Península Antàrtica
La península Antàrtica és la porció de terra més septentrional del continent antàrtic, que conforma una península prominent que des de la seua base s'estén en direcció nort i després vira cap al nordest fins a arrematar en la península Trinitat. Es troba en la Antàrtida Occidental, al sur de continent americà, rodejada pel mar de Bellingshausen a l'oest i pel mar de Weddell a l'est, mar que el seu llitoral està en gran part bloquejat per la barrera de gèl Larsen.
En ser el territori més septentrional del continent antàrtic és també el que millors condicions climàtiques té sobre el restant del continent.[1] Per això és el lloc en major densitat de bases antàrtiques. Per una atra part, és la regió de l'Antàrtida a on més s'evidencien els efectes del canvi climàtic.[2] La península té una superfície aproximada de 522 000 quilómetros quadrats i està coberta en un 80 % per una capa permanent de gèl.
Toponímia
[editar | editar còdic]Encara que el nom península Antàrtica és el predominant en els països de llengua espanyola, en Chile també li la coneix oficialment com a Terra d'O'Higgins en homenage a Bernardo O'Higgins.[3] En Argentina és referida en els mapes com a Terra de Sant Martín en homenage a José de Sant Martín, nom que figura en el Nomenclador Antàrtic Argentí.[4]
La península completa era cridada Graham Land (traduït com: Terra de Graham) pel Regne Unit, mentres que pels Estats Units era coneguda com Palmer Land (traduït com: Terra de Palmer). En 1964 el United Kingdom Antarctic Plau-Names Committee i el Comité Consultiu sobre Nomenclatura Antàrtica (US-ACAN) d'Estats Units varen acordar que el nom Graham Land es restringira a la porció nort i estreta de la península, i el nom Palmer Land quedara per al seu sector sur i més ample. El llímit entre abdós porcions està donat per una llínea entre el veta Jeremy i el veta Agassiz.[5]
Base
[editar | editar còdic]D'acort a la base de senyes del Comité Científic per a l'Investigació en l'Antàrtida (SCAR), que registra els topònims antàrtics publicats per diversos països, la base de la península Antàrtica és definida pel US-ACAN d'Estats Units com la llínea d'uns 350 km que unix el veta Adams ({{ |dms-lat=75°04′S |dms-long=62°20′O |dec-lat=-75.067 |dec-long=-62.333 |param=75_04_S_62_20_W_|default=dms|name=}}</noinclude>) en la península Bowman en la barrera de gèl Filchner-Ronne sobre la mar de Weddell, i un punt ({{ |dms-lat=73°24′S |dms-long=72°00′O |dec-lat=-73.4 |dec-long=-72 |param=73_24_S_72_00_W_|default=dms|name=}}</noinclude>) de la costa English al sur de les illes Eklund en el mar de Bellingshausen.[6] Esta definició té en conte la llínea aproximada que la península Antàrtica es desprén de la barrera de gèl i s'estén cap al nort uns 800 km i després vira cap al nordest per uns 550 km.
L'atre país que el SCAR registra definint la base de la península Antàrtica és el Regne Unit, que fins a 2009 va acordar en la definició nortamericana, pero que per a reflectir en més exactitut l'extensió de la península i incloure un sector sense denominació, va moure uns 300 km cap al sur els llímits de la península i de la Terra de Palmer a la llínea d'uns 420 km que unix la península Rydberg ({{
|dms-lat=73°10′S
|dms-long=79°45′O
|dec-lat=-73.167
|dec-long=-79.75
|param=73_10_S_79_45_W_|default=dms|name=}}</noinclude>) en la mar de Bellingshausen en la llínea de conexió a terra de la corrent de gèl Evans (aprox. {{
|dms-lat=76°34′S
|dms-long=75°00′O
|dec-lat=-76.567
|dec-long=-75
|param=76_34_S_75_00_W_|default=dms|name=}}</noinclude>) en la costa Zumberge, que corre entre el veta Zumberge i l'elevació de gèl Fowler en la barrera de gèl Filchner-Ronne.[7]
Les investigacions de la topografia subglacial mostren que la base de la península Antàrtica està per baix del nivell de la mar, per #lo que si es retirara la calota de gèl la península seria una gran illa. Encara inclús considerant l'aument del nivell de la mar que un derretimiento del gèl produiria, i el ajust postglacial que en un periodo de varis mils d'anys elevaria el nivell del terreny lliure del pes dels gèls, les investigacions mostren que la península és una illa.
Reclamacions territorials
[editar | editar còdic]Argentina reclama la major part de la península, incloent-la en el departament Antàrtida Argentina dins de la província de Terra del Fòc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sur. Per a Chile, com a part del Territori Chilé Antàrtic, forma part de la comuna Antàrtica de la província Antàrtica Chilena dins de la Regió de Magallanes i de l'Antàrtica Chilena. Per al Regne Unit integra el Territori Antàrtic Britànic. Les tres reclamacions estan subjectes a les disposicions del Tractat Antàrtic.
Història
[editar | editar còdic]Si ben no hi ha certea d'els qui varen realisar el primer albirament de la península Antàrtica, el primer que va quedar registrat va ocórrer en 1819, durant l'expedició de l'explorador nortamericà Nathaniel Palmer.
El primer albirament més provable de la Península Antàrtica, i per lo tant també de qualsevol part del continent antàrtic, va anar el 27 de giner de 1820 per una expedició de l'Armada Imperial Russa dirigida per Fabian Gottlieb von Bellingshausen. No obstant, el grup no va reconéixer com a continent lo que creïen que era un camp de gèl cobert de menuts montículs.
Tres dies despuix, el 30 de giner de 1820, Edward Bransfield i William Smith, en una expedició britànica, varen anar els primers en cartografiar part de la Península Antàrtica. Esta zona es cridaria posteriorment Península de la Trinitat i constituïx l'extrem noreste de la península. El següent albirament confirmat va ser en 1832 per John Biscoe, un explorador britànic, qui va batejar la partix nort de la Península Antàrtica com a Terra de Graham.
També es discutix quí va ser el primer europeu en desembarcar en el continent. Un caçador de foques de el XIX, John Davis, va ser casi en certea el primer. No obstant, els caçadors de foques mantenien el secret sobre els seus moviments i les seues bitàcoles eren deliberadament poc fiables per a protegir de la competència qualsevol nova zona de caça de foques.
Entre 1901 i 1904, Otto Nordenskjöld va liderar la Expedició Antàrtica Sueca, una de les primeres expedicions en explorar parts de l'Antàrtida. Varen desembarcar en la Península Antàrtica en febrer de 1902 a bordo del buc Antarctic, que es va afonar prop de la península. Tota la tripulació va ser rescatada per un barco argentí Corbeta Uruguay. La expedició britànica a la Terra de Graham, entre 1934 i 1937, va realisar reconeiximents aéreus en un avió De Havilland Fox Moth i va concloure que la Terra de Graham no era un archipèlec, sino una península.
El 21 de juliol de 1908 el Regne Unit va anunciar oficialment els seus reclams a totes les terres dins dels meridianos 20°O a 80°O al sur del paralel 50°S, que en 1917 va traslladar al sur del paralel 58°S degut a que en eixe reclam s'incloïa part de la Patagonia.
El 7 de setembre de 1939 es varen decretar els llímits de l'Antàrtica Chilena, els quals varen ser oficialisats en el decret N.º 1747 del 6 de novembre de 1940.
En giner de 1942 Argentina va declarar els seus drets antàrtics entre els meridianos 25°O i 68°24′ O (el de punta Dungeness). El 2 de setembre de 1946 el decret N.° 8944 va fixar nous llímits per a l'Antàrtida Argentina entre els meridianos 25° i 74° (el de l'extrem oriental de les illes Sandwich del Sur) de llongitut Oest. Finalment el decret-llei N.º 2129, del 28 de febrer de 1957, va establir els llímits definitius entre els meridianos 25° i 74° Oest i el paralel 60° de latitut Sur.
Chile i l'Argentina varen firmar el 14 de març de 1948 un mutu acort en la protecció i defensa jurídica dels drets territorials entre els meridianos 25° i 90° de llongitut Oest, en els territoris del qual es reconeixien abdós drets sobirans sobre l'Antàrtida Suramericana.
El 18 de febrer de 1948 es va inaugurar la primera base chilena en l'Antàrtida continental, la base General Bernardo O'Higgins, fundada pel president Gabriel González Videla.
En 1951 es va inaugurar la primera base argentina en l'Antàrtida continental, el Destacament Naval Almirant Brown. A l'any següent es va inaugurar el Destacament Naval Esperança.
En 1952 i 1953 els governs dels estats d'Argentina i Chile varen acordar un enteniment pel qual varen coordinar accions contra les pretensions del Regne Unit de modo que les zones de reclamacions translapadas (un triàngul curve al sur del paralel 60°S i entre els meridianos 53°O i 74°O i el Pol Sur) entre els dos estats del Con Sur varen quedar subjectes a la cooperació entre abdós estats i en la perspectiva d'una sobirania condominial, quedava refrendada una acció cooperativa de beneficis mutus entre abdós estats del Con Sur.
L'1 de decembre de 1959 va ser firmat el Tractat Antàrtic per l'Argentina, Austràlia, Bèlgica, Chile, Estats Units, França, Gran Bretanya, Japó, Nova Zelanda, Noruega, Suràfrica, i Unió Soviètica, entrant en vigor el 23 de juny de 1961.
En el seu artícul 1 declara:
I en el seu artícul 4:
En juliol de 2003 Chile i l'Argentina varen començar a refaccionar un antic refugi argentí cridat Abraç de Maipú, a mig camí entre les bases O'Higgins, de Chile i Esperanza, de l'Argentina per a utilisar-ho entre els dos països, recomençant aixina oficialment la cooperació d'abdós estats en el sector antàrtic.
Geografia
[editar | editar còdic]Té forma d'una S allargada i el seu eix major està definit per una cordonera montanyosos conegut com Antartandes. Esta cordonera rep tal denominació, ya que es considera que el mateix és una continuació de cordillera dels Vages, sent el seu nexe submarí la dorsal del Scotia, els afloraments del qual sobre el nivell del oceà Atlàntic són les Antilles del Sur. L'altura màxima dels Antartandes és el monte Mengen, de 3657 m, ubicat en el segment montanyós cridat monts de l'Eternitat; es destaca també el mont Esperanza, en 2860 m. Des dels Antartandes s'estén una ramificació cap al suroest coneguda com monts Ellsworth, una cordillera baixa i en gran mida subglaciar que unix als Antartandes en l'atra gran cordillera antàrtica, els monts Transantárticos.
Les costes de la península Antàrtica són molt accidentades, abundant els fiorts i les baïes, tant per l'activitat erosiva glaciar com per la presència de vulcanisme actiu (en el estret de Bransfield o mar de la Flota existixen volcans submarins actius). A l'est de la península Antàrtica es troba, també convergint en el mar de Weddell, la barrera de gèl Larsen, una barrera glaciar que es troba somesa a una forta reculada pel recalfada global. De fet, els sectors coneguts com Larsen A i Larsen B pràcticament han desaparegut per complet des de principis de la década de 1990.[8][9]
Adjacents a la península Antàrtica hi ha una gran cantitat d'archipèlecs i illas, sobretot front a les costes del nort i de l'oest. Estos es distribuïxen de la següent manera:
- Al nort:
- A l'est:
Totes les costes de la península Antàrtica reben noms, encadenant-se per la seua banda oest des de la base fins a la península Trinitat (o Luis Felipe), que és la punta de la península Antàrtica: costa English (o Robert English), costa Rymill, costa Fallières, costa Loubet, costa de Graham, costa Danco, costa Palmer (o Davis). Pel seu costat este des de la punta cap a la base: costa Nordenskjöld, costa Oscar II (o Óscar II), costa Foyn, costa Bowman, costa Wilkins, costa Black, costa Lassiter, costa Orville i part de la costa Zumberge.
Estacions d'investigació científica
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Anexe:Bases antàrtiques permanents.
Per la seua ubicació més propenca i accessible al restant dels continents (en particular en Amèrica del Sur), pel seu clima, configuració de les costes i cantitat de zones lliures de gèl, la partix nort i oest de la península, junt a les seues illes adjacents, és la regió de l'Antàrtida que alberga la major cantitat de bases, instalades per gran cantitat de països. En la base Esperanza de la República Argentina, situada en la península Antàrtica, part del personal que complix funcions en ella (generalment per un any) està acompanyat dels seus familiars. Un cas similar existix en la veïna illa Rei Jorge (o 25 de Maig) en Vila Les Estreles de la República de Chile .
Flora i fauna
[editar | editar còdic]Les costes de la península tenen el clima més suau de l'Antàrtida i les roques cobertes de verdet i liquen estan lliures de neu durant els mesos d'estiu, encara que el temps seguix sent intensament fret i l'estació de creiximent molt curta. En l'actualitat, la vida vegetal es compon principalment de verdets, líquenes i algues adaptats a este dur entorn, preferint els líquenes les zones més humides del paisage rocós. Els líquenes més comuns són les espècies Usnea i Bryoria. Les dos espècies de plantes en flors de l'Antàrtida, la herba cabelluda antàrtica (Deschampsia antarctica) i la herba perlera antàrtica (Colobanthus quitensis) es troben en les parts septentrional i occidental de la Península Antàrtica, incloses les illes costeres, a on el clima és relativament suau. La illa Lagotellerie en baïa Margarita és un eixemple d'este hàbitat.[10][11][12]
Rusavskia elegans i Caloplaca són líquenes costrosos visibles en les roques costeres.[13]
El krill antàrtic es troba en les mars que rodegen la península i el restant del continent. La foca cangrejera passa la major part de la seua vida en les mateixes aigües alimentant-se de krill. El nototen calp és un peix criopelágico que viu a temperatures baix zero al voltant de la península. Les vocalisacions del rorcual boreal es poden escoltar emanant de les aigües que rodegen la Península Antàrtica.[10]
Entre les ballenes es troben el rorcual aliblanco antàrtic, el rorcual aliblanco i la orca.[13]
Els animals de l'Antàrtida viuen dels aliments que troben en la mar -no en terra- i inclouen aus mariness, foquess i pingüinss. Entre les foques es troben: foca lleopart (Hydrurga leptonyx), foca de Weddell (Leptonychotes weddellii), l'enorme elefant marí del sur (Mirounga leonina), i foca cangrejera (Lobodon carcinophagus).[10]
Les espècies de pingüins que es troben en la península, especialment prop de la punta i les illes circumdants, inclouen el pingüí barbijo, el pingüí emperador, el pingüí papúa i el pingüí Adelia. La illa Petermann és la colónia de pingüins papúa més meridional del món. Les roques expostes de l'illa són un dels molts llocs de la península que proporcionen un bon hàbitat per a rookeries. Els pingüins retornen cada any i poden alcançar poblacions de més de dèu mil eixemplars. D'ells, els més comuns en la Península Antàrtica són el barbijo i el papúa, sent l'única colónia reproductora de pingüins emperador en l'Antàrtida Occidental una població aïllada en la illa Dion, en baïa Margarita, en la costa oest de la península. La majoria dels pingüins emperador es reproduïxen en l'Antàrtida Oriental.[10][12]
Entre les aus marines del Oceà Antàrtic i de l'Antàrtida Occidental que es troben en la península figuren: el fulmar austral (Fulmarus glacialoides), el petrel jagant austral carroñero (Macronectes giganteus), el petrel de la Veta (Daption capense), el petrel de les neus (Pagodroma nivea), el menut paíño de Wilson (Oceanites oceanicus), el cormorán imperial (Phalacrocorax atriceps), el peto nival (Chionis alba), el gran skua polar del sur (Catharacta maccormicki), el paga-ho pardo (Catharacta lönnbergi), la gavina cuinera (Larus dominicanus) i el charrán antàrtic (Sterna vittata). El cormorán imperial és un cormorán natiu de moltes illes subantárticas, la Península Antàrtica i el sur de Sudamérica.[10][11]
També estan presents el petrel antàrtic, el cormorán antàrtic, el pingüí rei, el pingüí macaroni i el charrán àrtic.[13]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «La península Antàrtica es va gelar en els últims 37 millons d'anys».
- ↑ Revista Ciència i Investigació, 59, No. 2, 22-25, 2009. "Sobre els canvis ocorreguts en la Península Antàrtica"
- ↑ Chile Gazetteer and the SCAR Composite Gazetteer of Antarctica.
- ↑ Nomenclador Antàrtic Argentí and the SCAR Composite Gazetteer of Antarctica.
- ↑ [Atles of Antarctica, Ute Christina Herzfeld - 2004]
- ↑ SCAR Composite Gazetteer of Antarctica. Australian Antarctic Data Centre / Gazetteer
- ↑ Gazetteer of the British Antarctic Territory Aneu 107532
- ↑ «Canvis detectats en imàgens MODIS en la Baïa Larsen entre 2002 i 2007». Archivat des d'el original, el 2 de setembre de 2011.
- ↑ «Desintegració de la barrera de gèl Larsen B en la peninsula Antartica». Archivat des d'el original, el 21 de maig de 2013.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Moss, S.. Natural History of The Antarctic Peninsula, New York, NY: Columbia University Press. ISBN 978-0-231-06269-5.
- ↑ 11,0 11,1 Draggan, S.. «Antarctic Peninsula». Washington, DC: National Council for Science and the Environment.
- ↑ 12,0 12,1 C. J. Cleveland (ed.): «Tundra antàrtica de Marielandia». Washington, DC: Consell Nacional per a la Ciència i el Mig ambient.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 Antarctic Wildlife: A Visitor's Guide, Princeton: Princeton University Press, pp. 50-51,160-231. ISBN 9780691150338.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Plantilla:Wikiviajes
- Lliure Antàrtida Educa (espanyol)
- Mapa de la península Antàrtica
- Mapa detallat de la península Antàrtica. Perry-Castañeda Library
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Península Antártica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.