Teoria heliocéntrica
El heliocentrismo (del grec: ἥλιος-heli «Sol» i κέντρον-kentron «centre») és un model astronòmic segons el qual la Terra i els planetes es mouen al voltant del Sol relativament estacionario i que està en el centre del univers. Històricament, el heliocentrismo s'oponia al geocentrismo, que colocava en el centre a la Terra. L'idea de que la Terra gira al voltant del Sol va ser proposta des de el III per Aristarco de Samos.[1] Encara que no va rebre respal d'atres astrònoms de l'antiguetat, sí va ser citat per Arquímedes en El contador d'arena.
No va ser sino fins a el XVI, durant el Renaixença, quan un model matemàtic completament predictiu d'un sistema heliocéntrico va ser presentat pel matemàtic, astrònom i clerc catòlic polac Nicolás Copérnico,[2] en la publicació en 1543 del llibre De Revolutionibus Orbium Coelestium. Açò va marcar l'inici de lo que es coneix en Història de la ciència com «revolució copernicana». En el següent sigle, Johannes Kepler va estendre este model per a incloure òrbites elíptiques. El seu treball es va recolzar en observacions fetes en un telescopi que varen ser presentades per Galileo Galilei.
En les observacions de William Herschel, Friedrich Bessel i uns atres, els astrònoms varen terminar per acceptar que el Sol no es troba en el centre de l'univers; en la década de 1920, Edwin Hubble va demostrar que formava part d'un complex encara molt major: la galàxia (Via Làctea), i que esta era tan sol una entre mils de millons de galàxies més.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Dreyer (1953), pp.135–48); Linton (2004), pp.38–9). El treball de Aristarco en el que propon el seu sistema heliocéntrico s'ha extraviat. Solament sabem d'ell per un breu passage en El contador d'arena d'Arquímedes.
- ↑ «heliocentrismo». RAER.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Teoría heliocéntrica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.