Mar de Weddell
La mar de Weddell o mar Weddell és una àmplia porció del oceà Atlàntic Sur en l'Antàrtida dins de l'àrea també coneguda com oceà Antàrtic (o mar Glacial Antàrtica). Els seus llímits generalment reconeguts són: la península Antàrtica a l'oest, la llínea que unix l'illa Joinville en l'illa Clarence, les illes Orcadas del Sur al nort, les Illes Tule del Sur, la Terra de Coats i la Costa de la Princesa Marta fins al cap Norvegia a l'est, i al sur la terra continental de l'Antàrtida que alguns països denominen Terra d'Edith Ronne.[1]
Vàries barreres de gèl, inclosa la barrera de gèl Filchner-Ronne, voregen la mar de Weddell. Algunes de les barreres de gèl del costat este de la península Antàrtica, que antigament cobrien aproximadament 10000 kilómetros cuadrados (3861 mi²) de la mar de Weddell, havien desaparegut per complet en 2002. Els científics consideren que la mar de Weddell té l'aigua més clara de totes les mars. Investigadors del Institut Alfred Wegener, en trobar un disc de Secchi visible a una profunditat de 80 metros (87.5 yd) el 13 d'octubre de 1986, varen comprovar que la claritat corresponia a la de l'aigua destilada.[2]
Etimologia
[editar | editar còdic]La mar deu el seu nom al marí escocés James Weddell, que es va adinsar en ell en 1823 i ho va batejar originalment en el nom del rei Jorge IV; va ser rebatejat en honor de Weddell en 1900.[3] També en 1823, el capità de caça nortamericana Benjamin Morrell va afirmar haver vist terra a uns 10-12° l'est del llímit oriental real de el mar. La va cridar Nova Groenlàndia Meridional, pero la seua existència va quedar desmentida quan es va explorar la mar més a fondo a principis de el XX. Weddell va aplegar tan al sur com 74°S; la penetració més meridional des de Weddell pero abans de l'era moderna va ser realisada per William Speirs Bruce en 1903.
La mar de Weddell és una important zona de formació de masses d'aigües profundes a través del cabbeling, principal força motriu de la termohalina. Les masses d'aigües profundes també es formen per cabbeling en l'Atlàntic Nort i estan causades per les diferències de temperatura i salinitat de l'aigua. En la mar de Weddell, açò es produïx principalment per exclusió de salmorra i refredat pel vent.
Geografia
[editar | editar còdic]El màxim esgambi d'esta mar alcança aproximadament els 2000 km, cobrint un àrea estimada de 2,8 millons de km².
En el sector sur de la mar de Weddell es troba la segona barrera de gèl més gran del món: la barrera de gèl Filchner-Ronne, que conté vàries elevació del gèl, la major de les quals és l'illa Berkner. Junt al llitoral oriental de la península Antàrtica està la barrera de gèl Larsen, que la seua partix nort ha colapsat ràpidament en els últims anys.
La part de l'Antàrtida ubicada a l'oest d'esta mar, fins al mar de Ross, es denomina Antàrtida Occidental o Menor, i a l'est, Antàrtida Oriental o Major.
Geologia
[editar | editar còdic]De la mateixa manera que atres parts veïnes de l'Antàrtida, la mar de Weddell compartix una història geològica comuna en l'extrem sur de Sudamérica. En el sur de la Patagonia, a l'inici de l'orogènia andina en el Jurásico, la tectònica extensional va crear la conca de Roques Verdes, una conca de retroarco l'extensió supervivent de la qual cap al surest forma la mar de Weddell.[4][5] En el Cretácico tardà, el règim tectónico de la conca de Roques Verdes va canviar, lo que va conduir a la seua transformació en una conca de antepaís compresiva —la conca de Magallanes— en el Cenozoico.[4] Mentres açò ocorria en Sudamérica, la part de la conca de la mar de Weddell va escapar a la tectònica compresiva i va seguir sent una conca oceànica.[5]
Oceanografia
[editar | editar còdic]La mar de Weddell és un dels pocs llocs de l'oceà mundial a on es formen masses d'aigua profundes i de fondo que contribuïxen a la circulació termohalina global, que s'ha anat calfant llentament durant l'última década.[6] Les característiques de les masses d'aigua exportades són el resultat de complexes interaccions entre el forçament de la superfície, modificat significativament pels processos del gèl marí, la dinàmica oceànica en la ruptura de la plataforma continental i la transformació de la massa d'aigua del talús i de la plataforma subhielo.[7]
La circulació en la mar de Weddell occidental està dominada per una corrent que fluïx cap al nort. Esta corrent cap al nort és la secció occidental d'un gir ciclònic impulsat principalment pel vent cridat el Gir de Weddell. Esta corrent cap al nort és la principal força d'eixida de l'aigua de la mar de Weddell, un important lloc de modificació de l'aigua oceànica i de formació d'aigües profundes, cap al restant de l'oceà mundial. El Gir de Weddell és una capa superficial freda i de baixa salinitat, separada per una fina i dèbil picnoclina d'una capa grossa d'aigua relativament càlida i salada, denominada Aigua Profunda de Weddell (WDW), i una capa de fondo frigga.[8]
La circulació en la mar de Weddell ha resultat difícil de quantificar. Les altures superficials geopotenciales per damunt del nivell de 1000 dB, calculades a partir de senyes històriques, només mostren corrents superficials molt dèbils. Càlculs similars realisats en senyes més espayades també varen mostrar chicotetes corrents. Es va supondre que el tancament de la circulació del gir era impulsat pel transport de Sverdrup. La mar de Weddell és un lloc important per a la formació d'aigües profundes.
Per lo tant, ademés d'un component de gir impulsat pel vent de la corrent llímit, s'espera una circulació més profunda que la seua dinàmica i transports reflectixquen una entrada d'aigua densa en el sur i suroest de la mar de Weddell. Les senyes disponibles no es presten a la quantificació dels transports de volum associats a esta regió fronteriça occidental, ni a la determinació de la circulació convectiva profunda a lo llarc del llímit occidental.[8]
Clima
[editar | editar còdic]El predomini de forts vents superficials paralels a l'angosta i alta cadena montanyosa de la península antàrtica és una característica notable del temps i el clima en l'àrea occidental de la mar de Weddell. Els vents duen aire fret a #latitut més baixes i es desplacen cap al suroest més al nort.
Estos vents són d'interés no solament per la seua influència en el règim de temperatura a l'est de la península, sino també perque condicionen la deriva del gèl cap al norest cap a l'oceà Atlàntic Sur com l'última branca de la circulació en el sentit de les agulles del rellonge en l'atmòsfera inferior a lo llarc de les costes de la mar de Weddell. El fort contrast entre les condicions de vent, temperatura i gèl en els dos costats de la península Antàrtica és ben conegut des de fa molts anys.
Forts vents en la superfície cap a l'equador a lo llarc del costat este de la península Antàrtica poden ocórrer en dos tipos diferents de situacions meteorològiques sinópticas: un cicló intens sobre la mar de Weddell central, un ampli fluix d'aire fret estable d'est a oest en els 500 a atmòsfera de 1000 metros sobre el centre i/o el sur de la mar de Weddell cap a la península. Estes condicions conduïxen a l'acumulació d'aire fret en la vora oriental de les montanyes. Este procés conduïx a la formació d'una cresta d'alta pressió sobre la península (principalment a l'est del cim) i, per lo tant, desvia el fluix d'aire original cap a l'oest cap a la dreta, a lo llarc de la paret de la montanya
Història
[editar | editar còdic]Es creu que la separació de l'antic supercontinent Gondwana va començar en la mar de Weddell.
La mar de Weddell va ser descobert en 1823 pel marí britànic James Weddell, qui va alcançar els 74°S i ho va denominar George IV Siga. El nom Weddell Siga va ser propost per Karl Fricker en 1900 en homenage al seu descobridor.[9] Va ser explorat àmpliament per primera volta pel escocés William Speirs Bruce entre 1902 i 1904.
En 1915, el barco d'Ernest Shackleton, Endurance, va quedar atrapat i va ser esclafat pel gèl en este mar. Despuix de 15 mesos en el camp de gèl Shackleton i els seus hòmens varen conseguir aplegar a Illa Elefant i varen retornar sanos y salvos a casa.[10] En març de 2022, es va anunciar que el derelicte ben conservat del Endurance havia segut descobert a Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value). de la seua ubicació prevista, a una profunditat de 3008 metros (3289.6 yd).[11]
En el borrador del proyecte de la 4° edició de Limits of Oceans and Sigues de l'Organisació Hidrogràfica Internacional, comunicat per mig de la circular CL55 del 7 de novembre de 2001, es varen propondre llímits per a la mar de Weddell.[12] El proyecte final va ser comunicat el 9 d'agost de 2002, pero va ser retirat per a nova revisió el 19 de setembre de 2002 sense que a setembre de 2012 es publicara.[13]
La majoria dels que varen comentar preferien que el llímit noroest fora l'illa Shishkova/Clarence i s'ha propost esta, en lloc de l'illa Joinville.
Hi ha hagut acort en utilisar els noms alternatius de Shishkova i illa Clarence, pero falta d'acort sobre la seua orde. S'ha propost una elecció arbitrària de Shishkova precedint a Clarence. S'ha adoptat l'us del nom genèric anglés "Island", seguint el principi general utilisat per al Capítul 10.
Hi ha desacort sobre l'elecció de l'emplaçament de l'àngul noreste: Rússia propon el que figura en el text com 59°27'S - 27°22'O i el Regne Unit propon 59°30'S - 12°12'O. Abdós països justifiquen científicament la seua elecció. Es propon la primera, que es basa en un punt terrestre concret, l'illa de Thule.
Ecologia
[editar | editar còdic]En la mar de Weddell abunden les ballenes i les foques. La fauna característica de la mar inclou la foca de Weddell i les orcas, ballenes jorobadas, rorcuales Minke, foques lleopart i foques cangrejeras es veuen en freqüència durant els viages per la mar de Weddell.
El pingüí de Adelia és l'espècie de pingüí dominant en esta remota zona per la seua adaptació al dur entorn. En la volcànica illa Paulet hi ha una colónia de més de 100.000 parelles de Adelia.
Cap a 1997, es va descobrir la colónia de pingüins emperador més septentrional al sur de l'illa Snowhill, en la mar de Weddell. Com la mar de Weddell sol estar atollat de gèl, per a aplegar a esta colónia es necessiten embarcacions fortes equipades en helicòpters.[10]
En 2021, es va informar que esponjas i atres alimentadors de suspensió no identificats s'han trobat creixent baix la Barrera de gèl Filchner-Ronne en una roca a una profunditat d'1.233 m (872 dels quals eren de gèl), 260 km d'aigües obertes.[14]
En febrer de 2021 l'Institut Alfred Wegener per a l'Investigació Polar i Marina en el RV Polarstern, va descobrir una colónia d'aproximadament 60 millons de peixos de gèl de Jonás que habiten en una zona de la mar de Weddell. Es calcula que la colónia comprén uns 240 quilómetros quadrats, en una mija d'un niu per cada tres metros quadrats.[15][16]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Gazetteer of the British Antarctic Territory (ANEU 111864)» (en en). Australian Antarctic Data Centre. Archivat des d'el original, el 13 de decembre de 2014. Consultat el 12 de decembre de 2014.
- ↑ (1987).«Récort mundial de visibilitat del disc de Secchi».Eos, Transactions American Geophysical Union.68(9)doi:10.1029/EO068i009p00123-01.
- ↑ Smith, 2004, p. 38.
- ↑ 4,0 4,1 Wilson, T. J.. “Transition from back-arc to foreland basin development in the southernmost Vages: Stratigraphic record from the Ultima Esperanza District, Chile”. Geological Society of America Bulletin 103 (1): 98–111. doi:. Bibcode: 1991GSAB..103...98W.
- ↑ 5,0 5,1 Ghiglione, M. C.. «Orogenic Growth of the Fuegian Vages (52–56°) and Their Relation to Tectonics of the Scotia Arc», Growth of the Southern Vages, Springer, pp. 241–267. ISBN 9783319230603.
- ↑ Strass, Volker H.. “Multidecadal Warming and Density Loss in the Deep Weddell Siga, Antarctica”. Journal of Climate 33 (22): 9863–9881. doi:. ISSN 0894-8755.
- ↑ Beckmann, Hellmer y Timmermann, 1999.
- ↑ 8,0 8,1 Muench, Gordon y , 1995.
- ↑ United States Gazetteer and the SCAR Composite Gazetteer of Antarctica.
- ↑ 10,0 10,1 «Weddell Siga – Highlights». Oceanwide Expeditions. Archivat des d'el original, el 8 de juliol de 2015. Consultat el 9 de juliol de 2023.
- ↑ «Endurance is Found», Endurance22.org.
- ↑ «Circular C55 de 2001». Archivat des d'el original, el 12 de giner de 2014. Consultat el 2 de setembre de 2012.
- ↑ Llímits de la mar de Weddell proposts per la OHI
- ↑ “Trencant totes les regles: la primera comunitat bentònica sésil de substrat dur registrada molt per baix d'una plataforma de gèl antàrtica” . Frontiers in Marine Science 8: 76. doi:. ISSN 2296-7745.
- ↑ Katie Hunt. «A colony of 60 million fish with transparent blood has been discovered in Antarctica».
- ↑ “A vast icefish breeding colony discovered in the Antarctic” . Current Biology 32 (4): 842–850.i4. doi:. ISSN 0960-9822. PMID 35030328.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- “A numerical model of the Weddell Siga: Large-scale circulation and water mass distrib Polarstern Knollution” . J. Geophys. Res. 104 (C10): 23375–23391. doi:. Bibcode: 1999JGR...10423375B.
- «The White Continent: The Story of Antarctica».Sloane.New York:
- “Circulation and transport of water along the western Weddell Siga margin” . J. Geophys. Res. 100 (C9): 18503–18515. doi:. Bibcode: 1995JGR...10018503M.
- «Sir James Wordie, Polar Crusader: Exploring the Arctic and Antarctic».Birlinn.
- Schwerdtfeger, W.. “Meteorological aspects of the drift of isse from the Weddell Siga toward the mid-latitude westerlies”. J. Geophys. Res. 84 (C10): 6321–6328. doi:. Bibcode: 1979JGR....84.6321S.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Mar de Weddell.- Mapa de la mar de Weddell
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Mar de Weddell» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.