Plural mayestático

Erro al crear miniatura:

Document de 1750 firmat per Jorge II de Gran Bretanya, en el plural mayestático en alemà: Gegeben auf Unserm Palais zu St. James donen 3/14tingues April dones 1750tingues Jahres Unsers Reiches im Dreÿ und Zwantzigstem. George R ("Emés en El nostre Palau de St. James, el 3/14 d'abril de l'any 1750, en el vigèsim tercer del nostre Regnat. Jorge R").

En la llengua parlada, o en l'escrita, el plural mayestático (del llatí pluralis maiestaticus, pluralis maiestatis ‘plural de majestad’) consistix en referir-se a un mateix o uns mateixos, siga parlant o escritor, per mig d'us de la primera persona del plural i usant el pronom nos, en substitució de yo.

Este us estava difòs extensament en l'Antiga Roma i ha perdurat en la tradició de molts paísés com a expressió formal. En especial han segut els reis i papas (d'ací el nom de mayestático, pertanyent o relatiu a la majestad) els qui han usat esta modalitat expressiva, mentres que se li vincula en la «image» de l'institució. També s'ha usat en les monarquies otomana i anglesa. El seu us més comú és per a donar a entendre excelència, poder o dignitat de la persona que parla o escriu.

Plural mayestático (real)

Inicialment tots els monarques medievals es presentaven i dirigien els seus grans documents en singular («Yo, Alfonso, rei de... he decidit que...»). A partir de la segona mitat de el XII, cada volta varen ser més freqüents les correspondències i els documents en els que el rei s'expressava en plural (hem decidit otorgar-li a...), la qual cosa s'estima que va poder haver sorgit com a imitació de la manera estilada dels alts jerarcas de l'Iglésia, puix els papes utilisaven el plural mayestático.

Enrique II d'Anglaterra i Bela III de Hongria, precedits i succeïts per atres monarques europeus, en els seus regnes varen ser els primers que es varen expressar en plural en els seus documents i correspondències.

A finals de el XIII i començos de el XIV va sorgir un nou estil: no solament el monarca utilisava el plural mayestático, sino que iniciava els seus documents en «Nos, Carolus,...» (llatí) [«Nos, Carlos,...»], tradició que va continuar fins a molt entrada l'Edat Moderna.

Plural de modèstia i d'autoria

Deu diferenciar-se l'us del plural mayestático de l'us del plural de modèstia (pluralis modestiae) i del plural d'autoria (pluralis auctoris), por cuanto s'utilisa per a incloure al parlant, que ho utilisa, dins d'un grup hipotètic al com se li atribuïx de forma conjunta l'idea que expon tal parlant. Estes atres formes de plural s'usen en la finalitat d'incloure a llectors o escoltants. Este últim tipo de plural és l'usat comunament en els llibres sobre matemàtiques i imitat en atres llibres científics. Per eixemple:

«¡Calculem!». — Leibniz

«Açò nos du, per tant, també a una definició de “temps” en física». — Einstein

«Díem ahir...». — Atribuïda a Fra Luis de León.

Vore també

• Elohim (forma plural hebrea per a ‘Deu’).
• Ileísmo