Pirita
La pirita és un mineral del grup dels sulfurs que la seua fòrmula química és FES2. Es compon d'un 53,48 % de sofre i un 46,52 % de ferro. Freqüentment massiç, granular fi, algunes voltes subfibroso radiado; reniforme, globular, estalactítico. Insoluble en aigua, i magnètica per calfament. El seu nom deriva de la raïl grega pyr (fòc), ya que en roçar-la en metals emet purnes, la qual cosa intrigaba al món antic. També coneguda com el "or dels mecs", el "or dels locos" o el "or dels pobres" pel seu gran semblat en el or.
Aspecte
[editar | editar còdic]Té una forma cúbica, les cares a voltes cementadas, també a sovint en octaedres i piritoedros (dotze cares pentagonals no regulars). A voltes els cristals semblen icosaedres (vint cares triangulars), encara que esta figura és impossible en cristalografia, i es tracta realment d'una combinació d'octaedre en dodecaedre en un desenroll semblant de les cares. A sovint maclada, massiva, radiada, granular, el seu color és groc latón i la seua lluentor és metàlica, durea: és dur 6-6,5. No es exfolia, i les fractures són de forma concoidea (de closca). Color raer: vert negruzco, diafanidad: opac.
La pirita es fon fàcilment, 2,5-3 en la escala Kobell, i llibera vapors de sofre, deixant com a residu sòlit pirrotina.
Usos
[editar | editar còdic]El primer us de la pirita, d'a on precisament procedix el seu nom, és per a encendre fòc, fregant-la en un material més dur que ella (sílex o atres tipos de cuarzo) per a obtindre purnes. Per a això, els nòduls formats per agregats són molt millors que els cristals. [1]Posteriorment, fa entorn a 4000 anys, la pirita va començar a utilisar-se per a obtindre els vitriolos, nom que es dona a distints sulfat, oxidándola per tractament en fòc o deixant-la exposta a l'aire i a l'aigua. El sulfat de ferro, vitriolo vert, es va utilisar en la fabricació de tintes de color negre, i el vitriolo blanc com mordiente en tintura de teixits. Estos processos varen ser molt importants a partir de l'Edat Mija.[1]La pirita és un dels minerals més usats per a l'obtenció del àcit sulfúric (H2SO4) pel seu elevat percentage en sofre. L'obtenció de l'àcit es produïx per mig del torre del mineral, és dir, es calfa fins a altes temperatures en presència d'oxigen, ya que aixina emana diòxit de sofre (SO2) i posteriorment este es transforma artificialment a trióxido de sofre (SO3) al que s'afig aigua per a transformar-ho en àcit.[2]Actualment, este procés ha segut desplaçat en gran mida per la combustió directa de sofre, del que s'obtenen grans cantitats a partir del refinat del petròleu i del gas. Atres usos de la pirita han segut para joyeria, com a pedres tallades i venudes en el nom equívoc de marcassita, molt populars a finals de el XIX i principis de el XX, i com a detectors d'ones de radi, de forma semblant als més coneguts cristals de galena.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Pirita» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.