Imperi paleobabilónico
| Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
Es coneix pels noms de '___protected_title_0___' o paleobabilonio i '___protected_title_1___' a l'Estat creat per Hammurabi (1792 - 1750 a. C. segons la cronologia mija)[nota 1] en la Baixa Mesopotamia. Baixe el seu mando Babilonia, una ciutat-Estat sumeria en poder d'una dinastia amorrita, va passar en poc més de trenta anys a controlar un territori més extens que l'imperi de Ur (época de Ur III), anterior poder hegemònic indiscutible de la regió.[1] l'I dinastia, l'amorrea, va terminar en el XVI, a causa de l'invasió del Imperi hitita. Poc despuix es va iniciar la dinastia casita de Babilonia.
Per extensió es denomina '___protected_title_5___' a l'época que comprén l'I dinastia de Babilonia. Històricament es correspon en la decadència de Sumer, enquadrant-se entre el periodo d'auge conegut com Renaixença Sumerio i el domini d'Asiria. Comença en un nou auge de les ciutats-estat meridionals en acabant de que Ur entre en decadència, acossat per les contínues invasions provinents de l'oest. Al començ del periodo destaquen els regnes de Larsa i Isin, que van cedint terreny als Estats del nort de Mesopotamia (Babilonia i, en segon grau, Asiria).[2]
Història
[editar | editar còdic]Decadència sumerio i invasions amorritas
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Renaixença sumerio.
Entorn a l'any 1950 a. C. els pobles amorritas, de caràcter seminómada i orige semítico, varen invadir Sumer i varen fundar dinasties en vàries de les seues ciutats. Poc despuix els elamitas es varen fer en Ur, que fins a llavors havia segut la gran potència local. Estos canvis polítics varen propiciar l'anarquia en la regió, dividida en menuts països entre els que va descollar Mari, primer, i Babilonia, ciutat elegida pels amorritas per a centralisar el seu poder, despuix. Els primers dies de Babilonia com a Estat independent, no obstant, queden supeditats a atres potències amorritas més inicialment fortes, sobretot Isin, Nippur i Larsa, que varen competir entre sí durant doscents cinquanta anys.[3] Al final, en les dinasties amorritas ya assentades, en Mesopotamia emergixen tres potències equilibrades: Alep, Asiria i Babilonia.[4]
Les tribus amorritas varen ser en realitat un conjunt de pobles cridats ___protected_title_0___ en sumerio i ___protected_title_1___ en acadio, paraules abdós que signifiquen ___protected_title_2___. Provablement varen estar emparentats en els cananeos. En aplegar a Mesopotamia, varen fer seues la llengua acadia i l'escritura cuneïforme, aculturizándose. Els archius reals de Mari els descriuen com a pastors de cabres i ovelles que interrelacionan en poblacions sedentarias. Eren nómades, pero els seus desplaçaments, llimitats a les riberes i a atres llocs a on trobar aigua i terres de cultiu, eren menuts i de caràcter anual. Es desconeixen les raons que els varen espentar cap a les planures mesopotámicas i el modo en que es varen assentar i varen fundar dinasties en les ciutats que varen conseguir conquistar. Se sap no obstant que, més que gràcies al seu poder bèlic, les seues conquistes varen ser possibles per la deterioració del poder polític i l'economia sumerio, que coincidix en el tancament de les principals rutes comercials per la seua escassa protecció i la reculada cultural, tot això causat pel buit de poder que va succeir al fi de Ur III i que va possibilitar innumerables rebelions que varen debilitar Sumerio. Sembla que els amorritas es varen ser apoderant de les terres que varen quedar abandonades per estes causes. Una volta abandonades les terres desérticas de les que provenien, es sedentarizaron molt ràpidament i varen atacar a atres amorritas encara nómades.[5]
Algunes tribus amorritas varen ser els haneos, els benjaminitas i els suteos. Estos últims, beligerants, varen rondar la ciutat Babilonia, moltes voltes allistant-se en els seus eixèrcits i en els de els reis siris, pero llevat excepcions no deixen de ser nómades. Al començament de el II mileni diverses tribus amorritas funden sengles poderoses dinasties en Larsa, Isin i Uruk. El periodo va ser sortit en friccions i regnes efímers. Gungunum (1932-1906 a. C.), sobirà de Larsa, va conquistar Ur, convertint-se en el nou poder hegemònic local, encara que llunt de lo que havia segut Ur III, i es proclama Rei de Sumer i Akkad. Larsa té baix el seu control els dos grans ports del golf Pèrsic: Lagash i Ur, en lo que basa el seu poder en el comerç de metals preciosos i coure. Gungunum va aplegar inclús a conquistar Susa, encara que per poc temps. No obstant, en temps del seu fill Abisare la ciutat d'Isin cobra importància com a segon poder regional. Isin conquista Ur i els seus sobirans obtenen aixina el títul de Reis de Sumer i Akkad. Pero el nou regne és efímer, sent destruït només tres mesos despuix pel fill de Abisare, Sumuel (1894-1866 a. C.), que reconquistó Ur i es va fer en les ciutats de Kazallu, Kish i Nippur. Al final del seu regnat, una hambruna va provocar l'alçament de la població, que provoca la creació d'una nova dinastia, el primer rei de la qual reconstruïx Larsa i Eridu. El seu fill va derrotar i va assolar les ciutats-Estat de Babilonia i Išnunna, pero en canvi no va poder atallar les rebelions d'Uruk i Isin. En l'any 1835 a. C. Larsa va ser conquistada per Kazallu, encara que només durant un any. Larsa viurà, baix Warad-Sense primer i Rim-Sense despuix, un nou periodo d'esplendor a finals de el XIX Babilonia, Isin i Uruk es varen aliar en contra de Larsa. L'aliança entre estes ciutats va ser promoguda per Uruk a través de emparentamientos polítics durant el regnat de Sense-Hashid. La coálició no va tindre èxit i Rim-Sense va conseguir afegir Uruk i Isin al seu domini. El domini de Larsa va acabar ahí, puix en l'any 1763 a. C. Hammurabí va conquistar Larsa despuix d'una campanya brutal. Per la seua banda, el vall del Diyala, en aquella época més urbanisat que la Baixa Mesopotamia, no va caure baix domini amorrita. Totes les seues ciutats eren vassalles d'una atra potència local, Išnunna, a excepció de Tuttub durant un curt espai de temps. Paralelament emergix com a potència Mari, antigament governada per ensi, delegats de Ur. Mari guanya poder a partir d'Iahdun-lim (1825-1810 a. C.), provablement un amorrita de la tribu dels haneos. Iahdu-lim restaura les defenses de Mari i de Terqa, ciutat vassalla, funda una nova població i construïx un gran sistema de irrigaació. Mari i Terqa, no obstant, cauen pronte baixe el domini d'Assur, una atra potència local, encara que només fins que el fill de Iahdu-lim, Zimri-lin, exiliat en Alep, conseguix recuperar el tro de Mari i convertix Mari en un gran núcleu comercial, aliat de Babilonia, Alep i els menuts regnes del Habur. Mesopotamia era, despuix de la caiguda de Ur III i l'arribada al tro de Babilonia de Hammurabí, un cresol de chicotetes ciutats-Estat i de ciutats vassalles, entre les quals cap va destacar molt temps. En este context Hammurabí va canviar la configuració territorial, en conquistar un imperi molt major.[5]
Ciutat-Estat
[editar | editar còdic]Sobre els inicis de Babilonia com a ciutat-Estat es coneix poc. La ciutat, ocupada per una tribu amorrita, va ser administrada per un ___protected_title_0___ des de la caiguda de Ur III. En l'any 1894 a. C. Babilonia és, per primera volta en la seua història coneguda, independent durant el regnat de Sumu-Abum,[5] de qui s'especula que va tindre per pare a un home cridat Dadbanaya.[6] Poc coneixem de Sumuabum a banda de que va conquistar Kazallu,[7] li va succeir Sumulael quatre anys despuix, qui aparentment no era descendent seu. Sumulael va fundar la dinastia de Hammurabí. Va ampliar considerablement els dominis de Babilonia, aplegant a conquistar les ciutats de Kish i Marad. A pesar d'això, Babilonia no podia competir encara en Larsa. Els descendents de Sumulael, Sabium, Apil-Sense i Sense-Muballig, varen iniciar una gran cantitat d'obres d'ingenieria i arquitectura. Sense-Muballig es va unir en 1810 a. C. a Uruk i Isin per a tractar de véncer a Larsa, sense conseguir-ho. No obstant, el paper de Babilonia en Mesopotamia va canviar en l'arribada al tro de Hammurabí en el 1762 a. C. En ell Babilonia es va convertir en un imperi que, si ben igual d'efímer que els anteriors, es recorda com a paradigma de la seua época.[5]
Al començament de el XIX la ciutat de Sippar, situada uns 70 km al sur de Babilonia, va ser conquistada per esta. Es creu que esta conquista va poder haver succeït a finals del regnat de Sumulael, puix els texts datats al començament del seu regnats nomenen fins a tres governants d'una Sippar independent.[8] Sumulael es va casar en una de les filles de Sense-kashid d'Uruk, sagellant una aliança en esta ciutat.[9]
Imperi
[editar | editar còdic]
Hammurabí, que va governar a finals de el XVIII i al començament de el XVII, va anar el sext rei de la dinastia amorrita de Babilonia. Hammurabí va ser capaç de véncer als elamitas en el sur de Sumer i als assiris en el nort, unificant la major part de Mesopotamia baix el seu mando. Va crear una série de divisions administratives i va posar un governador al front de cada una. No obstant Babilonia no era un imperi fortament unit, com es va demostrar durant el regnat del seu fill Samsu-Iluna.[10]
En 1763 a. C. Hammurabí no només va conseguir conquistar Larsa, sino també Išnunna, les dos grans potències propenques a Babilonia.[5]
Samsu-ilana va tindre que fer front a una série de tumults que varen terminar en l'independència de les regions del sur, lo que va comportar la pèrdua de la franja costera del golf Pèrsic per a Babilonia. Dites tumults varen començar en Larsa, ciutat a la que va accedir el usurpador Rim-Sense II. Est va conseguir instigar sengles insurrecció en Isin, Išnunna, Ur i Uruk. Samsu-ilana es va vore obligat a intervindre militarment, aplegant a destruir Ur i Uruk. La debilitat que açò va supondre va ser aprofitada per Elam, que va atacar el sur de l'imperi. Samsu-ilana, incapaç d'actuar en tots els fronts, va perdre finalment el control d'Isin, que dirigida pel rei Iluma-Ilum, va guanyar la costa.[11] Segurament, Samsu-iluna va deure combatre també contra els casitas. Estos apareixen en els texts des de el XVII No obstant, per a eixa época havien creat un regne en la regió de Hana, en el curs mig del Éufrates.[12]
A la mort de Samsu-iluna, l'imperi havia entrat clarament en decandencia. Perduts gran part dels seus territoris, es llimitava a la porció central de Mesopotamia. Les inscripcions semblen donar a entendre que el poder militar de Babilonia va ser minvant. Durant el regnat d'Abi-Eshuh (1711-1684 a. C.) l'imperi es va enfrontar repetidament als casitas.[13] Abi-eshuh va tractar, sense resultat, de reconquistar el País de la Mar, en el sur; és dir, les terres emancipades baix el govern de Iluma-Ilum. Per a això, inclús va desviar les aigües del Tigris. A pesar de que va regnar durant vintihuit anys, el seu regnat a penes es recorda a excepció de la citada campanya i unes poques obres hidràuliques i estàtues. La pèrdua de poder de Babilonia es va accentuar espectacularment. En el nort Babilonia també va perdre terreny, a favor d'un nou regne en Khana.[14]
La tònica va ser la mateixa en temps del seu successor, Ammi-ditana (1683-1646 a. C.), qui va manar construir diverses fortificacions. El seu successor, Ammi-Saduqa (1646-1626 a. C.) va conseguir recuperar la plaça de Nippur. L'últim rei de l'I dinastia va ser Samsu-ditana, qui va morir durant les guerres entre babilonios i hititas.[13]
El saqueig de Babilonia. La dinastia casita
[editar | editar còdic]En l'any 1595 a. C. els hititas varen saquejar la ciutat de Babilonia i varen acabar definitivament en el seu imperi.
Política i administració
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Història de les institucions en Mesopotamia.
El desenroll de la civilisació mesopotámica, des de les primeres ciutats sumerio, va lligar els palaus reals en els temples. La procedència del poder era divina. Aixina, els governadors de les ciutats sumerio de el III mileni a. C., els ___protected_title_0___ i els ___protected_title_1___, governaven sobre extensions de terreny que ___protected_title_2___ a deus locals. Lo mateix va succeir en els primers imperis de Asiria i Babilonia. Els deus, en este cas nacionals, eren els posseïdors de la terra. Els reis eren solament els seus delegats, encarregats tant del país com de complaure als deus i de construir, restaurar i mantindre els seus temples. Els sobirans es arrogaron el títul de ___protected_title_3___, que des de la III dinastia de Ur portaven els reis que conseguien dominar la major part de la Baixa Mesopotamia.[5] Aixina mateix, Hammurabí i atres reis varen deixar constància de la seua ambició titulant-se Rei de l'Univers___protected_title_4___Rei de les Quatre Parts del Món.[15] Pero el periodo paleobabilónico va arrancar en una novetat: encara que la procedència del poder real va seguir considerant-se divina, despuix de Ur III els reis havien arrebatat les terres als temples, donant lloc a un nou model econòmic. Alguna cosa similar va succeir en la política i la justícia, els càrrecs de la qual es secularizaron. La relació entre el poble i el govern va passar a ser directa, sense l'intervenció dels sacerdots.[16]
Totes les activitats administratives, que varen créixer especialment a causa de la complejización de les estratègies de guerra en un periodo en el que les confrontacions i els contingents anaven en aument, quedaven centralisades en el palau. Este es va desenrollar arquitectónicamente per a albergar la nova complexitat burocràtica.[15]
Sobre la política exterior, les aliances se sagellaven per mig de compromisos mutus de colaboració i amistat que es tancaven intercanviant embaixadors i regals. Açò va ser tan usual com la tàctica d'esperar la debilitat de l'Estat amic para, una volta desgastat, enviar un eixèrcit a la seua conquista.[17]
L'organisació del palau, del temple i de la província eren similars. El rei ho controlava tot, i davant ell responien directament els prefectos i alcaldes. Encara que es varen afegir alguns càrrecs administratius en temps paleobabilónicos, es varen perdre uns atres i alguns varen vore modificada la seua importància, les èlits administratives no varen variar massa de les neosumerias. El terme ___protected_title_0___, que otrora havia senyalat als governants de les ciutats-Estat i als príncips de les ciutats de Ur III, es desvalorizó fins a designar als feudatarios del palau. No obstant, va mantindre el seu valor inicial en atres Estats de l'época. Existia també el càrrec de ___protected_title_1___, la missió del qual era registrar les terres i el seu frut almagasenat en els graners per als treballadors del palau. Els alts càrrecs eren els de archivero (___protected_title_2___), prefecto (___protected_title_3___) i tesorer (___protected_title_4___), que ademés d'en el palau real podien existir en algunes províncies. Al front de cada província hi havia un governador (___protected_title_5___), encarregat de l'orde, l'eixèrcit i l'economia locals. Per baix de cada u hi havia un prefecto del país o ___protected_title_6___ i diversos caps de subdivisions provincials o ___protected_title_7___. A la seua volta, responien davant estos últims els caps de llogarets (___protected_title_8___) i els caps de ciutats o alcaldes (___protected_title_9___). Completaven el gros de les maquinàries palatina i provincial els escrigas, correus humans, forces de l'orde, tesorers, espies, caps dels depòsits de gra (___protected_title_10___) i caps del catastre (___protected_title_11___). Tots estos càrrecs estaven supervisats per un primer ministre o ___protected_title_12___. Aixina mateix, existia una sòrt de cancelleria que contava en diverses oficines per a fer aplegar els correus entre el palau real i els governs provincials.[18]
Aparte d'esta estructura administrativa, enormement rígida, varen existir assamblees locals arrelades en la tradició. Estes assamblees no representaven al rei i estaven vigilades pels seus funcionaris. Se'ls permetia administrar els bens materials dels seus llocs d'orige, incloent l'arrendament de terres, pel que rebien imposts.[18]
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ En Mesopotamia existixen diversos problemes de datació per a este periodo, de manera que cap data és absoluta. Poden utilisar-se les cronologia ___protected_title_2___, ___protected_title_3___ i ___protected_title_4___, que sugerixen dates diferents. Vore cronologia de l'Antic Orient Pròxim.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Lévêque, Pierre (1991). Les primeres civilisacions. 1. Dels despotisme orientals a la ciutat grega, Akal, pp. 241-244. ISBN 978-84-76006757.
- ↑ Cotterell, Arthur (2000). Història de les civilisacions antigues, Crítica, pp. 186-187. ISBN 978-84-84320975.
- ↑ Walker, Joseph M. (2002). Antigues civilisacions de Mesopotamia, Edimat Llibres, p. 30. ISBN 84-8403-310-4.
- ↑ Lévêque, Pierre (1991). Les primeres civilisacions. 1. Dels despotisme orientals a la ciutat grega, Akal, pp. 226-227. ISBN 978-84-76006757.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Lévêque, Pierre (1991). Les primeres civilisacions. 1. Dels despotisme orientals a la ciutat grega, Akal, pp. 230-237. ISBN 978-84-76006757.
- ↑ VVAA (1965). Journal of Cuneiform Studies. Vols 19-23 (en anglés), American Schools of Oriental Research, p. 103.
- ↑ Nijhowne, Jeanne (1999). Politics, religion, and cylinder seals: a study of Mesopotamian symbolism in the second millennium B.C (en anglés), John and Erica Hedges, p. 17. ISBN 0860549984.
- ↑ Cameron, Averil; i Kuhrt, Amélie (1993). Images of women in antiguity (en anglés), Routledge, p. 260. ISBN 0415090954.
- ↑ VVAA (1967). The Near East: The early civilizations (en anglés), Delacortc Press.
- ↑ Walker, Joseph M. (2002). Antigues civilisacions de Mesopotamia, Edimat Llibres, pp. 77-78. ISBN 84-8403-310-4.
- ↑ G. Wagner, Carlos (1999). Història del Propenc Oriente, Universitat de Salamanca, pp. 155. ISBN 8474814650.
- ↑ Marque Simón, Francisco; i Sants Yanguas, Narciso (1980). Texts per a el història del Próximo Oriente antic. Vol. 1, Universitat d'Oviedo, p. 44. ISBN 8474680352.
- ↑ 13,0 13,1 Hamblin, William James (2006). Warfare in the ancient Near East to 1600 BC: holy warriors at the dawn of history (en anglés), Routledge. ISBN 9780415255899.
- ↑ Gadd, Cyril John (1965). Hammurabi and the end of his dynasty. Vol. 2 (en anglés), CUP Archive, p. 49.
- ↑ 15,0 15,1 Wagner, Carlos G (1999). Història del propenc Orient, Universitat de Salamanca, pp. 142-143. ISBN 8474814650.
- ↑ Wagner, Carlos G (1999). Història del propenc Orient, Universitat de Salamanca, p. 146. ISBN 8474814650.
- ↑ Wagner, Carlos G (1999). Història del propenc Orient, Universitat de Salamanca, p. 139. ISBN 8474814650.
- ↑ 18,0 18,1 Wagner, Carlos G (1999). Història del propenc Orient, Universitat de Salamanca, p. 144. ISBN 8474814650.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Imperio paleobabilónico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.