Anar al contingut

Al-Farghani

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:CairoRodaAlfraganusMonument.jpg
Al-Farghani


Abul’l-Abbas Ahmad ibn Muhammad ibn Kathir al-Farghani (805 – 880), conegut com Alfraganus o Alfergani, va nàixer en Fergana, Sogdiana (actual Uzbekistan).[1][2][3] Va ser un dels astrònoms perses més célebres de el IX.

Vida i obra

[editar | editar còdic]

Va estar involucrat en el càlcul del diàmetro de la Terra per la medició de l'arc de meridiano de llongitut, junt en un equip de científics en el marc del patrocini d'Al-Mamun en Bagdad. Va escriure en 833 Elements d'Astronomia (Kitāb fī ŷawāla meuaʿ ʿilm al-nuŷūm (كتاب في جوامع علم النجوم)[4] en el que tractava del moviment dels objectes celests, inspirat en el Almagesto de Ptolomeo.

Va intervindre en la revisió de les taules astronòmiques de Ptolomeo i va escriure una atra introducció a l'astronomia i dos obres més sobre els rellonges solars. Més vesprada es va traslladar a El Caire, a on va compondre un tractat sobre el astrolabio al voltant de 856. Allí també va supervisar la construcció del gran Nilómetro en l'illa Roda (en el Vell Cairo) en l'any 861.

Els Elements d'Astronomia varen ser el llibre d'astronomia més conegut fins a el XV tant en Occident com en Orient. Este llibre va ser traduït al llatí en el XII i va tindre gran influència en l'astronomia europea ans que apareguera l'astrònom Regiomontano. Dante Alighieri tenia coneiximents de l'astronomia ptolemaica, lo que s'evidencia en la seua Divina Commedia i en atres de les seues obres com el Convivio, coneiximents derivats sense dubte de les seues llectures de Alfraganus.[5] En el XVII l'orientaliste holandés Jacob Golius va publicar el text aràbic en base en un manuscrit que havia adquirit en el Propenc Orient, en una nova traducció al llatí i numeroses notes.

Reconeiximents

[editar | editar còdic]
  • El cràter llunar Alfraganus va ser cridat aixina com homenage a este gran astrònom.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Science, The Cambridge History of Islam, Vol. 2, ed. P. M. Holt, Ann K. S. Lambton, Bernard Lewis, (Cambridge University Press, 1978), 760.
  2. Sir Patrick Moore, The Data Book of Astronomy,CRC Press,2000,BG 48ref Henry Corbin, The Voyage and the Messenger: Iran and Philosophy, North Atlantic Books, 1998, pg 44
  3. Texts, Documents and Artefacts: Islamic Studies in Honour of D.S. Richards. Edited by Chase F. Robinson, Brill Academic Publishers, BG 25.
  4. Dallal, Ahmad (2010). Islam, Science, and the Challenge of History, Yale University Press, p. 32. ISBN 9780300159110.
  5. Mary A. Orr, Dante and the Early Astronomers (London: Gall and Inglis, 1913), 233-34.


Referències

[editar | editar còdic]