Círcul polar antàrtic
El círcul polar antàrtic[1] és un dels cinc imaginaris paralel principals que senyalen els mapes de la Terra. És el paralel de latitut 66° 33′ 46″ (any 2017) al sur del equador.[2] En tot punt al sur del círcul polar antàrtic hi ha per lo manco un dia de l'any en el que el Sol està sobre el horisó durant 24 hores seguides. De la mateixa manera, hi ha per lo manco un dia en el que el Sol permaneix baix l'horisó durant 24 hores seguides. Açò (i les estacions de l'any) es deu a que l'eix de rotació de la Terra es troba inclinat actualment (any 2017) 23°26′14″[3] respecte al pla de l'òrbita terrestre al voltant del Sol.
El círcul polar àrtic ya era conegut en l'antiga Grècia: Piteas va informar sobre el sol de mijanit en el sigle IV a. C. d, i Eratóstenes va escriure sobre els círculs polars un sigle despuix. En l'Europa medieval, els círculs polars es varen dibuixar en el planisferi de Cantino a partir de 1500.
Casi la totalitat del continent antàrtic es troba al sur del círcul polar antàrtic, també zones com la península Antàrtica. El círcul polar antàrtic va ser creuat per primera volta el 17 de giner de 1773 per l'explorador britànic James Cook.
Sol de mijanit i nit polar
[editar | editar còdic]El círcul polar antàrtic és la latitut més septentrional de l'hemisferi sur en la que el centre del sol pot permanéixer contínuament sobre l'horisó durant vintiquatre hores; com a resultat, a lo manco una volta a l'any en qualsevol lloc dins del círcul polar antàrtic, el centre del sol és visible a la mijanit local, i a lo manco una volta que el centre del sol s'enfosquix al migdia local.[4][5]
Directament en el círcul polar antàrtic, estos events ocorren, en principi, exactament una volta a l'any: en els solsticis de decembre i juny, respectivament. No obstant, per la refracció atmosfèrica i els #espillisme, i degut a que el sol apareix com un disc i no com un punt, part del sol de mijanit pot vore's en la nit del solstici d'estiu del sur fins a uns 50 minuts (′), 90 km al nort del círcul polar antàrtic; de manera similar, en el dia del solstici d'hivern del sur, part del sol pot vore's fins a uns 50′ el sur del círcul polar antàrtic. Això és cert al nivell de la mar; eixos llímits aumenten en l'elevació sobre el nivell de la mar, encara que en les regions montanyoses a sovint no hi ha una vista directa de l'horisó real.
Els espillismes en el continent antàrtic tendixen a ser inclús més espectaculars que en les regions àrtiques, creant, per eixemple, una série d'aparents vespradetes i amanecer mentres que en realitat el sol permaneix per baix de l'horisó.
La posició del círcul antàrtic no és fixa i actualment corre 66°, 33′, 48.9″ al sur de l'Equador.[2] Esta sifra pot ser una miqueta inexacta perque no té en conte els efectes de la nutación astronòmica, que pot ser de fins a 10″. La seua latitut depén de l'inclinament axial de la Terra, que fluctua dins d'un marge de més de 2° durant un periodo de 41 000 anys, per les forces de marea resultants de l'òrbita de la Lluna.[6] En conseqüència, el círcul antàrtic es desplaça actualment cap al sur a una velocitat d'aproximadament 14,5 m/any (48 peus/any).
Ocupació humana
[editar | editar còdic]No hi ha una població humana permanent al sur del círcul polar antàrtic, pero hi ha vàries estacions d'investigació en l'Antàrtida operades per vàries nacions que estan habitades per equips de científics que rotan per temporades. En sigles anteriors es varen establir algunes estacions balleneras semipermanentes en el continent, i alguns balleneros viurien allí durant un any o més.
La població de persones que realisen i recolzen a l'investigació científica en el continent i les seues illes propenques al sur dels 60 graus de latitut sur (la regió coberta pel Tractat Antàrtic)[7] varia d'aproximadament 4000 en estiu a 1000 en hivern. Ademés, aproximadament 1000 persones, inclosa tripulació de barcos i els científics que realisen investigacions a bordo, estan presents en les aigües de la regió del tractat. L'estació més gran, l'estació McMurdo, té una població d'estiu d'aproximadament 1000 persones i una població d'hivern d'aproximadament 200.[8]
A lo manco 11 chiquets han naixcut en l'Antàrtida.[9] El primer va ser Emilio Marcos Palma, naixcut el 7 de giner de 1978 de pares argentins en Esperanza, Baïa Esperanza, prop de la punta de la península Antàrtica.[10] La primera chiqueta naixcuda en el continent antàrtic va ser Marisa de les Neus Prim, naixcuda el 27 de maig de 1978. El naiximent es va produir en el Fortín Sargent Cabral, Base Esperanza (Eixèrcit Argentí).[11][12]
Pese a que James Cook va creuar el círcul polar antàrtic per primera volta el 17 de giner de 1773,[13] un estudi neozelandés de 2021 sugerix que els polinesios varen poder avistar el continent fa uns 1300 anys, segons investigacions de les històries orals i l'art indígena. Segons este estudi de Priscilla Wehi, el navegant Ui-et-Rangiora i la seua tripulació varen viajar a aigües antàrtiques a bordo de l'Et Ivi o Atea.[14] Per una atra part, diferents estudiosos descarten esta possibilitat donada la falta d'evidència arqueològica i els impediments d'una travessia a canoa.[15]
Geografia
[editar | editar còdic]La circumferència del círcul polar antàrtic és aproximadament Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist..[16] L'àrea al sur del Círcul és d'uns Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist. i cobrix aproximadament el 4% de la superfície de la Terra.[17]
El círcul polar antàrtic creua l'Oceà Austral, i més allà, el territori de l'Antàrtida, pansa per la Península Antàrtica, després pel Mar de Weddell, el Mar de Lazarev, el Mar de Riiser-Larsen, el Mar dels Cosmonautas i el Golf de Amundsen, després passa pel Mar de la Commonwealth, la Terra de Enderby, la Terra de la Princesa Isabel, el Mar de Davis, la Costa Knox, la Costa Pravda, la Baïa de Vincennes en el Mar Mawson. Posteriorment passa alternativament per l'oceà i les costes de la Terra de Wilkes: Knox, Budd, Banzare, Clary. Posteriorment, el círcul polar austral abandona el continent antàrtic prop de l'estació francesa "Dumont-Durville" cap al sector de l'Oceà Pacífic de l'Oceà Austral.[18]
Llocs a lo llarc del Círcul
[editar | editar còdic]Començant en el meridiano zero i dirigint-se cap a l'est, el círcul polar antàrtic ho travessa:
Investigacions
[editar | editar còdic]En la zona es porta a terme una estreta colaboració entre agències científiques de diversos països baix els auspicis del Comité Científic d'Investigació Antàrtica (SCAR), el principal grup assessor científic internacional del Tractat Antàrtic.[19]
En especial el Servici Geològic d'Estats Units (United States Geological Survey, USGS) va liderar el Proyecte d'Estratigrafia Acústica Marina Antàrtica. Este proyecte va coordinar i va promoure l'us de totes les senyes geocientíficos marins existents dels màrgens continentals al voltant de l'Antàrtida, en numerosos sectors pròxims al círcul polar antàrtic. Estes senyes es varen recopilar per a estudiar els processos geològics relacionats en l'història dels glaciars antàrtics i els canvis globals del nivell de la mar durant els últims 60 millons d'anys. En els últims cinc anys, científics internacionals han mapeado grans àrees en alta mar i han trobat evidència de que capes de gèl massives han creuat les plataformes continentals de l'Antàrtida moltes voltes. Estos creus han segut més numerosos durant els últims 10 millons d'anys que abans. En cada creuament, es transporten grans cantitats de #sediment i roques fins a la vora de la plataforma continental, s'aboquen en les conques oceàniques i es distribuïxen per mig d'extenses corrents oceàniques profundes. La naturalea d'estos #sediment proporciona informació valiosa sobre el clima, els nivells de la mar, la biota i la circulació oceànica de la regió antàrtica.[20]
Tenen bases antàrtiques els iguientes països: Alemània, Argentina, Austràlia, Brasil, Bulgària, Chile, China, Corea del Sur, Equador, Espanya, Estats Units, Finlàndia, França, Índia, Itàlia, Japó, Noruega, Nova Zelanda, Pakistan, Perú, Polònia, Regne Unit, Romania, Rússia, Suràfrica, Suècia, Ucrània i Uruguay.
Vore també
[editar | editar còdic]- Convergència antàrtica
- Base antàrtica
- Equador
- Variacions orbitales
- Meridiano de Greenwich
- Tròpic de Càncer
- Tròpic de #Capricorn
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ RAER. Diccionari de la llengua espanyola círcul polar antàrtic s'escriu en minúscules
- ↑ 2,0 2,1 «Obliquity of the Ecliptic (Eps Pixen)». Neoprogrammics.com.
- ↑ oblicuïtat de la eclíptica (Eps Pixen)
- ↑ Burn, Chris. The Polar Night, The Aurora Research Institute.
- ↑ NB: This refers to the true geometric centre which actually appears higher in the sky because of refraction by the atmosphere.
- ↑ Berger, A.L.. “Obliquity and Precession for the Last 5 000 000 Years”. Astronomy and Astrophysics 51 (1): 127–135. Bibcode: 1976A&A....51..127B.
- ↑ «ATS - The Antarctic Treaty».
- ↑ NSF: McMurdo Station
- ↑ Science Geeks: "Why 11 babies have been born in Antarctica" 14 July 2020
- ↑ «Born Freezing: Meet Antarctica's First Citizen - WebEcoist».
- ↑ Meja, Natalia. «Juana, salteña i mare de la primera dòna antàrtica» (en és). El Tribuno.
- ↑ «Marisa, la primera naixcuda en el gèl» (en és). La Capital.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ «[1]». Consultat el 12 de giner de 2022 (en en).
- ↑ Atholl AndersonCambridge University Press.doi:10.1017/S0032247421000693.Consultat el 12 de giner de 2022.
- ↑ com/books?aneu=Swr9BTI_2FEC&pg=PA115 Encyclopedia of the Arctic Volumes 1, 2 and 3, Routledge, p. 115. ISBN 978-1579584368.
- ↑ William M. Marsh (2012). Cambridge University Press (ed.). Physical Geography: Great Systems and Global Environments, p. 24. ISBN 978-0-521-76428-5.
- ↑ Nuttall Mark (2004). Encyclopedia of the Arctic Volumes 1, 2 and 3. Routledge. p. 115. ISBN 978-1-57958-436-8
- ↑ Encyclopedia of the Antarctic, Volum 1, Autor: Beau Riffenburgh. Editor: Taylor & Francis, 2007. ISBN 0415970245, 9780415970242
- ↑ The ANTOSTRAT legacy: Science collaboration and international transparency in potential marine mineral resource exploitation of Antarctica. Alan Cooper, Peter Barker, Peter Barrett, John Behrendt, Giuliano Brancolini, Jonathan R. Childs, Carlota Escutia, Wilfried Jokat, Yngve Kristoffersen, German Leitchenkov, Howard Stagg, Manabu Tanahashi, Nigel Wardell, and Peter Webb. (2011) Smithsonian Institution. Doi 10.5479/si.9781935623069.223
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Círculo polar antártico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.