Blau ultramar
Blau ultramar, blau ultramarino o ultramar[1] és el nom donat als pigments utilisats per a obtindre el color del mateix nom. Entre estos pigments es distinguixen el «blau ultramar natural» i els «blau ultramar sintètics».
També es denomina blau ultramar, blau ultramarino o blau ultramaro a un color blau obscur, no específic, que es basa en el color dels pigments per a pintura artística comercialisats tradicionalment baix eixe nom. Al ser d'us freqüent, sol trobar-li-ho en catàlecs de colors de pintures, esmalt, tintures, teles, etc., a voltes superponent-se en el cromatisme del blau marí, que tampoc és específic. En els requadros de la dreta es dona mostres del blau ultramar natural i un de pictòric. Este últim pot variar en els catàlecs de pintures per a artistes segons el fabricant.
El nom del color blau ultramar deriva del llatí migeval ultramarinus, lliteralment «de més allà de la mar», en referència a que el pigment blau ultramar natural era importat d'Àsia per via marítima.[2]
Blau ultramar natural
El pigment blau ultramar natural, també cridat ultramarino verdader, o lapislázuli, és una pols blava transparent[3] i molt estable[4] que va ser utilisat des de temps antics fins a al voltant del XIX, pero que hui es troba pràcticament en desús. La seua fòrmula química és 3Na2O • 3A el2O3 • 6SiO2 • 2Na2S,[5] i consistix bàsicament en partícules de color blau extretes de la pedra semipreciosa cridada lapislázuli, del seu component lasurita.
El lapislázuli està compost de varis minerals, majorment lasurita, en inclusions de calcita i pirita, pero també haüyna, sodalita i noseana, per lo que no és uniformemente blava. Durant l'obtenció del pigment es procurava separar els components indesijables (calcita, pirita, silicats, etc.) del material blau, la qual cosa, junt en la durea de la pedra, feya difícil el procediment.[4][5]
El blau ultramar natural va ser molt apreciat pel seu color lluent i la seua resistència a la llum del sol, a l'oli i al aigua dura. És, no obstant, extremadament sensible a àcits minerals diluïts i a vapors àcits. L'HCl, l'HNO3 i l'H2SO4 (encara estant diluïts) destruïxen ràpidament el seu color blau, produint sulfur d'hidrogen (H2S) en el procés. l'àcit acètic ataca al pigment en menor proporció que els àcit minerals.
Denominació en el Índex internacional del color
- Pigment Blue 29, PB 29
- CI 77007[5]
_jm56710_(1).jpeg)
Història i usos
El primer us conegut del pigment de lapislázuli data dels sigles VI i VII, en pintures de temples zoroastrianos i budistes emplaçats en coves en Afganistan,[4] prop de la font més famosa del mineral. El lapislázuli també ha segut identificat en pintures chinenques dels sigles X i XI, en murals indis dels sigles XI, XII i XVI, i inclús en manuscrits allumenats anglosaxons d'al voltant del 1100.
Este pigment va ser molt apreciat en Europa durant els sigles XIV i XV, ya que la seua lluentor complementava al bermellón i al or dels manuscrits allumenats i de les pintures italianes. Pero com el lapislázuli, que devia ser triturado per a obtindre el blau, és una pedra molt dura i ademés no cedix el pigment en facilitat, no sorprén que el blau ultramar natural fora comparat en l'or. En texts bizantins ya s'advertix que, en tractar de separar el pigment blau del lapislázuli simplement polvorisant la pedra i enjuagando lo resultant en aigua, solament s'obté una pols grisa blavenc pàlit.[7]
Al voltant del XIII es va millorar el método d'obtenció, el qual va ser descrit per Cennino Cennini a fins del XIV. Este procés consistia en moldre finamente el lapislázuli i unir-ho en cera, resines, i olis derretidos, envoldre la massa resultant en un pany, escurrirla i despuix amasarla en una solució diluïda de moixa càustica tébea. D'esta manera les partícules blaves es reunien en el líquit, mentres que les impurees i els cristals sense color permaneixien en la massa. Este procés es repetia fins que la massa ya no donava color. Les solucions de moixa càustica en pigment ultramarino es deixaven reposar, i despuix es colaven a fi de deixar solament el pigment. Els pigments de les primeres extracció eren de color més intens i es consideraven sumament valiosos, encara que s'utilisaven els de totes les extracció.[5][7][8]
Els artistes del Medioevo europeu varen usar el blau ultramar natural principalment en manuscrits allumenats i pintura sobre taula, reservant freqüentment el de millor calitat i de color més intens per a les vestidures dels personages més importants d'una composició, com Jesús i la Verge María. Per l'alt preu del pigment, els artistes economizaban usant un atre blau més barat, com l'azurita, o be ultramar de menor calitat, per a donar color blau a zones menys importants d'una obra. Atres voltes es donaven les primeres capes de blava en azurita i despuix li les recobria en ultramar.[7]
L'ultramar natural solament va ser usat per a frescs quan era aplicat secco, ya que el seu grau d'absorció era tan alt que d'un atre modo resultava prohibitivo utilisar-ho. El pigment era mesclat en algun mig pictòric com el temple al ou i aplicat sobre algeps sec (tal com en les fresca de Giotto en la Capella dels Scrovegni en Pàdua).
Al començament del Renaixença, tant el pigment ultramar com el pa d'or figuraven en els contractes que celebraven els pintors en els seus patrons: estos assentaven la cessió d'estos materials de lux com a part del pagament als artistes. Similarment, la cantitat de blau ultramar utilisat en una pintura influïa en el valor d'esta.[7]
Ya que el lapislázuli s'extrea en les antigues pedreres de Badakhshan (situades en l'actual Afganistan) i es duya des de Mig Oriente fins a Venècia, Itàlia,[7] el pigment blau ultramar és rara volta vist en l'art alemà o en el dels països al nort d'Itàlia.
Procés d'elaboració
El primer pas seria obtindre una pedra de lapislázuli blava de gran calitat i martafallar-ho en un morter de bronze, despuix en una llosa de pórfido, tamizarlo i repetir el procés. Mesclar en resina de pi, masilla de goma i cera. Cobrir les mans en oli de linaza i amasar ben tot junt; fer una pilota i deixar-la aixina durant tres dies i treballar-la una miqueta tots els dies. Per a extraure el blau cal deixar la pilota en un recipient de lleixiu calent. Despuix, esprémer el color blau en el lleixiu. Deixar que s'asentir. Abocar el lleixiu i deixar que el blau se seque com a pols. Repetir el procés durant varis dies fins que no ixca més color blau. La massa reté les partícules estranyes, pero les partícules fines de lasurita es depositen en l'aigua alcalina.
Blau ultramar sintètic
L'ultramar sintètic o artificial és d'un color blau més viu que l'ultramar natural, degut a que les partícules del pigment sintètic són més chicotetes i uniformes que les del natural, per lo que reflectixen la llum de manera més homogénea.
Nomenclatura
Denominació en el Índex internacional del color
- Pigment Blue 29, PB 29
- CI 77007[9]
Noms en atres idiomes
- En anglés: artificial ultramarine blue; French ultramarine; French blue; new blue; sky blue; Academy blue; permanent blue; Oriental blue; Gmelins blue; Guimet's blue; royal blue
- En alemà: Ultramarinblau, synthetisch
- En francés: outremer de synthèse
- En grec: oyltramarina synthetiki
- En italià: blu oltremare artificiale; blu Guimet
- En portugués: blau ultramarino, sintètic[9]
- En català: blau marí, blau d'ultramar, blau ultramarí
Història
A causa de l'escassea d'azurita a fins del XVI i principis del XVII, la demanda de l'ultramar —ya car— va aumentar dràsticament, i en això l'interés en descobrir la font del color blau d'este pigment, a fi de poder preparar-ho artificialment.
En 1806, Nicholas Clément i Charles Desormes varen analisar con este fin la composició del lapislázuli, esperant trobar composts de ferro, metal al que en eixa época es creïa responsable del color blau d'esta gema. No obstant, varen conseguir obtindre blau d'ultramar exent de ferro, lo que va demostrar que, si ben el lapislázuli conté freqüentment sulfat de ferro, este no era el responsable del color. Sí varen trobar, en canvi, una considerable proporció de soda càustica, lo que va dur a sospitar que el responsable del color blau era el sodi.[10]
En 1814, Tassaert, director de la manufactura de vidres de Saint-Gobain (França), va trobar, durant el derrocament d'un kiln de calç, varis trossos d'argila impregnats d'un color blau intens, que va remetre al químic Louis Nicolas Vauquelin. Este es va mostrar sorprés per la similitut del blau de l'argila en l'ultramar natural, i despuix de sometre-ho a anàlisis va trobar que abdós reaccionaven de la mateixa manera als reactius químics.[10]
Mentrestant, atres experiments havien mostrat que el sodi, abans considerat un álcali, era en realitat un metal que la seua oxidació produïa un color blau. Tot açò va provocar que la Société d'encouragement pour l'industrie nationale («Societat per al foment de l'indústria nacional») oferira, en 1826, un premi de 6&x202f;000 francs a qui descobrira un procediment econòmic per a elaborar un blau ultramar similar al del lapislázuli.[10]
El procés va ser desenrollat independentment i en forma casi simultànea per l'industrial francés Jean Baptiste Guimet (1826) i pel professor de Química alemà Christian Gmelin (1828): consistia en hornear una mescla d'argila, sofre, moixa càustica i carbó. Guimet va cobrar la recompensa i va anar ademés el primer en produir industrialment este pigment, en França, en 1828, encara que va mantindre el procediment d'elaboració en secret. Gmelin, en eixe mateix any, va publicar el seu propi procediment, originant aixina l'indústria del blau ultramar artificial en Alemània.[11]
Durant el procés de fabricació de l'ultramar sintètic es poden modificar les proporcions dels seus ingredients per a induir variacions en el color del pigment resultant, obtenint-se aixina diferents matisos de blau, vert, violeta i roig.[9]
Usos
El blau ultramar sintètic no és costós i s'usa com a pigment en pintures d'us artístic (olis, témperas, aquareles), empapelados i teles estampades.[5] Com el blau contrarresta el amarilleo de papers i materials textils, també li l'usa com a blanquejador en processos industrials i en sabons de llavar penyores.[9]
Li l'ha comparat en el blava Klein, una série de blaves derivats de l'ultramar sintètic que fora desenrollada i utilisada per l'artiste francés Yves Klein durant els anys 1950 i 1960.[12]
Referències
- ↑ RAE (ed.): «Blau d'ultramar». Diccionari de la llengua espanyola. Consultat el 11 d'abril de 2012.
- ↑ «Ultramarine» (en anglés). Online Etymology Dictionary. Consultat el 11 d'abril de 2012.
- ↑ Grall, P. (2000–2011). «Els pigments blaus: Lapis lázuli». Atelier Saint André. Consultat el 12 d'abril de 2012.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «Pigments: Historical, Chemical and Artistic Importance of Coloring Agents: Lapis lazuli» (en anglés). Consultat el 12 d'abril de 2012.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 «Material Name: ultramarine blue, natural» (en anglés). Museum of Fine Arts, Boston (9 d'agost de 2009). Archivat des de l'original, el 28 d'agost de 2012. Consultat el 12 d'abril de 2012.
- ↑ Camuffo, Dario(2001).«Indoor Microclimatology: The Scrovegni Chapel (Giotto’s Frescoes) as a Case Study».La matière picturale: Fresque et peinture murale.Centre Universitari Europeu per i Bieni Culturali / Edipuglia.Bari:(6): 130.Consultat el 18 de maig de 2012.(en anglés)
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Hoeniger, Cathleen(1991).«The identification of blue pigments in early Sienese paintings by color infrared photography».Journal of the American Institute for Conservation.30(2): 115–124.Consultat el 12 d'abril de 2012.(en anglés)
- ↑ D'Andrea Cennini, Cennino. «[LXII: Del caràcter del blau ultramar, i cóm elaborar-ho]», Il Llibre dell'Art (en anglés), Notebook / Dover Publications / Yale University Press. Consultat el 12 d'abril de 2012.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 [enllaç trencat]
- ↑ 10,0 10,1 10,2 (24).«Prix pour la découverte d'un outremer factice».Bulletin de la Société d'Encouragement pour l'Industrie Nationale: Prix proposé pour l'année 1826, Art Chimique.Imprimerie de Mme. Huzard.Pariu:: 12–13.Consultat el 5 de juny de 2012.(en francés)
- ↑ Mayer, Ralph (1993). «Pigments», Materials i tècniques de l'art, Madrit: Tursen / H. Blume, p. 77. ISBN 84-87756-17-4. Consultat el 17 de maig de 2012.
- ↑ Haiml, Christa(2007).«Restoring the Immaterial: Study and Treatment of Yves Klein's Blue Monochrome (IKB 42)».Modern Paints Uncovered: Proceedings from the Modern Paints Uncovered Symposium.The Getty Conservation Institute.: 150.Consultat el 17 de maig de 2012.(en anglés)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Azul ultramar» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.