Sobre el cel

Sobre el cel

Sobre el cel (gr.: Περὶ οὐρανοῦ, lat.: De Caelo) és un tractat escrit per Aristóteles en el 350 a. C., que conté idees centrals de la seua física, cosmologia, la seua teoria astronòmica i les seues idees sobre el funcionament concret del món terrestre. L'obra està composta per quatre llibres, de llongitut decreixent, en el que l'autor va desenrollant de manera paralela, més que successiva, investigacions de temes físics, referits al univers en general, els cossos simples que ho formen, la naturalea del cel, dels astres i de la terra.

Segons Aristóteles en Sobre el cel, els cossos celests són els sers (o "substàncies") més perfectes, els moviments dels quals es rigen per principis distints dels cossos en el món sublunar. Estos últims estan composts per un o tots els quatre elements clàssics (fòc, aire, aigua i terra) i són peridors; pero la matèria de la qual estan fets els cels és d'éter imperecedero, per lo que no estan subjectes a generació i corrupció. Per lo tant, els seus moviments són eterns i perfectes, i el moviment perfecte és el circular, que, a diferència dels terrenals, pot durar eternament. A voltes Aristóteles sembla considerar-los com a sers vius en un ànima racional com la seua forma (vore també Metafísica, XII). Este treball és significatiu com un dels pilars definitorios de la cosmovisión aristotèlica, una escola de filosofia que va dominar el pensament intelectual durant casi dos milenis. De la mateixa manera, este treball i uns atres d'Aristóteles varen ser importants obres seminals de les quals es va derivar gran part de l'escolàstica. També existix un treball espurio en el corpus aristotèlic cosmológico titulat De l'univers.

Contingut

Lliure I

La Física i els seus objectes. La perfecció del cos i l'Univers (268a1 - 268b11)

L'obra comença en l'enumeració d'alguns dels objectes que estudia la Física: els cossos (σώματα) i les magnituts (μεγέθη), els ents dotats de cos i magnitut (les plantes, els animals, els hòmens i els astres), i els principis (ἀρχαί) d'estos ents (substrat, forma i privació, segons Física, llibre I). La consideració sobre el cos (σῶμα) comença per una definició de "continu" com lo que es pot dividir sempre en parts a la seua volta divisibles, per a senyalar luego que el cos és allò "divisible per tots costats", açò és, allò definit per tres dimensions (enteses com a cantitats contínues divisibles), mentres que la superfície està constituïda per dos, i la llongitut per una. Com d'estes dos últimes magnituts sempre podem pensar en un pas a un atre gènero de magnitut (sumant una dimensió a la llongitut passem a superfície; i sumant una dimensió a la superfície passem a un cos), i per això les pensem com carint d'alguna cosa, mentres que del cos no podem passar a cap magnitut d'un atre gènero, Aristóteles senyala que el cos és una magnitut perfecta i que representa una totalitat. No obstant, observa que tenint en conte que tot cos està en contacte en un atre cos, pot ser considerat com a integrant d'una multiplicitat, i per això se li pot atribuir una perfecció solament relativa. El tot al que pertanyen els cossos en quant parts, en canvi, és completament perfecte.

El quint element, dotat de moviment circular (268b12 - 269b15)

Aristóteles creïa que cada element tenen un lloc natural en l'univers, i cada element tractaria d'alcançar eixa posició. De més dalt a avall: éter, fòc, aire, aigua i terra.

Despuix de formular el principi de que tots els cossos o magnituts naturals són mòvils, i que la naturalea és el principi del seu moviment, Aristóteles distinguix tres moviments referits al lloc (translació - φορά) simples:

• Circular, entorn al centre
• Rectilíneo, que a la seua volta es definix com a
  • Ascendent, que s'allunta del centre;
  • Descendent, que s'acosta al centre.

Definix l'autor els cossos simples per posseir un sol moviment natural simple, lo que ho conduïx a postular l'existència d'un cos simple al que li corresponga el moviment circular, i que no pot ser identificat en algun dels elements ya coneguts de que es componen els ents sublunares: ya que la terra i l'aigua posseïxen un moviment natural descendent, mentres que el fòc i l'aire ascendixen per naturalea.

Un atre argument reforça l'idea de que el moviment simple deu ser natural per al seu corresponent cos simple. Part del principi de que cada cosa té solament un contrari. I si no hi haguera un cos simple que posseïxca naturalment el moviment circular, el cos subjecte a dit moviment ho faria en un sentit contrari al seu moviment natural. Ara be: si lo que es mou en círcul és fòc o aire, per eixemple, el moviment contrari a la seua naturalea és el descendent, i sol est. I si fora aigua o terra, el seu moviment contrari seria solament l'ascendent. És dir, tenint en conte els cossos simples coneguts, és impossible que a estos se'ls atribuïxca el moviment circular forçat. Per lo tant, deu haver un cos simple el moviment natural del qual siga el circular.

Observa Aristóteles ademés, que no sembla correspondre en el moviment etern i continu que veem en el cel, l'idea de que el cos simple que ho recorre estiga constantment forçat al mateix, quan veem que en totes les demés coses, lo que es comporta el marge de lo natural es corrompe en més facilitat. Més be, tot sembla senyalar que hi ha un cos simple que, per ser-li connatural el moviment circular, que és primer respecte de tot moviment per ser més perfecte, resulta també més diví i anterior que el restant dels cossos simples.

Propietats del cos dotat de moviment circular (269b16 - 270b30)

Alvançant a partir de les consideracions precedents, Aristóteles definix provisionalment lo pesat o greu (βαρύς) com lo que s'acosta al centre, i lo llauger o lleu (κοῦφος) com lo que tendix a alluntar-se del centre. Aixina, lo més pesat (τὸ βαρύτατον) és lo que tendix a situar-se més avall de tot lo que tendix a baixar, i lo més llauger (τὸ κουφὸτατον), lo que si situa per damunt de tot lo que tendix a pujar. L'element dotat de moviment circular no és ni pesat ni llauger: acceptar açò implicaria que pot tindre un moviment rectilíneo (ascendent o descendent), natural o antinatural. Segons els postulats ya acceptats, per a cada cos simple hi ha un moviment simple natural, i els moviments rectilíneos corresponen naturalment als quatre cossos simples del món sublunar.

Si acceptem que el quint cos simple pot patir un moviment antinatural rectilíneo (ascendent o descendent), i ademés tenim en conte el principi que postula que lo contrari de lo antinatural és lo natural, tindríem que sostindre que el contrari de dit moviment rectilíneo antinatural (el descendent o l'ascendent, respectivament), és natural per al quint cos simple. Sabem que té un moviment circular natural, per lo que dir que pot sofrir un moviment antinatural està en contradicció en la correspondència unívoca entre cos simple i moviment simple natural que ya ha segut postulada.

Aristóteles descarta que lo que ha dit per a l'element en general puga no valdre per a alguna part del mateix, en considerar que el moviment de tota la terra i d'una part d'ella és el mateix, a saber, el rectilíneo descendent; i d'allí infiere que el moviment de qualsevol cos compost respon al mateix moviment que afecta a les seues parts.

L'autor mostra que el cos simple el moviment natural del qual és circular solament acusa un tipo de canvi: la translació que ho definix, entorn al centre. Un atre tipo de canvis (μεταβολή), com la generació i la corrupció, l'aument, o l'alteració, no són possibles en este cos simple: perque el canvi substancial (generació i corrupció) supon un substrat i un contrari. Pero al no haver un contrari del moviment circular, tampoc pot haver un cos que siga contrari al definit per este moviment. No pot acusar tampoc un canvi quantitatiu (aument o disminució) perque no posseïx matèria del mateix gènero d'on puga aumentar. Aristóteles diu que si el cos el moviment propi del qual és el circular no està subjecte a canvi quantitatiu, és raonable que pensem que tampoc està afectat pel canvi qualitatiu, açò és, l'alteració; toda vez que veem que els cossos somesos canvis quantitatius (els sers vius subjectes al creiximent) també estan determinats per l'alteració.

L'autor associa estos atributs a lo diví, senyalant que lo que el raonament ha conclós coincidix en lo que sembla segons l'opinió comuna, ya que tots els hòmens associen a lo diví en lo diví, i assignen als deus el lloc més excelso, que té propietats semblants a les inferidas. També coincidix en el resultat d'innumerables observacions del cel a lo llarc de moltíssim temps, que han mostrat que sempre es comporta de la mateixa manera, per lo que este element o regió superior ha segut cridat Éter (αἰθήρ) puix es mou eternament (ἀεί, "sempre" i θεῖν, "córrer").

No existix un opost del moviment circular (270b31 - 271a5)

El capítul IV del llibre I reunix tres arguments que apunten a mostrar que el moviment circular no té contrari, en orden a proveir si no una certea completa, per lo manco una ferma convicció (πίστις) a la tesis sostinguda en el capítul anterior (270a19) que sostenia que els cossos celests estaven sostrets de la generació i la corrupció, per lo que no poden tindre propietats contràries.

El primer argument està formulat elípticamente, per lo que cal interpretar-ho de diferents maneres. Aristóteles establix que els moviments contraris deuen ser contraris en raó de la diferència dels llocs de partida i d'arribada. Mentres que en el moviment rectilíneo -l'ascendent i el descendent- esta diferència és evident, en el moviment circular -propi de la volta celest- esta diferència no existix. Esta interpretació, sostinguda per Leo Elders, es complementa en una atra sostinguda per Simplicio i W. K. C. Guthrie: Aristóteles senyalaria que el moviment circular sembla tindre com opost el moviment rectilíneo; pero com existixen dos moviments rectilíneos oposts en raó del lloc, i per cada moviment simple pugues haver solament un opost, el moviment circular no pot ser el contrari del moviment rectilíneo. Miguel Candel entén que Aristóteles afirma que el moviment circular s'opon al rectilíneo posat que no conté contraris.

El segon argument és un intent de negar que per al moviment circular es puga pensar que existixen moviments oposts en raó dels llocs de partida i arribada, i per a això Aristóteles presenta quatre casos:

1. Es poden establir dos punts en un arc A i B, tal que pugam pensar que un moviment sobre eixe arc d'a B és opost al moviment de B a A; pero el filòsof senyala que entre dos punts poden passar infinites circumferències, per lo que no hi ha oposició estricta, a lo manco en sentit geomètric.
2. Inclús si prenem no un arc indeterminat, sino una semicircunferencia CD, es pot concloure lo mateix que en el cas anterior, i en definitiva la confusió de creure que els moviments presentats són oposts sorgix de definir el traç circular per dos punts, quan en realitat lo únic que es definix geomètricament d'esta manera és la llínea recta.
3. Si definim dos punts (I, F) en una circumferència completa, tal que estos senyalen els punts que la dividixen en dos semicircunferencias (G, H) podríem pensar que el moviment EF sobre la semicircunferencia G és opost al moviment FE sobre la semicircunferencia H, pero succeïx que en este cas no hi hauria diferències de lloc de partida i arribada, si considerem la circumferència completa.
4. La mateixa consideració anterior val per a dos moviments que, en una circumferència, partixquen d'un mateix punt determinat pero en distintes direccions.

El tercer argument senyala que si existiren moviments circulares oposts, estos, en terminar en el mateix lloc, no tindrien propòsit. I si un d'ells prevalguera, l'atre seria superfluo, i esta conclusió contraría la premissa de que Deu i la naturalea res fan en va. És un argument que descansa en raons d'orde teleológico.

L'unicitat del cosmos (276a18 – 279b3)

Ilustració del univers geocéntrico aristotèlic en De Caelo, 1519.

En els capítuls VIII i IX, Aristóteles sosté que el cosmos és un, per mig d'una prova indirecta: argumenta que és impossible que existixquen múltiples.

El capítul VIII conté la prova de l'unicitat o singularitat del cosmos (276b4-21). Prèviament oferix l'explicació relativa a dos supòsits sobre els que descansa (276a22-b4), i posteriorment es responga a tres objeccions possibles a l'argument (276b22-277a12).

Primerament, Aristóteles advertix l'oposició del moviment natural en el moviment per la força. Les coses es troben en repòs (μένω) o en moviment (κινεῖται), per naturalea (φύσιν) o forzadamente (βία).

Aristóteles ejemplifica lo naturalment estàtic i naturalment dinàmic i ho forzadamente estàtic i forzadamente dinàmic en el més pesat dels elements. Dirà, puix, que si la terra es desplaça de manera forçada des d'allà fins a ací, al centre, es desplaçarà des d'ací fins a allà per naturalea; i si la terra vinguda des d'allí permaneix ací sense violència, també es desplaçarà cap a ací per naturalea.

En camí a la demostració de l'impossibilitat d'un atre món, s'afirmarà que, de la mateixa manera que en este món, alguna de les coses de el “atre món”, per naturalea, té que alluntar-se del centre (μέσoν) i una atra acostar-se al centre. És natural que les partícules de terra de l'atre món es desplacen cap a este centre, i també que es desplace cap a esta extremitat el fòc d'allà. Pero açò és impossible: puix si aixina ocorreguera, necessàriament es desplaçaria cap a dalt la terra en el seu propi món. En efecte, o be no cal sostindre que la naturalea dels cossos simples siga la mateixa en tots els diversos móns, o be, si aixina ho afirmem, cal fer únics el centre i la perifèria; pero si açò és aixina, és impossible que existixca més d'un món.

Qualsevol porció d'un element d'algun dels hipotètics móns que separem del restant per a vore cap a on es mou. El dubte que podria plantejar-se-nos és: ¿s'acostarà a (o alluntarà de) este centre o farà lo propi respecte d'aquell atre? Per ser homogénea en les demés parts de l'element a que pertany, tant les d'este món com les d'uns atres, deuria simultàneament, a cercar-se a (o alluntar-se de) est i tots els demés centres, lo que és òbviament impossible. Tot lo que canvia, canvia en un atre; tot lo que es mou, es mou a un atre lloc; per tant, el fòc i la terra no es desplaçaran fins a l'infinit, sino cap als oposts (no-fòc i no-terra). S'oponen segons el lloc el dalt i l'avall, de modo que estos seran els llímits de la translació.

Una prova de que no és possible deslazarse fins a l'infinit és que la terra, quant més prop està del centre, més ràpit es desplaça, i lo mateix el fòc quant més dalt. Pero si fora infinit el moviment, també seria infinita la velocitat, i si la velocitat, també el pes i la llaugerea. Es contemplen ací dos principis bàsics de la dinàmica, un pel que la velocitat de caiguda és directament proporcional al pes, i un atre pel que dita velocitat és directament proporcional a la distància recorreguda en direcció al lloc natural.

Per a finalisar el capítul octau, Aristóteles expon la naturalea del cosmos com una sòrt tríadica composta per tres llocs i tres elements naturals. És evident que el cel és necessàriament únic. En ser tres els elements corpóreos, tres seran els llocs de cada u: davall, entorn al centre; l'extrem, que es desplaça en círcul; i el que es troba entre estos dos.

El capítul nou consta, en primer lloc, d'un aclariment semàntic sobre el vocable que conté el títul de l'obra, després, de l'impossibilitat de la no existència del buit i del temps, i per últim sobre la perfecció dels cossos celests.

Es procedix per delimitar el significat de "cel" (οὐρανός, ouranós). Els tres sentits atribuïts per l'autor al vocable són: 1. La envoltura o orbe més externa del món (a on es troben les estreles fixes); 2. Els cossos en contacte immediat en dit orbe (els astres); i 3. L'univers en el seu conjunt.

El de Estagira intuïx que si no hi ha cos algun fòra de l'univers, tampoc hi haurà fora del mateix ni lloc, ni buit, ni temps. Puix, no hi ha lloc (τόπος) perque en tot lloc és possible que existixca un cos, i fòra de l'univers no solament no existix, sino que tampoc és possible que hi haja ni que aplegue a haver cos algun. Ni hi ha buit (κενόν), perque aun cuando per definició en el buit no hi ha, actualment, cos algun, és possible, no obstant, que el mateix puga ser ocupat per un cos, i s'ha vist que, sobre un hipotètic més allà de l'univers, tal possibilitat no existix. Ni hi ha temps (χρόνος), per últim, perque este, conforma la definició aristotèlica formulada en el llibre IV de la Física, és el “número del moviment segons lo anterior i lo posterior” (ἀρισμoς κινήσεως κατά τὸ πρòτερον καὶ ὕστερον, 219b2). I allí a on no és possible tal diferència, allí a on el moviment carix de número per ser infinit, en lloc de temps hi ha “eternitat” (αἰών). Fòra del cel, diu Aristóteles, no hi ha temps, sino eternitat. És incorrecte, per de sobte, identificar l'eternitat en un “temps infinit”. αἰών, la raïl del qual és la mateixa que la de l'adverbi “sempre”, αιεί. Puix aixina com en grec és possible parlar de el αἰών de cada cual, perque esta paraula designa el fi o terme (τέλος) que comprén el temps íntegre de cada vida i fòra del com res és segons la naturalea, aixina també, per la mateixa raó, el terme últim de l'univers sancer, el que conté per igual el temps tot i la infinitud, és la seua αἰών, aixina denominat en raó de l'eternitat de la seua existència (ἀπo τοῦ αιεί εᾔναι), sent ella “immortal i divina” (ἀθάνατος καὶ θεῖος).

Les coses que estan més allà del moviment més extern; continuen a lo llarc de tota la seua duració inalterable i sense modificacions, vivint la millor i la més autosuficient de les vides. Des de [el naiximent de tot el cel] deriva el ser i la vida que atres coses, algunes més o menys articulades pero atres débilment, gogen.

Es conclou, per a finalisar este nové capítul, en la perfecció dels cossos del cel, el moviment perfecte del qual, que per la seua naturalea circular, és incessant.

Llibre II

Perfecció del cel (283b25 – 286b9)

El cel és perfecte per ser l'únic incorruptible i etern, una de les qualitat de la perfecció, i no pot ser mogut per res i ningú, després el mit d'Atles seria fals. Sent perfecte el moviment circular, el cel també té un moviment circular. Aristóteles definix dalt i avall com la distància entre els pols i esquerra i dreta en el moviment del Sol. En la Terra estan estos múltiples moviments com en el del fòc, el de la terra o el de l'aigua per la generació i destrucció, en comparació als cels.

Esfericidad de la Terra i els astres celests (286b10 – 297a15)

Diagrama de Sobre els cels. Prova de la forma esfèrica de la superfície de l'aigua.

Lo que gira en moviment circular serà esfèric. De modo que cada cel és esfèric en ser l'esfera la primera de les figures sòlides. Després tots els cossos que estan en contacte i contigus en estos també seran esfèrics. Aristóteles va observar que "hi havia estreles visibles des d'Egipte i [...] Chipre que no es veuen des de regions del Nort." Ya que açò solament pot succeir sobre una superfície curva, també creïa que la Terra era una esfera "de no gran tamany, o d'un atre modo l'efecte de tan chicotet canvi de lloc no seria ràpidament aparent." Aristóteles va proveir arguments físics i observacionals per a sustentar l'idea d'una Terra esfèrica:

• Tota porció de la Terra tendix cap al centre i forma una esfera per compressió i convergència, com les gotes d'aigua;

• Els viagers que van cap al Sur veuen les constelacions meridionals elevar-se més alt sobre l'horisó;
• L'ombra de la Terra sobre la Lluna durant un eclipse llunar és redona.

Ombra de la Terra en la Lluna en l'eclipse llunar de juny de 2010.

Concorde als matemàtics del seu temps, Aristóteles estima que "el tamany de la circumferència (de la terra) diuen que són quaranta miríades (d'estadis)", lo que equivaldria a uns 70.000 km. No va ser fins a Eratóstenes que es va aplegar a una sifra més aproximada a la real: 252.000 estadis o uns 45.000 km.

La Terra està constituïda de distintes esferes d'elements, sent que l'aigua està entorn a la terra, l'aire entorn a l'aigua i el fòc en tom a l'aire (món sublunar). La Terra estaria immòvil en el centre de l'univers mentres que els astres rotan uniformemente entorn ella més allà de la Lluna (món supralunar). Cada astre és mogut per un atre, per tant hi ha un cel que és ingénito i etern, ademés de moure's uniformement.

Aristóteles va ser el primer criticar la noció pitagórico de les harmonia de les esferes celests. Els pitagórico creïen que el moviment dels planetes deu produir un soroll, pero expliquen que no és perfectible a causa que eixe soroll data per als nostres oïts des del moment mateix del nostre naiximent. Ell va considerar eixa idea com a ingeniosa i molt poètica, pero impossible. Les coses que es desplacen en un mig que no ho fa produïx soroll. En canvi lo que es troba en alguna cosa que es desplaça no produïx soroll.

Segons Aristóteles, els astres a l'igual tenen una forma esfèrica degut a que rotan i roden en els cels que també ho és. Cada u es mou a diferents velocitats quant més llunt estiguen les seues esferes. Cada esfera és moguda per l'anterior fins a aplegar al primer cel que està més prop de la perfecció per la seua simplicitat.

Aristóteles expon les explicacions propostes sobre el moviment i forma de la Terra pels seus contemporàneus, convertint-se en objecte d'investigació, sent para Aristóteles algunes les solucions més absurdes que la pròpia dificultat. Va expressar que a uns els sembla que és esfèrica i a uns atres plana en figura de timbal; presenten com a prova el que en posar-se i alçar-se el sol, sembla quedar amagat per la terra a lo llarc d'una llínea recta i no curva. Sobre el lloc de la Terra, hi havia els qui dien que no està situada en el centre i que es mou en círcul al voltant del centre, uns atres diuen també trobant-se en el centre, trencada entorn al seu eix, com està escrit en el Timeo.

Alguns sostenen que la part inferior de la terra és infinita, com Jenófanes. Els pitagórico afirmaven que el fòc estava en el centre del cosmos. Uns atres sostenen que descansa sobre l'aigua, sent l'explicació més antiga i defesa per Tals de Mileto. Para Anaxímenes, Anaximandro i Demócrito que la terra se sostenia per l'aire. Totes estes idees són "refutables" baix la teoria del moviment natural d'Aristóteles. Cada element és atret pel seu propi pes, estant la terra immòvil en el centre de l'univers, seguit per l'aigua, aire i fòc més propenc als cels.

Llibre III

Elements i moviments (297a16 - 307b25)

Els quatre elements clàssics són divisibles, finitos i tenen moviments naturals per gravetat i levedad del seu pes. Tots estos són moguts per un primer motor que es mou a sí mateixa. A diferència d'Empédocles i Demócrito, els elements s'originen d'ells mateixos; per eixemple quan l'aigua s'evapora. Va criticar els sòlits platònics en els elements en el Timeo de Platón. Els elements són solament matèria per lo que carixen de forma i si es modificara un dels sòlits, ya no seria l'element que li correspon.

Llibre IV

Levedad i gravetat (307b26 - 313b20)

Aristóteles va cridar lleu a lo que es desplaça cap a dalt i els extrems, i greu a lo que es mou cap a avall i al centre; en canvi, crida llaugerea quan de dos coses que tenen pes i igual volum, una es desplaça més corrents cap a avall per naturalea.

Platón dia que quant més partícules constava alguna cosa, més pesat és i que existix un buit que fa les coses més llaugeres. No obstant, Aristóteles va negar l'existència del buit i va senyalar que elements com el fòc sempre va cap a dalt sense importar la cantitat i que una chicoteta cantitat d'aigua i de terra pesa més que una grans cantitats d'aire. Els cossos més simples es desplacen cap al seu lloc sense haver alguna cosa que li'ls impedixca. Ademés, el seu levedad i gravetat depén per l'element en el que fluïxquen.

Influències

La filosofia i cosmologia aristotèlica va influir en el món islàmic, a on les seues idees varen ser preses per l'escola de filosofia de Falsafa a lo llarc de la segona mitat del primer mileni de la nostra era. D'estos, els filòsofs Averroes i Avicena són especialment notables. Averroes en particular va escriure extensament sobre Sobre el cel, tractant de reconciliar els diversos temes de la filosofia aristotèlica, com el moviment natural dels elements i el concepte d'esferes planetàries centrades en la Terra, en les matemàtiques de Ptolomeo. Estes idees seguirien sent centrals per al pensament filosòfic en el món islàmic fins a ben entrat el periodo premoderno, i les seues influències es poden trobar tant en la tradició teològica com a mística, inclús en els escrits d'Al-Ghazali i Fakhr al-Din al-Razi.

Els filòsofs europeus tenien una relació igualment complexa en De Caelo, intentant conciliar la doctrina de l'iglésia en les matemàtiques de Ptolomeo i l'estructura d'Aristóteles. Un eixemple particularment convincent d'açò és en el treball de Tomás d'Aquino, teòlec, filòsof i escritor de el XIII. Tomás va treballar per a sintetisar la cosmologia d'Aristóteles com es presenta en De Caelo en la doctrina cristiana, un esforç que ho va dur a reclasificar els motors immòvils d'Aristóteles com àngels i atribuir la "primera causa" del moviment de les esferes celestials a ells. Aquino va acceptar l'explicació d'Aristóteles del món físic, inclosa la seua cosmologia i física.

El filòsof francés de el XIV, Nicolás Oresme, va traduir i va comentar sobre De Caelo en el seu paper d'assessor del rei Carlos V de França. Alberto de Sajonia també va realisar comentaris d'esta obra.

Vore també

• Teoria geocéntrica
• Física aristotèlica
• Física
• Sobre la generació i la corrupció