Astronomia babilònica
La astronomia babilònica designa les teories i métodos astronòmics desenrollats en l'antiga Mesopotamia, regió situada entre els rius Tigris i Éufrates (en l'actual Iraq) i a on es varen desenrollar algunes de les civilisacions precursores de l'astronomia occidental. Entre estes civilisacions es destaquen els sumeri, els acadios, els babilonios i els caldeos. L'astronomia babilònica va cimentar les bases de l'astronomia de civilisacions posteriors com la grega, la hindú, la dels sasánidas, la del imperi bizantí i la dels siris aixina com l'astronomia medieval musulmana i europea.[1]
Entre el VIII i VII, els caldeos varen desenrollar un acostament empíric a l'astronomia, elaborant una cosmologia que detalla una versió ideal del univers. També desenrollen l'astrologia, lligada a la posició dels planetes, es basa sobre un raonament llògic, contribució decisiva a l'astronomia i a la filosofia de la ciència. Per a alguns pensadors i investigadors esta podria ser la primera revolució científica.[2]
Les tècniques i métodos desenrollats per l'astronomia babilònica serien represos en gran mida per l'astronomia clàssica i helenística.
L'astronomia paleobabilónica
[editar | editar còdic]
En poder del Museu Britànic (Londres).
L'astronomia paleobabilónica és l'astronomia practicada abans del sorgiment de la dinastia caldea en el regne babilonio i es considera com l'orige de l'astronomia occidental.
Entre el 3500 a. C. i el 3000 a. C., els sumeri varen desenrollar una forma d'escritura coneguda baix el nom de cuneïforme, lo que els va permetre crear els primers registres sobre els events celests. Encara que els sumeri practicaven una forma d'astronomia rudimentària, varen tindre una influència considerable en el naiximent de l'astronomia sofisticada dels babilonios, els quals varen heretar d'ells, entre atres conceptes, una teologia astral que considerava als planetes com a deus importants i el sistema numèric sexagesimal (de base 60) que simplifica la notació de números molt grans i molt menuts.
Els babilonios varen ser els primers en registrar per escrit el caràcter periòdic de certs fenomens astronòmics i en haver aplicat càlcul escrit per a formular les seues previsions. Les tablillas d'argila del periodo paleobabilónico (1792 a. C. al 1595 a. C.) mostren que s'usaven métodos matemàtics per a determinar la variació de la duració del dia durant l'any solar. En l'actualitat es conserven sigles d'observacions de fenomens astronòmics baix la forma de tablillas cuneïformes denominades Enûma anu enlil. El més antic d'estos texts astronòmics reconeixible del com es dispon hui en dia és la Tablilla 63 cridada també Tablilla de Venus de Ammisaduga, que dona una llista de les eixides i posades del planeta Venus en un cicle de 21 anys. Es tracta de la primera identificació d'un moviment astral periòdic.
Una atra tablilla destacable és la de Mul-Apin, que oferix un catàlec d'estreles i constelacions aixina com métodos per a trobar els ortos helíacos i les posades dels planetes i la tablilla GU que enumera les estreles en funció de cadenes que s'estenen en círculs d'inclinament, ademés dona la seua ascensió, el seu temps de passage i nomena les estreles del cenit.[1][3]
Es coneixen ademés dotzenes de tablillas d'argila escrites en cuneïformes que parlen sobre observacions d'eclipses.
Tots estos descobriments s'anotaven en funció d'un sistema referencial creat a partir de la medició de la duració del dia en clepsidras, gnòmonés i intercalació.
L'astronomia caldea
[editar | editar còdic]
L'astronomia caldea comprén no solament l'astronomia practicada baix el regnat de la dinastia homònima en Babilonia (anys 626-530 a. C.), sino que també inclou la practicada en l'Imperi seléucida i pels reis parts.
Durant el regne de Nabonassar (747-733 a. C.) s'observa una millora notòria en les observacions astronòmiques tant en cantitat com en calitat. Es varen començar a archivar de forma sistemàtica els fenomens celests considerats importants per a la adivinación, lo que va comportar el descobriment de noves periodicitat com el cicle de 18 anys que separen dos eclipses llunars. L'astrònom grec Ptolomeo (100-170 d. C.) va fixar l'orige del seu calendari en el començ del regne de Nabonassar, jujant que les primeres observacions fiables es remonten a eixa época.
Els últims descobriments de l'astronomia caldea tenen lloc baix l'Imperi seléucida (323-60 a. C.). En el III, els astrònoms comencen a utilisar cronogramas per a predir el moviment dels planetes. Estos texts són anals d'observacions anteriors que servien per a detectar repeticions periòdiques en els planetes en algun significat astrológico important. Durant este temps o poc despuix els astrònoms varen començar a reemplaçar les tablillas per fòrmules de càlcul per a trobar la data dels pròxims events.
Desenroll de l'astronomia empírica
[editar | editar còdic]La majoria dels astrònoms caldeos es varen interessar únicament en crear efemérides i no en desenrollar teories que explicaren els moviments vists. Els models planetaris dels pobles de Mesopotamia eren estrictament empírics i es tractaven per mig d'aritmètica, contràriament als models helenísticos posteriors que tenien en conte també la geometria, la cosmologia i la filosofia especulativa.[4] No obstant sí es preocupaven per la cosmogonia i la naturalea ideal del univers primitiu.[2] Entre els principals descobriments dels astrònoms caldeos durant este periodo es troben el descobriment dels cicles d'eclipses i els cicles de saros, ademés de vàries observacions astronòmiques molt precises.
Entre els astrònoms caldeos més importants d'este model que coneixem hui en dia cal destacar a Naburimannu (entre el VI i III), Kidinnu (340-280 a. C.), Beroso (350-270 a. C.) i Sudines (280-200 a. C.). Varen tindre una important influència sobre els astrònoms grecs Hiparco de Nicea (190-120 a. C.), Ptolomeo (100-170 d. C., l'astrònom d'Aleixandria), entre uns atres.
Pioners del heliocentrismo
[editar | editar còdic]L'astrònom del caldo Seleuco de Seleucia (190-130 a. C.) va propondre un model heliocéntrico per a explicar els fenomens celests.[4][5][6] Seleuco nos és conegut pels escrits de Plutarco (50-120 d. C.). Era partidari d'un sistema heliocéntrico a on la Terra gira sobre ella mateixa, pero ademés rotaba també al voltant del Sol. Segons Plutarco, Seleuco donava inclús una demostració del seu sistema, pero esta és desconeguda hui en dia.
Segons Lucio Russo (n. 1944), la seua demostració estaria lligada als fenomens de mareas.[7] Seleuco hauria notat que els moviments de marees es deuen als moviments de la Lluna, lo que és correcte, encara que pensava que l'interacció entre la Lluna i la mar es feya a través dels moviments de l'atmòsfera. Segons Estrabón,[8] Seleuco hauria segut el primer en explicar el moviment de les marees per l'acció mecànica de la Lluna i en haver relacionat l'intensitat de les marees a les posicions relatives del Sol i la Lluna respecte a la de la Terra.[9]
D'acort en Van der Waerden, Seleuco hauria demostrat la seua teoria heliocéntrica calculant les constants d'un modele geomètric i mostrant que eixe model donava prediccions correctes. Podria haver-se recolzat en métodos trigonométricos de l'época ya que era contemporàneu d'Hiparco (190-120 a. C.).[9]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Pingree, David (1998): The legacy of Mesopotamia.
- ↑ 2,0 2,1 Brown, D. (2000): Mesopotamian planetary astronomy-astrology.
- ↑ Segons Rochberg (2004) i Evans (1998).
- ↑ 4,0 4,1 Sarton, George (1955): Chaldaean astronomy of the last three centuries B. C.
- ↑ Neugebauer, Otto E. (1945): The history of ancient astronomy problems and methods.
- ↑ Wightman, William P. D. (1951): The growth of scientific idees.
- ↑ Russo, Lucio (2003): Flussi i riflussi (‘fluix i refluixos’).
- ↑ Estrabón: Geografia (llibre 1, capítuls 1 i 9.
- ↑ 9,0 9,1 Van der Waerden, Bartel Leendert (1987): The heliocentric system in Greek, Persian and Hindu astronomy.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Kugler, F. X. (1900): Die Babylonische mondrechnung (‘el còmput llunar babilonio’). Alemània: Freiburg im Breisgau, 1900.
- Neugebauer, Otto (1956): Astronomical cuneiform texts, 3 volums. Londres: Springer, 1983. Nova York: Springer, segona edició, 1983.
- Couderc, Paul (1974): Histoire de l’astronomie.
- Verdet, Jean-Pierre (1990): Unix histoire de l’astronomie.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Astronomía babilónica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.