El Món (Espanya)

Plantilla:Wikipedia gravada La Terra (del llatí terra) és el planeta del sistema solar a on habita la humanitat i que orbita al voltant de la seua estrela —el Sol— en la tercera òrbita més interna. És el més dens i el quint major dels huit planetes del sistema solar. També és el major dels quatre planetes terrestres o rocosos (planetes interiors). La Terra es va formar fa aproximadament 4550 millons d'anys i la vida va sorgir uns mil millons d'anys despuix. És la llar de millons d'espècies, inclosos els sers humans i actualment l'únic cos astronòmic a on es coneix l'existència de vida. La atmòsfera i atres condicions abióticas han segut alterades significativament per la biosfera del planeta, favorint la proliferació d'organismes aerobios, aixina com la formació d'una capa d'ozon que junt en el camp magnètic terrestre bloquegen la radiació solar amoladora, permetent aixina la vida en la Terra. Les propietats físiques de la Terra, l'història geològica i la seua òrbita han permés que la vida seguixca existint. S'estima que el planeta seguirà sent capaç de sustentar vida durant atres 500 millons d'anys, ya que segons les previsions actuals, passat eixe temps la creixent lluminositat del Sol terminarà causant l'extinció de la biosfera.

El Món (Espanya)

   

La superfície terrestre o corfa està dividida en vàries plaques tectòniques que s'esgolen sobre el magma durant periodos de varis millons d'anys. La superfície està coberta per continents i illas; estos posseïxen varis llacs, rius i atres fonts d'aigua, que junt en els oceans d'aigua salada que representen prop del 71 % de la superfície constituïxen la hidrósfera. No es coneix cap atre planeta en este equilibri d'aigua líquida, que és indispensable per a qualsevol tipo de vida coneguda. Els pols de la Terra estan coberts en la seua majoria de gèl sòlit (indlandsis de l'Antàrtida) o de banquisas (conya polar àrtica). El interior del planeta és geològicament actiu, en una grossa capa de mant relativament sòlit, un núcleu extern líquit que genera un camp magnètic, i un sòlit núcleu interior compost per aproximadament un 88 % de ferro.

La Terra interactua gravitatoriamente en atres objectes en l'espai, especialment el Sol i la Lluna. En l'actualitat, la Terra completa una òrbita al voltant del Sol cada volta que realisa 366.26 girs sobre el seu eix, lo que és equivalent a 365.26 dies solars o un any sideral. L'eix de rotació de la Terra es troba inclinat 23.4° sobre la perpendicular a la seua pla orbital, lo que produïx les variacions estacionals en la superfície del planeta en un periodo d'un any tropical (365.24 dies solars). La Terra posseïx un únic satèlit natural, la Lluna, que va començar a orbitar la Terra fa 4530 millons d'anys; esta produïx les mareas, estabilisa l'inclinament de l'eix terrestre i reduïx gradualment la velocitat de rotació del planeta. Fa aproximadament 3800 a 4100 millons d'anys, durant el cridat bombardeig intens tardà, numerosos asteroides varen impactar en la Terra, causant significatius canvis en la major part de la seua superfície. Tant els minerals del planeta com els productes de la biosfera aporten recursos que s'utilisen per a sostindre a la població humana mundial. Els seus habitants estan agrupats en uns 200 estats sobirans independents, que interactuen a través de la diplomàcia, els viages, el comerç i l'acció militar. Les culturas humanes han desenrollat moltes idees sobre el planeta, inclosa la personificació d'una deidad, la creència en una Terra plana o en la Terra com a centre de l'univers, i una perspectiva moderna del món com un entorn integrat que requerix administració.

Eponimia i etimologia

El nom del planeta Terra es diferencia del d'atres planetes del sistema solar perque no prové de la mitologia grecorromana de mans d'autors grecs o romans. El terme llatí «terra» significa lliteralment ‘sol’ o ‘terra ferma’ i d'ahí deriva la paraula en espanyol. «La Terra» també s'usa com a sinònim intercanviable per «món», «globo» i «planeta». En la Antiguetat la paraula ‘terra’ s'usava indistintament per a referir-se al sol, a la terra com un dels quatre elements, aixina com al món habitat, sense distinció clara entre abdós.

Durant la Edat Mija i fins al Renaixença, hi ha texts en llatí que usen terra per a referir-se al món habitable i al orbe terrestre. En el tractat De sphaera mundi (1230) de Johannes de Sacrobosco es referix a «orbis» a l'àmbit de la terra (o món terrestre) com a esfera. Texts com Cosmographia de Bernardo Silvestre o els geógrafos medievals usaven «orbis terrarum» (círcul de les terres) per a referir-se al món. En De revolutionibus orbium coelestium (Copérnico, 1543), en llatí, apareixen frases com «terra quoque sphaerica sit»(«que la Terra també siga esfèrica»); Copérnico va presentar el Sol com a centre i va situar la Terra com un dels planetes. En els treballs de Kepler, en obres com Epitome Astronomiae Copernicanae, també apareix «Terra» en contexts genèrics («in Terra» o «Terra et Lluna»). Pero va anar Valentí Naboth (o Valentinus Nabodus), un astrònom i matemàtic del XVI, en la seua obra Primae de coelo et terra institutiones (1573), qui va associar la Terra en la deesa romana Terra o Tellus. Es tracta d'una costum renaixentista d'harmonisar coneiximent científic en la mitologia clàssica:

La Terra, cridada en llatí Terra o Tellus, és la mare fèrtil que sosté totes les criatures; per això la designem en el nom de l'antiga deesa que els romans veneraven com la dadora de vida i la cuidadora del sol.

Cronologia

Artícul principal → Història de la Terra.

Els científics han pogut reconstruir informació detallada sobre el passat de la Terra. Segons estos estudis el material més antic del sistema solar es va formar fa 4567.2 ± 0.6 millons d'anys, i entorn a uns 4550 millons d'anys arrere (en una incertitut de l'1 %) s'havien format ya la Terra i els atres planetes del sistema solar a partir de la nebulosa solar, una massa en forma de disc composta de la pols i gas remanente de la formació del Sol. Este procés de formació de la Terra a través de la acreció va tindre lloc majoritàriament en un determini de 10-20 millons d'anys. La capa exterior del planeta, inicialment fosa, es va gelar fins a formar una corfa sòlida quan l'aigua va començar a acumular-se en l'atmòsfera. La Lluna es va formar poc abans, fa uns 4530 millons d'anys.

Representació gràfica de la teoria del gran impacte.

L'actual model consensuat sobre la formació de la Lluna és la teoria del gran impacte, que postula que la Lluna es va crear quan un objecte del tamany de Mart, en prop del 10 % de la massa de la Terra, va impactar tangencialmente contra esta. En este model, part de la massa d'este cos podria haver-se fusionat en la Terra, mentres una atra part hauria segut expulsada a l'espai, proporcionant suficient material en òrbita com per a desencadenar novament un procés d'aglutinamiento per forces gravitatorias, i formant aixina la Lluna. La desgasificació de la corfa i l'activitat volcàica varen produir l'atmòsfera primordial de la Terra. La condensació de vapor d'aigua, junt en el gèl i l'aigua líquida aportada pels asteroides i per protoplanetas, cometas i objectes transneptunianos, varen produir els oceans. El recent format Sol solament tenia el 70 % del seu lluminositat actual: no obstant, existixen evidències que mostren que els primitius oceans es varen mantindre en estat líquit; una contradicció denominada la «paradoxa del jove Sol dèbil», ya que aparentment l'aigua no deuria ser capaç de permanéixer en eixe estat líquit, sino en el sòlit, per la poca energia solar rebuda. No obstant, una combinació de gasos d'efecte hivernàcul i majors nivells d'activitat solar varen contribuir a elevar la temperatura de la superfície terrestre, impedint aixina que els oceans es congelaren. Fa 3500 millons d'anys es va formar el camp magnètic de la Terra, lo que va ajudar a evitar que l'atmòsfera anara arrastrada pel vent solar.

S'han propost dos models per al creiximent dels continents: el model de creiximent constant, i el model de creiximent ràpit en una fase primerenca de l'història de la Terra. Les investigacions actuals sugerixen que la segona opció és més provable, en un ràpit creiximent inicial de la corfa continental, seguit d'un llarc periodo d'estabilitat. En escals de temps de centenars de millons d'anys de duració, la superfície terrestre ha estat en constant remodelació, formant i fragmentant continents. Estos continents s'han desplaçat per la superfície, combinant-se en ocasions per a formar un supercontinente. Fa aproximadament 750 millons d'anys (Ma), un dels primers supercontinentes coneguts, Rodinia, va començar a badar-se. Els continents més vesprada es recombinaron novament per a formar Pannotia, entre 600 a 540 Ma, i finalment Pangea, que es va fragmentar fa 180 Ma fins a aplegar a la configuració continental actual.

Evolució de la vida

Artícul principal → Història de la vida.

La Terra proporciona l'únic eixemple conegut d'un entorn que ha donat lloc a la evolució de la vida. Es presumix que processos químics altament energètics varen produir una molècula autorreplicante fa al voltant de 4000 millons d'anys, i fa entre 3500 i 3800 millons d'anys va existir el últim antepassat comú universal. El desenroll de la fotosíntesis va permetre que els sers vius arreplegaren de forma directa l'energia del Sol; l'oxigen resultant acumulat en l'atmòsfera va formar una capa d'ozon (una forma d'oxigen molecular [O₃]) en l'atmòsfera superior. L'incorporació de cèlules més chicotetes dins de les més grans va donar com resultat el desenroll de les cèlules complexes cridades eucariota. Els verdaders organismes multicelares es varen formar quan les cèlules dins de colónies es varen fer cada volta més especialisades. La vida va colonisar la superfície de la Terra en part gràcies a l'absorció de la radiació ultravioleta per part de la capa d'ozon.

En la década de 1960 va sorgir una hipòtesis que afirmava que durant el periodo Neoproterozoico, des de 750 fins als 580 Ma, es va produir una intensa glaciació en la que gran part del planeta va ser cobert per una capa de gèl. Esta hipòtesis ha segut denominada la «Glaciació global», i és de particular interés, ya que este succés va precedir a la cridada explosió del Cámbrico, en la que les formes de vida multicelares varen començar a proliferar.

Despuix de l'explosió del Cámbrico, fa uns

535

Ma s'han produït cinc extincions en massa. D'elles, el event més recent va ocórrer fa

65

Ma, quan l'impacte d'un asteroide va provocar l'extinció dels dinosauris no aviarios, aixina com d'atres grans reptils, sobrevivint alguns chicotets animals com els mamífers, que llavors eren similars a les actuals musarañas. Durant els últims

65

millones de años els mamífers es diversificaron, fins que fa varis millons d'anys, un animal africà en aspecte de simi conegut com el Orrorin tugenensis va adquirir la capacitat de mantindre's en peu. Açò li va permetre utilisar ferramentes i va favorir la seua capacitat de comunicació, proporcionant la nutrició i l'estimulació necessàries per a desenrollar un cervell més gran, i permetent aixina l'evolució de l'espècie humana. El desenroll de l'agricultura i de la civilisació va permetre als humans alterar la Terra en un curt espai de temps com no ho havia fet cap atra espècie, afectant tant a la naturalea com a la diversitat i cantitat de formes de vida. El present patró d'edats de gèl va començar fa al voltant de

40

Ma i després es va intensificar durant el Pleistoceno, fa al voltant de

3

Ma. Des de llavors les regions en latituts altes han segut objecte de repetits cicles de glaciació i desgel, en cicles de 40 000-100 000 anys. L'última glaciació continental va terminar fa 10 000 anys.

Vore també: Anex:Cronologia de l'història evolutiva de la vida

Futur

Artícul principal → Futur de la Terra.

Cicle de la vida solar.

El futur del planeta està estretament lligat al del Sol. Com a resultat de l'acumulació constant d'heli en el núcleu del Sol, la lluminositat total de l'estrela anirà poc a poc en aument. La lluminositat del Sol creixerà en un 10 % en els pròxims 1.1 Ga (1100 millons d'anys) i en un 40 % en els pròxims 3.5 Ga. Els models climàtics indiquen que l'aument de la radiació podria tindre conseqüències nefastes en la Terra, incloent la pèrdua dels oceàs del planeta.

S'espera que la Terra siga habitable per al voltant d'atres 500 millons d'anys a partir d'este moment, encara que este periodo podria estendre's fins a 2300 millons d'anys si s'elimina el nitrogen de l'atmòsfera. L'aument de temperatura en la superfície terrestre accelerarà el cicle del CO₂ inorgànic, lo que reduirà la seua concentració fins a nivells letalmente baixos per a les plantes (10 ppm per a la fotosíntesis C₄) dins d'aproximadament 500 a 900 millons d'anys. La falta de vegetació resultarà en la pèrdua d'oxigen en l'atmòsfera, lo que provocarà l'extinció de la vida animal a lo llarc de varis millons d'anys més. Despuix d'atres mil millons d'anys, totes les aigües superficials hauran desaparegut i la temperatura mija global alcançarà els 70 °C. Inclús si el Sol anara etern i estable, el continu refredat interior de la Terra es traduiria en una gran pèrdua de CO₂ per la reducció de la activitat volcànica, i el 35 % de l'aigua dels oceans podria descendir fins al mant per la disminució del vapor de ventilació en les dorsals oceàniques.

El Sol, seguint el seu evolució natural, es convertirà en una jaganta roja en uns 5 Ga. Els models prediuen que el Sol s'expandirà fins a unes 250 voltes el seu tamany actual, alcançant un radi propenc a 1 UA (uns 150 millons de quilómetros). El destí que sofrirà la Terra llavors no està clar. Sent una jaganta roja, el Sol perdrà aproximadament el 30 % de la seua massa, per lo que sense els efectes de les mareges, la Terra es mourà a una òrbita d'1.7 UA (uns 250 millons de quilómetros) del Sol quan l'estrela alcance el seu radi màxim. Per lo tant s'espera que el planeta escape inicialment de ser envolt per la tènue atmòsfera exterior expandida del Sol. Aixina i tot, qualsevol forma de vida restant seria destruïda per l'aument de la lluminositat del Sol (alcançant un màxim de prop de 5000 voltes el seu nivell actual). No obstant, una simulació realisada en 2008 indica que l'òrbita de la Terra decaurà pels efectes de marea i arrastre, ocasionant que el planeta penetre en l'atmòsfera estelar i es vaporice.

Vore també: Extinció humana

Composició i estructura

Artícul principal → Ciències de la Terra.

La Terra és un planeta terrestre, lo que significa que és un cos rocós i no un jagant gaseós com Júpiter. És el més gran dels quatre planetes terrestres del sistema solar en tamany i massa, i també és el que té la major densitat, la major gravetat superficial, el camp magnètic més fort i la rotació més ràpida dels quatre. També és l'únic planeta terrestre en plaques tectòniques actives. El moviment d'estes plaques produïx que la superfície terrestre estiga en constant canvi, sent responsables de la formació de montanyes, de la sismicidad i del vulcanisme. El cicle d'estes plaques també juga un paper preponderant en la regulació de la temperatura terrestre, contribuint al reciclage de gasos en efecte hivernàcul, com el diòxit de carbono, per mig de la renovació permanent dels fondos oceànics.

Forma

Comparació de tamany dels planetes interiors (d'esquerra a dreta): Mercurio, Venus, Terra i Mart.

Artícul principal → Història de la geodèsia.

La forma de la Terra és molt semblada a la d'un geoide o esferoide oblato, una esfera achatada pels pols, que resulta en un abultamiento al voltant del equador. Este abultamiento està causat per la rotació de la Terra, i ocasiona que el diàmetro en l'equador siga 43 km més llarc que el diàmetro d'un pol a un atre. Fa aproximadament 22 000 anys la Terra tenia una forma més esfèrica, la major part de l'hemisferi nort es trobava coberta per gèl, i a mida que el gèl es derretía causava una menor pressió en la superfície terrestre en la que se sostenia, lo que va produir una espècie de «rebot». Este fenomen va seguir ocorrent fins a mediats de la década de 1990, quan els científics es percataron de que el procés s'havia invertit, és dir, el abultamiento aumentava. Les observacions del satèlit GRACE mostren que, a lo manco des de 2002, la pèrdua de gèl de Groenlàndia i de l'Antàrtida ha segut la principal responsable d'esta tendència.

Volcà Chimborazo, el punt terrestre més alluntat del centre de la Terra.

La topografia local es desvia d'este esferoide idealizado, encara que les diferències a escala global són molt chicotetes: la Terra té una desviació d'aproximadament una part entre 584, o el 0.17 %, des de l'esferoide de referència, que és menor que la tolerància del 0.22 % permesa en les boles de billar. Les majors desviacions locals en la superfície rocosa de la Terra són el mont Everest (8 848 m sobre el nivellocal de la mar) i el abisme Challenger, al sur de la fossa de les Marianes (10 911 m baix el nivellocal de la mar). Per la protuberància equatorial, el punt terrestre més alluntat del centre de la Terra és el volcà Chimborazo en Equador.

La primera idea de que la forma de la Terra s'aproxima a la d'un elipsoide es deu a Pierre Louis Maupertuis, en el XVIII . Les idees antigues sobre la forma de la Terra sostenien que la Terra era plana. Aixina, per eixemple, en la antiga Mesopotamia, a on el món era vist com un disc rodejat per l'oceà, més allà del com s'alçaven els pilars d'un cel esfèric. També es vea aixina en la cosmologia bíblica, tal com apareix en llibre d'Isaías. Més alvance va sorgir el concepte de la Terra esfèrica com a matèria d'especulació filosòfica fins al sigle III a. C., quan la astronomia helenística va establir com un fet, gràcies sobretot a la medició empírica d'Eratóstenes. El paradigma helenístico va ser gradualment adoptat en el Vell Món durant l'Antiguetat i l'Edat Mija. Una demostració pràctica de la esfericidad de la Terra va ser portada a terme per Fernando de Magallanes i Juan Sebastián Elcano en la seua expedició de circumnavegació del món.

Per a Evidències empíriques de la forma esfèrica de la Terra, vore Evidències empíriques de la forma esfèrica de la Terra.

Tamany

La circumferència en l'equador és de 40 091 km. El diàmetro en el equador és de 12 756 km i en els pols de 12 730 km. El diàmetro mig de referència per al esferoide és d'uns 12 742 km, que és aproximadament 40 000 km/π, ya que el metro es va definir originalment com la diezmillonésima part de la distància des de l'equador fins al Pol Nort per París, França.

Estimacions del tamany de la Terra varen aparéixer des dels temps d'Aristóteles. La primera medició va ser feta per Eratóstenes, el 240 a. C. En eixa época s'acceptava que la Terra era esfèrica. Eratóstenes va calcular el tamany de la Terra medint l'àngul en que allumenava el Sol en el solstici, tant en Aleixandria com en Siena, distant 750 km. El tamany que va obtindre va ser d'un diàmetro de 12 000 km i una circumferència de 40 000 km, és dir, en un error de solament el 6 % respecte a les senyes actuals. Posteriorment Posidonio d'Apamea va repetir les medicions en l'any 100 a. C., obtenint la senya de 29 000 km per a la circumferència, considerablement més imprecís respecte a les senyes actuals. Este últim valor va ser el que va acceptar Ptolomeo, per lo que va prevaldre eixe valor en els sigles següents.

Per la Edat Mija l'astrònom islàmic Al-Biruni va utilisar un nou método per a computar la circumferència terráquea, obtenint un valor propenc als valors moderns. En contrast en els seus predecessors, Al-Biruni va desenrollar un nou método utilisant càlculs trigonométricos basat en l'àngul format entre un pla i el cim d'una montanya, en lo que va obtindre millors medicions de la circumferència terrestre i va fer possible el realisar esta medició des d'un solloc, per una sola persona. Des del cim, va divisar l'àngul en l'horisó, la qual cosa, junt en l'altura de la montanya (que havia calculat prèviament), li va permetre calcular la curvatura de la Terra. També va fer us de l'àlgebra per a formular equacions trigonométricas i va utilisar el astrolabio per a medir ànguls.

Composició química de la corfa

Compost	Fòrmula	Composició
		Continental	Oceànica
sílice	SiO2	60.2 %	48.6 %
alúmina	A el2O3	15.2 %	16.5 %
calç	CaO	5.5 %	12.3 %
magnesi	MgO	3.1 %	6.8 %
òxit de ferro (II)	LLEIG	3.8 %	6.2 %
òxit de sodi	Na2O	3.0 %	2.6 %
òxit de potassi	K2O	2.8 %	0.4 %
òxit de ferro (III)	Fe2O3	2.5 %	2.3 %
aigua	H2O	1.4 %	1.1 %
diòxit de carbono	CO2	1.2 %	1.4 %
òxit de titani	TiO2	0.7 %	1.4 %
òxit de fòsfor	P2O5	0.2 %	0.3 %
Total		99.6 %	99.9 %

Composició química

La massa de la Terra és aproximadament de  kg. Es compon principalment de ferro (32.1 %), oxigen (30.1 %), silici (15.1 %), magnesi (13.9 %), sofre (2.9 %), níquel (1.8 %), calcio (1.5 %) i alumini (1.4 %), en l'1.2 % restant format per chicotetes cantitats d'atres elements. Per la segregació de massa, es creu que la zona del núcleu està composta principalment de ferro (88.8 %), en chicotetes cantitats de níquel (5.8 %), sofre (4.5 %), i menys de l'1 % format per traces d'atres elements.

El geoquímico F. W. Clarke (1847-1931), cridat «el pare de la geoquímica per haver determinat la composició de la corfa de la Terra», va calcular que una miqueta més del 47 % de la corfa terrestre es compon d'oxigen. Els components de les roques més comunes de la corfa de la Terra són casi tots els òxits. Clor, sofre i flúor són les úniques excepcions significatives, i la seua presència total en qualsevol roca és generalment molt menor de l'1 %. Els principals òxits són sílice, alúmina, òxit de ferro, de calcio, de magnesi, potassi a i sodi. La sílice actua principalment com un àcit, formant silicat, i els minerals més comuns de les roques ígneas són d'esta naturalea. A partir d'un càlcul sobre la base de 1672 anàlisis de tot tipo de roques, Clarke va deduir que un 99.22 % de les roques estan compostes per 11 òxits (vejau el quadro la dreta). Tots els demés composts apareixen solament en cantitats molt chicotetes.

Vore també: Abundància dels elements en la Terra

Estructura interna

Artícul principal → Estructura de la Terra.

L'interior de la Terra, de la mateixa manera que el dels atres planetes terrestres, està dividit en capes segons la seua composició química o les seues propietats físiques (reològiques), pero, a diferència dels atres planetes terrestres, té un núcleu intern i extern distints. La seua capa externa és una corfa de silicat sòlit, químicament diferenciat, baix la qual es troba un mant sòlit d'alta viscosidad. La corfa està separada del mant per la discontinuidad de Mohorovičić, variant la gruixa de la mateixa des d'un promig de 6 km en els oceans a entre 30 i 50 km en els continents. La corfa i la part superior freda i rígida del mant superior es coneixen comunament com la litosfera, i és de la litosfera de lo que estan compostes les plaques tectòniques. Baix de la litosfera es troba la astenosfera, una capa de relativament baixa viscosidad sobre la que sura la litosfera. Dins del mant, entre els 410 i 660 km baix la superfície, es produïxen importants canvis en l'estructura cristalina. Estos canvis generen una zona de transició que separa la part superior i inferior del mant. baix el mant es troba un núcleu extern líquit de viscosidad extremadament baixa, descansant sobre un núcleu intern sòlit. El núcleu intern pot girar en una velocitat angular llaugerament superior que el restant del planeta, alvançant de 0.1 a 0.5° per any.

Capes geològiques de la Terra

Cort de la Terra des del núcleu fins a la exosfera (no està a escala).	Profunditat km	Components de les capes	Densitat g/cm³
	0-60	Litosfera	—
	0-35	Corfa	2.2-2.9
	35-60	Mant superior	3.4-4.4
	35-2890	Mant	3.4-5.6
	100-700	Astenosfera	—
	2890-5100	Núcleu extern	9.9-12.2
	5100-6378	Núcleu intern	12.8-13.1

Calor

La calor interna de la Terra prové d'una combinació de la calor residual de l'acreció planetària (20 %) i la calor produïda per la desintegració radiactiva (80 %). Els isòtops en major producció de calor en la Terra són el potassi-40, el urani-238, el urani-235 i el tori-232. En el centre del planeta, la temperatura pot aplegar fins als 7000 K i la pressió pot alcançar els 360 GPa. Degut a que gran part de la calor és proporcionat per la desintegració radiactiva, els científics creuen que en l'història primerenca de la Terra, ans que els isòtops de reduïda vida mija s'agotaren, la producció de calor de la Terra va ser molt major. Esta producció de calor extra, que fa aproximadament 3000 millons d'anys era el doble que la producció actual, va poder haver incrementat els gradient de temperatura dins de la Terra, incrementant la convecció del mant i la tectònica de plaques, permetent la producció de roques ígneas com les komatitas que no es formen en l'actualitat.

Isòtops actuals de major producció de calor

Isòtop	Calor emesa Vats/kg isòtop	Vida mija anys	Concentració mija del mant kg isòtop/kg mant	Calor emesa W/kg mant
238O	9.46 × 10−5	4.47 × 109	30.8 × 10−9	2.91 × 10−12
235O	5.69 × 10−4	7.04 × 108	0.22 × 10−9	1.25 × 10−13
232Th	2.64 × 10−5	1.40 × 1010	124 × 10−9	3.27 × 10−12
40K	2.92 × 10−5	1.25 × 109	36.9 × 10−9	1.08 × 10−12

El promig de pèrdua de calor de la Terra és de 87 mW m⁻², que supon una pèrdua global de 4.42 × 10¹³ W. Una part de l'energia tèrmica del núcleu és transportada cap a la corfa per plomes del mant, una forma de convecció que consistix en afloraments de roca a altes temperatures. Estes plomes poden produir punts calents i colades de basalt. La major part de la calor que pert la Terra es filtra entre les plaques tectòniques, en les surgencias del mant associades a les dorsals oceàniques. Casi totes les pèrdues restants es produïxen per conducció a través de la litosfera, principalment en els oceans, ya que allí la corfa és molt més prima que en els continents.

Plaques tectòniques

Artícul principal → Tectònica de plaques.

Plaques tectòniques

Nom de la placa	Àrea 106 km²
Placa Africana	78.0
Placa Antàrtica	60.9
Placa Indoaustraliana	47.2
Placa Euroasiàtica	67.8
Placa Nortamericana	75.9
Placa Suramericana	43.6
Placa Pacífica	103.3

La mecánicamente rígida capa externa de la Terra, la litosfera, està fragmentada en peces anomenades plaques tectòniques. Estes plaques són elements rígits que es mouen en relació un en un atre seguint un d'estos tres patrons: vores convergents, en els que dos plaques s'aproximen; vores divergents, en els que dos plaques se separen, i vores transformantes, en els que dos plaques s'esgolen lateralment entre sí. A lo llarc d'estes vores de placa es produïxen els terremots, la activitat volcànica, la formació de montanyes i la formació de fosses oceàniques. Les plaques tectòniques s'esgolen sobre la part superior de la astenosfera, la sòlida pero menys viscosa secció superior del mant, que pot fluir i moure's junt en les plaques, i el moviment del qual està fortament associat als patrons de convecció dins del mant terrestre. A mida que les plaques tectòniques migran a través del planeta, el fondo oceànic es subduce baix les vores de les plaques en els llímits convergents. Al mateix temps, l'aflorament de material del mant en els llímits divergents crea les dorsals oceàniques. La combinació d'estos processos recicla contínuament la corfa oceànica novament en el mant. Per este procés de reciclage, la major part del sol marí té menys de 100 millons d'anys d'edat. La corfa oceànica més antiga es troba en el Pacífic Occidental, i té una edat estimada d'uns 200 millons d'anys. En comparació, la corfa continental més antiga registrada té 4030 millons d'anys d'edat.

Les sèt plaques més grans són la Pacífica, Nortamericana, Euroasiàtica, Africana Antàrtica, Indoaustraliana i Suramericana. Atres plaques notables són la placa Índica, la placa aràbiga, la placa del Carib, la placa de Naixca en la costa occidental d'Amèrica del Sur i la placa Escocesa en el sur del oceà Atlàntic. La placa d'Austràlia es va fusionar en la placa de l'Índia fa entre 50 i 55 millons d'anys. Les plaques en moviment més ràpit són les plaques oceàniques, en la placa de Cocos alvançant a una velocitat de 75 mm/any i la placa del Pacífic movent-se 52-69 mm/any. En l'atre extrem, la placa en moviment més llent és la placa eurasiática, que alvança a una velocitat típica d'aproximadament 21 mm/any.

Superfície

Histograma d'elevació de la corfa terrestre.

Artícul principal → Superfície terrestre.

El relleu de la Terra varia enormement d'un lloc a un atre. Prop del 70.8 % de la superfície està coberta per aigua, en gran part de la plataforma continental per baix del nivell del mar. La superfície sumergida té característiques montanyoses, incloent un sistema de dorsals oceàniques, aixina com volcans submarins, fosses oceàniques, canons submarins, replanells i planures abissals. El restant 29.2 % no cobert per l'aigua es compon de montanyes, deserts, planures, replanells i unes atres geomorfologías. La superfície del planeta es moleja a lo llarc de periodos de temps geològics, per la erosió tectònica. Les característiques d'esta superfície formada o deformada per mig de la tectònica de plaques estan subjectes a una constant erosió a causa de les precipitacions, els cicles tèrmics i els efectes químics. La glaciació, la erosió costera, l'acumulació dels secs de coral i els grans impactes de meteorits també actuen per a remodelar el paisage.

Altimetria i batimetría actual. Senyes del Digital de Terreny del National Geophysical Data Center d'Estats Units.

La corfa continental es compon de material de menor densitat, com les roques ígneas, el granit i la andesita. Menys comú és el basalt, una densa roca volcànica que és el component principal dels fondos oceànics. Les roques sedimentarias es formen per l'acumulació de sediment compactar. Casi el 75 % de la superfície continental està coberta per roques sedimentarias, a pesar de que estes solament formen un 5 % de la corfa. El tercer material rocós més abundant en la Terra són les roques metamòrfiques, creades a partir de la transformació de tipos de roca ya existents per mig d'altes pressions, altes temperatures, o abdós. Els minerals de silicat més abundants en la superfície de la Terra inclouen el cuarzo, els feldespats, el anfíbol, la mica, el piroxeno i el olivino. Els minerals de carbonat més comuns són la calcita (que es troba en pedra calcàrea) i la dolomita.

La pedosfera és la capa més externa de la Terra. Està composta de terra i està subjecta als processos de formació del sol. Existix en la trobada entre la litosfera, la atmòsfera, la hidrosfera i la biosfera. Actualment el 13.31 % del total de la superfície terrestre és terra cultivable, i solament el 4.71 % soporta cultius permanents. Prop del 40 % de la superfície emergida s'utilisa actualment com a terres de cultiu i pasturages, estimant-se un total de  km² per a terres de cultiu i  km² per a terres de pastoreig.

L'elevació de la superfície terrestre varia entre el punt més baix de −418 m en la mar Morta a una altitut màxima, estimada en 2005, de 8848 m en el cim del mont Everest. L'altura mija de la terra sobre el nivell de la mar és de 840 m.

Imàgens satelitals de la Terra

Planisferi terrestre (composició de fotos satelitals).

El satèlit ambiental Envisat de l'EIXA va desenrollar un retrat detallat de la superfície de la Terra. A través del proyecte GLOBCOVER es va desenrollar la creació d'un mapa global de la cobertura terrestre en una resolució tres voltes superior a la de qualsevol atre mapa per satèlit fins a aquell moment. Va utilisar reflectores radar en antenes d'ample sintètiques, capturant en els seus sensors la radiació reflectida.

La NASA va completar un nou mapa tridimensional, que és la topografia més precisa del planeta, elaborada durant quatre anys en les senyes transmeses pel transbordador espacial Endeavour. Les senyes analisades corresponen al 80 % de la massa terrestre. Cobrix els territoris d'Austràlia i Nova Zelanda en detalls sense precedents. També inclou més de mil illes de la Polinèsia i la Melanèsia en el Pacífic sur, aixina com illes de l'Índic i l'Atlàntic. Moltes d'eixes illes a penes s'alcen uns metros sobre el nivell de la mar i són molt vulnerables a els efectos de les marejades i tormentes, per lo que el seu coneiximent ajudarà a evitar catàstrofe; les senyes proporcionades per la missió de l'Endeavour tindran una àmplia varietat d'usos, com l'exploració virtual del planeta.

Vore també: Cartografia

Hidrosfera

Els oceàs posseïxen el major volum d'aigua en la Terra.

Artícul principal → Hidrosfera.

L'abundància d'aigua en la superfície de la Terra és una característica única que distinguix al «Planeta Blau» d'uns atres en el sistema solar. La hidrosfera de la Terra està composta fonamentalment per oceans, pero tècnicament inclou totes les superfícies d'aigua en el món, inclosos les mars interiors, llac, rius i aigües subterrànees fins a una profunditat de 2000 m. Elloc més profunt baix l'aigua és el abisme Challenger de la fossa de les Marianes, en el oceà Pacífic, en una profunditat de −10 911.4 m.

La massa dels oceans és d'aproximadament  tonellades mètriques, o aproximadament 1/4400 de la massa total de la Terra. Els oceans cobrixen un àrea de  km² en una profunditat mija de 3682.2 m, lo que resulta en un volum estimat de  km³. Si es nivellara tota la superfície terrestre, l'aigua cobriria la superfície del planeta fins a una altura de més de 2.7 km. L'àrea total de la Terra és de  km². Per a la primera aproximació, la profunditat mija seria la relació entre els dos, o de 2.7 km. Aproximadament el 97.5 % de l'aigua és salada, mentres que el restant 2.5 % és aigua dolça. La major part de l'aigua dolça, aproximadament el 68.7 %, es troba actualment en estat de gèl.

La salinitat mija dels oceans és d'uns 35 grams de sal per quilogram d'aigua (35 ‰). La major part d'esta sal va ser lliberada per l'activitat volcànica, o extreta de les roques ígneas ya gelades. Els oceans són també un reservorio de gasos atmosfèrics dissolts, sent estos essencials per a la supervivència de moltes formes de vida aquàtica. L'aigua dels oceans té una influència important sobre el clima del planeta, actuant com un foc calòric de gran tamany. Els canvis en la distribució de la temperatura oceànica poden causar alteracions climàtiques, tals com la Oscilació del Sur, El Chiquet.

Atmòsfera

Artícul principal → Atmòsfera terrestre.

La pressió atmosfèrica mija al nivell de la mar se situa entorn als 101.325 kPa, en una escala d'altura d'aproximadament 8.5 km. Està composta principalment d'un 78 % de nitrogen i un 21 % d'oxigen, en traces de vapor d'aigua, diòxit de carbono i atres molècules gaseoses. L'altura de la troposfera varia en la latitut, entre 8 km en els pols i 17 km en l'equador, en algunes variacions per la climatologia i els factors estacionals.

La biosfera de la Terra ha alterat significativament la atmòsfera. La fotosíntesis oxigénica va evolucionar fa 2700 millons d'anys, formant principalment l'atmòsfera actual de nitrogen-oxigen. Este canvi va permetre la proliferació dels organismes aeròbics, aixina com la formació de la capa d'ozon que bloqueja la radiació ultravioleta provinent del Sol, permetent la vida fòra de l'aigua. Atres funcions importants de l'atmòsfera per a la vida en la Terra inclouen el transport de vapor d'aigua, proporcionar gasos útils, cremar els meteorits chicotets ans que alcancen la superfície, i moderar la temperatura. Este últim fenomen es coneix com el efecte hivernàcul: traces de molècules presents en l'atmòsfera capturen l'energia tèrmica emesa des del sol, aumentant aixina la temperatura mija. El diòxit de carbono, el vapor d'aigua, el metà i el ozon són els principals gasos d'efecte hivernàcul de l'atmòsfera de la Terra. Sense este efecte de retenció de la calor, la temperatura superficial mija seria de −18 °C i la vida provablement no existiria.

Clima i temps atmosfèric

Artícul principal → Clima.

Image satelital de la nuvolositat de la Terra usant el espectroradiómetro d'imàgens de mija resolució de la NASA.

L'atmòsfera terrestre no té uns llímits definits, fent-se poc a poc més prima fins a desvanir-se en l'espai exterior. Tres quartes parts de la massa atmosfèrica estan contingudes dins dels primers 11 km de la superfície del planeta. Esta capa inferior es diu troposfera. L'energia del Sol calfa esta capa i la superfície baix esta, causant l'expansió de l'aire. L'aire calent s'eleva per la seua menor densitat, sent substituït per aire de major densitat, és dir, aire més fret. Açò dona com resultat la circulació atmosfèrica que genera el temps i el clima a través de la redistribució de l'energia tèrmica.

Les llínees principals de circulació atmosfèrica les constituïxen els vents alisios en la regió equatorial per baix dels 30° de latitut, i els vents de l'oest en latitut miges entre els 30° i 60°. Les corrents oceàniques també són factors importants per a determinar el clima, especialment la circulació termohalina que distribuïx l'energia tèrmica dels oceans equatorials a les regions polars.

El vapor d'aigua generat a través de l'evaporament superficial és transportat segons els patrons de circulació de l'atmòsfera. Quan les condicions atmosfèriques permeten l'elevació de l'aire calent i humit, l'aigua es condensa i es deposita en la superfície en forma de precipitacions. La major part de l'aigua és transportada a altituts més baixes per mig dels sistemes fluvials i per lo general retorna als oceans o és depositada en els llac. Este cicle de l'aigua és un mecanisme vital per a sustentar la vida en la terra i és un factor primari de l'erosió que modela la superfície terrestre a lo llarc de periodos geològics. Els patrons de precipitació varien enormement, des de varis metros d'aigua per any a menys d'un milímetro. La circulació atmosfèrica, les característiques topològiques i les diferències de temperatura determinen les precipitacions miges de cada regió.

La cantitat d'energia solar que aplega a la Terra disminuïx en aumentar la latitut. En les latitut més altes la llum solar incidix en la superfície en un àngul menor, tenint que travessar grosses columnes d'atmòsfera. Com a resultat, la temperatura mija anual de l'aire a nivell de la mar es reduïx en aproximadament 0.4 °C per cada grau de latitut alluntant-se de l'equador. La Terra pot ser subdividida en franges latitudinals més o menys homogénees en un clima específic. Des del equador fins a les regions polars, es troben la zona intertropical (o equatorial), el clima subtropical, el clima templat i els climes polars. El clima també pot ser classificat en funció de la temperatura i les precipitacions, en regions climàtiques caracterisades per masses d'aire prou uniformes. La metodologia de classificació més usada és la classificació climàtica de Köppen (modificada per l'estudiant de Wladimir Peter Köppen, Rudolph Geiger), que conta en cinc grans grups (zones tropicals humides, zones àrides, zones humides en latitut mija, clima continental i fret polar), que es dividixen en subtipos més específics.

Atmòsfera superior

Image de la NASA en la que s'observa la Lluna parcialment enfosquida i deformada per la refracció atmosfèrica.

Artícul principal → Espai exterior.

Per damunt de la troposfera, l'atmòsfera sol dividir en estratosfera, mesosfera i termosfera. Cada capa té un gradient adiabàtic diferent, que definix la taxa de canvi de la temperatura sobre l'altura. Més allà d'estes es troba la exosfera, que s'atenua fins a penetrar en la magnetosfera, a on els camps magnètics de la Terra interactuen en el vent solar. Dins de l'estratosfera es troba la capa d'ozon; un component que protegix parcialment la superfície terrestre de la llum ultravioleta, sent un element important per a la vida en la Terra. La llínea de Kármán, definida en els 100 km sobre la superfície de la Terra, és una definició pràctica usada per a establir ellímit entre l'atmòsfera i l'espai.

L'energia tèrmica fa que algunes de les molècules en la vora exterior de l'atmòsfera de la Terra incrementen la seua velocitat fins al punt de poder escapar de la gravetat del planeta. Açò dona lloc a una pèrdua llenta pero constant de la atmòsfera cap a l'espai. Degut a que el hidrogen no fixat té un baix pes molecular pot alcançar la velocitat d'escape més fàcilment, escapant aixina a l'espai exterior a un ritme major que atres gasos. La pèrdua d'hidrogen cap a l'espai contribuïx a la transformació de la Terra des del seu inicial estat reductor al seu actual estat oxidant. La fotosíntesis va proporcionar una font d'oxigen lliure, pero es creu que la pèrdua d'agents reductors com l'hidrogen va ser una condició prèvia necessària per a l'acumulació generalisada d'oxigen en l'atmòsfera. Per tant, la capacitat de l'hidrogen per a escapar de l'atmòsfera de la Terra pot haver influït en la naturalea de la vida desenrollada en el planeta. En l'atmòsfera actual, rica en oxigen, la major part de l'hidrogen es convertix en aigua abans de tindre l'oportunitat d'escapar. En canvi, la major part de la pèrdua d'hidrogen actual prové de la destrucció del metà en l'atmòsfera superior.

Camp magnètic

Esquema de la magnetosfera de la Terra. Els fluix de vent solar, d'esquerra a dreta

Artícul principal → Camp magnètic terrestre.

El camp magnètic de la Terra té una forma similar a un dipol magnètic, en els pols actualment localisats prop dels pols geogràfics del planeta. En l'equador del camp magnètic (equador magnètic), la força del camp magnètic en la superfície és 3.05 × 10⁻⁵T, en un moment magnètic dipolar global de 7.91 × 10¹⁵ T m³. Segons la teoria del dínamo, el camp es genera en el núcleu extern fos, regió a on la calor crea moviments de convecció en materials conductors, generant corrents elèctriques. Estes corrents induïxen a la seua volta el camp magnètic de la Terra. Els moviments de convecció en el núcleu són caòtics; els pols magnètics es mouen i periòdicament canvien d'orientació. Açò dona lloc a reversiones geomagnètiques a intervals de temps irregulars, unes poques voltes cada milló d'anys. L'inversió més recent va tindre lloc fa aproximadament 700 000 anys.

El camp magnètic forma la magnetosfera, que desvia les partícules de vent solar. En direcció al Sol, el arc de choc entre el vent solar i la magnetosfera es troba a unes 13 voltes el radi de la Terra. La colisió entre el camp magnètic i el vent solar forma els cinturons de radiació de Van Allen; un parell de regions concèntriques, en forma tórica, formades per partícules carregades molt energètiques. Quan el plasma entra en l'atmòsfera de la Terra pels pols magnètics es creen les auroras polars.

Rotació i òrbita

Rotació

Inclinament de l'eix de la Terra (o oblicuidad) i la seua relació en el eix de rotació i el pla orbital.

Artícul principal → Rotació de la Terra.

El periodo de rotació de la Terra sobre el Sol, és dir, un dia solar, és d'al voltant de 86 400 segons de temps solar (86 400.0025 segons SIU). El dia solar de la Terra és ara una miqueta més llarc de lo que era durant el XIX per la acceleració de marea, els dies duren entre 0 i 2 ms SIU més.

La rotació de la Terra fotografiada per DSCOVR EPIC el 29 de maig de 2016, unes semanes abans del solstici.

El periodo de rotació de la Terra en relació en les estreles fixes, cridat dia estelar pel Servici Internacional de Rotació de la Terra i Sistemes de Referència (IERS per les seues sigles en anglés), és de 86 164.098903691 segons del temps solar mig (UT1), o de 23^h 56^m 4.098903691^s. El periodo de rotació de la Terra en relació en el equinoccio vernal, mal cridat el dia sidéreo, és de 86 164.09053083288 segons del temps solar mig (UT1) (23^h 56^m 4.09053083288_s). Per tant, el dia sidéreo és més curt que el dia estelar entorn a 8.4 ms. La llongitut del dia solar mig en segons SIU està disponible en el IERS per als periodos 1623-2005 i 1962-2005.

Aparte dels meteors en l'atmòsfera i dels satèlits en òrbita baixa, el moviment aparent dels cossos celests vists des de la Terra es realisa cap a a l'oest, a una velocitat de 15°/h = 15′/min. Per a les masses propenques al equador celest, açò és equivalent a un diàmetro aparent del Sol o de la Lluna cada dos minuts (des de la superfície del planeta, els tamanys aparents del Sol i de la Lluna són aproximadament iguals).

Òrbita

Artícul principal → Translació de la Terra.

Ilustració de la galàxia Via Làctea, mostrant la posició del Sol

La Terra orbita al voltant del Sol a una distància mija d'uns 150 millons de quilómetros, completant una òrbita cada 365.2564 dies solars, o un any sideral. Des de la Terra, açò genera un moviment aparent del Sol cap a l'est, desplaçant-se sobre les estreles a un ritme d'al voltant de 1°/dia, o un diàmetro del Sol o de la Lluna cada 12 hores. Per este moviment, en promig la Terra tarda 24 hores (un dia solar) en completar una rotació sobre el seu eix fins que el sol retorna al meridiano. La velocitat orbital de la Terra és d'aproximadament 29.8 km/s (107 000 km/h), que és lo suficientment ràpida com per a recórrer el diàmetro del planeta (12 742 km) en sèt minuts, o la distància entre la Terra i la Lluna (384 000 km) en quatre hores.

La Lluna gira en la Terra entorn a un baricentre comú, degut a que este es troba dins de la Terra, a 4541 km del seu centre, el sistema Terra-Lluna no és un planeta doble, la Lluna completa un gir cada 27.32 dies sobre les estreles de fondo. Quan es combina en la revolució comuna del sistema Terra-Lluna al voltant del Sol, el periodo del més sinódico, des d'una lluna nova a la següent, és de 29.53 dies. Vist des del pol nort celest, el moviment de la Terra, la Lluna i les seues rotacions axials són totes contràries a la direcció de les manetes del rellonge (sentit antihorario). Vist des d'un punt de vista situat sobre els pols nort del Sol i la Terra, la Terra semblaria girar en sentit antihorario al voltant del Sol. Els plans orbitals i axials no estan alineats: El eix de la Terra està inclinat uns 23.4 graus sobre la perpendicular al pla Terra-Sol, i el pla entre la Terra i la Lluna està inclinat uns 5 graus sobre el pla Terra-Sol. Sense este inclinament, hi hauria un eclipse cada dos semanes, alternant entre els eclipses llunars i eclipses solars.

La esfera d'Hill, o l'esfera d'influència gravitatoria, de la Terra té aproximadament 1.5 Gm (o 1 500 000 quilómetros) de ràdio. Esta és la distància màxima en la que l'influència gravitatoria de la Terra és més forta que la dels més distants Sol i restant de planetes. Els objectes deuen orbitar la Terra dins d'este radi, o terminaran atrapats pel destorbament gravitatoria del Sol. Des de l'any de 1772, es va establir que cossos chicotets poden orbitar de manera estable la mateixa òrbita que un planeta, si esta permaneix prop d'un punt triangular de Lagrange (també conegut com a «punt troyano») els quals estan situats 60° davant i 60° darrere del planeta en la seua òrbita. La Terra és el quart planeta en un asteroide troyano (2010 TK7) despuix de Júpiter, Mart i Neptú d'acort a la data del seu descobriment Este va ser difícil de localisar pel posicionament geomètric de l'observació, est va ser descobert en 2010 gràcies al telescopi WISE (Wide-Field Infrared Survey Explorer) de la NASA, pero va anar en abril de 2011 en el telescopi «Canadà-França-Hawái» quan es va confirmar la seua naturalea troyana, i s'estima que la seua òrbita permaneixca estable dins dels pròxims 10 000 anys.

La Terra, junt en el sistema solar, està situada en la galàxia Via Làctea, orbitando a al voltant de 28 000 anys llum del centre de la galàxia. En l'actualitat es troba uns 20 anys llum per damunt del pla equatorial de la galàxia, en el braç espiral d'Orión.

Estacions i inclinament axial

Artícul principal → Oblicuidad de la eclíptica.

Les estacions es produïxen en la Terra per l'inclinament del seu eix de rotació respecte al pla definit per la seua òrbita (de la eclíptica). En l'ilustració és hivern en l'hemisferi nort i estiu en l'hemisferi sur. (La distància i el tamany entre els cossos no està a escala).

Per l'inclinament de l'eix de la Terra, la cantitat de llum solar que aplega a un punt qualsevol en la superfície varia a lo llarc de l'any. Açò ocasiona els canvis estacionals en el clima, sent estiu en l'hemisferi nort ocorre quan el Pol Nort està apuntant cap al Sol, i hivern quan apunta en direcció oposta. Durant l'estiu, el dia té una duració més llarga i la llum solar incidix més perpendicularmente en la superfície. Durant l'hivern, el clima es torna més fret i els dies més curts. En la zona del círcul polar àrtic es dona el cas extrem de no rebre llum solar durant una part de l'any; fenomen conegut com la nit polar. En l'hemisferi sur es dona la mateixa situació pero de manera inversa, en l'orientació del Pol Sur oposta a la direcció del Pol Nort.

La Terra i la Lluna vistes des de Mart, image del Mars Reconnaissance Orbiter. Des de l'espai, la Terra pot vore's en fases similars a les fases llunars.

Per conveni astronòmic, les quatre estacions estan determinades per solsticis (punts de l'òrbita en els que l'eix de rotació terrestre alcança el màxim inclinament cap al Sol —solstici d'estiu— o cap al costat opost —solstici d'hivern—) i per equinoccios, quan l'inclinament de l'eix terrestre és perpendicular a la direcció del Sol. En l'hemisferi nort, el solstici d'hivern es produïx al voltant del 21 de decembre, el solstici d'estiu el 21 de juny, el equinoccio de primavera el 20 de març i el equinoccio d'autumne el 23 de setembre. En l'hemisferi sur la situació s'invertix, en l'estiu i els solsticis d'hivern en dates contràries a la de l'hemisferi nort. D'igual manera succeïx en el equinoccio de primavera i d'autumne.

L'àngul d'inclinament de la Terra és relativament estable durant llarcs periodos de temps. No obstant, l'inclinament se somet a nutacions; un llauger moviment irregular, en un periodo de 18.6 anys. L'orientació (en lloc de l'àngul) de l'eix de la Terra també canvia en el temps, precesando un círcul complet en cada cicle de 25 800 anys. Esta precesión és la raó de la diferència entre l'any sidéreo i el any tropical. Abdós moviments són causats per l'atracció variant del Sol i la Lluna sobre el abultamiento equatorial de la Terra. Des de la perspectiva de la Terra, els pols també migran uns pocs metros sobre la superfície. Este moviment polar té varis components cíclicos, que en conjunt reben el nom de moviments cuasiperiódicos. Ademés del component anual d'este moviment, existix un atre moviment en cicles de 14 mesos cridat el bamboleo de Chandler. La velocitat de rotació de la Terra també varia en un fenomen conegut com a variació de duració del dia.

En temps moderns, el perihelio de la Terra es produïx al voltant del 3 de giner i el afelio al voltant del 4 de juliol. No obstant, estes dates canvien en el temps per la precesión orbital i atres factors, que seguixen patrons cíclicos coneguts com cicles de Milankovitch. La variació de la distància entre la Terra i el Sol resulta en un aument d'al voltant del 6.9 % de l'energia solar que aplega a la Terra en el perihelio en relació en el afelio. ya que l'hemisferi sur està inclinat cap al Sol en el moment en que la Terra alcança la màxima aproximació al Sol, a lo llarc de l'any l'hemisferi sur rep una miqueta més d'energia del Sol que l'hemisferi nort. No obstant, este efecte és molt manco important que el canvi total d'energia per l'inclinament de l'eix, i la major part d'este excés d'energia és absorbit per la superfície oceànica, que s'estén en major proporció en l'hemisferi sur.

Satèlit natural i atres elements orbitals

Característiques

Diàmetro	3474.8 km
Massa	kg
Semieje major	384 400 km
Periodo orbital	27 d 7 h 43.7 m

Lluna

Artícul principal → Lluna.

La Lluna és el satèlit natural de la Terra. És un cos del tipo terrestre relativament gran: en un diàmetro d'al voltant de la quarta part del de la Terra, és el segon satèlit més gran del sistema solar en relació en el tamany del seu planeta, despuix del satèlit Caronte del seu planeta nano Plutó. Els satèlits naturals que orbitan els demés planetes es denominen «llunes» en referència a la Lluna de la Terra.

Detalls del sistema Terra-Lluna. Ademés del radi de cada objecte, de la distància entre ells, i de l'inclinament de l'eix de cada u, es mostra la distància del baricentre del sistema Terra-Lluna al centre de la Terra (4641 km). Imàgens [7] archivat en Wayback Machine. i informació de la NASA. L'eix de la Lluna es localisa per la tercera llei de Cassini.

L'atracció gravitatoria entre la Terra i la Lluna causa les marees en la Terra. El mateix efecte en la Lluna ha donat lloc al seu acoplament de marea, lo que significa que el seu periodo de rotació és idèntic al seu periodo de translació al voltant de la Terra. Com a resultat, la lluna sempre presenta la mateixa cara cap al nostre planeta. A mida que la Lluna orbita la Terra, diferents parts de la seua cara són allumenades pel Sol, donant lloc a les fases llunars. La part obscura de la cara està separada de la part allumenada del terminador solar. Per la interacció de les marees, la Lluna s'allunta de la Terra a una velocitat d'aproximadament 38 mm a l'any. Acumulades durant millons d'anys, estes chicotetes modificacions, aixina com l'allargament del dia terrestre en al voltant de 23 µs, han produït canvis significatius. Durant el periodo devónico, per eixemple, (fa aproximadament

410

millones de años) un any tenia 400 dies, cada u en una duració de 21.8 hores.

Seqüència d'imàgens que mostren la rotació de la Terra i la translació de la Lluna vistes des de la sonda espacial Galeo.

La Lluna va poder haver afectat dramàticament el desenroll de la vida, moderant el clima del planeta. Evidències paleontològiques i simulacions computarisades mostren que l'inclinament de l'eix terrestre està estabilisada per les interaccions de marea en la Lluna. Alguns teòrics creuen que sense esta estabilisació front al moment eixercit pel Sol i els planetes sobre la protuberància equatorial de la Terra, l'eix de rotació podria ser caóticamente inestable, mostrant canvis caòtics durant millons d'anys, com sembla ser el cas de Mart.

Vista des de la Terra, la Lluna està just a una distància que la fa que el tamany aparent del seu disc siga casi idèntic al del Sol. El diàmetro angular (o àngul sòlit) d'estos dos cossos coincidix perque encara que el diàmetro del Sol és unes 400 voltes més gran que el de la Lluna, també està 400 voltes més distant. Açò permet que en la Terra es produïxquen els eclipses solars totals i anular. La teoria més àmpliament acceptada sobre l'orige de la Lluna, la teoria del gran impacte, afirma que esta es va formar per la colisió d'un protoplaneta del tamany de Mart, cridat Tea, en la Terra primitiva. Esta hipòtesis explica (entre atres coses) la relativa escassea de ferro i elements volàtils en la Lluna, i el fet de que la seua composició siga casi idèntica a la de la corfa terrestre.

• 
  Representació a escala del tamany i distància relativa entre la Terra i la Lluna.

Atres elements orbitals

A data de 2016, el planeta Terra té nou cuasisatélites naturals o asteroides coorbitals coneguts: el (3753) Cruithne, el 2002 AA₂₉, 2003 YN₁₀₇, 2004 GU₉, 2006 FV₃₅, 2010 BAIX₁₆ 2013 LX₂₈, 2014 OL₃₃₉ i 2016 H_O3. El 15 de febrer de 2020 es va descobrir que 2020 CD3 és un satèlit natural temporal terrestre. A data de setembre de 2021, existixen 4550 satèlits operatius creats per l'home orbitando la Terra.

Localisació de la Terra

Artícul principal → Anexe:Localisació de la Terra en l'univers.

Erro al crear miniatura:

Diagrama de la nostra ubicació dins del univers observable. (wikimedia. org/wikipedia/commons/b/b2/Location_of_Earth_%283x3-English_Annot%29.png Clic ací per a vore en pantalla completa.)

Habitabilitat

Artícul principal → Habitabilitat planetària.

Un planeta que puga sostindre vida es denomina habitable, inclús encara que en ell no s'originara vida. La Terra proporciona les (actualment enteses com) condicions necessàries, tals com l'aigua líquida, un ambient que permet l'ensamblage de molècules orgàniques complexes, i l'energia suficient per a mantindre un metabolisme. Hi ha atres característiques que es creu que també contribuïxen a la capacitat del planeta per a originar i mantindre la vida: la distància entre la Terra i el Sol, aixina com la seua excentricitat orbital, la velocitat de rotació, l'inclinament axial, l'història geològica, la permanència de l'atmòsfera, i la protecció oferida pel camp magnètic.

Biosfera

Artícul principal → Biosfera.

Es denomina «biosfera» al conjunt dels diferents tipos de vida del planeta junt en el seu entorn físic, modificat per la presència dels primers. Generalment s'entén que la biosfera va escomençar a evolucionar fa 3500 millons d'anys. La Terra és l'únic lloc a on se sap que existix vida. La biosfera es dividix en una série de biomas, habitats per plantes i animals essencialment similars. En terra, els biomas se separen principalment per les diferències en latitut, l'altitut sobre el nivell de la mar i la humitat. Els biomas terrestres situats en els círculs àrtic o antàrtic, en gran altura o en zones extremadament àrides són relativament estèrils de vida vegetal i animal; la diversitat d'espècies alcança el seu màxim en terres baixes i humides, en latitut equatorials.

Recursos naturals i us de la terra

Artícul principal → Recurs natural.

La Terra proporciona recursos que són explotats pels sers humans en diversos fins. Alguns d'estos són recursos no renovables, tals com els combustibles fòssils, que són difícilment renovables a curt determini. De la corfa terrestre s'obtenen grans depòsits de combustibles fòssils, consistents en carbó, petròleu, gas natural i clatratos de metà. Estos depòsits són utilisats pels sers humans per a la producció d'energia, i també com a matèria primera per a la producció de substàncies químiques. Els cossos minerals també s'han format en la corfa terrestre a través de distints processos de mineralogénesis, com a conseqüència de l'erosió i dels processos implicats en la tectònica de plaques. Estos cossos alberguen fonts concentrades de varis metals i uns atres elements útils. La biosfera de la Terra produïx molts productes biològics útils per als sers humans, incloent (entre molts uns atres) aliments, fusta, fàrmacs, oxigen, i el reciclage de molts residus orgànics. El ecosistema terrestre depén de la capa superior del sol i de l'aigua dolça, i l'ecosistema oceànic depén de l'aporte de nutrients dissolts des de terra ferma. Els sers humans també habiten la terra usant materials de construcció per a construir refugis. Per a 1993, l'aprofitament de la terra pels humans era d'aproximadament:

Us de la terra	Terra cultivable	Cultius permanents	Pastures permanents	Boscs i terres arbolades	Àrees urbanes	Uns atres
Percentage	13.13 %	4.71 %	26 %	32 %	1.5 %	30 %

La cantitat de terres de regadiu en 1993 s'estimaven en 2 481 250 km².

Mig ambient i riscs

Grans àrees de la superfície de la Terra estan subjectes a condicions climàtiques extremes, tals com ciclons tropicals, huracans, o tifons que dominen la vida en eixes zones. Molts llocs estan subjectes a terremots, esmonyides, tsunamis, erupció volcàniques, tornados, dolinas, ventiscas, inundacions, sequias i atres desastres naturals. Moltes àrees concretes estan subjectes a la contaminació causada per l'home de l'aire i de l'aigua, a la pluja àcida, a substàncies tòxiques, a la pèrdua de vegetació (sobrepastoreo, deforestació, desertificació), a la pèrdua de vida salvage, l'extinció d'espècies, la degradació del sol i el seu agotament, a l'erosió i a l'introducció d'espècies invasoras. Segons les Nacions Unides, existix un consens científic que vincula les activitats humanes en el calfament global, per les emissions industrials de diòxit de carbono i el calor residual antropogénico. Es preveu que açò produïxca canvis tals com el derretimiento dels glaciars i superfícies gelades, temperatures més extremes, canvis significatius en el clima i un aumente global del nivell de la mar.

Geografia humana

Artícul principal → Geografia humana.

Plantilla:Continents navmap La cartografia —l'estudi i pràctica de l'elaboració de mapes—, i subsidiàriament la geografia, han segut històricament les disciplines dedicades a descriure la Terra. La topografia o determinació de llocs i distàncies, i en menor medida la navegació, o determinació de la posició i de la direcció, s'han desenrollat junt en la cartografia i la geografia, suministrant i quantificant l'informació necessària. La Terra té aproximadament 8200 millons d'habitants (segons senyes a juliol de 2024). Les proyeccions indicaven que la població humana mundial aplegaria a 7000 millons a principis de 2012, pero esta sifra va ser superada a mitan d'octubre de 2011 i s'espera aplegar a 10 300 millons en 2080. Es pensa que la major part d'este creiximent tindrà lloc en els països en vies de desenroll. La regió del Àfrica subsahariana té la taxa de natalitat més alta del món. La densitat de població varia molt en les distintes parts del món, pero la majoria de la població viu en Àsia. Està previst que per a l'any 2020 el 60 % de la població mundial es concentre en àrees urbanes, front al 40 % en àrees rurals.

S'estima que solament una octava part de la superfície de la Terra és apta per a la seua ocupació pels sers humans; tres quartes parts està coberta per oceans, i la mitat de la superfície terrestre és: desert (14 %), alta montanya (27 %), o atres terrenys menys adequats. L'assentament permanent més septentrional del món és Alert, en la Illa d'Ellesmere en Nunavut, Canadà. (82°28′N). El més meridional és la Base Amundsen-Scott, en l'Antàrtida, casi exactament en el Pol Sur. (90°S)

Erro al crear miniatura:

La Terra de nit. Image composta a partir de les senyes d'allumenament del DMSP/OLS, representant una image simulada del món de nit. Esta image no és fotogràfica i moltes característiques són més lluentes de lo que li semblaria a un observador directe.

Les nacions sobiranes independents reclamen la totalitat de la superfície de terra del planeta, a excepció d'algunes parts de l'Antàrtida i la zona no reclamada de Bir Tawil entre Egipte i Sudan. En l'any 2011 existixen 204 Estats sobirans, inclosos els 192 Estats membres de les Nacions Unides. Hi ha també 59 territoris depenents, i una série d'àrees autònomes, territoris en disputa i atres entitats. Històricament, la Terra mai ha tingut un govern sobirà en autoritat sobre el món sancer, a pesar de que una série d'estats-nació han intentat dominar el món, sense èxit.

Les Nacions Unides és una organisació mundial intergovernamental que es va crear en l'objectiu d'intervindre en les disputes entre les nacions, a fi d'evitar els conflictes armats. No obstant, no és un govern mundial. L'ONU servix principalment com un fòrum per a la diplomàcia i el dret internacional. Quan el consens dels seus membres ho permet, proporciona un mecanisme per a l'intervenció armada.

Archiu:Northwest coast of United States to Central South America at Night.ogv

El primer humà en orbitar la Terra va ser Yuri Gagarin el 12 d'abril de 1961. Fins a 2004, al voltant de 400 persones varen visitar el espai exterior i alcançat l'òrbita de la Terra. D'estos, dotze han caminat sobre la Lluna. En circumstàncies normals, els únics sers humans en l'espai són els de la Estació Espacial Internacional (EEI). La tripulació de l'estació, composta en l'actualitat per sis persones, sol ser reemplaçada cada sis mesos. Els sers humans que més s'han alluntat de la Terra es varen distanciar 400 171 quilómetros, alcançats en la década de 1970 durant la missió Apolo 13.

Vore també: Món

Perspectiva cultural

Erro al crear miniatura:

La primera fotografia feta per astronautes del «amanecer de la Terra», presa des del Apolo 8.

La paraula «Terra» prové dellatí terra (en minúscules) i que, en mayúscules, es va associar a dos deeses arquetips de la «mare terra», Gea per als grecs i Tellus per als romans. Especialment, en la Edat Contemporànea, se li ha donat el nom poètic de Gaia. El símbol astronòmic estàndar de la Terra consistix en una creu circumscrita per un círcul, .

A diferència de lo succeït en el restant dels planetes del sistema solar, la humanitat no va començar a vore la Terra com un objecte en moviment, en òrbita al voltant del Sol, fins a alcançat el XVI. La Terra a sovint s'ha personificado com una deidad, en particular, una deesa. En moltes cultures la deesa mare també és retratada com una deesa de la fertilitat. En moltes religions els mits sobre la creació recorden una història en la que la Terra és creada per una deidad o deidades sobrenaturals. Varis grups religiosos, a sovint associats a les branques fonamentalistes del protestantisme o l'islam, afirmen que els seus interpretacions sobre estos mits de creació, relatats en els seus respectius texts sagrats són la veritat lliteral, i que deurien ser considerades junt en els arguments científics convencionals de la formació de la Terra i el desenroll i orige de la vida, o inclús reemplaçar-els. Tals afirmacions són rebujades per la comunitat científica i atres grups religiosos. Un eixemple destacat és la controvèrsia entre el creacionisme i la teoria de l'evolució. En el passat va haver vàries creències en una Terra plana, pero esta creència va ser desplaçada pel concepte d'una Terra esfèrica, per la gran evidència d'esta com la seua circumnavegació. La perspectiva humana sobre la Terra ha canviat despuix del començ dels vols espacials, i actualment la biosfera s'interpreta des d'una perspectiva global integrada. Açò es reflectix en el creixent moviment ecologiste, que es preocupa pels efectes que causa la humanitat sobre el planeta.

Dia de la Terra

En molts països, el 22 d'abril se celebra el Dia de la Terra en l'objectiu de conscienciar de les condicions ambientals del planeta.

Bibliografia

• Asimov, Isaac (1984). Nova guia de la ciència.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre El Món (Espanya).

El Món (Espanya) en Viquidites. Erro al crear miniatura: El Món (Espanya) en el Viccionari.

• de senyes topogràfica de la Terra, de la Nasa
• [8] [9] archivat en Wayback Machine. Mapa tridimensional de la Terra. Descargable gratuïtament (184.3 MB). Alta resolució, noms, llímits, i moltes opcions més
• [10] (imàgens basades en fotografies aérees i satelitals de la Terra, en Flash)