Cosmologia bíblica

La cosmologia bíblica és la descripció del Món en els texts de la Bíblia.[1][2]
La Bíblia es compon de dos grans parts, la Bíblia hebrea, cridada Antic Testament i la Bíblia grec-aramea, coneguda com Nou Testament. És una colecció de llibres que es va formar a lo llarc de molts sigles, en la participació de molts autors. [3][4] Els texts bíblics tampoc representen necessàriament les creències de tots els judeus o cristians en el moment en que varen ser escrits: la majoria dels texts que componen la Bíblia hebrea o l'Antic Testament en particular representen les creències d'una part dels antics israelitas, els habitants de la província de Judea, tal com les professaven en els temps posteriors a l'Exili.[5]
Els antics israelitas imaginaven l'univers com una Terra plana en forma de disc surant sobre l'aigua, en el cel dalt i l'inframón avall.[6] Els humans habitaven la terra durant la vida i el inframón despuix de la mort; no hi havia manera de que els mortals pogueren entrar al cel, i el inframón era moralment neutral;[7] [8] només en l'época helenística (despuix de ) els judeus varen escomençar a adoptar l'idea grega de que seria un lloc de castic per les males accions i que els justs gojarien d'una vida futura en el cel. [8] També en este periodo l'antiga cosmologia de tres nivells va donar pas en gran mida al concepte grec d'una Terra esfèrica suspesa en l'espai en el centre d'una série de cels concèntrics. [9]
Les paraules inicials de la narració de la creació del Génesis (Génesis 1:1–26) resumixen la visió dels editors bíblics sobre cóm es va originar el cosmos: "En el principi va crear Deu els cels i la terra"; Yahvé, el Deu d'Israel, l'únic responsable de la creació i sense rival algun, lo que implica la superioritat d'Israel sobre totes les demés nacions. [10] Els pensadors judeus posteriors, adoptant idees de la filosofia grega, varen aplegar a la conclusió de que el Saber, la Paraula i l'Esperit de Deu penetraven totes les coses i els donaven unitat. [11] El cristianisme, a la seua volta, va adoptar estes idees i va identificar a Jesús en el Logos (Verp): "En el principi era el Verp, i el Verp era en Deu, i el Verp era Deu" (Juan 1:1). [12] L'interpretació i producció d'exposicions de la cosmologia bíblica es va formalisar en un gènero d'escritura entre cristians i judeus cridat lliteratura hexaemal. El gènero es va posar de moda en la segona mitat del IV, en acabant de que l'Hexaemeron de Basilio de Cesarea ho introduïra en els círculs cristians.[13][14]
Cosmogonia (orígens del cosmos)

Batalla divina i discurs diví.
En l'antic Israel existien dos models diferents del procés de creació.[15] En el model «Biblia moralizada» (discurs), Deu parla i dona forma a la matèria latent i sense resistència per a donar-li existència i orde efectius (Salm 33: «Per la paraula de Yahweh varen ser fets els cels, i pel bufe de la seua boca tots els seus eixèrcits; ell reunix alça les aigües com un montícul, guarda l'Abisme en voltes»); en el segon model, o «cosmologia bíblica» (lluita), Deu combat contra els mònstruos de la mar al principi del món per a marcar la seua sobirania i poder. [16] El Salm 74 evoca el model del agón: comença en una planyença per l'abandó de Deu del seu poble i els seus tribulacions, despuix li demana que recorde els seus fets passats: "Tu vares ser qui va destrossar la mar en la teua força, qui va colpejar els caps dels mònstruos en les aigües; Tu vares ser qui va esclafar els caps de Leviatán, qui les va deixar com a aliment per als habitants del desert...".[16] En esta visió del món les mars són forces primordials del desorde, i l'obra de la creació és precedit d'un combat diví (o teomaquia).[17]
La creació en el model «agón» pren la següent història: (1) Deu com a guerrer diví lluita contra els mònstruos del caos, que inclouen el Mar, la Mort, el Taní i el Leviatán ; (2) El món de la naturalea s'unix a la batalla i els mònstruos del caos són derrotats; (3) Deu està entronisat en una montanya divina, rodejat de deïtats menors; (4) Ell parla, i la naturalea produïx el món creat, [18] o per als grecs, el cosmos. Este mit va ser repres/représ en la lliteratura apocalíptica judeua i cristiana posterior i proyectat cap al futur, de modo que la batalla còsmica es convertix en l'acte decisiu al final de l'història del món: [18] aixina el Llibre del Apocalipsis (finals del I)) conta cóm, despuix de la victòria final de Deu sobre els mònstruos marins, s'inauguraran Nous Cels i Nova Terra en un cosmos en el que "no hi haurà més mar" (Apocalipsis 21:1).[19]
La narrativa de la creació del Génesis (Génesis 1) és el mit de la creació del «logos» per excelència. Comença en les tenebres i l'oceà primordial increado:[20] Deu separa i restringix les aigües, pero no les crea del no res. [21] Deu inicia cada acte creatiu en una paraula parlada («Deu va dir: Faça's...»), i ho finalisa en el nomenament d'un nom. [22] La creació per mig del parla no és exclusiva de l'Antic Testament: ocupa un lloc destacat en algunes tradicions egipcíaques. [23] No obstant, hi ha una diferència entre les mitologia logos egipcíaca i hebrea: en Génesis 1 la paraula divina dels Elohim és un acte de «fer»; la paraula del deu creador egipcíac, pel contrari, és una activació casi màgica d'alguna cosa inherent a la precreació: com a tal, va més allà del concepte de fiat (acte diví) a alguna cosa més semblat al Logos del Evangeli de Juan. [23]
Denominació: Deu, Saber, Torá i Crist
En el món antic, les coses no existien fins que eren nomenades: "El nom d'un ser viu o d'un objecte era... l'essència mateixa de lo que es definia, i la pronunciació d'un nom era crear lo que es dia". [23] L'Antic Testament anterior a l'exili (abans de 586 a. C.) no permetia iguals a Yahvé en el cel, a pesar de l'existència contínua d'una assamblea de deïtats servents subordinades que ajudaven a prendre decisions sobre assunts en el cel i la terra.[24] Els escritors post-exílicos de la tradició de la Saber (per eixemple, el Lliure dels Proverbis, el Cantar dels Cantares, etc.) desenrollen l'idea de que el Saber, posteriorment identificada en la Torá, va existir abans de la creació i va ser utilisada per Deu per a crear l'univers: [4] "Present des del principi, el Saber assumix el paper de mestre constructor mentres Deu establix els cels, restringix les aigües caòtiques i dona forma a les montanyes i els camps".[25] Prenent prestades idees dels filòsofs grecs que sostenien que la raó unia a l'univers, la tradició del Saber va ensenyar que el Saber, la Paraula i l'Esperit de Deu eren la base de l'unitat còsmica. [11] El cristianisme, a la seua volta, va adoptar estes idees i les va aplicar a Jesús: l'Epístola als Colosenses flama a Jesús «...image del Deu invisible, primogènit de tota la creació...», mentres que l'Evangeli de Joan ho identifica en el creador. paraula («En el principi era el Verp, i el Verp estava en Deu, i el Verp era Deu»). [12]
Cosmografia (forma i estructura del cosmos)

Cels, terra i inframón.
La Bíblia Hebrea representa un món de tres parts, en els cels (shamayim) dalt, la terra (éretz) en el mig i el inframón (sheol) avall. [26] Despuix del IV, açò va ser reemplaçat gradualment per una cosmologia científica grega d'una terra esfèrica rodejada per múltiples cels concèntrics. [9]
L'oceà còsmic
El món tripartit de cels, terra i inframón surava en Tehom, l'oceà còsmic mitològic, que va cobrir la terra fins que Deu va crear el firmament per a dividir-l'en porcions superior i inferior i revelar la terra seca.[27] Des de llavors, el món ha estat protegit de l'oceà còsmic per la sòlida cúpula celest o firmament.[28]
El tehom és, o era, hostil a Deu: es va enfrontar a ell en el principi del món (Salm 104:6ss), pero va fugir de la terra ferma davant la seua reprensió; ara li ha fixat un llímit o barrera que no pot traspassar (Jeremías 5:22 i Job 38:8-10). [29] La mar còsmica és la llar dels mònstruos que Deu venç: "¡En el seu poder va calmar la mar, en la seua inteligència va ferir a Rahab!" (Job 26:12s). [29] (Rahab és un mònstruo marí exclusivament hebreu; uns atres, inclosos Leviatán i el taní, o dragons, es troben en texts ugaríticos ; no està del tot clar si són idèntics a Mar o són ajudants de Mar).[30] El "mar de bronze" que es trobava en el pati del Temple de Jerusalem provablement correspon al "mar" dels temples babilònics, que representa el apsu, l'oceà còsmic.[31]
En el Nou Testament, la conquista de la mar tempestuoso per part de Jesús mostra a la deïtat conquistadora esclafant les forces del caos: una simple paraula d'orde del Fill de Deu aquieta a l'enemic (Marc 4:35-41), qui despuix calciga al seu enemic. (Jesús caminant sobre l'aigua - Marcs 6:45, 47–51).[32] En el Apocalipsis, a on l'Arcàngel Miguel expulsa al dragó (Satanàs) del cel ("I va esclatar la guerra en el cel, i Miguel i els seus àngels atacaven al dragó..." – Apocalipsis 12:7), el motiu es remonta a Leviatán en Israel i Tiamat, l'oceà-caos, en el mit babilònic, identificat en Satán per mig d'una interpretació de la serp en el Edén. [33]
Cels

Forma i estructura
En l'Antic Testament la paraula shamayim representava tant el cel/atmòsfera com la morada de Deu.[35] la raqia o firmament – el cel visible – era un bol sòlit invertit sobre la terra, coloreat de blava per l'oceà celestial que estava damunt.[36] La pluja, la neu, el vent i el graniç es varen guardar en almagasens fòra de la raqia, que tenia "finestres" per a permetre'ls entrar: les aigües del diluvi de Noé varen entrar quan es varen obrir les "finestres del cel".[37] El cel s'estenia fins a i era confrontant (és dir, tocava) els confines més lluntans de la terra (per eixemple, Deuteronomio 4:32); [38] els humans que miraven des de la terra varen vore el pis del cel, que també varen vore com el tro de Deu, fet de lapislàsuli blau clar (Èxodo 24:9-10) i (Ezequiel 1:26).[39] Davall hi havia una capa d'aigua, la font de la pluja, que estava separada de nosatres per una barrera impenetrable, el firmament (Génesis 1:6-8). La pluja també pot almagasenar-se en cisternes celestials (Job: 38:37) o depòsits (Deuteronomio 28:12) junt als depòsits per al vent, el graniç i la neu.[40]
Gramaticalmente la paraula shamayim pot ser dual (dos) o plural (més de dos), sense descartar el singular (u).[41] Com a resultat, no està clar si hi havia un, dos o més cels en l'Antic Testament,[42] pero lo més provable és que solament hi haguera un, i frases com "cel dels cels" pretenien emfatisar l'immensitat del regne de Deu. [38]
Els babilonios tenien una idea més complexa del cel, i durant l'exili babilònic (VI) l'influència de la cosmologia babilònica va dur a l'idea d'una pluralitat de cels entre els judeus.[43] Açò va continuar en el Nou Testament: El Apocalipsis aparentment té un sol cel, pero l'Epístola als Hebreus i les epístoles als Colosenses i als Efesios tenen més d'un, encara que no especifiquen quànts,[44] i l'apòstol Pablo narra la seua visita al tercer cel, el lloc, segons el pensament contemporàneu, a on es troba el jardí del Paraís. [45] La referència al "tercer cel" pot referir-se a un dels dos sistemes cosmològics presents en l'antiguetat: un a on el cosmos estava dividit en sèt cels, i l'atre a on el cosmos estava dividit en tres.[46]
Deu i els sers celestials.

Israel i Judá, de la mateixa manera que atres regnes cananeos, originalment tenien un panteó complet de deus. [47] El cap de l'antic panteó cananeo era el deu El, pero en el temps Yahvé ho va reemplaçar com a deu nacional i els dos es varen fusionar. [47] Els deus restants ara estaven subjectes a Yahvé: "¿Quí en el cel és comparable a Yahvé, com Yahvé entre els sers divins? ¿Un deu temut en el Consell dels sers sants...?" (Salm 89:6–9).[48] En el Llibre de Job, el Consell del Cel, els Fills de Deu (bene elohim) es reunixen en el cel per a revisar els acontenyiments en la Terra i decidir el destí de Job. [49] Un d'ells és "el Satán ", lliteralment "l'acusador", que viaja per la Terra com un espia imperial persa (Job data del periodo de l'imperi persa), informant i provant la llealtat dels hòmens. a Deu. [49]
Els cossos celests (les huestes celestials: el Sol, la Lluna i les estreles)cita requerida eren adorats com deïtats, una pràctica que la Bíblia desaprova i de la qual el just Job protesta per la seua inocència: "Si he mirat el sol quan lluïa, o la lluna... i la meua boca ha besat la meua mà, açò també seria una iniquitat...".[50] La creència en la divinitat dels cossos celests explica un passage en Josué 10:12, generalment traduït com Josué demanant al Sol i a la Lluna que es detingueren, pero en realitat Josué pronuncia un encantament. per a assegurar-se de que el deu del sol i el deu de la lluna, que recolzaven als seus enemics, no els proporcionaren oràculs.[51]
En els texts anteriors de l'Antic Testament els bene elohim eren deus, pero posteriorment es varen convertir en àngels,[52] els "mensagers" (malakim), a els qui Jacob vés pujant i baixant una "escala" (en realitat una montanya celestial) entre el cel i la Terra..[53] En obres anteriors, els mensagers eren anònims, pero en el periodo del Segon Temple (539 a. C.-100 d. C.) varen escomençar a rebre noms i, finalment, es varen convertir en les vastes órdens angelicales del cristianisme i el judaisme. [47] Aixina, els deus i deeses que alguna volta havien segut superiors o iguals a Yahvé varen ser primer els seus parells, despuix deus subordinats i finalment varen terminar com a àngels al seu servici. [47]
El paraís i l'ànima humana
No existix cap concepte d'ànima humana ni de vida eterna en les parts més antigues de l'Antic Testament. [8] La mort és l'eixida de l'alé que Deu una volta va bufar en la pols, tots els hòmens enfronten el mateix destí en el Seol, una existència ombrosa sense coneiximent ni sentiment (Job 14:13; Qoheloth 9:5), i no hi ha manera que els mortals puguen entrar al cel. [8] En els sigles posteriors a l'exili babilònic, va aparéixer en la lliteratura apocalíptica judeua la creència en la vida futura i la retribució posterior a la mort. [8] Casi al mateix temps la Bíblia va ser traduïda al grec, i els traductors varen usar la paraula grega paradaisos (Paraís) per al jardí de Deu[54] i el Paraís va aplegar a estar ubicat en el cel. [45]
Terra
Geografia còsmica
En el periodo de l'Antic Testament, la terra era comunament considerada com un disc que surava sobre l'aigua. [21] El concepte era aparentment prou similar al representat en un mapamundi babilònic d'al voltant de l'any 600 a. C.: un continent delimitat per una mar circular, [56] i més allà de la mar una série de triànguls equidistants cridats nagu, "regions distants", aparentment illes encara que possiblement montanyes.[57] L'Antic Testament també situa illes a lo llarc de la terra; (Salm 97:1) estos són els "confines de la terra" segons Isaías 41:5, la vora extrema del horisó circular de Job (Job 26:10) a on la volta celest es recolza sobre montanyes.[58] Atres passages de l'Antic Testament sugerixen que el cel descansa sobre pilars (Salm 75:3, 1 Samuel 2:8, Job 9:6), sobre fonaments (Salm 18:7 i 82:5), o sobre "soports" (Salm 104: 5).[59] El Llibre de Job imagina el cosmos com una enorme tenda, en la terra com a sol i el cel com la tenda mateixa; des de les vores del cel Deu penja la terra sobre "el no res", és dir, el vast Oceà, fermament sostingut per estar nugat al cel (Job 26:7). [60] Si ben els mijos tècnics pels quals Yahvé evita que la terra s'afone en les aigües del caos no estan clars, està clar que ho fa en virtut del seu poder personal. [61]
L'autor d'Apocalipsis va assumir una terra plana en Apocalipsis 7:1. [62] L'idea de que la terra era una esfera va ser desenrollada pels grecs en el VI, i en el III va ser generalment acceptada per romans i grecs educats i inclús per alguns judeus. [63]
Temples, montanyes, jardins i rius.
En la cosmologia de l'antic Propenc Orient, el deu guerrer còsmic, despuix de derrotar als poders del caos, crearia el món i construiria la seua casa terrenal, el temple. [64] Aixina com l'abisme, lo més profunt, era el lloc del Caos i la Mort, aixina el temple de Deu pertanyia a l'alta montanya.[65] En l'antiga Judá la montanya i l'ubicació del Temple era Sion (Jerusalem), [64] el melic i centre del món (Ezequiel 5:5 i 38:12).[66] Els Salms descriuen a Deu assentat en el seu tro sobre el Diluvi (la mar còsmica) en el seu palau celestial (Salm 29:10), el rei etern que "posa els voltons dels seus aposentos superiors en les aigües" (Salm 104:3). El Pentateuco samaritano identifica esta montanya com el mont Gerizim, lo que el Nou Testament també reconeix implícitament (Juan 4:20). Esta imagineria recorda al deu mesopotámico Ea, que situa el seu tro en Apsu, les aigües dolces primitives baix la Terra, i al deu cananeo El, descrit en el cicle de Baal com si tinguera el seu palau en una montanya còsmica que és la font de l'oceà primordial. manals d'aigua.[67]
El punt a on s'unixen els regnes celestial i terrenal es representa com un "jardí de Deu" terrenal, associat en el temple i el palau real.[68] Ezequiel 28:12–19 situa el jardí de l'Edén en el mont dels deus;[69] en Génesis 2-3 l'ubicació del Edén és més vaga, simplement molt llunt "en l'est",[70] pero hi ha una forta sugerència en abdós de que el jardí està adjunt a un temple o palau.[71] En Jerusalem, el Temple terrenal estava decorat en motius del cosmos i del Jardí[72] i, com atres temples antics del Propenc Orient, les seues tres seccions formaven un microcosmos simbòlic, des de l'atri exterior (el món visible de la terra i la mar)., a través del Lloc Sant (el cel visible i el jardí de Deu) fins al Lloc Santíssim (el cel invisible de Deu).[73] L'imagineria de la montanya còsmica i del jardí de Ezequiel reapareix en el Llibre del Apocalipsis del Nou Testament, aplicada a la Jerusalem mesiánica, en els seus murs adornats de pedres precioses, el "riu de l'aigua de la vida" que fluïx de baix del seu tro (Apocalipsis 22: 1–2).[74]
Una corrent subterrànea (¿un oceà subterràneu d'aigua dolça?) fertiliza el Edén abans de dividir-se en quatre rius que apleguen a tota la terra (Génesis 2:5-6); en Ezequiel 47:1–12 (vore El temple de Ezequiel) i atres profetes, la corrent brota del temple mateix, fa florir el desert i convertix la mar Morta de salat en fresca.[75] No obstant, les aigües subterrànees són ambigües: són la font de rius que donen vida, pero també estan associades en la mort (Jeremías 2:6 i Job 38:16-17 descriuen cóm el camí al Seol és per mig de l'aigua, i les seues portes són situat al peu de la montanya en el fondo de les mars).[76]
Inframón

El Seol i l'Antic Testament
Baix de la terra està el Seol, la morada dels refaim (ombres),[78] encara que no està del tot clar si tots els que varen morir es varen convertir en ombres, o només els "morts poderosos" (compare's Salm 88:10 en Isaías 14:9 i 26:14).[79] Alguns passages bíblics afirmen que Deu no té presència en el inframón: "En la mort no hi ha memòria de Tu, en el Seol, ¿quí et donarà gràcies?" (Salm 6).[80] Uns atres impliquen que els propis morts són en algun sentit semidivinos, com l'ombra del profeta Samuel, a qui es diu elohim, la mateixa paraula utilisada per a Deu i els deus.[81] Encara atres passages declaren el poder de Deu sobre el Seol com sobre el restant de la seua creació: "Si (els malvats) caven fins al Seol, d'allí els prendrà la meua mà..." (Amós 9:2).[82]
Periodo intertestamentario
El Seol de l'Antic Testament era simplement la llar de tots els morts, tant bons com a mals.[83] En el periodo helenístic els judeus de parla grega d'Egipte, potser baix l'influència del pensament grec, varen aplegar a creure que els bons anirien directament a Deu, mentres que els malvats realment moririen i anirien al regne d'Hades, deu de l'inframón., a on tal volta sofririen tormento.[84] El Llibre d'Enoc, que data del periodo comprés entre l'Antic i el Nou Testament, separa als morts en una caverna ben allumenada per als justs i cavernes obscures per als malvats,[85] i proporciona als primers un manantial, lo que tal volta signifique que estos són les aigües "vives" (és dir, un manantial) de la vida.[86]
Nou Testament
En el Nou Testament, la paràbola de Jesús sobre l'home ric i Lázaro reflectix l'idea de que els malvats varen escomençar el seu castic en l'Hades immediatament despuix de morir.[84]
Satanás i el fi dels temps
El Hades en el Nou Testament és un lloc de retenció temporal, que s'utilisarà només fins al fi dels temps, quan els seus habitants seran tirats al pou de la Gehena o llac de fòc (Apocalipsis 20:10-14).[87] Este llac està baix terra o quedarà baix terra quan emergixca la "nova terra".[87] Satán no habita ni supervisa el inframón – la seua esfera d'activitat és el món humà – i només serà tirat al fòc al final dels temps.[87] Apareix a lo llarc de l'Antic Testament no com a enemic de Deu sino com el seu ministre, "una espècie de Fiscal General en poders d'investigació i disciplinaris", com en el Llibre de Job.[87] Va ser només en els primers Pares de l'Iglésia que se li va identificar en la serp en el Jardí del Edén i va aplegar a ser vist com un rebel actiu contra Deu, que buscava frustrar el pla diví per a l'humanitat.[87]
Vore també
- Antediluviano
- Astronomia babilònica
- Ciència de la creació
- Cosmogonia
- Cosmologia mormona
- Cosmologia religiosa
- Creacionisme
- Cronologia bíblica
- Escatologia judeua
- Geocentrisme
- Judaisme helenístic
- Anex:Pseudociencias
- Planeta clàssic
- Terra plana
Referències
- ↑ Lucas, 2003, p. 130
- ↑ Knight, 1990, p. 175
- ↑ Bernstein, 1996, p. 134: "The cànon of the Hebrew Bible [...] was formed of [...] diverse writings composed by many men or women over a long period of clave, under many different circumstances, and in the light of shifting patterns of religious belief and practice. [...] Indeed, the questions under investigation in this book concerning the end of an individual's life, the nature of death, the possibility of divine judgment, and the resultant reward or punishment [...] llaure simply too crucial to have attracted a single solution unanimously accepted over the near millennium of biblical composition."
- ↑ 4,0 4,1 Berlin, 2011, p. 188
- ↑ Wright, 2002, p. 52: "The religious ideology promoted in a majority of the texts that now form the Hebrew Bible represent the beliefs of only a small portion of the ancient Israelite community: the clapix Judean individuals who collected, edited, and transmitted the biblical materials were, for the most part, members of a religious tradition centered in Jerusalem that worshipped the god Yahweh exclusively."
- ↑ Aüne, 2003, p. 119: "The archaic cosmology conceived of the world in terms of a three-tiered cosmos consisting of the earth as a flat disc in the middle, surrounded by the river Ocean (the Greek versió) or floating on water (the Israelite versió), with heaven above and the underworld beneath [...]"
- ↑ Wright, 2002, pp. 117, 124–25
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Lee, 2010, pp. 77–78
- ↑ 9,0 9,1 Aüne, 2003, p. 119: "During the Hellenistic period a geocentric model of the universe largely replaced the older three-tiered universe model, for Greek thinkers (such as Aristotle and Eratosthenes) proposed that the earth was a sphere suspendre freely in space."
- ↑ Wright, 2002, p. 53: "Biblical texts from all historical periods and a variety of literary genres demonstrate that in Yahwistic circles, that is, among people who worshipped Yahweh as the chief god, God was always understood as the one who alone created heaven, Earth, and all that is in them. [...] Yahweh, the Israelite god, had no rivals, and in a world where nations claimed that their gods were the supreme beings in the universe and that all others were subject to them, the Israelites' claim for the superiority of Yahweh enabled them to imagine that no other nation could rival her [...]. Phrases such as 'Yahweh, God Most High, Creator of heaven and earth' [...] and related phrases for Yahweh as creator and almighty master of the cosmos have parallels in earlier Canaanite terminology for the god El. [...] In fact, the Israelites did not create these phrases but inherited them from earlier Canaanite civilizations. Moreover, later editors of the Hebrew Bible used them to serve their particular monotheistic theology: their god is the supreme god, and he alone created the universe."
- ↑ 11,0 11,1 Kaiser, 1997, p. 28
- ↑ 12,0 12,1 Parrish, 1990, pp. 183–84
- ↑ Roberts, 2019, p. 199–200.
- ↑ Kochańczyk-Bonińska, 2016, p. 161–162.
- ↑ Fishbane, 2003, p. 34
- ↑ 16,0 16,1 Fishbane, 2003, pp. 34–35
- ↑ Fishbane, 2003, p. 39
- ↑ 18,0 18,1 Aüne, 2003, p. 118
- ↑ Mabie, 2008, p. 50
- ↑ Mabie, 2008, pp. 47–48
- ↑ 21,0 21,1 Berlin, 2011, p. 189
- ↑ Walton, 2006, p. 190.
- ↑ 23,0 23,1 23,2 Walton, 2011.
- ↑ Page Lee, 1990, pp. 176–77
- ↑ Parrish, 1990, p. 183
- ↑ Wright, 2002, p. 54.
- ↑ Ringgren, 1990, pp. 91–92
- ↑ Ryken et a el, 1998
- ↑ 29,0 29,1 Ringgren, 1990, p. 92
- ↑ Ringgren, 1990, p. 93
- ↑ Ringgren, 1990, p. 98
- ↑ Wyatt, 2001, pp. 105–06
- ↑ 33,0 33,1 Wyatt, 2001, pp. 106–07
- ↑ Wright, 2002, pp. 36-37: The wavy lines at the bottom of this scene indicate water, and beneath the waters is a solid base in which four stars llaure inscribed. These waters, then, llaure the celestial waters above the sky. This tablet depicts the god Shamash enthroned as king in the heavenly realm above the stars and the celestial ocean.
- ↑ Pennington, 2007, p. 41
- ↑ Pennington, 2007, p. 42
- ↑ Wright, 2002, p. 57
- ↑ 38,0 38,1 Wright, 2002, p. 54
- ↑ Wright, 2002, p. 56=
- ↑ Wright, 2002, p. 57=
- ↑ Pennington, 2007, pp. 40–41
- ↑ Collins, 2000, pp. 23–24
- ↑ Collins, 2000, p. 24
- ↑ Collins, 2000, p. 68
- ↑ 45,0 45,1 Lee, 2010, p. 147
- ↑ White, 2008, pp. 93–94, n14
- ↑ 47,0 47,1 47,2 47,3 Wright, 2002, p. 63
- ↑ Wright, 2002, pp. 63–64
- ↑ 49,0 49,1 Habel, 2001, p. 67
- ↑ Deist, 2000, pp. 120–21
- ↑ Deist, 2000, p. 121
- ↑ Knight y Levine, 2011, p. none
- ↑ Wright, 2002, pp. 61–62
- ↑ Bremmer, 1999, pp. 1, 19
- ↑ Keel, 1997, p. 20
- ↑ Keel, 1997, pp. 20–22.
- ↑ Horowitz, 1998, pp. 30ff
- ↑ Keel, 1997, p. 22
- ↑ Keel, 1997, p. 40
- ↑ Hartley, 1988, p. 366.
- ↑ Keel, 1997, p. 40.
- ↑ Farmer, 2005, p. 33.
- ↑ Dahl i Gauvin, 2003, p. 17.
- ↑ 64,0 64,1 Hoppe, 2000, p. 24
- ↑ Keel, 1997, p. 114
- ↑ Mills, 1998, p. xi
- ↑ Mabie, 2008, p. 44
- ↑ Burnett, 2010, p. 71
- ↑ Tigghelaar, 1999, p. 37
- ↑ Noort, 1999, p. 28
- ↑ Gillingham, 2002, p. 19
- ↑ Smith, 2003, p. 169
- ↑ Beale, 2004, pp. 58–59
- ↑ Delumeau y O'Connell, 2000, p. 5
- ↑ Bautch, 2003, pp. 71–72
- ↑ Bautch, 2003, pp. 72–73
- ↑ Berlin, 2011, p. 285
- ↑ Bernstein, 1996, pp. 141–42
- ↑ Habel, 1975, p. 136
- ↑ Bernstein, 1996, p. 143
- ↑ Bernstein, 1996, pp. 138–39
- ↑ Bernstein, 1996, p. 144
- ↑ Bernstein, 1996, p. 139
- ↑ 84,0 84,1 Kelly, 2010, pp. 121–22
- ↑ Delumeau y O'Connell, 2000, p. 24
- ↑ Bautch, 2003, p. 74
- ↑ 87,0 87,1 87,2 87,3 87,4 Kelly, 2010, p. 122
Bibliografia
- Aüne, David E. (2003). «Cosmology», Westminster Dictionary of the New Testament and Early Christian Literature, Westminster John Knox Press. ISBN 9780664219178.
- Bautch, Kelley Coblentz (2003). A Study of the Geography of 1 Enoch 17-19, Brill. ISBN 9789004131033.
- Beale, G.K. (2004). The Temple and the Church's mission, InterVarsity Press. ISBN 9780830826186.
- Berlin, Adele (2011). «Cosmology and creation», Berlin, Adele (ed.). The Oxford Dictionary of the Jewish Religion, Oxford University Press. ISBN 9780199730049.
- Bernstein, Alan E. (1996). The Formation of Hell: Death and Retribution in the Ancient and Early Christian Worlds, Cornell University Press. ISBN 0801481317.
- Bremmer, J.N. (1999). «Paradise in the Septuagint», Luttikhuizen, Gerard P. (ed.). Paradise interpreted: representations of biblical paradise in Judaism and Christianity, Brill. ISBN 9004113312.
- Burnett, Joel S. (2010). Where is God?: divine absence in the Hebrew Bible, Fortress Press. ISBN 9781451411072.
- Collins, Adela Yarbro (2000). Cosmology and Eschatology in Jewish and Christian Apocalypticism, Brill. ISBN 9004119272.
- Dahl, Edward H.; Gauvin, Jean-Francois (2003). Sphaerae Mundi, McGill-Queen's Press - MQUP. ISBN 9780773521667.
- Davies, William David (1982). The Territorial Dimension of Judaism, University of Califòrnia Press. ISBN 9780520043312.
- Deist, Ferdinand E. (2000). The material culture of the Bible: an introduction, Sheffield Academic Press. ISBN 9781841270982.
- Delumeau, Jean; O'Connell, Matthew (2000). Westminster Dictionary of the New Testament and Early Christian Literature, University of Illinois Press. ISBN 9780252068805.
- Farmer, Ronald L. (2005). Revelation, Chalice Press. ISBN 9780827232907.
- Fishbane, Michael (2003). Biblical Myth and Rabbinic Mythmaking, Oxford University Press. ISBN 0-19-826733-9.
- Fretheim, Terence E. (2003). «Heaven(s)», Gowan, Donald E. (ed.). The Westminster theological wordbook of the Bible, Westminster University Press. ISBN 9780664223946.
- Gillingham, Susan (2002). The image, the depths, and the surface, Continuum. ISBN 9781841272979.
- Habel, Norman C. (1975). The Book of Job, Cambridge University Press. ISBN 9780521099431.
- Habel, Norman C. (2001). «Earth First: Inverse Cosmology in Job», Habel, Norman C. (ed.). The Earth Story in Wisdom Traditions, Sheffield Academic Press. ISBN 9781841270869.
- Hartley, John E. (1988). The Book of Job, Eerdmans. ISBN 9780802825285.
- Hess, Richard S. (2007). Israelite Religions: An Archeological and Biblical Survey, Baker Academic Press. ISBN 9781441201126.
- Hiebert, Theodore (2009). «Genesis», O'Day, Gail R. (ed.). Theological Bible Commentary, Westminster John Knox Press. ISBN 9781611640304.
- Hoppe, Leslie J. (2000). The Holy City: Jerusalem in the theology of the Old Testament, Liturgical Press. ISBN 9780814650813.
- Horowitz, Wayne (1998). Mesopotamian cosmic geography, Eisenbrauns. ISBN 9780931464997.
- Janin, Hunt (2002). Four Paths to Jerusalem, McFarland. ISBN 9780786412648.
- Kaiser, Christopher B. (1997). Creational theology and the history of physical science, Brill. ISBN 9004106693.
- Keel, Othmar (1997). The symbolism of the biblical world, Eisenbrauns. ISBN 9781575060149.
- Kelly, Henry A. (2010). «Hell with Purgatory and two Llim», Moreira, Isabel (ed.). Hell and Its Afterlife: Historical and Contemporary Perspectives, Ashgate Publishing. ISBN 9780754667292.
- (1985) «Kosmos», Kittel, Gerhard (ed.). Theological Dictionary of the New Testament, Eerdmans. ISBN 9780802824042.
- Knight, Douglas A. (1990). «Cosmology», Watson E. Mills (ed.). Mercer Dictionary of the Bible, Mercer University Press. ISBN 9780865543737.
- Knight, Douglas A.; Levine, Amy-Jill (2011). The Meaning of the Bible: What the Jewish Scriptures and Christian Old Testament Ca Teach Us, HarperCollins. ISBN 9780062098597.
- Kochańczyk-Bonińska, Karolina(2016).«The Concept Of The Cosmos According To Basil The Great’s On The Hexaemeron».Studia Pelplinskie.48: 161–169.
- Lee, Sang Meyng (2010). The Cosmic Drama of Salvation, Mohr Siebeck. ISBN 9783161503160.
- Lucas, E.L. (2003). «Cosmology», Alexander (ed.). Dictionary of the Old Testament: Pentateuch, InterVarsity Press. ISBN 9780830817818.
- Mabie, F.J (2008). «Chaos and Death», Longman, Tremper (ed.). Dictionary of the Old Testament, InterVarsity Press. ISBN 9780830817832.
- Mills, Watson E. (1998). «Introduction», Mercer Commentary on the Bible: Pentateuch/Torah, Mercer University Press. ISBN 9780865545069.
- Noort, Ed (1999). «Gan-Eden in the context of the mythology of the Hebrew bible», Luttikhuizen, Gerard P. (ed.). Paradise interpreted: representations of biblical paradise in Judaism and Christianity, Brill. ISBN 9004113312.
- O'Dowd, R. (2008). «Creation imagery», Longman, Tremper (ed.). Dictionary of the Old Testament, InterVarsity Press. ISBN 9780830817832.
- Olson, Daniel C. (2003). «1 Enoch», Dunn, James (ed.). Eerdmans commentary on the Bible, Eerdmans. ISBN 9780802837110.
- Page Lee, H. (1990). «Council, Heavenly», Watson E. Mills (ed.). Mercer Dictionary of the Bible, Mercer University Press. ISBN 9780865543737.
- Parrish, V. Steven (1990). «Creation», Watson E. Mills (ed.). Mercer Dictionary of the Bible, Mercer University Press. ISBN 9780865543737.
- Parsons, Mikeal (2008). Acts, Baker Academic. ISBN 9781585588213.
- Pennington, Jonathan T. (2007). Heaven and earth in the Gospel of Matthew, Brill. ISBN 978-9004162051.
- Perdue, Leo G. (1991). Wisdom in Revolt: Metaphorical Theology in the Book of Job, Sheffield Academic Press. ISBN 9780567649010.
- Reike, Bo (2001). «Hell», Metzger, Bruce Manning (ed.). The Oxford guide to idees & issues of the Bible, Oxford University Press. ISBN 9780195149173.
- Ringgren, Helmer (1990). «Yam», Botterweck, G. Johannes (ed.). Theological Dictionary of the Old Testament, Eerdmans. ISBN 9780802823304.
- Roberts, Alexander (2019). «A Re-Translation of Basil's Hexaemeral Homilies by ʿAbdallāh ibn al-Faḍl of Antioch», Barbara (ed.). Patristic Literature in Arabic Translations, Brill, pp. 198–240. doi:10.1163/9789004415041_009.
- Rochberg, Francesca (2010). In the Path of the Moon: Babylonian Celestial Divination and Its Legacy, Brill. ISBN 978-9004183896.
- (1998) «Cosmology», Ryken, Leland (ed.). Dictionary of Biblical Imagery, InterVarsity Press. ISBN 9780830867332.
- Sarna, Nahum M. (1997). «The Mists of Clave: Genesis I-II», Feyerick, Ada (ed.). Genesis: World of Myths and Patriarchs, New York: NYU Press, p. 560. ISBN 0-8147-2668-2.
- Seybold, Klaus (1990). Introducing the Psalms, T&T Clarke. ISBN 9780567054234.
- Smith, Mark S. (2003). The Origins of Biblical Monotheism, Oxford University Press. ISBN 9780198030812.
- Stordalen, Terje (2000). Echoes of Eden, Peeters. ISBN 9789042908543.
- Tigghelaar, Eibert J.C. (1999). «Eden and Paradise», Luttikhuizen, Gerard P. (ed.). Paradise interpreted: representations of biblical paradise in Judaism and Christianity, Brill. ISBN 9004113312.
- (2000) Walton, John H. (ed.). The IVP Bible background commentary: Old Testament, InterVarsity Press. ISBN 9780830814190.
- Walton, John H. (2006). Ancient Near Eastern Thought and the Old Testament: Introducing the Conceptual World of the Hebrew Bible, Baker Academic. ISBN 0-8010-2750-0.
- Walton, John H. (2011). Genesis, Zondervan. ISBN 9780310866206.
- Welch, John Woodland (2009). The Sermon on the Mount in the light of the Temple, Ashgate. ISBN 9780754651642.
- Wright, J. Edward (2002). The Early History of Heaven, Oxford University Press. ISBN 9780195348491.
- White, Poel (2008). «Paul's Cosmology: The Witness of Romans, 1 and 2 Corinthians, and Galatians», Pennington, Jonathan (ed.). Cosmology and New Testament Theology, T&T Clark. ISBN 9780199730049.
- Wright, J. Edward (2004). «Whither Elijah?», Chazon, Esther G. (ed.). Things revealed: studies in early Jewish and Christian literature in honor of Michael E. Stone, Brill. ISBN 9004138854.
- Wyatt, Nick (2001). Space and Clave in the Religious Life of the Near East, Sheffield University Press. ISBN 9781841272887.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cosmología bíblica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.