Anar al contingut

Narració de la creació del Génesis

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Narració de la creació del Génesis
La Creació, de James Tissot (1902).

La narració de la creació del Génesis és la cosmogonia tant del cristianisme com del judaisme.[1]

Dos històries de creació es troben en els primers dos capítuls del Llibre del Génesis:

  • En la primera (Génesis 1:1-2:3), Elohim, la paraula genèrica hebrea per a Deu, crea els cels i la terra en dèu dies, després descansa, beneïx i santifica el sèptim; és dir, el sabbat bíblic. Este relat procedix de lo que els erudits criden la font sacerdotal (P), datada en gran part en el VI[2]
  • En la segona història (Génesis 2:4-2:24), Deu, al que ara es fa referència per el nom propi YHWH, crea a Adán, el primer humà, de la pols i ho coloca en el Jardí del Edén, a on se li dona el domini sobre els animals. Eva, la primera dòna, és creada d'Adán i és la seua companyera. Este relat procedix en gran part de la font yahvista (J),[3][4] comunament datada en els sigles X o IX a. C.[2]

Es creu que el primer gran borrador complet del Pentateuco (la série de cinc llibres que comença en Génesis i termina en el Deuteronomio) va ser compost a finals de el VII o en de el VI (la font yahvista) i després va ser expandit per atres autors (la font sacerdotal) en una obra molt similar a la que tenim hui.[5][6] Les dos fonts es poden identificar en la narrativa de la creació: Génesis 1:1-2:3 és sacerdotal i Génesis 2:4-2:24 és yahvista.[4]

Encara que els autors del text es varen vore influïts per la mitologia mesopotámica i la cosmologia de l'antic propenc orient, i varen prendre prestats varis temes d'elles, la narrativa combinada és una crítica de la teologia mesopotámica de la creació: el Génesis reafirma la creència del poble israelita en un sol Deu i nega el politeisme.[7][8][9]Robert Alter va descriure la narració combinada com a «convincent en el seu caràcter arquetípico, la seua adaptació del mit a fins monoteistes».[10]

El malentés del gènero de la narració de la creació del Génesis, és dir, l'intenció dels autors i la cultura dins de la qual varen escriure, pot donar com resultat una llectura incorrecta.[11] Bruce Waltke, un conegut erudit evangèlic, advertix contra la que considera una d'eixes llectures errònees, l'enfocament que ho llig com a història en lloc de teologia i per lo tant conduïx al creacionisme i la negació de l'evolució.[12] Com va senyalar l'expert en estudis judeus, Jon D. Levenson:

¿Quanta història hi ha darrere de la narració del Génesis? Perque l'acció de la narració primitiva no es representa com si tinguera lloc en el pla de l'història humana ordinària i té tantes afinitats en la mitologia antiga, és molt exagerat parlar de les seues narratives com a històriques en absolut.[13]

En tot, és de notar que els primers cristians i els judeus contemporàneus eren creacionistas.[14] Com va escriure Orígens d'Aleixandria:


[Celso] presta fe a les històries dels bàrbars i dels grecs, respectant el història antiga d'aquelles nacions quan parla d'elles. Pero juja com a falsa el història d'únicament esta nació [Israel]. ... Observen pronte, puix, el procedir arbitrari d'este home, qui creu les històries d'aquelles nacions a pur de la seua erudició, i condena a atres com a ignorants. ... Sembla, puix, no ser de l'amor a la veritat, sino d'un esperit d'odi, que Celso fa estes declaracions, el seu propòsit sent el despreciar l'orige del cristianisme, el qual es relaciona en el judaisme. ... Els egipcíacs quan conten jactanciosament els seus relats de la divinitat dels animals, es deuen considerar sabio. Pero si algun judeu, qui ha donat a entendre el seu amor a la llei i al Llegislador, atribuïx tot al Creador de l'univers—i a l'únic Deu—a ell, en l'opinió de Celso i els seus semblants, se li té per inferior.
Orígens, Against celso, tom 1, capítuls 14-20.

Composició

Taula cuneïforme en l'epopeya Atra-Hasis Epic en el Museu Britànic.

Creació per paraula versus creació per combat

Les narracions en Génesis 1 i 2 no varen ser els únics mits de creació en l'antic Israel, i l'evidència bíblica completa sugerix dos models contrastantes.[15] El primer és el model de «logos» (que significa paraula), a on un Deu suprem «parla» a la matèria dormida en existència. El segon és el model «agón» (que significa lluita o combat), en el qual és la victòria de Deu en la batalla sobre els mònstruos de la mar lo que marca la seua sobirania i poder.[16] Génesis 1 és un eixemple de creació per paraula, mentres que Salms 74 i Isaías 51:9-10 són eixemples de la mitologia «agón», que recorda un mit cananeo en el que Deu crea el món en véncer a les deïtats de l'aigua: «Desperta't, desperta't [...] ¿No eres tu el que va tallar a Rahab, i el que va ferir al dragó? ¿No eres tu el que va secar la mar, les aigües del gran abisme; el que va transformar en camí les profunditats de la mar per a que passaren els redimidos?».[17]

Génesis 1:1-2:3

El Vell de Dies, de William Blake (1794).

Fondo

El cosmos creat en Génesis 1:1-2:3 té una semblança sorprenent en el Tabernáculo en Èxodo 35-40, que va anar el prototip del Temple en Jerusalem i el centre de l'adoració sacerdotal de YHWH; per esta raó, i degut a que atres històries de la creació d'Orient Mig també culminen en la construcció d'un temple/casa per al deu creador, Génesis 1 pot interpretar-se com una descripció de la construcció del cosmos com la casa de Deu, per ad açò el Temple en Jerusalem va servir com a representant terrenal.[18]

La paraula bara es traduïx com «va crear» en espanyol, i els erudits generalment accepten que eixe era el significat del terme hebreu.[19] No obstant, John Walton afirma que el concepte que encarnava no era el mateix que el terme modern: en el món de l'antic Orient Pròxim, els deus demostraven el seu poder sobre el món no creant matèria sino fixant destins, de modo que l'essència del bara que Deu realisa en Génesis concernix a dur «els cels i la terra» (una frase establida que significa «tot») a l'existència organisant i assignant rols i funcions.[20]

L'us dels números en els texts antics era a sovint numerológico més que fàctic, és dir, els números s'usaven perque tenien algun valor simbòlic per a l'autor.[21] El número 7, que denota la terminació divina, impregna Génesis 1: el versícul 1:1 consta de 7 paraules; el versícul 1:2, de 14; 2:1-3 té 35 paraules (5x7); Elohim es menciona 35 voltes; «cels/expansió» i «terra», 21 voltes cada u; i les frases «i va anar aixina» i «va vore Deu que era bo» ocorren 7 voltes cada una.[22]

Pre-creació: Génesis 1:1–2

1 En el principi va crear Deu els cels i la terra.

2 I la terra estava desordenada i buida, i les tenebres estaven sobre la faç de l'abisme, i l'Esperit de Deu es movia sobre la faç de les aigües.

–Génesis 1:1-2


Encara que la frase inicial de Génesis 1:1 es traduïx comunament com està escrit dalt, el hebreu és ambigu i es pot traduir a lo manco de tres maneres:

  1. com una declaració de que el cosmos va tindre un començ absolut («En el principi va crear Deu els cels i la terra»),
  2. com una declaració que descriu la condició del món quan Deu va començar a crear («Quan en el principi va crear Deu els cels i la terra, la terra era indomable i informe»); i
  3. prenent tot Génesis 1:2 com a informació de fondo («Quan en el principi va crear Deu els cels i la terra, sent la terra indomable i informe, Deu va dir: ¡Faça's la llum!»).[23]

Segons Walton, el segon sembla ser el significat pretés per l'autor sacerdotal original: el verp bara s'usa solament per a Deu (la gent no participa en el bara), i es referix a l'assignació de rols, com en la creació de les primeres persones com a «masculí» i «femení» (és dir, els assigna sexes): en atres paraules, el poder de Deu es mostra no per la creació de la matèria, sino per la fixació dels destins.[20] Atres erudits, com John Day, consideren que Génesis 1:1 descriu la creació inicial del cosmos.[24][25]

Els cels i la terra són una expressió idiomàtica que significa «tot», és dir, el cosmos. En les cosmogonia del antic Orient Pròxim, este estava compost de tres nivells: la terra habitable en el mig, els cels dalt, un inframón avall, tot rodejat per un «oceà» acuoso de caos com el Tiamat babilònic.[26] La terra mateixa era un disc pla, rodejat de montanyes o mar. Sobre ella estava el firmament o expansió, una cúpula transparent pero sòlida que descansava sobre les montanyes, permetent als hòmens vore el blau de les aigües de dalt, en «finestres» per a permetre l'entrada de la pluja, i que contenia el sol, la lluna i les estreles. Les aigües s'estenien baix de la terra, que descansava sobre pilars afonats en les aigües, i en el inframón estava el Seol, la morada dels morts.[27]

L'obertura de Génesis 1 continua: «I la terra estava desordenada i buida [...]». La frase «desordenada i buida» és una traducció del hebreu tohu va-bohu, (hebreu: Plantilla:Hebreu), caos; la condició que bara, ordenament, remedia.[28] Tohu en sí mateixa significa «buit, inutilitat», s'usa per a descriure el desert del desert; bohu no té cap significat conegut, encara que sembla estar relacionat en la paraula àrap bahiya («estar buit»),[29] i aparentment va ser falcat per a rimar en i enfortir a tohu.[30] La frase també apareix en Jeremías 4:23, a on el profeta advertix a Israel que la rebelió contra Deu conduirà a la tornada de l'obscuritat i el caos, «la terra [...] que estava assolada i buida».[31]

L'obertura de Génesis 1 conclou en una declaració de que «les ___protected_title_8___ estaven sobre la faç del ___protected_title_9___» (hebreu: Plantilla:Hebreuk tehôm); les «tenebres» i el «abisme» són dos dels tres elements del caos representat en tohu va-bohu (el tercer és la «terra desordenada»). En el Enuma Elish, el «abisme» es personifica com la deesa Tiamat, l'enemiga de Marduk;[28] ací està el cos sense forma d'aigua primitiva que rodeja el món habitable, que després serà lliberat durant el Diluvi, quan «varen ser trencades totes les fonts del gran abisme» de les aigües baix de la terra i de les «catarates» del cel.[32]


La ruaj de Elohim es mou sobre la faç del abisme ans que comence la creació. Ruaj (Plantilla:Hebreu) té els significats «vent, esperit, alé», i elohim pot significar «gran» com també «deu»: la ruaj elohim pot significar el «vent/encorage de Deu» (el vent de la tormenta és l'alé de Deu en Salms 18:16 i en atres llocs, i el vent de Deu retorna en el història del Diluvi com el mig pel qual Deu restaura la terra), o el «esperit» de Deu, un concepte que és alguna cosa vago en la Bíblia hebrea, o simplement significa un gran vent de tormenta.[33]

Sis dies de la Creació: Génesis 1:3–2:3

La Creació, en Bible Historiale (c. 1411).

El primer acte de Deu va ser la creació de llum indiferenciada; l'obscuritat i la llum es varen separar en nit i dia, la seua orde (abans del matí) significava que eixe era el dia llitúrgic; i després es varen crear el sol, la lluna i les estreles per a marcar els temps adequats per als festivals de la semana i l'any. Solament quan açò es fa Deu crea a l'home i la dòna i els mijos per a sostindre'ls (plantes i animals). Al final del sext dia, quan es completa la creació, el món és un temple còsmic en el qual el paper de l'humanitat és l'adoració a Deu. Açò és paralel al mit mesopotámico (el Enuma Elish) i també es fa eco del capítul 38 del Llibre de Job, a on Deu recorda cóm cantaven les estreles, els «fills de Deu», quan es colocava la pedra angular de la creació.[34]

Primer dia

3 I va dir Deu: Siga la llum; i va ser la llum.

4 I va vore Deu que la llum era bona; i va separar Deu la llum de les tenebres.

5 I va cridar Deu a la llum Dia, i a les tenebres va cridar Nit. I va ser la vesprada i el matí un dia.

–Génesis 1:3-5

El dia 1 comença en la creació de la llum (i, per implicació, el temps). Deu crea per mig d'un comando parlat (per mig del llenguage diví) i nomena els elements del món a mida que els crea. En l'antic Orient Pròxim, l'acte de nomenar estava lligat a l'acte de crear: aixina, en la lliteratura egipcíaca, el deu creador va pronunciar els noms de tot, i el Enûma Elish comença en el punt a on res ha segut nomenat encara.[35] La creació de Deu per mig de la paraula també sugerix que li'l compara en un rei, que simplement té que parlar per a que les coses succeïxquen.[36]

Segon dia

6 Després va dir Deu: Hi haja expansió en mig de les aigües, i separe les aigües de les aigües.

7 I va fer Deu l'expansió, i va separar les aigües que estaven baix de l'expansió, de les aigües que estaven sobre l'expansió. I va anar aixina.

8 I va cridar Deu a l'expansió Cels. I va ser la vesprada i el matí el dia segon.

–Génesis 1:6-8

Rāqîa, la paraula traduïda com a expansió, prové de rāqa, el verp utilisat per a l'acte de colpejar el metal en plaques primes.[37] Creat en el segon dia de la creació i poblat per luminarias en el quarto, és una cúpula sòlida que separa la terra baix del cel i les seues aigües dalt, com en la creència egipcíaca i mesopotámica d'eixe mateix temps.[38] En Génesis 1:17, les estreles s'establixen en la raqia'; en la mitologia babilònica, els cels estaven fets de vàries pedres precioses (compare en Èxodo 24:10, a on els vells d'Israel veuen Deu en l'emmanisat de safir del cel), en les estreles incrustades en la seua superfície. Segons la llegenda judeua, el segon dia és també el dia de la creació de l'infern. Per lo tant, no es podia dir del dia com dels demés, que «va vore Deu que era bo».[39]

Tercer dia

9 Va dir també Deu: Junten-se les aigües que estan baix dels cels en un lloc, i descobrixca's lo sec. I va anar aixina.

10 I va cridar Deu a lo sec Terra, i a la reunió de les aigües va cridar Mars. I va vore Deu que era bo.

11 Despuix va dir Deu: Produïxca la terra herba verda, herba que done llavor; arbre de frut que done frut segons el seu gènero, que la seua llavor estiga en ell, sobre la terra. I va anar aixina.


12 Va produir, puix, la terra herba verda, herba que dona llavor segons la seua naturalea, i arbre que dona frut, la llavor del qual està en ell, segons el seu gènero. I va vore Deu que era bo.

13 I va ser la vesprada i el matí el dia tercer.

–Génesis 1:9-13

En el tercer dia, les aigües es retiren, creant un anell d'oceà que rodeja un únic continent circular.[40] Al final del tercer dia, Deu ha creat un ambient fundacional de llum, cels, mar i terra.[41] Després, els tres nivells del cosmos es poblen en el mateix orde en el que varen ser creats: cels, mar, terra.

Deu no crea ni fa arbres i plantes, sino que ordena a la terra que els produïxca. El significat teològic subjacent sembla ser que Deu li ha donat a la terra prèviament estèril la capacitat de produir vegetació, i ara ho fa a la seua orde. «Segons el seu gènero» sembla esperar les lleis que es troben més alvance en el Pentateuco, que posen gran émfasis en la santitat a través de la separació.[42]

Quart dia

14 Va dir després Deu: Hi haja lumbreras en l'expansió dels cels per a separar el dia de la nit; i servixquen de senyals per a les estacions, per a dies i anys,

15 i siguen per lumbreras en l'expansió dels cels per a allumenar sobre la terra. I va anar aixina.

16 I va fer Deu les dos grans lumbreras; la lumbrera major per a que señorease en el dia, i la lumbrera menor per a que señorease en la nit; va fer també les estreles.

17 I les va posar Deu en l'expansió dels cels per a allumenar sobre la terra,

18 i per a señorear en el dia i en la nit, i per a separar la llum de les tenebres. I va vore Deu que era bo.

19 I va ser la vesprada i el matí el dia quart.

–Génesis 1:14-19

El quart dia s'introduïx el llenguage de «señorío»: els cossos celests «señorearán» dia i nit i marcaran les estacions, anys i dies (una qüestió de crucial importància per als autors sacerdotales, ya que les festivitats religioses es varen organisar entorn als cicles del sol i lluna);[43] més vesprada, el home serà creat per a governar sobre tota la creació com el regente de Deu. Deu posa «lumbreras» en el firmament per a «señorear» el dia i la nit.[44] Específicament, Deu crea la «lumbrera major», la «lumbrera menor» i les estreles. Segons Victor Hamilton, la majoria dels estudiosos coincidixen que l'elecció de «lumbrera major» i «lumbrera menor», en lloc dels més explícits «sol» i «lluna», és una retòrica antimitológica destinada a contradir les creències contemporànees generalisades de que el sol i la lluna eren deïtats en sí mateixes.[45]

Quint dia

20 Va dir Deu: Produïxquen les aigües sers vivents, i aus que volen sobre la terra, en l'oberta expansió dels cels.

21 I va crear Deu els grans mònstruos marins, i tot ser vivent que es mou, que les aigües varen produir segons el seu gènero, i tota au alada segons la seua espècie. I va vore Deu que era bo.

22 I Deu els va beneir, dient: Fructifiqueu i multipliqueu-vos, i ompliu les aigües en les mars, i multipliquen-se les aus en la terra.

23 I va ser la vesprada i el matí el dia quint.

–Génesis 1:20-23

En les mitologia egipcíaca i mesopotámica, el deu creador té que lluitar en els mònstruos marins abans de poder construir el cel i la terra; en Génesis 1:21, la paraula tannin, a voltes traduïda com a «mònstruos marins» o «grans criatures», és paralela als cridats mònstruos del caos Rahab i Leviatán de Salms 74:13, Isaías 27:1 i Isaías 51:9, pero no hi ha cap pista (en Génesis) de combat, i els tannin són simplement criatures creades per Deu.[46]

Sext dia

La creació dels animals, de Grão Vasc (1506–1511).

24 Després va dir Deu: Produïxca la terra sers vivents segons el seu gènero, bésties i serps i animals de la terra segons la seua espècie. I va anar aixina.

25 I va fer Deu animals de la terra segons el seu gènero, i ganado segons el seu gènero, i tot animal que s'arrastra sobre la terra segons la seua espècie. I va vore Deu que era bo.


26 Llavors va dir Deu: Fem a l'home a la nostra image, conforme a la nostra semblança; i señoree en els peixos de la mar, en les aus dels cels, en les bésties, en tota la terra, i en tot animal que s'arrastra sobre la terra.

27 I va crear Deu a l'home a la seua image, a image de Deu ho va crear; varó i femella els va crear.

28 I els va beneir Deu, i els va dir: Fructifiqueu i multipliqueu-vos; ompliu la terra, i sojuzgadla, i señoread en els peixos de la mar, en les aus dels cels, i en totes les bésties que es mouen sobre la terra.

29 I va dir Deu: He ací que vos he donat tota planta que dona llavor, que està sobre tota la terra, i tot arbre en que hi ha frut i que dona llavor; vos seran per a menjar.

30 I a tota béstia de la terra, i a totes les aus dels cels, i a tot lo que s'arrastra sobre la terra, en que hi ha vida, tota planta verda els serà per a menjar. I va anar aixina.

31 I va vore Deu tot lo que havia fet, i he ací que era bo en gran manera. I va ser la vesprada i el matí el dia sext.

–Génesis 1:24-31

Quan en Génesis 1:26 Deu diu «fem a l'home», la paraula hebrea que s'usa és adam; d'esta forma és un sustantiu genèric, «humanitat», i no implica que esta creació siga masculina. Despuix d'esta primera menció, la paraula sempre apareix com ha-adam, «el home», pero com a Génesis 1:27 mostra («I va crear Deu a l'home al seu [pròpia] image, a image de Deu ho va crear; varó i femella els va crear»), la paraula encara no és exclusivament masculina.[47]

El home va ser creat a la «image de Deu». El significat d'açò no està clar; les sugerències inclouen:

  1. Tindre les qualitats espirituals de Deu tals com l'intelecte, la voluntat, etc.;
  2. Tindre la forma física de Deu;
  3. Una combinació d'estos dos;
  4. Sent la contrapart de Deu en la terra i capaç d'entrar en una relació en ell;
  5. Ser representant de Deu o virrey en la terra.[48]

El fet de que Deu diga «Hagam___protected_title_2___ a l'home [...]» ha donat lloc a vàries teories, de les quals les dos més importants són que «Hagam___protected_title_3___» és plural mayestático,[49] o que reflectix un escenari en un concili diví en Deu entronisat com a rei i proponia la creació de l'humanitat als sers divins inferiors.[50]

Deu li diu als animals i als humans que els ha donat «tota planta verda [...] per a menjar»; la creació és ser vegetarià. Solament més vesprada, despuix del Diluvi, el home rep permís per a menjar carn. L'autor sacerdotal del Génesis sembla mirar cap a arrere a un passat ideal en el que l'humanitat vivia en pau tant en si mateixa com en el regne animal, i que podia ser re-conseguida a través d'una vida sacrificial adequada en harmonia en Deu.[51]

En finalisar, Deu veu que «tot lo que havia fet [...] era bo en gran manera» (Génesis 1:31). Açò implica que els materials que existien abans de la Creació («tohu va-bohu», «obscuritat», «tehom») no eren «bons en gran manera». Israel Knohl hipotetizó que la font sacerdotal va establir esta dicotomia per a mitigar el problema del mal.[52]

Sèptim dia: descans diví

1 Varen ser, puix, acabats els cels i la terra, i tot l'eixèrcit d'ells.

2 I va acabar Deu en el dia sèptim l'obra que va fer; i va reposar el dia sèptim de tota l'obra que va fer.

3 I va beneir Deu al dia sèptim, i lo santificó, perque en ell va reposar de tota l'obra que havia fet en la creació.

–Génesis 2:1-3


La creació és seguida de descans. En l'antiga lliteratura del Propenc Orient, el descans diví es conseguix en un temple com a resultat de haver dut a l'orde el caos. El descans és al mateix temps desvinculació, ya que el treball de la creació ha terminat, pero també el compromís, ya que la deïtat està ara present en el seu temple per a mantindre un cosmos segur i ordenat.[53] Compare's en Èxodo 20:8-11: «Acorda't del dia de repòs per a santificarlo. Sis dies treballaràs, i faràs tota la teua obra; mes el sèptim dia és repòs per a Deu el teu Deu; no faces en ell obra alguna, tu, ni el teu fill, ni la teua filla, ni el teu siervo, ni la teua criada, ni la teua béstia, ni el teu estranger que està dins de les teues portes. Perque en sis dies va fer Deu els cels i la terra, la mar, i totes les coses que en ells hi ha, i va reposar en el sèptim dia; per tant, Deu va beneir el dia de repòs i lo santificó».

Génesis 2:4–2:25

Sèptim Dia de Creació, d'Hartmann Schedel en les Cròniques de Núremberg (1493).

Génesis 2–3, el història del Jardí del Edén, provablement va ser escrita al voltant de l'any 500 a. C. com «un discurs sobre els ideals en la vida, el perill en la glòria humana i la naturalea fonamentalment ambigua de l'humanitat, especialment les facultats mentals humanes».[54] El Jardí en el que té lloc l'acció es troba en la frontera mitològica entre els móns humà i diví, provablement a l'atre costat del oceà còsmic, prop de la vora del món; seguint-me encanten els un concepte antic tradicional del Propenc Orient, el riu Edén primer forma eixe oceà i després es dividix en quatre rius que corren des dels quatre racons de la terra cap al seu centre.[54] Inicia «en el dia en que YHWH Elohim va fer la terra i els cels», una introducció similar a les que es troben en els mits babilònics.[55] Ans que el home siga creat, la terra és un desperdici estèril regat per un ’êḏ (Plantilla:Hebreu); la versió Regna–Valera de Génesis 2:6 va traduir açò com a «vapor» seguint la pràctica judeua pero, des de mediats de el XX, els hebraístas generalment han acceptat que el verdader significat és «manantial d'aigua subterrànea».[56]

En Génesis 1, la paraula característica per a l'activitat de Deu és bara, «crear»; en Génesis 2 la paraula usada quan crea a l'home és yatsar (Plantilla:Hebreu, yîṣer), que significa «formar», una paraula usada en contexts tals com un alfarero que forma un gorc de fanc.[57] Deu respira el seu propi alé en el fanc i es convertix en nefesh (Plantilla:Hebreu), una paraula que significa «vida», «vitalitat», «la personalitat viva»; el home compartix nefesh en totes les criatures, pero el text descriu este acte vivificante de Deu solament en relació en el home.[58]

Edén, a on Deu posa el seu Jardí del Edén, prové d'una raïl que significa «fertilitat»: el primer home deu treballar en el jardí miraculosament fèrtil de Deu.[59] El «arbre de la vida» és un motiu del mit mesopotámico: en la Epopeya de Gilgamesh (c. 1800 a. C.) a l'héroe se li dona una planta el nom de la qual és «el home es torna jove en la vellea», pero una serp li furta la planta.[60][61] Existix molta discussió acadèmica sobre el tipo de coneiximent donat pel segon arbre. Les sugerències inclouen: qualitats humanes, consciència sexual, coneiximent ètic o coneiximent universal; sent l'últim el més acceptat.[62] En el Edén, l'humanitat té l'opció d'elegir entre el saber i la vida, i elegix la primera, encara que Deu li va propondre per a la segona.[63]


El mític Edén i els seus rius poden representar la verdadera Jerusalem, el Temple i la Terra Promesa. Edén pot representar el jardí diví en Sion, la montanya de Deu, que també era Jerusalem; mentres que el verdader Gihón era un manantial fòra de la ciutat (reflectint el manantial que rega el Edén); i les imàgens del Jardí, en la seua serp i les seues querubines, s'han vist com un reflex de les imàgens reals del Temple de Salomón en la seua serp de coure (el nehushtán) i els seus querubines guardians.[64] Génesis 2 és l'únic lloc en la Bíblia a on el Edén apareix com una ubicació geogràfica: en atres llocs (especialment en el Llibre de Ezequiel) és un lloc mitològic ubicat en la montanya sagrada de Deu, en ecos d'un mit mesopotámico del rei com a home primordial colocat en un jardí diví per a protegir l'arbre de la vida.[65]

«Ben i mal» és un merisme, en este cas significa simplement «tot», pero també pot tindre una connotació moral. Quan Deu prohibix a l'home menjar de l'arbre del coneiximent, diu que si ho fa està «condenat a morir»: el hebreu darrere d'açò està en la forma utilisada en la Bíblia per a emetre sentències de mort.[66]

La primera dòna va ser creada per a ser ezer kenegdo (Plantilla:Hebreu ‘êzer kəneḡdō), un terme notablement difícil de traduir, per a l'home. Kəneḡdō significa «al costat, opost, una contrapart d'ell», i ‘êzer significa intervenció activa en nom de l'atra persona.[67] El nomenament de Deu dels elements del cosmos en Génesis 1 ilustra la seua autoritat sobre la creació; ara el nomenament del home dels animals (i de Dòna) ilustra l'autoritat d'Adán dins de la creació.[68]

La dòna és anomenada ishah (Plantilla:Hebreu ’iš-šāh), «Dòna (Varona)», en una explicació de que açò es deu a que va ser presa de ish (Plantilla:Hebreu, ’îš), que significa «Varó»; encara que en realitat, les dos paraules no estan conectades. Més tart, una volta completada el història del Jardí, rep un nom: Ḥawwāh (Plantilla:Hebreu, Eva). Açò significa «viure» en hebreu, d'una raïl que també pot significar «serp».[69] La paraula traduïda tradicionalment com a «costella» també pot significar «costat», «aposento» o «voltó».[70] Una antiga tradició exegética sosté que l'us d'una costella del costat del home emfatisa que tant el varó com la dòna tenen la mateixa dignitat, ya que la dòna va ser creada del mateix material que el varó, molejada i dotada de vida pels mateixos processos.[71]

Creacionisme i el gènero de la narrativa de la creació

Edén, de Lucas Cranach el Vell (1530).

El significat que es derivarà de la narrativa de la creació del Génesis dependrà de la comprensió del llector del seu gènero, el «tipo» lliterari al que pertany: «fa una enorme diferència si els primers capítuls del Génesis es lligen com a cosmologia científica, mit de la creació o saga històrica».[72] La mala interpretació del gènero del text, és dir, l'intenció de l'autor/autors i la cultura dins de la qual varen escriure, donarà lloc a una llectura errònea.[11] L'erudit evangèlic reformat Bruce Waltke advertix contra un d'eixos malentesos, l'enfocament «lliteral rígit» que conduïx a la «ciència de la creació» i tals «interpretacions inverosímils» com la «teoria de la brecha», la presunció d'una «terra jove» i la negació d'evolució.[12] Un atre erudit, Conrad Hyers, resumix el mateix pensament en estes paraules: «Una interpretació lliteral dels relats del Génesis és inapropiada, enganyosa i inviable [perque] presupon i insistix en un tipo de lliteratura i intenció que no existix».[73]


Siga lo que siga, Génesis 1 és un «relat», ya que presenta el personage i la seua caracterisació, un narrador i una tensió dramàtica expressada a través d'una série d'incidents organisats en el temps.[74] L'autor sacerdotal de Génesis 1 va tindre que enfrontar dos dificultats principals. Primer, està el fet de que ya que solament Deu existix en este punt, ningú estava disponible per a ser el narrador; el narrador va resoldre açò presentant un discret «narrador en tercera persona».[75] En segon lloc, estava el problema del conflicte: el conflicte és necessari per a despertar l'interés del llector en el història, pero sense res més existent, ni un mònstruo del caos ni un atre deu, no pot haver cap conflicte. Açò es va resoldre creant una tensió molt mínima: a Deu se li opon el no res mateix, l'espai en blanc de la terra «sense forma i buida».[75] Contar el història d'esta manera va ser una elecció delliberada: hi ha una série de històries de creació en la Bíblia, pero tendixen a ser contats en primera persona: per Saber, l'instrument per mig del com Deu va crear el món; l'elecció d'un narrador omnisciente en tercera persona en la narrativa del Génesis permet al narrador crear l'impressió de que tot s'està contant i que res es deté.[76]

També pot considerar-se com a història antiga, «part d'un espectre més ampli de narracions antigues de l'Orient Pròxim originalment anònimes, similars a l'història».[77] Freqüentment se li denomina mit en els escrits acadèmics, pero no hi ha acort sobre cóm es deu definir el «mit»: Brevard Childs va sugerir que l'autor de Génesis 1–11 «desmitificó» la seua narrativa, lo que significa que va eliminar de les seues fonts (els mits babilònics) aquells elements que no encaixaven en la seua pròpia fe; atres autors senyalen que la narrativa és completament mítica.[78]

Génesis 1–2 pot analisar-se com a ciència antiga: en paraules de E.A. Speiser, «sobre el tema de la creació, la tradició bíblica es va alinear en els principis tradicionals de la ciència babilònica».[79] Les paraules inicials de Génesis 1, «En el principi Deu va crear els cels i la terra», resumixen la creència de l'autor de que YHWH, el deu d'Israel, era l'únic responsable de la creació i no tenia opositors.[80] Els pensadors judeus posteriors, adoptant idees de la filosofia grega, varen concloure que el Saber, la Paraula i l'Esperit de Deu varen penetrar totes les coses i els varen donar unitat.[81] El cristianisme a la seua volta va adoptar estes idees i va identificar a Jesús com la paraula creadora: «En el principi era la Paraula, i la Paraula estava en Deu, i la Paraula era Deu».[82]

Quan els judeus varen entrar en contacte en el pensament grec, açò va conduir a una important reinterpretació de la cosmologia subjacent de la narrativa del Génesis. Els autors bíblics varen concebre el cosmos com una Terra plana en forma de disc en el centre, un inframón per als morts d'avall i el cel de dalt.[83] Baix de la Terra estaven les «aigües del caos», la mar còsmica, llar de mònstruos mítics derrotats i morts per Deu; en Èxodo 20:4, Deu advertix contra fer una image de qualsevol cosa ubicada «en les aigües baix de la terra».[80] També hi havia aigües sobre la Terra, per lo que la raqia (firmament), un bol sòlit, era necessari per a evitar que inundaren el món.[84] Durant el periodo helenístic, açò va ser reemplaçat en gran mida per un model més «científic» com ho imaginaven els filòsofs grecs, segons el qual la Terra era una esfera en el centre de les capes concèntriques d'esferes celests que contenen el sol, la lluna, les estreles i els planetes.[83]


L'idea de que Deu va crear el món del no res (creatio ex nihilo) és fonamental hui en dia per al judaisme, el cristianisme i l'islam; de fet, el filòsof judeu migeval Maimónides va sentir que era l'únic concepte que les tres religions compartien,[85] pero no es troba directament en Génesis, ni en tota la Bíblia hebrea. Segons Walton, els autors sacerdotales de Génesis 1 no estaven interessats en els orígens de la matèria (el material que Deu va formar en el cosmos habitable), sino en l'assignació de rols per a que el cosmos funcionara.[20] John Day, no obstant, considera que Génesis 1 proporciona clarament un relat de la creació de l'univers material.[86] Aixina i tot, la doctrina encara no havia segut plenament desenrollada a principis de el II, encara que els primers erudits cristians començaven a vore una tensió entre l'idea de la formació del món i l'omnipotencia de Deu; a principis de el III es va resoldre esta tensió: la formació del món va ser superada i la creació ex nihilo es va convertir en un principi fonamental de la teologia cristiana.[87] És interessant també advertir que dits relats ben varen poder ser gestats en époques molt disímiles. El primer relat cridat anteriorment "del logos" per la creació del no res del món a través de la paraula, pertany a una época més recent que el segon relat caracterisat per la creació de matèria preexistente (fanc) i que en l'alé li otorga el hálito vital (a el home). Este últim relat possiblement és més antic que el primer. És interessant advertir que en este últim l'image d'un Deu-alfarero, pròpia de l'época patriarcal, nómades pel desert. En canvi el primer relat correspon a un Deu-Rei Monarca, propi de l'época en a on el poble d'Israel va tindre experiència històrica de la monarquia en Saúl, David i Salomón.

Notes

Referències

  1. ↑ Leeming y Leeming, 2009, p. 113.
  2. ↑ 2,0 2,1 Coogan y Chapman, 2018, p. 48.
  3. ↑ Collins, 2018, p. 71.
  4. ↑ 4,0 4,1 Bandstra, 2008, p. 37.
  5. ↑ Davies, 2007, p. 37.
  6. ↑ Davies, 2001, p. 37.
  7. ↑ Sarna, 1997, p. 50.
  8. ↑ Wenham, 2003b, p. 37.
  9. ↑ Klamm y Winitzer, 2023.
  10. ↑ Alter, 2004, p. xii.
  11. ↑ 11,0 11,1 Andersen, 1987, p. 142.
  12. ↑ 12,0 12,1 Waltke, 1991, pp. 6–9.
  13. ↑ Levenson, 2004, p. 11.
  14. ↑ Arnobio, Against the Pagans, tom 1, capítul 31; Lactancio, Institutes, tom 6, capítul 10; Orígens, Against  Celsus, tom 1, capítuls 14-20.
  15. ↑ Dolansky, 2016.
  16. ↑ Fishbane, 2003, pp. 34–35.
  17. ↑ Hutton, 2007, p. 274.
  18. ↑ Levenson, 2004, p. 13.
  19. ↑ Day, 2014, p. 5.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 Walton, 2006, p. 183.
  21. ↑ Hyers, 1984, p. 74.
  22. ↑ Wenham, 1987, p. 6.
  23. ↑ Bandstra, 2008, pp. 38–39.
  24. ↑ Day, 2021, p. 6.
  25. ↑ Tsumura, 2022, p. 489.
  26. ↑ Spence, 2010, p. 72.
  27. ↑ Knight, 1990, pp. 175–76.
  28. ↑ 28,0 28,1 Walton, 2001.
  29. ↑ Day, 2014, p. 8.
  30. ↑ Alter, 2004, p. 17.
  31. ↑ Thompson, 1980, p. 230.
  32. ↑ Wenham, 2003a, p. 29.
  33. ↑ Blenkinsopp, 2011, pp. 33–34.
  34. ↑ Blenkinsopp, 2011, pp. 21–22.
  35. ↑ Walton, 2003, p. 158.
  36. ↑ Bandstra, 2008, p. 39.
  37. ↑ Hamilton, 1990, p. 122.
  38. ↑ Seeley, 1991, p. 227.
  39. ↑ Walton, 2003, pp. 158–59.
  40. ↑ Seeley, 1997, p. 236.
  41. ↑ Bandstra, 2008, p. 41.
  42. ↑ Kissling, 2004, p. 106.
  43. ↑ Bandstra, 2008, pp. 41–42.
  44. ↑ Walsh, 2001, p. 37 (fn.5).
  45. ↑ Hamilton, 1990, p. 127.
  46. ↑ Walton, 2003, p. 160.
  47. ↑ Alter, 2004, pp. 18–19, 21.
  48. ↑ Kvam, Schearing y Ziegler, 1999, p. 24.
  49. ↑ Davidson, 1973, p. 24.
  50. ↑ Levenson, 2004, p. 14.
  51. ↑ Rogerson, 1991, pp. 19ff.
  52. ↑ Knohl, 2003, p. 13.
  53. ↑ Walton, 2006, pp. 157–58.
  54. ↑ 54,0 54,1 Stordalen, 2000, pp. 473–74.
  55. ↑ Van Seters, 1998, p. 22.
  56. ↑ Andersen, 1987, pp. 137–40.
  57. ↑ Alter, 2004, pp. 20, 22.
  58. ↑ Davidson, 1973, p. 31.
  59. ↑ Levenson, 2004, p. 15.
  60. ↑ Davidson, 1973, p. 29.
  61. ↑ Levenson, 2004, p. 9. «The story of Adam and Eve's sense in the garden of Eden (2.25–3.24) displays similarities with Gilgamesh, an epic poem that tells how its hero lost the opportunity for immortality and came to terms with his humanity. [...] the biblical narrator has adapted the Mesopotamian forerunner to Israelite theology»
  62. ↑ Kooij, 2010, p. 17.
  63. ↑ Propp, 1990, p. 193.
  64. ↑ Stordalen, 2000, pp. 307–10.
  65. ↑ Davidson, 1973, p. 33.
  66. ↑ Alter, 2004, p. 21.
  67. ↑ Alter, 2004, p. 22.
  68. ↑ Turner, 2009, p. 20.
  69. ↑ Hastings, 2003, p. 607.
  70. ↑ Jacobs, 2007, p. 37.
  71. ↑ Hugenberger, 1988, p. 184.
  72. ↑ Wood, 1990, pp. 323–24.
  73. ↑ Hyers, 1984, p. 28.
  74. ↑ Cotter, 2003, pp. 5–9.
  75. ↑ 75,0 75,1 Cotter, 2003, p. 7.
  76. ↑ Cotter, 2003, p. 8.
  77. ↑ Carr, 1996, p. 21.
  78. ↑ Hamilton, 1990, p. 57–58.
  79. ↑ Seidman, 2010, p. 166.
  80. ↑ 80,0 80,1 Wright, 2002, p. 53.
  81. ↑ Kaiser, 1997, p. 28.
  82. ↑ Parrish, 1990, pp. 183–84.
  83. ↑ 83,0 83,1 Aüne, 2003, p. 119.
  84. ↑ Ryken et al., 1998, p. 170.
  85. ↑ Soskice, 2010, p. 24.
  86. ↑ Day, 2014, p. 4.
  87. ↑ May, 2004, p. 179.

Bibliografia


Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Narració_de_la_creació_del_Génesis&oldid=1574952»