Abisme (filosofia)
L'abisme, en filosofia, és una metàfora utilisada per a significar la profunditat illimitada o la perfecta obscuritat d'un principi, un orige o Deu, en conexió en les idees de l'orige, la gravetat, l'anterioritat i la incondicionalidad. La noció prové del grec antic «abyssos» (άβυσσος), que significa ‘sense fondo’, ‘d'immensa profunditat’. El terme es repren/reprén en llatí i es convertix en «abyssus», despuix en forma superlativa «abyssimus», d'ahí a l'espanyol «abisme». Es va utilisar per primera volta en un context religiós cristià, a on va adquirir varis significats. Despuix, a partir del XVII, acaba designant el principi suprem amagat en lo més profunt de l'ànima humana i de les coses, fonament primer del món, punt d'orige que funda l'univers sancer. Sense fonament algun, l'abisme només pot concebre's negativament com un principi inexplicable, inclús inconcebible.

Tant en la tradició del misticisme especulatiu com en la del romanticisme filosòfic, l'idea d'abisme permet entrevore la suposta unitat del ser en identificar una base comuna per a totes les coses. Este trasfondo és al mateix temps invisible i ininteligible per a l'home, inaccessible tant als seus sentits com al seu intelecte. Costat «obscur» i «subterràneu» de la naturalea com de l'esperit, l'abisme s'identifica en este context en l'orige mateix de l'existència dels sers: a Deu, per supost, o a un atre principi superior, a voltes descrit com a anterior al Deu de la creació. Precedint l'existència mateixa, l'abisme s'opon a ella com, analógicament, la gravetat de les aigües s'opon a la llum del cel. És d'esta profunditat abissal d'a on sorgirien els sers, inclós l'home, i aplegarien a la llum de l'existència.
El Abyssus en el cristianisme antic
Concepte bíblic
La noció d'abisme sembla ser, en el seu us metafòric, d'orige bíblic. És repres/représ en la lliteratura patrística baix el terme Abyssus, terme també utilisat en la Vulgata (primera versió llatina de la Bíblia traduïda de l'hebreu).[1] En la Vulgata, la noció comprén a lo manco tres tipos de significat:[2]
- un sentit físic, com a metàfora o alegoria de l'immensitat de la naturalea;
- un sentit metafísic, per a significar la impenetrabilidad dels juïns divins i, per extensió, de l'essència divina;
- un significat moral, evocador de les profunditats infernals.
Com a metàfora de la naturalea, l'abisme és sinònim de la mar o de les aigües vistes com una immensitat, o de l'infinitat del cel. Este significat tradicional expressa directament l'idea de profunditat vertiginosa. El significat metafísic, per la seua banda, rara volta es troba en el text de la Bíblia, pero serà decisiu en l'evolució de la noció, primer entre els Pares de l'Iglésia i despuix durant l'Edat Mija, entre els teòlecs i els pensadors místics. Sobre l'evocació de les profunditats infernals, només es troba en el text de l'Apocalipsis de Sant Joan, pero el seu autor es manté constant en la seua interpretació del terme Abyssus, lo que li dona una forta consistència, de modo que l'evocació de les profunditats infernals finalment es mantindrà.
No obstant, dins d'estos tres significats, la noció bíblica de Abyssus permaneix llunt de qualsevol conceptualisació verdadera i en l'etapa de la Vulgata és només una image equívoca que encara no ha segut molt treballada.[2] Només en els Pares de l'Iglésia, i en particular en sant Agustí i Gregori de Nisa, es va fer més clara i es va convertir en una noció central de l'especulació metafísica i mística del cristianisme.
Agustín de Hipona
Agustí d'Hipona, que es va convertir en sant Agustín despuix de la seua canonisació, considerat també un dels Pares de l'Iglésia, és un pensador cristià de gran rellevància que va desenrollar la major part de la seua obra a principis del V. A nivell teològic i filosòfic, permet al cristianisme integrar part de l'herència grecorromana, en generalisar una llectura alegórica de les Escritures vinculada al neoplatonisme.
En la seua obra, Agustín aborda la noció d'abisme d'una manera molt més especulativa que la Bíblia. Li dona un triple significat, recolzant-se para cada u d'estos significats en tres cites extretes de les Escritures, segons un esquema que sembla trinitario:[3]
- a nivell ontològic o metafísic, l'abisme es definix com a matèria informe (matèria informitas);
- a nivell moral, l'abisme dona l'image de l'ànima pecadora caent en la matèria;
- a nivell teològic i místic, l'abisme es referix a la inefabilidad de Deu que, indescriptible, només pot ser conegut en els seus efectes.
En térmens generals, el Abyssus d'Agustín es referix a una forma de buit que és principalment el de la matèria, pero la idea dinàmica de caiguda també està associada a ell i trobarà major posteritat en el context del cristianisme.
Definició ontològica
Identificat en la matèria informe o indefinida, l'abisme privat de llum i de substància descriu metafòricament la matèria subrallant el seu aspecte ininteligible. Com no té forma, les llums de l'esperit no poden penetrar-ho. Agustín definix la matèria més precisament no com una substància privada de forma sino com la privació mateixa de la forma, com el mal que és definit com la privació del be, perque Deu, creador de totes les coses, no pot haver produït, en la seua infinita perfecció, res negatiu o informe.[4] Associada a l'image de l'abisme, la matèria s'identifica, per tant, en una absència de forma o de determinació, de la mateixa manera que el mal, associat a l'image de les tenebres, s'identifica en una privació del ben. El seu atribut principal és el seu indeterminació, el seu atribut secundari és el seu impenetrabilidad, abdós representats per l'idea de profunditat abissal.
Per ser en sí mateixa indefinida, la matèria segons Agustín està privada de consistència i correspon al grau més baix de realitat. Pero la matèria no és necessàriament el no-ser. Com l'abisme, no és igual al no res ni al no ser: és al mateix temps alguna cosa i res, ya que l'absència de forma no equival al no res. A les categories tradicionals de ser i no ser, i a les categories platòniques de lo un i lo múltiple desenrollades en el Parménides, Agustín afig el concepte de «casi res» (paene nihil o prope nihil), noció d'algun modo intermija entre la del ser i el no res.[5]
L'idea d'un estat intermig o ambigu entre el ser i el no res està present en tot el desenroll agustiniano sobre l'estatus ontològic de la matèria, estatus que coincidix en el de la creació. La creació és part de Deu, per lo tant del ser, i és diferent de Deu —des de que va ser creada— per lo tant diferent del ser. És ací novament en la paraula abisme (Abyssus) que Agustín elegix explicar este estat paradòxic, i és precisament en este sentit ambigu que el Mestre Eckhart, en el XIV, va reprendre el terme i despuix ho va traduir com Abgrunt.[6]
La metàfora de l'abisme acaba aixina convertint-se para Agustín en un concepte real que sosté una autèntica dialèctica entre el ser i el no res, que s'expressa en fòrmules aparentment contradictòries: este casi res és una «res que és alguna cosa» (nihil aliquid), una «res que és» (est senar est), etc.
Sentit moral i antropològic
El primer significat, ontològic, de l'abisme com a matèria informe i privada de llum divina, subyacer al seu significat antropològic i moral.[7]Aixina com la matèria informe es definix per defecte com un abisme privat de llum, aixina també l'home, en la seua pròpia deficiència ontològica, s'identifica en un abisme, image de la seua condenació eterna que seguix a la seua caiguda original, en el pecat que va fer la seua carn material i mortal. L'ànima humana és aixina descrita com un abisme basant-se en una doble caracterisació de la seua situació:
- compartix el destí de tot lo que diferix de Deu i del ser com creatura, és dir, la deficiència ontològica de la matèria;
- va caure en la matèria pel pecat i seguix en l'abisme un camí opost al d'elevació per la gràcia divina.
L'abisme es convertix aixina, en la seua expressió antropològica, en image de l'estat de pecat. Com a concepte, també permet conectar la definició ontològica de l'home com ser material (naturalment deficient), en la seua condició moral de pecador, alluntat de Deu perque s'ha alluntat d'ell.[8] Per la seua distància de Deu, l'ànima humana de fet s'ha separat de la seua font espiritual i ara s'afona en la materialitat, sumergint-se en la carn corrupta de la creació. En este sentit, la noció d'abisme accentua l'idea de caiguda i agrava el tema del buit de l'ànima humana.
Significat teològic
Com a image de la infinitud divina, l'abisme deixa d'adquirir un significat privatiu en Agustín i en canvi es referix a lo que és més gran o més elevat en l'orde del ser.[9] Este nou significat, encara que poc present en l'obra d'Agustín, s'inscriu en la tradició interpretativa del Deus absconditus, a on Deu permaneix amagat i inefable (en el sentit de «abstruso»). De fet, les facultats humanes no són capaces de escudriñar el «misteri» dels seus juïns, i només podem parlar de Deu per mig de metàfores. És precisament a través d'una metàfora que identifiquem l'abisme en les «vestimentes de Deu», sent l'abisme la millor image per a descriure en sentit figurat l'impossibilitat de captar el seu significat profunt.
Gregori de Nisa
Gregori de Nisa és un teòlec i místic cristià, considerat Pare de l'Iglésia de la mateixa manera que Sant Agustín, del que és contemporàneu. Va ser en l'any 371 d. C. quan es va convertir en bisbe de la seua ciutat, Nisa, en Capadocia (actual Turquia). Perseguix les mateixes reflexions que Agustín sobre la dimensió «abismal» de l'ànima humana, sense desenrollar, no obstant, una concepció de l'abisme com a matèria indefinida (informitas).[10] Primer partix de la realitat de l'experiència de l'abisme per a atribuir-li un referent: el «cor» humà. Per a ell l'abisme equival al cor o a l'ànima de l'home, i descriu al mateix temps:
- la «fluïdea» (fluiditas), perque el cor és ontológicamente inestable;
- la «obscuritat» (tenebris), perque el cor és obscuritat.
De la mateixa manera que l'aigua de l'abisme, l'ànima humana té la seua aparència canviant. També és tan obscura i d'una profunditat tan impenetrable, per la seua degradació material, que ni tan sols pot entendre's a sí mateixa.[11] La «hipocresia», eixos «pensaments del cor» que amaga el comportament social, és la paraula clau. La metàfora de l'aigua és, puix, essencialment moral i negativa, i evoca l'inestabilitat de l'home, aixina com la seua conexió en el seu orige obscur, que les apariències socials oculten.
En Gregori, com en els demés Pares de l'Iglésia, és per la possessió del coneiximent —el del ben i del mal— que l'home va ser arrastrat a la Caiguda, perque este coneiximent ho arrastra cap al costat terrenal, tornant-ho carnal, inconstante i per tant mortal. Reprenent l'interpretació clàssica de la mar (mare) com a metàfora del món (saeculum), Gregori veu en el món un lloc molt propenc a l'infern, en les seues fronteres, en el que han caigut les ànimes resultants del pecat original i es troben ells mateixos com si estigueren en presó, en les arenes movedizas de la matèria.[12]
L'Abisme dels cabalistas
La Càbala és una tradició esotèrica del judaisme que es va desenrollar a partir del XII i que va experimentar un creiximent real en Europa, inclós el cristianisme, entre el XVI i el XVIII. Una espècie de gnosis judeua, ella pretén, per mig de la revelació allí realisada, donar respostes a qüestions essencials relatives a la naturalea de Deu, l'orige i el fi de l'univers, el paper de l'home i el seu futur. el teósofo cristià Jacob Böhme va desenrollar en el XVII una mística de l'Abisme (Ungrund) que té profundes afinitats en les idees de la Càbala sobre la creació del món.[13]
Zohar
La primera obra mestra de la Càbala és el llibre del Zohar, atribuït al rabí espanyol Moisés de León. És en forma de analogia i descripcions simbòliques que este llibre del XIII presenta la manifestació de Deu en la seua revelació. La creació del món, és dir el sorgiment de totes les coses del no res, és de fet per al cabalista només la manifestació de tot lo que es troba en Deu mateix.[14] És també un moviment voluntari de Deu, el principi del qual s'identifica en el Ein Sof amagat en el fondo de la seua revelació. Este principi suprem es descriu en el Zohar com l'Abisme que aguaita en el fondo de totes les coses i que només es fa visible en les «fissures» de l'existència.[14] Alguns cabalistas varen desenrollar esta idea, en particular Joseph ben Shalom Ashkenazi, a principis del XIV. Segons ell, en cada transformació de la realitat, en cada canvi de forma, o cada volta que s'altera l'estat d'una cosa, l'Abisme es revela per un instant i es mostra subrepticiamente a la ment del místic.
Ademés, tant en el Zohar com en els escrits hebreus de Moisés de León, la transformació del no res en Ser s'explica a sovint per mig del concepte simbòlic de «Punt primordial».[15] Sent ell mateix adimensional i colocat d'alguna manera entre el no res i el Ser, este punt ilustra lo que els cabalistas del XIII criden «l'Orige del Ser» o el «Començ» (Bereshit), que també és la primera paraula del Génesis.[16] Esta image del punt està a la seua volta lligada a una atra image més dinàmica, la de la font que brota de l'Abisme. El punt primordial s'identifica llavors a sovint en esta font que prové del no res i que no podem saber qué és, ni tan sols vore-la.[17] Este primer principi, d'essència dinàmica, residix no només baix de tot lo que pot ser vist i conegut, sino que també precedix la divisió entre el subjecte i l'objecte de la consciència, divisió que fa possible el coneiximent mateix. Constituïx, per tant, un principi únic, anterior a la disjunció del subjecte i de l'objecte que va tindre lloc durant la creació, i que no s'assembla ni a l'un ni a l'atre, encara que cada u d'ells haja sorgit en la seua superfície.[18]
Cabalá louriánica
A mitan del XVI, Isaac Luria, un cabalista de Palestina, va desenrollar una nova doctrina dins de la tradició judeua. Lo diví ya no s'identifica en un lloc o un punt d'orige, com en el Zohar, sino en un procés: el tsimtsum. Este procés pot representar-se com una contracció o concentració de l'essència de Deu, que obri un espai dins del com es desenrolla i organisa el cosmos.[19] Este espai inclou el món sancer i tots els seus graus d'existència, tant espirituals com a corporals.[20]la lliteratura rabínica (particularment la midrashica) ya evocava l'idea d'una contracció de Deu. Aixina, segons Nahmánides, Deu es va contraure dins de sí mateixa per a estajar-se en un sol punt, el Sanctasanctórum.[21] Pero Luria és el primer en fer d'esta noció un concepte cosmològic fonamental.[22] Ademés, segons Gershom Sholem, Luria invertix l'antic significat del tsimtsum: «[ya no] es tracta de concentrar el poder de Deu en un sol lloc sino de retirar-ho de un lloc».[20] Este Deu que es retira —el Ein Sof— Luria ho ilustra en l'image del «oceà primitiu», en la superfície del qual emergix el món, pero que és ell mateix «abisme».[19]
És en afrontar la qüestió de la possibilitat de l'existència del món que Luria invoca per primera volta la noció de Tsimtsum: ¿cóm, en efecte, pot haver un món si Deu està en tots els llocs,[23] si la seua presència no està marcada per cap llímit? La infinitud de Deu afirmada per la Bíblia sembla contradir l'idea d'un món distint del seu creador. Per a resoldre esta aparent contradicció, Luria propon una cosmogonia basada en la següent tesis: encara que inicialment era totes les coses, Deu va tindre que tancar-se en sí mateixa per a permetre l'existència de lo que diferix d'ell. Tal interpretació del «eclipse» (absència) de Deu és radicalment nova,[24] i es diferencia en particular de la de la teologia mística de la tradició cristiana, segons la qual Deu s'amaga, s'oculta, pero permaneix omnipresent en la seua creació. Contràriament a l'interpretació de Deu com una essència amagada (Deus absconditus), Luria considera la creació divina en relació en l'absència mateixa de Deu: és retrocedint, retirant-se a les «profunditats de la seua res»,[25] lliteralment deixant-se «danyar»,[24]és que Deu permet que el món existixca.
Referències
- ↑ Pektas, 2006, p. 40.
- ↑ 2,0 2,1 Pektas, 2006, p. 45.
- ↑ Pektas, 2006, p. 49.
- ↑ Pektas, 2006, p. 54.
- ↑ Pektas, 2006, p. 57-58.
- ↑ Pektas, 2006, p. 58.
- ↑ Pektas, 2006, p. 68.
- ↑ Pektas, 2006, p. 70.
- ↑ Pektas, 2006, p. 72.
- ↑ Pektas, 2006, p. 76.
- ↑ Pektas, 2006, p. 88.
- ↑ Pektas, 2006, p. 84.
- ↑ Scholem, 2014, p. 346-347.
- ↑ 14,0 14,1 Scholem, 2014, p. 318.
- ↑ Scholem, 2014, p. 319.
- ↑ Scholem, 2014, p. 320.
- ↑ Scholem, 2014, p. 321-322.
- ↑ Scholem, 2014, p. 322.
- ↑ 19,0 19,1 Charles Mopsik, « Aspects de la Cabale à Safed après l'Expulsion », dans D. Banon (dir.), Inquisition et pérennité, Paris, Li Cerf, 1992.
- ↑ 20,0 20,1 Scholem, 1998, p. 221.
- ↑ Scholem, 1998, p. 220-221.
- ↑ Scholem, 1998, p. 220.
- ↑ Scholem 1946, com es va citar en Zarader 2013, p. 160.
- ↑ 24,0 24,1 M. Zarader, La dette impensée : Heidegger et l'héritage hébraïque, Paris, Vrin, 2013, p. 161.
- ↑ Scholem, 2014, p. 28.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Abismo (filosofía)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.