Tradició yahvista
La Tradició yahvista, d'acort a l'hipòtesis documentaria, és una de les quatre fonts principals a partir de les quals es varen escriure els llibres del Tanaj (per als judeus) o Antic Testament (per als cristians), datada en el X Els seus relats representen la mitat del Génesis i la primera mitat del Èxodo, ademés de fragments de Números.
Es denomina yahvista (abreviada J) perque els seus autors solen designar al Deu judeu en el nom Yahvé (és dir, el tetragrámaton «YHWH»); solen descriure a Deu en reaccions i actituts humanes, com un deu familiar i propenc, i tenen un interés especial en el territori del Regne de Judá i en persones relacionades en la seua història. Redactada durant el captiveri en Babilonia (597-539 a. C.), va ser més vesprada incorporada a la Torá (ca. 400 a. C.)[1]
Antecedents
L'autor yahvista del Génesis va ser identificat per primera volta en 1753, pel mege francés, Jean Astruc (1684-1766) en la seua obra Conjectura sur els mémoires originaux dont il paraît que Moïse s'est servi pour li livre compositor de la Genèse ("Conjectura sobre les memòries originals aparentment utilisades per Moisés per a compondre el llibre del Génesis"). El terme es va convertir en "Tradició yahvista", o "Tradició jehovista" per als estudiosos alemans, d'acort en la transcripció alemana del nom de Yahvé.
Julius Wellhausen (1844-1918) va incorporar el hipòtesis de la font anomenada Tradició yahvista en la seua hipòtesis documentaria, que es va convertir en l'orige de la crítica històrica.
Naturalea del text yahvista
En esta font, el nom del deu judeu s'escriu sempre en el tetragrama YHWH, que els estudiosos transliteraron en els temps antics com Yahvé (o com Jahveh, en ortografia alemana: Jahweh), i en époques modernes, com Jehová, o simplement com el Senyor, que és el cas en la traducció King James. La traducció del tetragrámaton pel Senyor es remonta a la primera traducció de la Torá o Pentateuco al grec (III-I) en l'obra coneguda com a Bíblia dels LXX o Septuaginta per l'expressió "kyrios" (Senyor). Encara que anteriorment el nom del deu judeu, per respecte reverencial, es va deixar d'utilisar entre els judeus d'Israel, sent substituït per l'apelatiu "Adonai", que en hebreu es traduïx també pel Senyor.
L'autor (malnomenat J) té especial fascinació per les tradicions relatives a Judá, el quart fill de Jacob, incloses les relatives a la seua relació en el seu veí Edom; també recolza la causa del regne de Judá contra el d'Israel sugerint, per eixemple, que Israel pose la seua mà en Siquem (la seua capital) per a massacrar als seus habitants.
Encara que recolza als sacerdots descendents de Aarón que es varen establir en Jerusalem, la capital de Judá, també tracta al deu judeu com un ser humà, capaç de pensar, i de ser dissuadit, que apareix en persona en certs acontenyiments. En molts casos, en J, eixe deu es presenta com a punt de mamprendre alguna terrible venjança sobre l'humanitat, pero és dissuadit. Per eixemple, en relació en les activitats en Sodoma i les atres ciutats de la vall, J presenta a eixe deu com a punt de destruir les ciutats pero, paulatinament, eixe deu és dissuadit per Abraham, fins que consentix salvar-les si tan sol hi haguera dèu persones dignes dins d'elles. De la mateixa manera, durant l'èxodo, J presenta les queixes dels israelitas, i la seua negativa a obedir les lleis en sentit estricte, eixe deu com a líder està a punt d'abandonar, destruir a tots ells, pero s'arrepenedix del mal que pensa fer quan li dissuadix Moisés (Èxodo 32: 14).
El document yahvista és notable per la seua elegància i la riquea de les emocions descrites.
Vore també
Notes
- ↑ Harris, Stephen L., Understanding the Bible. Pal Alt: Mayfield. 1985.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tradición yahvista» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.