Canó submarí

Archiu:Canyons off LA.jpg

Image en perspectiva a color de la costa de Sant Gabriel i de Los Àngeles en l'estat de Califòrnia, Estats Units. Es mostren els canons submarins de Sant Gabriel (A) i Newport (B), este últim format per varis braços que s'òbrin prop de la ciutat de Los Àngeles. L'esgambi del canó de Sant Gabriel és de 815 m en el punt senyalat en una C, a on la profunditat relativa del canó és d'uns 25 m. L'exageració vertical del diagrama és de sis voltes.

Archiu:CanyonsbathyLG USGS.jpg

Mapa batimétrico sombreado del talús continental en la plataforma continental de la costa nort-oriental dels Estats Units, en el canó submarí del riu Hudson a l'esquerra.

Archiu:Congo canyon.png

Canó submarí del riu Congo

Un canó submarí és una vall d'ales inclinades ubicat en el talús continental i la formació del qual està a sovint relacionada en un riu actual o antic en el continent confrontant, com si es tractara d'una prolongació d'eixe ric precursor. En la majoria dels casos la plataforma continental cobrix una part de dit canó, sobretot quan dita plataforma és prou extensa i en una pendent escassa, tal com es veu en el cas dels canons submarins a l'oest de Los Àngeles. En atres ocasions, el canó submarí també talla a la plataforma continental, per lo que aplega pràcticament a la desembocadura del riu que li va donar orige, com és el cas del riu Hudson visible en el mapa batimétrico i en el cas del riu Congo en l'oest d'Àfrica. La formació dels canons submarins és un procés geològic que requerix una enorme cantitat de temps i que posa de manifest l'eterna oposició entre els moviments constructors i destructors del relleu terrestre.

Concepte

F. J. Monkhouse definix canó submarí com:

Cavitat d'ales empinades que hiende el fondo de la mar a través de la plataforma continental, a voltes prolongada mar adins a través del talús continental, i atres voltes llimitada al vorell de dita plataforma, en lo que forma una profunda gola oberta en el talús. L'orige d'estes formes del relleu és incert. S'atribuïxen a l'erosió fluvial sub-aérea, donat un nivell de la mar molt més baix que l'actual; a l'acció d'agranada de la marea; a l'activitat de les corrents de turbidez; a la socavación efectuada per corrents naixcudes de manantiales emergits en el fondo de l'mar. Eixemples: la Fosse de Cap Breton, en el Golf de Viscaya; els canons situats front a la desembocadura del riu Congo o front al riu Hudson, etc

F. J. Monkhouse

.

També Arthur Newell Strahler explica que el talús continental es veu tallat per estranys canons submarins l'orige dels quals ha segut fortament debatut (Strahler, p. 289).

A pesar de que en estes cites s'indica que l'orige d'esta forma del relleu és incert, en l'actualitat s'ha alvançat molt en el coneiximent de la geologia històrica del nostre planeta, i hem de tindre en conte que la segona edició de l'obra de Strahler és de 1960, mentres que la primera edició del Diccionari de Monkhouse, tant en anglés com en espanyol, és de 1978, lo que indica certa obsolescència, donat el ràpit desenroll científic i tecnològic de les últimes décades.

Història

A punt de començar el XX, William Morris Davis va desenrollar una teoria de la creació i destrucció del paisage, a la qual va cridar "cicle geogràfic". Dita teoria explicava que les montanyes i demés accidents geogràfics estan modelats per l'influència d'una série de factors que es manifesten en el cicle geogràfic. El cicle comença en l'alçament del relleu per processos geològics (falles, vulcanisme, alçament tectónico, etc.). Els rius i el escurrimiento superficial comencen a crear les valls de forma de V entre les montanyes (l'etapa anomenada "joventut"). Durant esta primera etapa, el relleu és més escarpado i més irregular. En un cert determini, les corrents poden tallar valls més amples ("madurea") i despuix començar a serpentear, descollant solament suaus tossals ("senectud"). Este pla va ser cridat per Davis "peniplanicie" que significa, precisament, "casi un pla" (ya que un pla és realment una superfície totalment plana), mentres que la planura prop de la mar constituïx un pla en l'elevació més baixa possible (cridat el "nivell de base" que és el propi nivell de la mar) quan l'erosió ya no pot actuar en haver aplegat al nivell de base i predomina la sedimentación que va nivellant totes les irregularitats de la planura. Llavors, pot ocórrer el "rejuvenecimiento" en un atre alçament general del relleu i el cicle continua: el nou drenage fluvial pot coincidir (Riu Sant Gabriel, en el diagrama de la costa de Los Àngeles), o no (en els canons de New Port, en el mateix diagrama), en el canó submarí.

Des de la Segona Guerra Mundial, en el desenroll del sonar i atres descobriments científics s'ha vingut coneixent cada volta en major precisió el relleu submarí en el que s'han aplegat a conéixer irregularitats (canons submarins, volcans submarins, punts calents, guyots, cordilleres submarines, etc.) que nos demostren fefaentment, que els moviments orogénicos i epirogenéticos del nostre planeta són molt més numerosos i amplis de lo que se suponia.

No obstant, va ser la declaració del Any Geofísico Internacional (1957) lo que va accelerar l'estudi del fondo submarí: la pròpia teoria de la tectónica de plaques es va basar en els tipos de relleu submarí com les dorsals submarines, ubicades en les zones de divergència de dites plaques (que també existixen en l'interior dels continents, com el Gran Valle del Rift en Àfrica i Àsia) i en el progressiu aument de l'edat geològica dels relleus a mida que aumenta la distància a abdós costats de dites dorsals.