Lapislàsuli

El lapislázuli (del llatí lapis, 'pedra', i de l'àrap clàssic lāzaward, provinent a la seua volta del persa lağvard o lažvard, derivat del sànscrit rājāvarta, 'rull de rei') o cianea és una roca metamòrfica usada com a pedra semipreciosa que ha segut molt apreciada des de l'antiguetat pel seu intens color. El seu nom prové del vocable persa per a designar a una gema, lažvard, que ha servit com a raïl per a la paraula "blau" en idiomes com l'espanyol i el portugués i "azure" en anglés. El lapislázuli és una roca composta primàriament pels minerals lasurita, pirita, sodalita i calcita. Va començar a extraure's ya inclús en el VII mileni a. C. en les mines de Sar-i Sang, en Shortugai, i en atres mines de la província de Badajshán en el noroest d'Afganistan. Ferramentes fetes de lapislázuli, datades del 7570 a. C., s'han trobat en Bhirrana, jaciment més antic de la civilisació de la vall del Indo. El lapislázuli va ser molt valorat per esta civilisació (3300-1900 a. C.). S'han trobat llits de lapislázuli en enterrament neolítics en Mehrgarh, en el Caucas i inclús en Mauritània. Va ser utilisat en la caraça funerària de Tutankamón.

Lapislázuli

Lapislázuli.

Orejera mochica en au guerrera, en or, turquesa, closca i lapislázuli.

A finals de l'Edat Mija, Europa va començar a importar lapislázuli per a moldre-ho i crear el color blau ultramar. Este color va ser usat pels artistes més importants del Renaixença i el Barroc, incloent a Masaccio, Perugino, Tiziano i Vermeer; a sovint era reservat per a la figura central de les seues pintures, especialment la Verge Maria . Aixina mateix, este pigment també s'ha trobat en el càlcul dental de monges i escrigues migevals, potser com a resultat de llepar els pinzells mentres escrivien texts i manuscrits en esta época.

Característiques

El lapislázuli és una roca utilisada com gema (semipreciosa), composta de lasurita (aluminosilicato de calci i sodi), sodalita, calcita i pirita.

Té pes específic de 2,4 i durea de 5,5 en l'escala de Mohs. No és atacable per l'àcit clorhídric, fet que facilita la seua diferenciació d'atres roques com la azurita que efervesce en reaccionar en àcit clorhídric diluït (10 %).

Jaciments

Pràcticament tot el lapislázuli utilisat en l'antiguetat en Euràsia s'obtenia de mines situades en les montanyes occidentals que es troben en l'Hindukush d'Afganistan, les quals encara són explotades en procediments molt similars als utilisats fa mils d'anys. Ademés de trobar-ho en Afganistan, hi ha atres depòsits en Alemània, Angola, Canadà, Chile (nort), Estats Units (Califòrnia i Colorat), Argentina (Jujuy i Bota), Birmània, Pakistan i Rússia (llac Baikal).

El jaciment chilé Flor dels Andes —ubicat a 3600 metros d'altura, en la cordillera d'Ovalle, a l'est de Tulahuén, en la comuna de Monte Pàtria— va ser trobat a mitan del XX. Es troba en la zona externa d'una aureola de metamorfisme de contacte, causat per l'intrusió d'un plutón ígneo fa 24 millons d'anys, en la que es varen produir calcosilicatos i haüyna en zones de calcàrees riques en sodi i alumini, i despuix d'una alteració hidrotermal posterior que va aportar sofre i va formar la lasurita que compon el lapislázuli. El descobriment d'una pedra en forma de punta de flecha construïda en lapislázuli en les rodalies d'este lloc va ajudar a descobrir en 1921 que esta roca era provablement coneguda en els temps prehistòrics d'Amèrica pels diaguites i atres cultures precolombinas.

Enllaços externs

• «lapislàsuli». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).