] en el conjunt -ix-: [ˈkaʃa] (caixa).
- Pas del diftonc [ow] a [au]: [ˈbaw] (bou), [ˈaw] (ou), [ˈpaw] (pou).
- Caiguda de la -d- intervocàlica que se estén al sufix -uda: grenyua (grenyuda), vençua (vençuda). Arbitràriament passa lo mateix en atres paraules: roa (roda), caira (cadira), poer (poder). En el Baix Vinalopó casi totes les -d- intervocàliques no es pronuncien.
Característiques llingüístiques
Fonètica i fonologia
Sistema vocàlic
El valencià té un sistema vocàlic tònic en sèt vocals:
| Vocal | Escritura fonètica | Escritura ortogràfica |
|---|---|---|
| a | [a] | a, à |
| e tancada | [e] | e, é |
| e oberta | [ę] | e, è |
| i | [i] | i, í |
| o tancada | [o] | o, ó |
| o oberta | [ǫ] | o, ò |
| u | [u] | u, ú |
El sistema vocàlic àton, en canvi, presenta cinc vocals: a, e, i, o, u.
Sistema consonàntic i fonologia
El sistema consonàntic valencià es caracterisa per la seua neta diferenciació fonològica respecte a les atres llengües veïnes:
- Oclusives i ensordiment final:
- Les oclusives sordes (/p/, /t/, /k/) i sonores (/b/, /d/, /g/) tenen valor fonèmic contrastiu.
- En posició final absoluta de mot es produïx de manera sistemàtica l'ensordiment de les oclusives sonores en sordes: /d/ passa a /t/ (escrit acort, vert, solitut); /b/ passa a /p/ (octosílap, llop); /g/ passa a /c/ (diftonc, lloc, fòc).
- Sibilants sonores i sordes:
- Distinció fonològica clara entre la sibilant alveolar sorda /s/ (grafiada s- o -ss-: sol, passar) i la sibilant alveolar sonora /z/ (grafiada z- o -s- intervocàlica: zero, casa, rosa).
- Distinció de les sibilants palatals: africada palatal sorda /tʃ/ (grafiada ch a inici o interior de mot: chiquet, fardacho; i -ig a final: despaig, roig) i africada palatal sonora /dʒ/ (grafiada tg, tj, g, j: metge, fetge, viage, joc).
- Nasals i laterals:
- Distinció entre la nasal alveolar /n/ i la nasal palatal /ɲ/ (grafiada ny: senya, canyar).
- Presència de la lateral palatal /ʎ/ (grafiada ll: llibre, lluna, castell). El valencià normatiu rebuja la ela geminada, grafiant ela simple o doble segons la tradició clàssica (colaborar, ilusió).
- Labiodentalisació:
- Conservació històrica de la consonant fricativa labiodental /v/ (diferenciada de la bilabial /b/) en àmplies zones del territori valencià (com la Marina, la Safor, la Plana i la Canal de Navarrés), gir patrimonial de gran valor arcaic.
Dígrafs i pronunciació autòctona
- La terminació -ig es pronuncia com a una "ch" o com "ich" per tant, "Despaig" s'ha de de pronunciar com a /Despat∫/.
- El dígraf "ny" se pronuncia com a /ɲ/, es a dir, com la Ñ espanyola, la GN francesa i la NH portuguesa.
- Les terminacions -ADA i -ADES s'han de pronunciar com a -À i -AES.
- Els diminutius -ADET i derivats com -ADETA, -ADETS, -ADETES s'han de pronunciar sense "D", que es suprimix.
morfosintaxis i gramàtica
L'alfabet valencià
- Artícul principal → Alfabet valencià.
L'alfabet valencià se compon de 26 lletres simples. Ademés, existix la variació de la cedeta.
| Lletra | Nom | Nota | ||
|---|---|---|---|---|
| A | a | a | ||
| B | b | be | be baixa | |
| C | c | ce | variació ç | |
| D | d | de | ||
| E | e | e | ||
| F | f | ef | efe | |
| G | g | ge | ||
| H | h | hac | muda | |
| I | i | i | ||
| J | j | jota | ||
| K | k | ka | ||
| L | l | el | ele | |
| M | m | em | eme | |
| N | n | en | ene | |
| O | o | o | ||
| P | p | pe | ||
| Q | q | cu | ||
| R | r | er | erre | |
| S | s | es | ese | |
| T | t | te | ||
| U | u | u | ||
| V | v | ve | ve baixa | |
| W | w | ve doble | ||
| X | x | eix | xe | |
| Y | y | i grega | ||
| Z | z | zeta | ||
Els noms ef, el, em, en, er són recomanats perque són els noms llatins tradicionals. Les formes efe, ele, eme, ene, erre presents en la llengua oral són també aceptades. Igualment, el valencià posseïx els dígrafs que combinen dos lletres que representen un mateix sò.[18]
| Dígraf | Nom |
| ch | che, ce hac |
| gu | ge u |
| ig | ig |
| ll | ell, elle, doble el |
| ny | eny, enye, en i grega |
| qu | cu u |
| rr | doble er, doble erre |
| ss | doble es, doble esse |
morfosintaxis i gramàtica ampliada
- Artícul principal → Gramàtica del valencià.
L'estructura gramatical del valencià respon a les regles de la filologia foral codificades per la RACV:
El substantiu i l'adjectiu
- Gènero: Els substantius formen habitualment el femení afegint -a al masculí (gos > gossa, chiquet > chiqueta). Determinats substantius mantenen el gènero femení clàssic com els acabats en -or (la calor, la picor, la color, la valor).
- Número: El plural es forma afegint -s a les paraules acabades en vocal (casa > cases, llibre > llibres) i -os o -es a les acabades en consonant (gos > gossos, arbre > arbres, diftonc > diftoncs).
- Apostrofació femenina estricta (RACV): L'artícul femení la i la preposició de s'apóstrofen de manera sistemàtica davant de qualsívol mot començat per vocal o hac, incloses les vocals febles àtones i o u: l'inversió, l'unitat, l'indústria, l'universitat, l'institució, l'informació, l'igualtat, l'ideologia, d'universitat, d'inversió.
Determinants i pronoms
- Artículs definits': el / la / els / les (en formes elidides l davant de vocal). L'artícul neutre lo manté la seua plena vigència en construccions expressives i d'abstracció (lo bo, lo meu, lo millor).
- Demostratius: Sistema tripartit de proximitat genuí valencià:
- Proximitat a l'emissor: este, esta, estos, estes.
- Proximitat al receptor: eix, eixa, eixos, eixes.
- Allunyament d'ambdós: aquell, aquella, aquells, aquelles.
- Pronoms personals:
- Formes tòniques de subjecte: yo, tu, ell, ella, nosatros (o nosaltres), vosatros (o vosaltres), ells, elles.
- Formes febles o clítiques: em/me, et/te, es/se, el/lo, la, els/los, les, li, en/ne, hi.
El sistema verbal valencià
El verb valencià es distribuïx en tres conjugacions canòniques:
- Primera conjugació: acabats en -ar (cantar, parlar, treballar).
- Segona conjugació: acabats en -er o -re (temer, batre, entendre).
- Tercera conjugació: acabats en -ir (dormir, sentir, servir).
- Incoatius purs en -ix: En la tercera conjugació, el valencià utilisa exclusivament l'incoatiu en -ix / -ixen / -isca, sense interferències del català occidental o central en -eix: servix, servixen, existix, existixen, produïx, produïxen.
- Passat perifràstic foral: Temps de passat d'us constant i generalisat en tot el territori, construït mijançant el verb auxiliar anar en present més l'infinitiu: yo vaig cantar, tu vas cantar, ell va cantar, nosatros vàrem cantar, vosatros vàreu cantar, ells varen cantar.
Lliteratura en llengua valenciana
- Artícul principal → Lliteratura valenciana.
La tradició lliterària en llengua valenciana és una de les més antigues, influents i prestigioses de l'Occident cristià europeu.
El Sigle d'Or lliterari (sigle XV)
- Artícul principal → Sigle d'Or valencià.
En el sigle XV, la ciutat de Valéncia i el seu Regne varen viure una eclosió cultural sense precedents coneguda com el Sigle d'Or valencià, sent la primera llengua romànica de la Península Ibèrica en tindre un Sigle d'Or de proyecció universal, un sigle abans que el castellà:
- Ausiàs March (1400-1459): El mestre indiscutible de la lírica europea del Renaiximent, autor de més de cent vint poemes a on va trencar definitivament en la tradició provençalesca trobadoresca per a aprofundir en la introspecció psicològica, el dolor i l'amor espiritual i carnal.
- Joanot Martorell (1410-1465): Noble i cavaller de Gandia, autor del Tirant lo Blanch (publicat a Valéncia en 1490), considerada la primera novela moderna del món occidental, lloada pel mateix Miguel de Cervantes en el Quixot com «el millor llibre del món».
- Jaume Roig (mort en 1478): Metge de la ciutat de Valéncia, autor de L'Espill (o Llibre de les Dones), monumental poema satíric narratiu en versos de quatre sílabes que retrata de forma crua i realista la societat urbana medieval.
- Sor Isabel de Villena (1430-1490): Abadesa del Convent de la Trinitat de Valéncia, autora de la Vita Christi, una biografia de Jesucrist de gran sensibilitat humana, intimista i de perspectiva femenina.
- Jordi de Sant Jordi (c. 1395-1424): Cavaller i poeta cortesà d'alta elegància formal, autor del famós poema Estramps.
Lliteratura dels sigles XVI al XVIII
A pesar del context polític desfavorable marcat per la castellanisació de la cort, la llengua valenciana va produir destacades manifestacions lliteràries:
- El teatre religiós i festiu: Desenroll del drama bíblic en el Misteri d'Elig (declarat Patrimoni de la Humanitat) i els miracles vicentins.
- La poesia satírica i popular: Difusió massiva de coloquis, comèdies burlesques i poesies de circumstàncies que connectaven directament en el sentir popular de l'época.
La Renaixença i els Jocs Florals (sigle XIX)
- Artícul principal → Renaixença valenciana.
El redescobriment de la consciència idiomàtica en el sigle XIX va donar peu a una fecunda producció lliterària:
- La poesia culta: Liderada per Teodor Llorente (autor del célebre poema Vora el Barranc dels Algadins) i Vicent Wenceslau Querol (Rimes).
- El teatre costumiste: En la figura estelar d'Eduart Escalante (1834-1895), creador de sainets immortals com Les chiques de l'escaleta o L'escaleta del boticari, que varen consolidar el teatre valencià en taquilles plenes durant décades.
Lliteratura contemporànea (sigles XX i XXI)
En l'etapa contemporànea, la creació en llengua valenciana ha continuat en vigor a través d'editorials autòctones, certàmens de la RACV i Lo Rat Penat, i una destacada nòmina d'escriptors, poetes, dramaturgs i assagistes que mantenen viu el conreu lliterari d'acort en les Normes del Puig.
Recursos i ferramentes llingüístiques
Ortografia i normativa de la llengua valenciana
- Documentació de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
- Ortografia del valencià en L'Enciclopèdia
- Ortografia de la llengua valenciana, en Valencian.org
- Els verps, els pronoms i els numerals en llengua valenciana
Correctors de valencià
- Corrector de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana per a Open Office 3
- Corrector de Llengua i Tecnologia per a Firefox
- Corrector en llinea de Software Valencià
- Corrector en llinea de Llengua i Tecnologia
Diccionaris en llinea de valencià
- Diccionari de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
- Diccionaris de Software Valencià
- Diccionaris de Llengua Valenciana Si
- Diccionari de Llengua i Tecnologia
- "Movadic", diccionari de valencià per a teléfons mòvils de Vaavant.org
- Diccionari de sinònims i antònims en valencià, en Software Valencià
- Identificació de veus genuïnes valencianes que l'AVLL pretén suprimir en molts cassos.
Els verps en valencià
- Els Verps en llengua valenciana i la seua Flexió (RACV)
- Conjugador verbal en llinea de Software Valencià
- Diccionari de Llengua i Tecnologia
- “Verptor”, flexor verbal en valencià per a teléfons mòvils de Vaavant.org
Topònims en valencià
Els números en valencià
Els noms en valencià
Cites
Todo era romance. Una sola y única lengua entonces así llamada. Y esa lengua, balbuceante, como semilla, sarmiento o esqueix de todas ellas, fue evolucionando de forma diversa en cada lugar, para derivando siempre de él, ir creándose poco a poco las diferentes y distintas lenguas romances, dando nacimiento a las que en España conocemos con los nombres ya definidos y definitivos de bable en Asturias, lengua gallega, leonesa, castellana, navarra, “fabla” aragonesa, lengua valenciana, lengua mallorquina y también lengua catalana: ésta a partir de 1362. Por eso en 1238 es el romance lo único que podían traernos y nos trajeron, las huestes aragonesas del Conquistador, las cuales procedían de todas partes de España.
Así, todos los documentos de la época de don Jaime, o están escritos en latín, que es la lengua oficial o documental tanto para la iglesia como para la chancillería real, o lo están en la otra única lengua que es el romanç. Y en él miles y miles de documentos del siglo XIII nos prueban lo que decimos.Vore també
- Anex:Cites que reconeixen el valencià com llengua
- Harges
- Epistolare Valentinum
- Gramàtica del valencià
- Artículs en valencià
- Verps incoatius en valencià
- Conjugació verbal de la llengua valenciana
- Anex:Bibliografia del valencià
- Real Acadèmia de Cultura Valenciana
- Normes del Puig
- Sigle d'Or Valencià
- Proyecte:Escriure en valencià
- Conflicte llingüístic valencià
- El Carche
- Cultura valenciana
- Història contemporànea de la llengua valenciana
Referències
- ↑ http://www.elmundo.es/elmundo/2004/11/06/espana/1099759852.html
- ↑ Estudi Sociològic de la Comunitat Valenciana (III) - Valéncia
- ↑ Estudi Sociològic de la Comunitat Valenciana (III) - Castelló
- ↑ Estudi Dociològic de la Comunitat Valenciana - Alacant
- ↑ Estudi "La polemica identidad de los valencianos" de Joaquin Martin Cubas, Universitat de Valéncia, 2007.
- ↑ Estudi Sociològic de la Comunitat Valenciana.
- ↑ Orige del valencià, per idiomavalenciano.com
- ↑ artícul del Professor José Vicente Gómez Bayarri en Valéncia Hui, paràgraf 7
- ↑ Image del Valerio Màxim de A. Canals
- ↑ Image del Compromís de Casp.
- ↑ Artícul del Professor José Vicente Gómez Bayarri en Valéncia Hui, paràgraf 7
- ↑ Image de la Bíblia de Bonifaci Ferrer
- ↑ Artícul del Professor José Vicente Gómez Bayarri en Valéncia Hui, paràgraf 4
- ↑ Miquel Perez "Kempis" 1492
- ↑ Image de 'Tirant El Blanch' de Martorell.
- ↑ Image del 'Líber' de Joan Esteve.
- ↑ Font: [1]".
- ↑ «Gramàtica de la Llengua Valenciana: L'alfabet».
Bibliografia
Selecció de bibliografia sobre la llengua valenciana recomanada per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana:
- Adlert Noguerol, Miquel: En defensa de la llengua valenciana. Perqué i cóm s'ha d'escriure la que es parla. Ed. Del Cénia al Segura, Valéncia, 1977. En El pensament valencianiste de Miquel Adlert. Ed. L'Oronella-AELLVA, Valéncia, 1999.
- Agulló Pascual, B.: Vida i obra de l'escritor Lluïs Fullana (1871-1948). Ed. Emili Miedes Bisbal, Valéncia, 1993.
- Agulló Pascual, B.: Biografia de Lluïs Fullana Mira O.F.M. Ed. Del Cénia al Segura, Valéncia, 1998.
- Ahuir, Artur; Palazón, A.: Historia de la Lliteratura en Llengua valenciana (Sigle XIII). Ed. Diputació de Valéncia, Valéncia, 2001.
- Almiñana i Vallés, Josep: El crit de la llengua. Ed. Lo Rat Penat (2ª edició), Valéncia, 1999.
- Real Acadèmia de Cultura Valenciana: Bolletí de la Secció de Llengua i Lliteratura. Ed. RACV, Valéncia, 2001.
- Boronat i Gisbert, J.: Fono. Introducció a la fonologia valenciana. Ed. Lo Rat Penat, Valéncia, 2000.
- Calpe i Climent, Àngel V.: La guerra insidiosa. Ed. Lo Rat Penat, Valéncia, 1995.
- Carreras Candi, Francesc: "El lenguaje valenciano", en Geografía general del Reino de Valencia, Tom I. Barcelona, 1920-1927.
- Carreras Candi, Francesc: "Orientaciones ortográficas XIII. Distintas fases de la ortografía valenciana", en Geografía del Reino de Valencia (edició facsímil del capítul). Ed. RACV, Valéncia, 1996.
- Cassany i Bates, J.: Els valencians i la normativa catalana. Ed. Lo Rat Penat, Valéncia, 1997.
- L'Oronella: Catàlec general d'edicions en Llengua valenciana. Ed. L'Oronella, Valéncia, 1998.
- Costa Català, J.: El ferro que desperta. Ed. Lo Rat Penat, Valéncia, 1998.
- Real Acadèmia de Cultura Valenciana: Diccionari Valencià-Castellà i Castellà-Valencià. Ed. Del Cénia al Segura, Valéncia, 1992.
- Ajuntament de Valéncia: Documentació formal de l'ortografia de la llengua valenciana. Ed. Ajuntament de Valéncia, Valéncia, 1994.
- Escrig, Josep; Llombart, Constantí: Diccionario Valenciano-Castellano. Valéncia, 1887 (Edició facsímil, Librería París-Valencia, Valéncia, 1987).
- Faus i Sabater, Salvador: Recopilació històrica sobre la denominació llengua valenciana. Ed. Ajuntament de Valéncia, Valéncia, 1994.
- Faus i Sabater, Salvador: Diccionari General. Imprenta Fermar, Valéncia, 1985.
- Faus i Sabater, Salvador: Diccionari de la rima. Ed. Imprenta Fermar (2ª edició), Valéncia, 1980.
- Fontelles, Antoni; García, Lluís; Lanuza, Josep: Gramàtica de la llengua valenciana. Ed. Del Cénia al Segura, Valéncia, 1987.
- Fontelles Fontestad, Antoni: La flexió verbal en la llengua valenciana. Ed. Lo Rat Penat, Valéncia, 1984.
- Fullana Mira, Lluís: Vocabulari Ortogràfic Valencià-Castellà. Valéncia, 1921 (Edició facsímil, Ed. Grup d'Acció Valencianista, Valéncia, 1979).
- Fullana Mira, Lluís: Gramàtica elemental de la llengua valenciana. Ed. Centre de Cultura Valenciana, Valéncia, 1915.
- Gimeno Juan, Manuel: El parlar apichat de la comarca de l'Horta de Valéncia. Ed. Lo Rat Penat, Valéncia, 1993.
- Gimeno Juan, Manuel: El lèxic valencià proscrit a través dels clàssics. Ed. Lo Rat Penat, Valéncia, 1998.
- Giner i Ferrer, Josep: Aportacions bibliogràfiques en torn a l'identitat de la llengua valenciana. Ed. Artes Gráficas Soler, Valéncia, 1979.
- Giner i Marco, Josep: La conjugació dels verbs en valencià. Ed. Societat Castellonenca de Cultura, Castelló, 1933.
- Gómez Bayarri, Josep Vicent: ¿Evolución o rupturismo en la Valencia medieval?. Ed. Ajuntament de Valéncia, Valéncia, 1993.
- Gómez Bayarri, Josep Vicent: Carlos Ros. Apologista de la lengua valenciana. Discurs d'ingrés en la RACV, Ed. Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Valéncia, 1998.
- Gómez Bayarri, Josep Vicent: "Carlos Ros i Hebrera. Vida y obra d'un ferviente apologista de la lengua valenciana", en Serie Filològica, nº 23. Ed. Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Valéncia, 2001.
- Gómez Bayarri, Josep Vicent: Una aproximación a Carlos Ros y la lengua valenciana del siglo XVIII. Valéncia, 1999.
- Institut d'Estudis Valencians: Gramàtica de la llengua valenciana. Ed. Institut d'Estudis Valencians, Valéncia, 1980.
- Lo Rat Penat: Gramàtica de la llengua valenciana. Ed. Lo Rat Penat, Valéncia, 1976.
- Guinot i Galán, Josep Maria: Gramàtica normativa de la llengua valenciana. Ed. Lo Rat Penat, Valéncia, 1987.
- Guinot i Galán, Josep Maria: "La llengua valenciana entre els sigles XVI i XVII (Un capítul de l'història de la llengua valenciana)", en Revista de Filologia Valenciana, nº 1. Valéncia, 1994.
- Gulsoy, Joseph: "Lexicologia valenciana", en Revista Valenciana de Filologia, Tom VI, nº 2-3. Valéncia, 1964.
- Lamarca, Luis: Ensayo de un Diccionario Valenciano-castellano. Valéncia, 1859.
- Lanuza Ortuño, Chimo: Valencià ¿llengua o dialecte?. Una aproximació des de la sociollingüística. Ed. Lo Rat Penat, Valéncia, 1983.
- López i Verdejo, Voro: "Introducció a la lexicografia valenciana", en Serie Filològica, nº 13. Ed. Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Valéncia, 1994.
- López i Verdejo, Voro: Proposta d'un "estàndar" oral valencià. Ed. L'Oronella, Valéncia, 1997.
- López i Verdejo, Voro: "Les normes de l'Acadèmia o normes ortogràfiques del Puig", en Serie Filològica, nº 19. Ed. Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Valéncia, 1998.
- López i Verdejo, Voro: Tractat de mètrica valenciana. Ed. Del Cénia al Segura, Valéncia, 1999.
- López i Verdejo, Voro: "Aproximació a la lexicografia valenciana dels sigles XVI i XVII: el vocabulari Valencià-Castellà de Juan de Resa", en Serie Filològica, nº 22. Ed. Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Valéncia, 2001.
- López i Verdejo, Voro: La filosofia llingüística de Carles Salvador, Lluís Revest i Josep Giner. Discurs d'ingrés en la RACV, Ed. Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Valéncia, 2001.
- Marí, X.: Revisió al conflicte valencià (És possible el futur). Ed. Marí Montañana, Valéncia, 1983.
- Martí Gadea, Joaquim: Diccionario General Valenciano-Castellano. Valéncia, 1891.
- Martí Gadea, Joaquim: Vocabulari Monosilàbic valencià-castellà. Valéncia, 1915.
- Martí i Grajales, Francesc: "El notario Carlos Ros y Hebrera. Biobibliografía", en El Archivo. Revista de Ciencias Históricas, Tom V. Valéncia, 1891.
- Miedes Bisbal, Emili: Vocabulari elemental de la llengua valenciana. Ed. Valéncia 2000, Valéncia, 1983.
- Nebot Pérez, Joaquim: Tratado de ortografía valenciana clásica. Ed. Ángel Aguilar, Editor, Valéncia, 1910.
- Ajuntament de Valéncia: Normes d'ortografia valenciana. Ed. Ajuntament de Valéncia, 1933 (Edició facsímil de 1981).
- Ajuntament de Valéncia: Ortografia de la llengua valenciana. Ed. Ajuntament de Valéncia, Valéncia, 1994.
- Peñarroja Torrejón, Leopoldo: El mozárabe de Valencia. Ed. Gredos, Madrit, 1990.
- Peñarroja Torrejón, Leopoldo: Cristianos bajo el Islam. Ed. Gredos, Madrit, 1993.
- Puig, R.: La conjugació verbal valenciana. Ed. Lo Rat Penat (4ª edició), Valéncia, 1981.
- Raga, Ferran: Mosatros, veus del valencià viu. Ed. Egisa, Valéncia, 1998.
- Revest i Corzo, Lluís: La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu. Ed. Societat Castellonenca de Cultura, Castelló, 1930.
- Acció Bibliogràfica Valenciana: Revista de Filologia Valenciana. Ed. Acció Bibliogràfica Valenciana, Valéncia, 1994 en avant.
- Real Acadèmia de Cultura Valenciana: Revista de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana: Al voltant de la llengua valenciana. Ed. RACV, Valéncia, 1994 en avant.
- Ribelles Comín, Josep: Bibliografía de la lengua valenciana (5 volums). Madrit, 1915 en avant.
- Ros i Hebrera, Carles: Diccionario Valenciano-Castellano. Valéncia, 1764 (Edició facsímil, Librería París-Valencia, Valéncia, 1979).
- Rosanes, M.: Miscelánea que comprén d'un vocabulario valenciano-castellano, dividido en grupos para facilitar la memoria de las palabras en él contenidas. Imprenta José Mª Ayoldi, Valéncia, 1864.
- Ruiz Negre, Antoni: Diccionari de sinònims, idees afins i contraris. Ed. Del Cénia al Segura, Valéncia, 1994.
- Sancho Gea, Josep Beat: Llengua valenciana. Situació política actual. Anàlisis sintètic de la Llei de creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua -AVLL- apunts de futur. Ed. Plataforma Normes d'El Puig, Valéncia, 2000.
- Simó Santonja, Vicent Lluís: ¿Valenciano o catalán?. Ed. Artes Gráficas Soler, Valéncia, 1979.
- Sobrequés Vidal, Santiago: "La repoblación del Reino de Valencia después de la Reconquista", en Historia social y económica de España y América dirigida per J. Vicens Vives. Barcelona, 1957.
- S. Reig, Eugeni: Valencià en perill d'extinció. Ed. Arts Gràfiques Soler, Valéncia, 1999.
- Ubieto Arteta, Antonio: Orígenes del Reino de Valencia, Tom I (Valéncia, 1975), Tom II (Saragossa, 1979).
- Vendrell i Matoses, Salvador J.: Iniciació al valencianisme. Ed. Lo Rat Penat, Valéncia, 1998.
- Vives Císcar, Josep: Los diccionaris y vocabularis valencianos. Valéncia, 1882 (Edició facsímil, Colección Biblioteca Valenciana, Valéncia, 1987).
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Idioma valencià.- Secció de Llengua i Lliteratura de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
- Real Acadèmia de Cultura Valenciana
- Diccionari de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
- Valencian.org, El portal internacional de la llengua valenciana
- Proyecte en defensa de l'Idioma Valencià
- Artículs de Ricart Garcia Moya sobre la llengua valenciana
- "Tirant lo Blanch", transcrit
- Real decreto de 1979 sobre la llengua valenciana
- Lengua ibérica Lengua valenciana de 2.500 años d'antigüedad
- El Carche: La llengua valenciana en Murcia
- El valencià en Argentina
- La llengua valenciana
- La Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV manifesta la seua postura davant la proposició del Grup Parlamentari Popular de modificar la definició de l'entrada “valenciano” en el diccionari de la RAE
- El valencià fon l’única llengua oficial d’este Regne, des de la seua creació, en 1238 - Cultura Valenciana
- La lengua valenciana nació en el siglo IX, 400 años antes de Jaime I - Baltasar Bueno - Cultura Valenciana
- El primer documento valenciano escrito en valenciano - Valencia Bonita
- Còdic ISO. Sense ell una llengua no existix com cal - Joan Benet - Yo soc che
- El romanç mossàrap en el Regne de Valéncia - Pedro Fuentes Caballero - Associació Cultural Roc Chabàs-La Marina de Dénia
Vídeos
| ||||||||||||||||||||||
| Llengües romàniques |
|---|
| Aragonés · Asturià · Balear · Castellà · Català · Cors · Dalmàtic (llengua morta) · Extremeny · Francés · |
| Francoprovençal · Gallec · Italià · Lleonés · Napolità · Occità · Portugués · Retoromànic · Rumà · Sart · Sicilià · Valencià · Venecià |
Idiomes d'Espanya · 
|
|---|
| Aragonés · Aranés · Asturià · Balear · Català · Càntabre · Castellà · Extremeny · Gallec · Lleonés · Valencià · Vasc |
| |||||||||||||||||||||||||||||||