Paradoxa del Sol jove i dèbil
La paradoxa o problema del Sol jove i dèbil descriu l'aparent contradicció entre les observacions que mostren aigua líquida de forma primerenca en el història de la Terra i les estimacions astrofísiques que apunten a que el Sol lluïa solament al 70% de la seua intensitat actual durant esta época. Esta qüestió va ser plantejada pels astrònoms Carl Sagan i George Mullen en 1972. Les explicacions d'esta paradoxa han tingut en conte efectes hivernàcul, factors astrofísics, o una combinació d'abdós.
Radiació solar primerenca
Al principi d'el història de la Terra, l'intensitat del Sol hauria segut solament un 70% de la que emet hui en dia. En les condicions migambientals vigents en eixe moment, esta producció solar hauria segut insuficient per a mantindre un oceà líquit, i per tant, es tindria que haver congelat. Els astrònoms Carl Sagan i George Mullen varen senyalar en 1972 que este fet suponia una contradicció de les senyes geològiques i paleontològics.
D'acort en el model solar estàndart, les estreles similars al Sol deuen allumenar gradualment durant tota la seua existència. No obstant, en la lluminositat solar predita fa 4000 millons d'anys i en concentracions de gasos hivernàcul similars a les que trobem hui dia en la Terra, l'aigua líquida exposta de la superfície es congelaria. No obstant, el registre geològic mostra un calfament relativament continuat de la superfície durant la primera fase de vida de la Terra, en l'excepció d'una fase freda, la glaciació Huroniana, fa al voltant de 2400-2100 millons d'anys. S'han trobat sediment relacionats en aigua que daten de fa 3800 millons d'anys. Algunes evidències indirectes de formes de vida primitives han segut datades fa 3500 millons d'anys,[1] i l'isotopía bàsica de carbono no és molt diferent de la que podem trobar hui en dia. L'alternança regular entre edats de gèl i periodos càlits sembla estar succeint solament durant els últims 1000 millons d'anys.cita requerida
Hipòtesis de l'efecte hivernàcul
Quan l'atmòsfera es va formar per primera volta, va poder haver contingut més gasos d'efecte hivernàcul. La concentració de diòxit de carbono podrien haver segut més alta, en una pressió parcial estimada de fins a 1.000 kPa (10 bar), ya que no hi havia fotosíntesis bacteriana que reduïra dit gas a carbono i oxigen. El metà, un gas hivernàcul molt potent que reacciona en l'oxigen per a produir diòxit de carbono i vapor d'aigua, podria haver segut molt més abundant en aquella época, de fins a 100 parts per milló en volum.
Basant-se en un estudi d'isòtops de sofre geològic, en 2009 un grup de científics entre els que s'incloïa a Yuichiro Ueno de l'Universitat de Tòquio varen propondre que el sulfur de carbonilo (COS) estava present en l'atmòsfera arcaica. Este gas és un potent gas hivernàcul i els científics estimen que este efecte hivernàcul adicional hauria segut suficient per a impedir que la terra haguera quedat completament congelada.
Alguns artículs, basant-se en l'anàlisis d'isòtops de nitrogen i argón en inclusions decorregudes atrapats en quarsos hidrotermals de fa 3000-3500 millons d'anys, conclouen que els gasos de dos àtoms de nitrogen no varen participar de manera significativa en el calfament de la Terra primitiva i que la pressió parcial de CO2 en l'Arcaic era provablement inferior a 0,7 bar.[2] Burguess, un dels autors manifesta que "la cantitat de nitrogen en l'atmòsfera era massa baixa com per a potenciar l'efecte hivernàcul del diòxit de carbono lo suficient per a calfar el planeta. No obstant, els nostres resultats donen una pressió superior a l'esperada per les llectures del diòxit de carbono -en desacort en les estimacions basades en sols fòssils- lo que podria ser suficient per a contrarrestar els efectes del Sol jove i dèbil, encara que es requerix una major investigació".
El geobotánico Heinrich Walter, junt en atres autors sugerixen que fa 1000 millons d'anys,[3] seguint a l'acreció inicial dels continents, una versió no biològica del cicle de carbono va proporcionar una retroalimentació negativa de la temperatura. El diòxit de carbono de l'atmòsfera està dissolt en aigua líquida i combinat en ions metàlics derivats de l'erosió de minerals silicatados que produïxen carbonats. Durant les edats de gèl, esta part del cicle hauria deixat de tindre lloc. Les emissions volcàniques de carbono restaurarien posteriorment el cicle de calfament pel efecte hivernàcul.
D'acort en el hipòtesis de la Terra bola de neu, podrien haver existit cert número de periodos en que els oceans de la Terra es varen congelar completament. El més recent d'estos periodos, podria haver segut fa uns 630 millons d'anys. Despuix d'este periodo, va tindre lloc l'explosió cámbrica de formes de vida pluricelulares.
Quan s'analisen els sediment de l'Arcaic, estos semblen inconsistentes en el hipòtesis de les elevades concentracions de gasos hivernàcul. En el seu lloc, el ranc de temperatures moderades podria ser explicada per un menor albedo de la superfície provocat per un menor àrea de les superfícies continentals i la "absència de núcleus de condensació de núvols induïts de manera biològica". Açò podria per tant, haver comportat a un increment d'absorció de l'energia solar, lo que podria haver compensat el fet de que l'energia procedent del Sol fora menor en este temps.
Vore també
Referències
- ↑ Schopf, J. (1983). Earth’s Earliest Biosphere: Its Origin and Evolution, Princeton, N.J.: Princeton University Press. ISBN 0-691-08323-1.
- ↑ Marty, Bernard; Zimmermann, Laurent; Pujol, Magali; Burgess, Ray(4 d'octubre de 2013).«Nitrogen Isotopic Composition and Density of the Archean Atmosphere».Science.342(6154): 101–104.ISSN 0036-8075.doi:10.1126/science.1240971.Consultat el 8 d'agost de 2016.(en en)
- ↑ Veizer, J. (1976). The Early History of the Earth, Londres: John Wiley and Sons, p. 569. ISBN 0-471-01488-5.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Paradoja del Sol joven y débil» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.