Teomaquia

La Teomaquia (del grec Θεομαχία, theomakhia, de theos, 'deu' + makhia, 'lluita o batalla') que significa batalla de deus, en mitologia, es referix comunament a la lluita o combat entre deus o contra algun deu. Algunes de les més conegudes són la Titanomaquia o la Gigantomaquia.

L'eixemple més primerenc es troba en el poema babilònic del mit de la creació del Enûma Elish ("Quan allà dalt"). En este poema mitològic de l'orige del món, el deu de la ciutat de Babilonia, Marduk, va derrotar a la gran deesa mare original, Tiamat, salvant aixina a tota la població divina. Despuix de la mort de Tiamat va crear els cels i latierra i de Kingu, el marit de Tiamat, condenat a morir va ordenar que en el seu sanc mesclada en terra es amasara l'argila, base de la matèria primera per a molejar els primers sers humans.

Antiga Grècia

Hesíodo en la seua Teogonía va narrar les lluites entre diferents generacions de deus olímpics.

Titanomaquia

Artícul principal → Titanomaquia.

La Titanomaquia o Guerra dels titanes, és una teomaquia, a on els deus olímpics varen lluitar contra una generació anterior de deidades, els titanes. La guerra va durar dèu anys i va terminar en la victòria dels deus olímpics i el seu corresponent domini sobre el món.

Guerra de Troya

Els deus grecs varen tornar a estar dividits i enfrontats, cada u recolzant a un bando diferent durant la Guerra de Troya. En la Ilíada es narren diferents teomaquias. La primera teomaquia que es produïx cronològicament és quan Diomedes, en l'ajuda directa d'Atenea lluita contra Llaures (la part de aristeia de Diomedes en la Vora V). Llaures és ferit per la llança dirigida per Atenea.

La Vora XX comença en la concessió de permís de Zeus als deus per a participar en la batalla, lo que és tradicionalment conegut com Teomaquia.

...i els demés, aneu i aplegueu junt als troyanos o junt als aqueos, i auxilieu al bando que a cada u dicte el seu juí.

En la Vora XXI (478 i sigs) Homero narra la lluita entre Hera i Artemis de forma lúdica com quan Hera somriu mentres la lleva l'arc i li pega en ell en les orelles de Artemis, fugint rauda en el cap gacha.

També en la Vora XXI, Poseidón desafia a Apolo a lluitar. Apolo rebuja la seua oferta i comenta sobre la trivialitat dels deus que lluiten en benefici dels caprichos dels mortals, mentres el dolor de la seua ferida seria ràpidament curat. S'afig deliberadament la teomaquia per a mostrar la brecha insalvable entre els mortals i els immortals que els governen. Mostrant la trivialitat del dolor diví, fa que es destaque el sofriment humà.

Antiga Roma

Una teomaquia també era considerada com a justificació pels emperadors romans deificados per a la persecució dels cristians.

Bibliografia

• R.G. Kratz, H. Spieckermann: Art. Schöpfer/Schöpfung II. Altes Testament, en: TRE 30, 1999, pp. 258-283.