Anar al contingut

Antàrtida Occidental

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Antàrtida Occidental
Localisació de l'Antàrtida Occidental
Mapa de l'Antàrtida Occidental.

La Antàrtida Occidental o Antàrtida Menor (79° S 100° O / -79, -100</noinclude>) és una de les dos grans regions en que es dividix l'Antàrtida. Comprén 4 millons de km², lo que significa un terç del continent. Esta rodejada pel oceà Antàrtic, corresponent a la massa continental, illes i barreres de gèl que enfronten al oceà Pacífic i en menor mida al oceà Atlàntic. Els atres dos terços del continent corresponen a l'Antàrtida Oriental, de la que està separada per les montanyes Transantárticas i per les plataformes de gèl que cobrixen les mars de Weddell i de Ross. Semeja una jagantesca península que s'estretix des del pol sur cap a l'extrem meridional d'Amèrica del Sur. Està protegida pel Tractat Antàrtic.

Toponímia

Tota l'Antàrtida Occidental es troba dins del hemisferi Occidental (llevat un sector menor de la barrera de gèl Ross), un fet que ha sugerit el nom d'Antàrtida Occidental. A voltes també s'utilisa el nom Antàrtida Occidental per a referir-se només a l'àrea del continent que es troba dins d'eixe hemisferi.

El nom ha existit des de fa més d'un sigle, ya que ho va usar l'escritor nortamericà Edwin Swift Balch en 1902 i Otto Nordenskjöld en 1905, pero el seu us generalisat va escomençar en l'Any Geofísico Internacional (1957-1958) ya que les exploracions havien revelat que les montanyes Transantárticas constituïxen una útil separació per a dividir l'Antàrtida en dos regions. El Comité Consultiu sobre Nomenclatura Antàrtica (US-ACAN) d'Estats Units va aprovar el nom en idioma anglés West Antarctica l'1 de giner de 1962.[1] El 13 de maig de 1991 el Comité de Topònims Antàrtics del Regne Unit (UK-APC) va aprovar els noms West Antarctica i Lesser Antarctica.[2]

Geografia

Comprén bàsicament la Terra de Marie Byrd, la Terra d'Ellsworth, la península Antàrtica i les barreres de gèl Filchner-Ronne i Ross en totes les illes contingudes en elles.

L'Antàrtida Occidental està majorment coberta per una massiva capa de gèl referida com capa de gèl de l'Antàrtida occidental, que forma part de la conya polar continental conegut com Indlandsis de l'Antàrtida. Esta capa de gèl està donant mostres de reculada glaciar.[3] L'Antàrtida Occidental té un relleu molt accidentat en costes irregulars repletes de fiorts i atres accidents costers. El relleu montanyós està constituït per roques sedimentarias plegades de l'eres Mesozoica i Cenozoica. Esta part de l'Antàrtida posseïx illes que són una prolongació de la cordillera dels Andes (cordillera Antartandes). En l'Antàrtida Occidental, baix la corrent de gèl Ferrigno en la zona de les terres altes subglacials Ellsworth, s'ubica el que potser siga el canó més jagantesc de la superfície terrestre en profunditats de 1500 m a 3000 m, una llongitut d'aproximadament 300 km i un esgambi de 25 km.[4][5] Tal canó es deuria principalment a l'erosió i sembla ser una de les causes principals (junt al calfament global) de la gran pèrdua de gèls que està ocorrent en gran part de l'Antàrtida Occidental.

L'Antàrtida Occidental té una estructura geològicament diferent del restant del continent. Les seues cadenes montanyoses alcancen en el mont Jackson 3184 m s. n. m. El punt més alt, no obstant, és el mont Vinson del massiç Vinson a 4897 m s. n. m. En grans parts de l'Antàrtida Occidental la capa de gèl descansa en el continent, que es troba baix del nivell de la mar, o flota com plataforma de gèl, fins a a on se li assigna a l'àrea de l'Antàrtida Occidental. Si es derritiera el gèl de l'Antàrtida Occidental, solament unes poques illes i l'àrea de transició a l'Antàrtida Oriental permaneixerien com a àrees terrestres.

Vore també

Referències

  1. ↑ Australian Antarctic Data Centre. «West Antarctica» (en anglés). data. aad. gov. au. SCAR Composite Gazetteer.
  2. ↑ Australian Antarctic Data Centre. «West Antarctica (or Lesser Antarctica)» (en anglés). data. aad. gov. au. SCAR Composite Gazetteer.
  3. ↑ «Antarctic isse sheet is an 'awakened giant'». New Scientist (2 de febrer de 2005). Archivat des de l'original, el 27 de setembre de 2008. Consultat el 26 de giner de 2008.
  4. ↑ [1]
  5. ↑ [2]