Anar al contingut

Esferes celests

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Esferes celests


Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars.
Esferes celests geocéntricas en la Cosmographia de Pedro Apiano (Amberes, 1539).

Les esferes celests, o orbes celests, eren les entitats fonamentals dels models cosmológicos desenrollats per Platón, Eudoxo, Aristóteles, Ptolomeo, Copérnico i uns atres. En estos models celests, els moviments aparents de les estreles fixes i dels planetes s'explicaven tractant-los com a objectes incrustats en unes esferas giratòries, fetes d'un etéreo quint element transparent (quintaesencia), com a joyes fixades en orbes. ya que es creïa que les estreles fixes no canviaven de posició entre sí, s'argumentava que devien estar en la superfície d'una sola esfera estrelada.[1]

En el pensament modern, les òrbitas dels planetes es veuen com les trayectòries d'eixos planetes a través del espai buit. Els pensadors antics i medievals, no obstant, consideraven que els orbes celestials eren esferes grosses de matèria enrarida aniuades una dins de l'atra, cada una en el contacte complet en l'esfera superior i l'esfera inferior.[2] Quan els erudits aplicaven els epiciclos de Ptolomeo, suponien que cada esfera planetària era exactament lo suficientment grossa per a acomodar-los.[2] En combinar este model d'esferes aniuades en observacions astronòmiques, els antics astrònoms varen calcular els que es convertirien en valors generalment acceptats en eixe moment per a les distàncies al Sol (uns 4 millons de millas),[3] als atres planetes i a la vora del univers (al voltant de 73 millons de milles). Les distàncies del model d'esferes aniuades al Sol i els planetes diferixen significativament de les medicions modernes,[4] i el tamany de l'univers ara se sap que és inconcebiblemente gran i possiblement infinit.[5]

Segons Albert Van Helden, des de l'any 1250 fins a el XVII, pràcticament tots els europeus educats estaven familiarizados en el model ptolemaico de «esferes aniuades i en les dimensions còsmiques derivades d'elles».[6] Inclús despuix de l'adopció del model heliocéntrico de l'univers de Copérnico es varen introduir noves versions de la teoria de les esferes celests, en el Sol en el centre i les esferes planetàries seguint la seqüència: Mercurio, Venus, Terra-Lluna, Mart, Júpiter i Saturn.

La creència tradicional en la teoria de les esferes celestials no va sobreviure a la Revolució científica. A principis de el XVII, Kepler continuava parlant d'esferes celests, encara que no considerava que els planetes anaren portats per les esferes, sostenia que es movien en els camins elíptics descrits per les seues lleis del moviment planetari. A finals de el XVII, les teories gregues i medievals sobre el moviment dels objectes terrestres i celests varen ser reemplaçades per la llei de Newton de la gravitació universal i la mecànica newtoniana, que explicaven cóm les lleis de Kepler sorgixen de l'atracció gravitacional entre els cossos.

Història

[editar | editar còdic]

Idees inicials sobre esferes i círculs

[editar | editar còdic]

En l'Antiga Grècia els co celests i anells varen aparéixer per primera volta en la cosmologia d'Anaximandro en el VI[7][8] En la seua cosmologia tant el Sol com la Lluna eren respiraders circulares oberts en anells tubulars de fòc tancats en tubos d'aire condensado; estos anells constituïxen les llandes de les rodes giratòries que giren sobre la Terra en el seu centre. Les estreles fixes són també obertures obertes en tals llandes, pero hi ha tantes rodes per a les estreles que els seus rogles contigus formen junts un clafoll esfèric continu que comprén la Terra. Totes estes llandes havien segut originalment formades a partir d'una esfera original de fòc que comprenia completament la Terra, que s'havia desintegrat en molts anells individuals.[9] Per lo tant, en la cosmogonia de Anaximandro, en el principi era l'esfera, de la qual es varen formar els anells celestials, d'alguns dels quals l'esfera estelar va ser composta a la seua volta. Vist des de la Terra, l'anell del Sol era el més alt, el de la Lluna estava més avall i l'esfera de les estreles era la més baixa.

Seguint a Anaximandro, el seu discípul Anaxímenes (c. 585-528/4) va sostindre que les estreles, el Sol, la Lluna i els planetes estaven fets de fòc. Pero mentres que les estreles estaven subjectes en una esfera cristalina giratòria com a taches o botons, el Sol, la Lluna i els planetes, i també la Terra, simplement suraven en l'aire com a fulls per la seua envergadura.[10] I mentres que les estreles fixes eren mogudes entorn en un círcul complet per l'esfera estelar, el Sol, la Lluna i els planetes no giraven baix la Terra entre la posada i el naiximent com fan les estreles, sino més be en la posada van lateralment al voltant de la Terra com un casquillo que dona regressos al voltant del cap fins que s'alcen una atra volta. I a diferència de Anaximandro, va relegar a les estreles fixes a la regió més distant de la Terra. La característica més duradora del cosmos de Anaxímenes va ser la seua concepció de que les estreles estaven fixades en una esfera de cristal com en un marc rígit, que es va convertir en un principi fonamental de la cosmologia fins a Copérnico i Kepler.

Despuix de Anaxímenes, Pitágoras, Jenófanes i Parménides varen sostindre que l'univers era esfèric.[11] I molt més vesprada, en el IV, el Timeo de Platón va propondre que el cos del cosmos estava fet de la manera més perfecta i uniforme, la d'una esfera que contenia les estreles fixes.[12] Pero postulava que els planetes eren cossos esfèrics colocats en bandes giratòries o anells en lloc de llandes com en la cosmologia de Anaximandro.

Sorgiment de les esferes planetàries

[editar | editar còdic]

En lloc de bandes, Eudoxo, l'alumne de Platón, va desenrollar un model planetari usant esferes concèntriques para tots els planetes, en tres esferes cada una per als seus models de la Lluna i el Sol i quatre per als models dels atres cinc planetes, havent aixina 26 esferes en total.[13][14] Calipo va modificar este sistema, usant cinc esferes per als seus models del Sol, Lluna, Mercurio, Venus i Mart i retenint quatre esferes per als models de Júpiter i Saturn, en 33 esferes en total.[14] Cada planeta estava unit al més íntim del seu propi conjunt particular d'esferes. Encara que els models de Eudoxo i Calipo califiquen cualitativamente les característiques principals del moviment dels planetes, no expliquen exactament estos moviments i per lo tant no poden proporcionar prediccions quantitatives.[13] Encara que els historiadors de la ciència grega han considerat tradicionalment estos models com a representacions merament geomètriques,[15][16] estudis recents han propost que també estaven destinats a ser físicament reals,[17] o sense pronunciar-se, han senyalat les llimitades proves per a resoldre la qüestió.[18]

En el seu Metafísica, Aristóteles va desenrollar una cosmologia física d'esferes, basada en els models matemàtics de Eudoxo. En el model celest completament desenrollat d'Aristóteles, la Terra esfèrica estava en el centre de l'univers i els planetes eren moguts per 47 o 55 esferes interconectadas que formaven un sistema planetari unificat,[19] mentres que en els models de Eudoxo i Calipo cada conjunt d'esferes del planeta no estaven conectats en els de el pròxim planeta. Aristóteles diu que el número exacte d'esferes, i per lo tant el número de motors, deu ser determinat per l'investigació astronòmica, pero va afegir esferes adicionals a les propostes per Eudoxo i Calipo, per a contrarrestar el moviment de les esferes exteriors. Aristóteles considerava que estes esferes estaven fetes d'un quint element immutable, l'éter. Cada una d'estes esferes concèntriques era moguda pel seu propi deu —un immutable i immòvil moviment immòvil, i que mou la seua esfera simplement pel fet de ser amat per ella.[20]

Modele Ptolemaico de les esferes de Venus, Mart, Júpiter i Saturn en epiciclos, deferentes i ecuantes. Georg von Peuerbach, Theoricae novae planetarum, 1474.


En el seu Almagesto, l'astrònom Claudio Ptolomeo (fl. 150 d. C.) va desenrollar models geomètrics predictius dels moviments de les estreles i els planetes i els va estendre a un model físic unificat del cosmos en les seues Hipòtesis Planetàries.[21][22][23][24] Per mig de l'us d'excèntrics i epiciclos, el seu model geomètric va alcançar major detall matemàtic i precisió predictiva que els models del cosmos esfèrics concèntrics que havien segut exposts anteriorment.[25] En el model físic de Ptolomeo, cada planeta estava contingut en dos o més esferes,[26] pero en el llibre segon de les seues Hipòtesis Planetàries Ptolomeo descriu discs circulares densos en lloc d'esferes com en el seu primer llibre. Una esfera-disc és la deferente, des de la Terra; l'atra esfera-disc és un epiciclo incrustat en el deferente, en el planeta incrustat en l'esfera-disc epicíclico.[27] El model de les esferes concèntriques de Ptolomeo va proporcionar les dimensions generals del cosmos, sent la major distància de Saturn 19 865 voltes el radi de la Terra i la distància de les estreles fixes d'a lo manco 20 000 radis de la Terra.[26]

Les esferes planetàries estaven dispostes cap a fòra des de la Terra, esfèrica i estacionaria en el centre de l'univers, en este orde: Lluna, Mercurio, Venus, Sol, Mart, Júpiter i Saturn. En models més detallats, les sèt esferes planetàries contenien atres esferes secundàries dins d'elles. Despuix de les esferes planetàries es trobava l'esfera estelar que contenia a les estreles fixes; atres astrònoms varen afegir una novena esfera per a explicar la precesión dels equinoccios, una dècima per a donar conte de la suposta trepidación dels equinoccios i inclús una undècima per a explicar l'oblicuïtat canviant de la eclíptica.[28] En l'Antiguetat l'orde dels planetes inferiors no era universalment acceptat: Platón i els seus seguidors els varen ordenar començat en la Lluna, el Sol, Mercurio, Venus, i després varen seguir el model estàndar per a les esferes superiors.[29][30] Pero atres autors no varen estar d'acort en el lloc relatiu de les esferes de Mercurio i Venus. Ptolomeo les va colocar baix el Sol en Venus per damunt de Mercurio, uns atres les varen colocar per damunt del Sol; alguns pensadors medievals, com Alpetragio, varen colocar l'esfera de Venus sobre el Sol i la de Mercurio davall.[31]

Edat Mija

[editar | editar còdic]

Debat astronòmic

[editar | editar còdic]
La Terra dins de sèt esferes celests, de Beda, De natura rerum, finals de el XI.

Una série d'astrònoms, començant en l'astrònom musulmà Al-Farghani, varen usar el model ptolemaico d'esferes aniuades per a calcular distàncies a les estreles i a les esferes planetàries. La distància que oferix Al-Farghani a les estreles era 20 110 radis de la Terra que, en la suposició que el radi de la terra era 3 250 milles, aplegava a 65 357 500 milles.[32] Una introducció al Almagesto de Ptolomeo, el Tashil al-Majisti, que es creu que va ser escrita per Thábit ibn Qurra, va presentar chicotetes variacions de les distàncies de Ptolomeo a les esferes celests.[33] En el seu zij, Al-Battani va presentar càlculs independents de les distàncies als planetes en el model de les esferes anidadas, que pensava que havien segut calculades per atres autors despuix de Ptolomeo. Els seus càlculs varen tirar una distància de 19 000 radis terrestres a les estreles.[34]

Al voltant del canvi de mileni, l'astrònom àrap i el polímata Ibn al-Haytham (Alhacén) va presentar un desenroll dels models epicíclicos geocéntricos de Ptolomeo en térmens d'esferes anidadas. A pesar de la similitut d'este concepte en la de les Hipòtesis planetàries de Ptolomeo, la presentació del-Haytham diferix en suficient detall de que s'ha argumentat que reflectix un desenroll independent del concepte.[35] En els capítuls 15-16 del seu Llibre d'Òptica, Ibn al-Haytham també afirma que les esferes celests no consistixen en matèria sòlida.[36]

Cap a finals de el XII, l'astrònom musulmà andalusí al-Bitrūjī (Alpetragio) va tractar d'explicar els complexos moviments dels planetes sense els epiciclos i excèntrics de Ptolomeo, utilisant un marc aristotèlic d'esferes purament concèntriques que es movien en diferents velocitats d'est a oest. Este model era molt manco precís com a model astronòmic predictiu,[37] pero va ser considerat pels astrònoms i filòsofs europeus posteriors.[38][39]

En el XIII, l'astrònom al-'Urḍi, va propondre un canvi radical en el sistema de Ptolomeo d'esferes anidadas. En el seu Kitāb al-Hayáh, recalculó la distància dels planetes usant paràmetros redeterminados. Prenent la distància del Sol com 1266 radis de la Terra, es va vore obligat a colocar l'esfera de Venus per damunt de l'esfera del Sol; com a refinament adicional, va afegir els diàmetros dels planetes a la gruixa de les seues esferes. Com a conseqüència, la seua versió del model d'esferes aniuades tenia l'esfera de les estreles a una distància de 140 177 radis de la Terra.[34]


Al mateix temps, els erudits de les universitats europees varen començar a abordar les implicacions de la redescubierta filosofia d'Aristóteles i l'astronomia de Ptolomeo. Tant els erudits astronòmics com els escritors populars varen considerar les implicacions del model d'esfera anidada per a les dimensions de l'univers.[40] El text astronòmic introductori de Campanus de Novara, Theorica planetarum, va usar el model d'esferes aniuades per a calcular les distàncies dels diversos planetes en la Terra, que va donar com 22 612 radis terrestres o 73 387 747 100/660 milles.[41][42] En el seu Opus Maius, Roger Bacon va citar la distància del-Farghani a les estreles de 20 110 radis terrestres, o 65 357 700 milles, de les quals va calcular que la circumferència de l'univers era de 410 818 517 3/7 milles.[43] Evidències clares de que este model s'usava per a representar la realitat física són els càlculs trobats en Opus Maius de Bacon del temps necessari per a caminar a la Lluna.[44] i en el South English Legendary, escrit en anglés mig, de 8000 anys per a alcançar el cel estrelat més alt.[45][46] La comprensió general de les dimensions de l'univers derivades del model de l'esfera anidada va alcançar un públic més ampli a través de les representacions en hebreu de Maimónides, en francés de Gautier de Metz i en italià de Dante Alighieri.[47]

Debat filosòfic i teològic

[editar | editar còdic]

Els filòsofs es varen preocupar menys de tals càlculs matemàtics que de la naturalea de les esferes celestials, de la seua relació en els relats revelats de la naturalea creada i de les causes del seu moviment.

Adi Setia descriu el debat entre els erudits islàmics en el XII, basat en el comentari de Fakhr al-Din al-Razi sobre si les esferes celests són cossos físics concrets o «merament els círculs abstractes en els cels traçats ... per les diverses estreles i planetes». Setia senyala que la majoria dels erudits, i els astrònoms, dien que eren esferes sòlides «sobre les que giren les estreles ... i esta visió està més prop de l'aparent sentit dels versos corànics sobre les òrbites celests». No obstant, al-Razi menciona que alguns, com l'erudit islàmic Dahhak, els consideraven abstractes. Al-Razi mateix, estava indecís, va afirmar: «En veritat, no hi ha manera d'averiguar les característiques dels cels, llevat per l'autoritat [de la revelació divina o de les tradicions profètiques]». Setia conclou: «Aixina sembla que, para al-Razi (i per a uns atres abans i despuix d'ell), els models astronòmics, siga com siga la seua utilitat o carència per a ordenar els cels, no es basen en proves racionals sòlides, per lo que no es poden comprometre intelectualment sobre la descripció i explicació de les realitats celestials».[48]

Els filòsofs cristians i musulmans varen modificar el sistema de Ptolomeo per a incloure una regió ultraperiférica immòvil, el cel empíreo, que va aplegar a ser identificat com la morada de Deu i de tots els elegits.[49] Els cristians medievals varen identificar l'esfera de les estreles en el firmament bíblic i a voltes colocaven una capa d'aigua invisible sobre el firmament, per a estar d'acort en el Génesis.[50] En alguns tractats apareixia una esfera externa, habitada per àngelés.[51]


Edward Grant, un historiador de la ciència, ha proporcionat evidències de que els filòsofs escolàstics medievals generalment consideraven les esferes celestials sòlides en el sentit de tridimensionals o contínues, pero la majoria no les considerava sòlides en el sentit de dures. El consens era que les esferes celests estaven fetes d'algun tipo de líquit continu.[52]

Més vesprada en el mateix sigle, el mutakalim Adud al-Din al-Iji (1281-1355) va rebujar el principi del moviment uniforme i circular, seguint la doctrina de la teologia Ash'ari del atomisme, que sostenia que tots els efectes físics eren causats directament per la voluntat de Deu i no per causes naturals.[53] Va sostindre que les esferes celestials eren «coses imaginàries» i «més tènues que una tela d'aranya».[54] Les seues opinions varen ser desafiades per al-Jurjani (1339-1413), qui sostenia que encara que les esferes celestials «no tenen una realitat externa, són coses que són correctament imaginades i corresponen a lo que existix en realitat».[54]

Els astrònoms i filòsofs medievals varen desenrollar diverses teories sobre les causes dels moviments de les esferes celestials. Varen intentar explicar els moviments de les esferes en térmens dels materials dels que es pensava que estaven fets, els motors externs tals com a inteligències celestials, i els motors interns tals com a ànimes motrius o forces inculcades. La majoria d'estos models eren qualitatius, encara que alguns varen incorporar anàlisis quantitatius que relacionaven velocitat, força motriu i resistència.[55] A finals de l'Edat Mija, l'opinió comuna en Europa era que els cossos celests eren moguts per inteligències externes, identificades en els àngels de la revelació.[56] l'esfera mòvil més externa, que es movia en el moviment diari que afectava a totes les esferes subordinades, era moguda per un motor immòvil, el primer motor, que s'identificava en Deu. Cada una de les esferes inferiors era moguda per un motor espiritual subordinat (una tongada per als múltiples impulsors divins d'Aristóteles), cridat inteligència.[57]

Renaixença

[editar | editar còdic]
Modele heliocéntrico copernicano dels orbes celestials de Thomas Digges (1576).


A principis de el XVI Nicolás Copérnico va reformar dràsticament el model de l'astronomia desplaçant a la Terra del seu lloc central a favor del Sol, pero va cridar a la seua gran obra De revolutionibus orbium coelestium (Sobre els girs dels orbes celests). Encara que Copérnico no tracta en detalle la naturalea física de les esferes, les seues poques alusions aclarixen que, com a molts dels seus predecessors, va acceptar esferes celests no sòlides.[58] Copérnico va rebujar la novena i dècima esferes, va colocar el orbe de la Lluna al voltant de la Terra i va moure el Sol des del seu orbe al centre del món. Les òrbites planetàries rodejaven el centre del món en l'orde: Mercurio, Venus, el gran orbe que conté la Terra i el orbe de la Lluna, després els orbes de Mart, Júpiter i Saturn. Finalment, va mantindre l'octava esfera estrelada, que va sostindre immòvil.[59]

L'escritor anglés d'almanacs, Thomas Digges, delineó les esferes del nou sistema cosmológico en el seu Perfit Description of the Caelestiall Orbes... (1576). Ací va organisar els «orbes» en el nou orde copernicano, expandint una esfera per a dur «el globo de mortalitat», la Terra, els quatre elements i la Lluna; i expandint l'esfera estrelada infinitament cap a dalt per a comprendre totes les estreles, i també per a servir com «la cort del Gran Deu, l'habitàcul dels elegits, i dels àngels celestials».[60]

El diagrama de les esferes celests de Kepler i dels espais entre elles, seguint l'opinió de Copérnico (Mysterium Cosmographicum, 2.ª ed., 1621)

En el curs de el XVI, varis filòsofs, teòlecs i astrònoms —entre ells Francesco Patrizi, Andrea Cesalpino, Pierre de la Ramée, Roberto Belarmino, Giordano Bruno, Jerónimo Muñoz, Michael Neander, Jean Pena i Christoph Rothmann— varen abandonar la concepte d'esferes celestials.[61] Rothmann va argumentar a partir de les observacions del cometa de 1585 que l'absència de paralaje observat indicava que el cometa estava més allà de Saturn, mentres que l'absència de refracció observada indicava que la regió celest era del mateix material que l'aire, per lo que no hi havia esferes planetàries.[62]

Les investigacions de Tycho Brahe d'una série de cometes de 1577 a 1585, ajudada per la discussió de Rothmann del cometa de 1585 i les distàncies tabuladas de Michael Maestlin del cometa de 1577, que va passar a través dels orbes planetaris, varen dur a Tycho a concloure que «els cels eren molt decorreguts i senzills».[63] Tycho es va opondre a la seua visió a la de «molts filòsofs moderns» que varen dividir els cels en «varis orbes fets de matèria dura i impermeable». Edward Grant va trobar relativament pocs creents en esferes celestials dures abans de Copérnico i va aplegar a la conclusió de que l'idea primer es va fer comuna en algun moment entre la publicació de Copérnico De revolutionibus en 1542 i la publicació Tycho Brahe de la seua investigació cometaria en 1588.[64][65]


En el primerenc Mysterium Cosmographicum de Johannes Kepler, va considerar les distàncies dels planetes i els buits conseqüents necessaris entre les esferes planetàries implicades pel sistema copernicano, que havia segut observat pel seu antic mestre, Michael Maestlin.[66] La cosmologia platònica de Kepler va omplir els grans estanys en els cinc poliedres platònics, que explicaven la distància astronòmica mida per les esferes.[67] En la seua física celest madura, les esferes eren considerades com les regions espacials purament geomètriques que contenien cada òrbita planetària més que com les òrbites físiques giratòries de la física celest anterior d'Aristóteles. L'excentricitat de l'òrbita de cada planeta definia aixina les llongituts dels radis dels llímits interior i exterior de la seua esfera celest i, per lo tant, la seua gruixa. En la mecànica celest de Kepler, la causa del moviment planetari es va convertir en el Sol giratori, girat per la seua propi ànima motivadora.[68][69] No obstant, una esfera estelar immòvil era un remanente durador de les esferes celestials físiques en la cosmologia de Kepler.

Expressions lliteràries i simbòliques

[editar | editar còdic]
Dante i Beatriz contemplen el cel més alt; de les ilustracions de Gustave Vaig dorar de la Divina comèdia, Paraís, vora 28, llínees 16-39.

En el Somi de Escipión de Cicerón, el major Escipión l'Africà descriu un ascens a través de les esferes celestials, en comparació a lo que la Terra i l'Imperi Romà disminuïxen en insignificança. Un Comentari al Somi de Escipión de l'escritor romà tardà Macrobio, que incloïa una discussió de les diverses escoles de pensament sobre l'orde de les esferes, va fer molt per a difondre l'idea de les esferes celests a través de l'Edat Mija.[70]

Nicolás Oresme, Li livre du Ciel et du Monde, París, BnF, Manuscrits, Fr. 565, f. 69, (1377).

Algunes figures medievals tardanes varen observar que l'orde físic de les esferes celests era invers a la seua orde en el pla espiritual, a on Deu estava en el centre i la Terra en la perifèria. Prop del començ de el XIV, Dante, en el Paraís del seu Divina comèdia, va descriure a Deu com una llum en el centre del cosmos.[71] Ací el poeta ascendix més allà de l'existència física al cel Empíreo, a on es troba cara a cara en Deu mateix i se li dona enteniment de la naturalea divina i humana. Més vesprada en el sigle, el iluminador de Li livre du Ciel et du Monde, de Nicolás Oresme, una traducció i comentari del De caelo d'Aristóteles produït per al patró de Oresme, el rei Carlos V de França, va amprar el mateix motiu. Va dibuixar les esferes en l'orde convencional, en la Lluna més propenca a la Terra i les estreles més altes, pero les esferes eren cóncaves cap a dalt, centrades en Deu, en lloc de cóncaves cap a avall, centrades en la Terra.[72] Per baix d'esta figura Oresme cita els salms que «Els cels declaren la glòria de Deu i el firmament mostra la seua obra».[73]


L'èpica portuguesa de finals de el XVI Els lusiadas retraten vívidamente les esferes celestials com una «gran màquina de l'univers» construïda per Deu.[74] L'explorador Vasc dona Gama es mostra les esferes celests en forma d'un model mecànic. Contrari a la representació de Cicerón, la gira de les esferes de Dona Gama comença en el Empíreo, després descendix cap a la Terra, culminant en un alçament dels dominis i divisions dels regnes terrenals, magnificant aixina l'importància dels fets humans en el pla diví.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Grant, Planets, Stars, and Orbs, p. 440.
  2. ↑ 2,0 2,1 Lindberg, Beginnings of Western Science, p. 251.
  3. ↑ Van Helden, Measuring the Universe, pp. 28-40.
  4. ↑ Grant, Planets, Stars, and Orbs, pp. 437-8.
  5. ↑ Van Helden, Measuring the Universe, p. 3.
  6. ↑ Van Helden, Measuring the Universe, pp. 37-40.
  7. ↑ Heath (1913/1997), Aristarchus of Samos, capítul 4 (Oxford University Press/Sandpiper Books Ltd).
  8. ↑ Popper (1998), The World of Parmenides, p. 11. Routledge.
  9. ↑ Heath, ibid, pp. 26–28.
  10. ↑ Heath (1913), Aristarchus of Samos, capítul 5.
  11. ↑ Per a les cosmologia esfèriques de Jenófanes i Parménides vore: Heath ibid, capítul 7 i capítul 9 respectivament; i Popper ibid, ensajos 2 i 3.
  12. ↑ F. M. Cornford, Plat's Cosmology: The Timaeus of Plat, pp. 54–57.
  13. ↑ 13,0 13,1 Neugebauer, History of Ancient Mathematical Astronomy, vol. 2, pp. 677–685.
  14. ↑ 14,0 14,1 Lloyd, Heavenly aberrations, p. 173.
  15. ↑ Dreyer, History of the Planetary Systems, pp. 90–91, 121–122.
  16. ↑ Lloyd, Aristotle, p. 150.
  17. ↑ Larry Wright, The Astronomy of Eudoxus: Geometry or Physics, Studies in History and Philosophy of Science, 4 (1973): 165–172.
  18. ↑ G. E. R. Lloyd, Saving the Phenomena, Classical Quarterly, 28 (1978): 202–222, p. 219.
  19. ↑ Aristotle, Metaphysics 1073b1–1074a13, pp. 882–883 in The Basic Works of Aristotle Richard McKeon, ed., The Modern Library 2001
  20. ↑ "The final cause, then, produïxes motion by being loved, but all other things move by being mogau" Aristotle Metaphysics 1072b4.
  21. ↑ Neugebauer, History of Ancient Mathematical Astronomy, pp. 111–12, 148.
  22. ↑ Pedersen, Early Physics and Astronomy p. 87
  23. ↑ Crowe, Theories of the World, pp.45, 49–50, 72.
  24. ↑ Linton, From Eudoxus to Einstein, pp.63–64, 81.
  25. ↑ Taliaferro, Translator's Introduction to the Almagest, p,1; Dreyer, History of the Planetary Systems, pp.160, 167.
  26. ↑ 26,0 26,1 Neugebauer, History of Ancient Mathematical Astronomy, vol. 2, pp. 917–926.
  27. ↑ Andrea Murschel, The Structure and Function of Ptolemy's Physical Hypotheses of Planetary Motion, Journal for the History of Astronomy, 26(1995): 33–61.
  28. ↑ Francis R. Johnson, Marlowe's "Imperiall Heaven, ELH, 12 (1945): 35–44, p. 39.
  29. ↑ Bruce S. Eastwood, Ordering the Heavens: Roman Astronomy and Cosmology in the Carolingian Renaissance, (Leiden: Brill) 2007, pp. 36–45.
  30. ↑ In his De Revolutionibus Bk1.10 Copernicus claimed the empirical reason why Plat's followers put the orbits of Mercury and Venus above the Sun's was that if they were sub-solar, then by the Sun's reflected light they would only ever appear as hemispheres at most and would also sometimes eclipse the Sun, but they do neither. (See p521 Great Books of the Western World 16 Ptolemy–Copernicus–Kepler)
  31. ↑ al-Biţrūjī. (1971) On the Principles of Astronomy, 7.159–65, trans. Bernard R. Goldstein, vol. 1, pp. 123–5. New Haven: Yale Univ. Pr. ISBN 0-300-01387-6
  32. ↑ Van Helden, Measuring the Universe, pp. 29-31.
  33. ↑ Van Helden, Measuring the Universe, p. 31.
  34. ↑ 34,0 34,1 Van Helden, Measuring the Universe, pp. 31-32.
  35. ↑ Y. Tzvi Langermann (1990), Ibn al Haytham's On the Configuration of the World, pp. 11–25, Nova York: Garland Publishing.
  36. ↑ Edward Rosen (1985), The Dissolution of the Solid Celestial Spheres, Journal of the History of Idees, 46 (1), p. 13–31 [19–20, 21].
  37. ↑ Bernard R. Goldstein, Al-Bitrūjī: On the Principles of Astronomy, New Haven: Yale Univ. Pr., 1971, vol. 1, p. 6.
  38. ↑ Bernard R. Goldstein, Al-Bitrūjī: On the Principles of Astronomy, New Haven: Yale Univ. Pr., 1971, vol. 1, pp. 40–45.
  39. ↑ Grant, Planets, Stars, and Orbs, pp. 563–566.
  40. ↑ Grant, Planets, Stars, and Orbs, pp. 433-443.
  41. ↑ Grant, Planets, Stars, and Orbs, pp. 434-8.
  42. ↑ Van Helden, Measuring the Universe, pp. 33-34.
  43. ↑ Van Helden, Measuring the Universe, p. 36.
  44. ↑ Van Helden, Measuring the Universe, p. 35.
  45. ↑ Lewis, The Discarded Image, pp. 97-98.
  46. ↑ Van Helden, Measuring the Universe, p. 38.
  47. ↑ Van Helden, Measuring the Universe, pp. 37-39.
  48. ↑ Islam & Science.Vol. 2
  49. ↑ Grant, Planets, Stars, and Orbs, pp. 382–383.
  50. ↑ Lindberg, Beginnings of Western Science, pp. 249–250.
  51. ↑ Lindberg, Beginnings of Western Science, p. 250.
  52. ↑ Grant, Planets, Stars, and Orbs, pp. 328–330.
  53. ↑ Huff, Toby (2003). The Rise of Early Modern Science: Islam, China, and the West (en anglés), Cambridge University Press, p. 175. ISBN 0-521-52994-8.
  54. ↑ 54,0 54,1 Osiris.Vol. 16(Science in Theistic Contexts: Cognitive Dimensions)
    55–57.ISSN 0369-7827.doi:10.1086/649338.
  55. ↑ Grant, Planets, Stars, and Orbs, p. 541.
  56. ↑ Grant, Planets, Stars, and Orbs, p. 527.
  57. ↑ Grant, Planets, Stars, and Orbs, pp. 526–545.
  58. ↑ Nicholas Jardine, The Significance of the Copernican Orbs, Journal for the History of Astronomy, 13(1982): 168–194, esp. pp. 177–178.
  59. ↑ Hilderich von Varel (Edo Hildericus), Propositiones Cosmographicae de Globi Terreni Dimensione, (Frankfurt a. d. Oder, 1576), quoted in Peter Barker and Bernard R. Goldstein, Realism and Instrumentalism in Sixteenth Century Astronomy: A Reappraisal, Perspectives on Science 6.3 (1998): 232–258, pp. 242–243.
  60. ↑ Koyre, From the Closed World, pp. 28-30.
  61. ↑ Michael A. Granada, Did Tycho Eliminate the Celestial Spheres before 1586?, Journal for the History of Astronomy, 37 (2006): 126–145, pp. 127–129.
  62. ↑ Bernard R. Goldstein and Peter Barker, The Role of Rothmann in the Dissolution of the Celestial Spheres, The British Journal for the History of Science, 28 (1995): 385–403, pp. 390–391.
  63. ↑ Michael A. Granada, Did Tycho Eliminate the Celestial Spheres before 1586?, Journal for the History of Astronomy, 37 (2006): 126–145, pp. 132–138.
  64. ↑ Grant, Celestial Orbs, 2000, pp. 185–186.
  65. ↑ Grant, Planets, Stars, and Orbs, pp. 345–348.
  66. ↑ Grasshoff, Michael Maestlin's Mystery.
  67. ↑ Judith Field, Kepler's geometric cosmology.
  68. ↑ Kepler (1630), Epitome Astronomiae Copernicanae, Vol. 1 Bk4.2.3 pp. 514–515.
  69. ↑ Enciclopèdia Britànica, p. 896.
  70. ↑ Macrobius, Commentary on the Dream of Scipio, transl. by William Harris Stahl, New York: Columbia Univ. Pr., 1952; on the order of the spheres see pp. 162–5.
  71. ↑ C. S. Lewis, The Discarded Image: An Introduction to Medieval and Renaissance Literature, Cambridge: Cambridge Univ. Pr., 1964, p. 116. ISBN 0-521-09450-X
  72. ↑ Nicolás Oresme, Li livre du Ciel et du Monde, 1377.[1]
  73. ↑ Ps. 18: 2; quoted in Nicole Oresme, Li livre du ciel et du monde, edited and translated by A, D. Menut and A. J. Denomy, Madison: Univ. of Wisconsin Pr., 1968, pp. 282–3.
  74. ↑ Luiz vaz de Camõés, The Lusiads, translated by Landeg White. Oxford University Press, 2010.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Aristóteles. Metafísica, en The Basic Works of Aristotle, Richard McKeon (ed.), The Modern Library, 2001.
  • Clagett, Marshall. Science of Mechanics in the Middle Ages, University of Wisconsin Press, 1959.
  • Cohen, I.B. & Whitman, A. Principia, University of Califòrnia Press, 1999.
  • Cohen & Smith (eds). The Cambridge Companion to Newton, CUP, 2002.
  • Copérnico, Nicolás. Sobre els girs dels orbes celests, en Great Books of the Western World: 16 Ptolemy Copernicus Kepler, Encyclopædia Britannica Inc, 1952.
  • Duhem, Pierre. Li Système du Monde: Histoire dones doctrines cosmologiques de Platon à Copernic, 10 vols., París: Hermann, 1959.
  • Duhem, Pierre. Medieval Cosmology: Theories of Infinity, Plau, Clave, Void, and the Plurality of Worlds, extractes de Li Système du Monde, traduït i editat per Roger Ariew, Chicago: University of Chicago Press, 1987 ISBN 0-226-16923-5.
  • Eastwood, Bruce. Astronomy in Christian Latin Europe c. 500 – c. 1150, Journal for the History of Astronomy, 28 (1997): 235–258.
  • Eastwood, Bruce. Ordering the Heavens: Roman Astronomy and Cosmology in the Carolingian Renaissance, Leiden: Brill, 2007 ISBN 978-90-04-16186-3.
  • Eastwood, Bruce i Gerd Graßhoff. Planetary Diagrams for Roman Astronomy in Medieval Europe, ca. 800-1500, Transactions of the American Philosophical Society, vol. 94, pt. 3, Filadèlfia, 2004 ISBN 0-87169-943-5.
  • Field, J. V. Kepler's geometrical cosmology, Chicago: Chicago University Press, 1988 ISBN 0-226-24823-2.
  • Golino, Carlo (ed.). Galileo Reappraised, University of Califòrnia Press, 1966.
  • Grant, Edward. Celestial Orbs in the Latin Middle Ages, Isis, 78 (1987): 153–73; reimpreso en Michael H. Shank, ed., The Scientific Enterprise in Antiquity and the Middle Ages, Chicago: Univ. of Chicago Pr., 2000 ISBN 0-226-74951-7.
  • Grant, Edward. Planets, Stars, and Orbs: The Medieval Cosmos, 1200–1687, Cambridge: Cambridge Univ. Pr., 1994 ISBN 0-521-56509-X.
  • Grant, Edward. The Foundations of Modern Science in the Middle Ages, Cambridge: Cambridge Univ. Pr., 1996 ISBN 0-521-56762-9.
  • Gingerich, Owen. The Eye of Heaven, American Institute of Physics, 1993.
  • Heath, Thomas. Aristarchus of Samos, Oxford University Press/Sandpiper Books Ltd, 1913/97.
  • Jarrell, R. A. The contemporaries of Tycho Brahe, en Taton & Wilson (eds), 1989.
  • Koyré, Alexandre. Galileo Studies, (traductor: Mepham) Harvester Press, 1977 ISBN 0-85527-354-2.
  • Kepler, Johannes, Epitome of Copernican Astronomy (Bks 4 & 5), publicat en Great Books of the Western World : 16 Ptolemy Copernicus Kepler, Encyclopædia Britannica Inc. 1952.
  • Lewis, C. S. The Discarded Image: An Introduction to Medieval and Renaissance Literature, Cambridge: Cambridge University Press, 1964 ISBN 0-521-09450-X.
  • Lindberg, David C. (ed.). Science in the Middle Ages, Chicago: Univ. of Chicago Pr., 1978 ISBN 0-226-48233-2.
  • Lloyd, Geoffrey Ernest Richard. Aristotle: The Growth and Structure of his Thought, pp. 133–153, Cambridge: Cambridge Univ. Pr., 1968 ISBN 0-521-09456-9.
  • Lloyd, Geoffrey Ernest Richard. Heavenly aberrations: Aristotle the amateur astronomer, pp. 60–183, en Aristotelian Explorations, Cambridge: Cambridge Univ. Pr., 1996 ISBN 0-521-55619-8.
  • Mach, Ernst. The Science of Mechanics, Open Court, 1960.
  • Maier, Annaliese. At the Threshold of Exact Science: Selected Writings of Annaliese Maier on Clapix Medieval Natural Philosophy, editat per Steven Sargent, Filadèlfia: University of Pennsylvania Press, 1982.
  • McCluskey, Stephen C. Astronomies and Cultures in Early Medieval Europe, Cambridge: Cambridge Univ. Pr., 1998 ISBN 0-521-77852-2.
  • Neugebauer, Otto. A History of Ancient Mathematical Astronomy, 3 vols., Nova York: Springer, 1975 ISBN 0-387-06995-X.
  • Popper, Karl. The World of Parmenides, Routledge, 1996.
  • Rosen, Edward. Three Copernican Treatises, Dover, 1939/59.
  • Sambursky, S. The Physical World of Clapix Antiquity, Routledge & Kegan Paul, 1962.
  • Schofield, C. The Tychonic and Semi-Tychonic World Systems, in Taton & Wilson (eds), 1989.
  • Sorabji, Richard. Matter, Space and Motion, Londres: Duckworth, 1988 ISBN 0-7156-2205-6.
  • Sorabji, Richard (ed.) Philoponus and the Rejection of Aristotelian Science, London & Ithaca NY, 1987.
  • Sorabji, Richard. The Philosophy of the Commentators, 200–600 AD: Volume 2 Physics, Duckworth, 2004.
  • R. Taton & C. Wilson (eds.) The General History of Astronomy: Volume 2 Planetary astronomy from the Renaissance to the rise of astrophysics Part A Tycho Brahe to Newton, Cambridge: Cambridge Univ. Pr., 1989.
  • Thoren, Victor E. The Comet of 1577 and Tycho Brahe's System of the World, Archives Internationales d'Histoire dones Sciences, 29 (1979): 53–67.
  • Thoren, Victor E. Tycho Brahe, in Taton & Wilson, 1989.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Esferes_celests&oldid=898417»